divendres, 12 de març de 2021

Electromiografia

Ahir vaig acudir a un centre mèdic perquè em fessin una electomiografia. Per a qui no ho sàpiga i dit de forma ràpida, consisteix a mesurar la transmissió dels impulsos nerviosos mitjançant la inserció d’agulles en determinats punts del teixit muscular i les reaccions a unes descàrregues elèctriques a la resposta de les quals se n’obté un registre. De les consultes prèvies que inevitablement solem fer a Google abans de sotmetre’ns a una prova mèdica desconeguda, n’havia tret la conclusió següent: com a tortura era una cosa light, però com a prova mèdica podia resultar en algunes ocasions, força molesta. Fos com fos, la interacció simultània d’agulles i descàrregues, mira, com a mínim, no fa gràcia.

A la sala d’espera estava nerviós. Però no ho estava gens per temor a la prova. Gens ni mica. Tinc una llarga experiència de proves mèdiques, algunes molt dures, fetes dissortadament sobre persones properes i de les quals hagués preferit sovint ser-ne el receptor, més que l’espectador. El cert és que, en aquest sentit, estic força curat d’espants. La raó del meu neguit era una altra ben diferent. Fa cosa de tres anys vaig declarar el meu 155 personal. Aquesta determinació, presa de forma meditada i consensuada amb mi mateix, implica moltes decisions que afecten la vida quotidiana: els meus llocs d’abastiment, els productes, les empreses subministradores de serveis i un compromís profund amb la llengua. Des de fa tres anys uso de forma pràcticament absoluta, en el cent per cent de les meves interaccions orals i escrites, únicament el català. Exigeixo els impresos en català, responc únicament en català i, fins i tot, he eliminat l’anglès i l’espanyol a la meva pàgina web, encara que per raons diferents.  Naturalment ho faig de forma assertiva, sempre dins d’uns paràmetres de sentit comú i eludint qualsevol situació conflictiva o violenta.

I tinc molt clar que aquesta actitud de militància catalanoparlant, com qualsevol comportament que no derivi cap a la insensatesa, té uns límits prou definibles. L’actitud la manifesto molt especialment quan hi ha una relació de servei  pel qual jo pago i també sempre que no existeix algun tipus de relació jeràrquica de poder, la valoració prèvia de la qual em faci pensar que no obtindré cap guany i, per contra, en puc sortir perjudicat. La situació “tipus” seria, per exemple, que m’aturi la benemèrita  en terres franjolines. En aquesta situació soc capaç de recitar algun sonet de Góngora o les coples de Jorge Manrique. O un acudit d’Arévalo, que potser seria més escaient a la situació. Però ara, a la sala d’espera, tot allò que tinc d’intuïció femenina, m’està dient que la persona que m’ha de fer la prova serà espanyolomilitant. I què he de fer en aquesta situació?... els meus paràmetres habituals no em donen una resposta clara. Com puc sotmetre’m a una prova presumptament  invasiva governada per una persona que potser és votant de Ciudadanos, o del PSOE, o del PP, o de VOX i que, en veure’m del peu que calço, pot engrescar-se de valent?... em ve al pensament la imatge d’Alex, a “La taronja mecànica”...



Sona el meu nom. Passo a una petita sala on hi ha una llitera, una taula amb una pantalla d’ordinador, un estri d’on surt un garbuix de cables...

- Buenos días... Cual es el brazo?

Ho sabia! La meva intuïció femenina no sol equivocar-se. És una doctora seca, en tots els sentits. No em mira a la cara. Darrere la seva mascareta hi endevino faccions dures.

- Bon... ...nos días!... No tengo ningún problema en ningún brazo.

Li responc intentant encobrir el que em pugui restar d’accent osonenc. Li explico la raó per la qual soc aquí. Segueix pràcticament sense mirar-me.

- Desvístase de cintura para arriba i siéntese aquí.

Em frega els canells amb una substància, em posa als dits una mena d’anells d’on surten cables connectats a l’ordinador.

- Notará unos pinchazos.

La doctora va per feina i és dona de poques paraules. Em clava una dotzena d’agulles a diferents parts dels braços i abdomen.

- Cómo está?

-  ...Bé, molt bé...!

Ho he dit per quedar bé, però se m’ha escapat el català. Veig que la doctora fixa la mirada a la pantalla, on comencen a aparèixer unes paraules pampalluguejant, de color groc: “àdhuc”... “onsevulla”... “nogensmenys”... La doctora comença a prémer una mena de comandament. Sento el meu cos envaït sobtadament per un exèrcit de milions de formigues. Tot es torna de color vermell al meu voltant. Recordo fugaçment la imatge d’aquell dia que, de nen, vaig voler explorar les intimitats de l’endoll. L’espant és indescriptible. Fujo de mi mateix. Ara soc una consciència que observa, en pla zenital, el meu propi cos, estirat damunt la llitera, espurnejant com una falla valenciana. Veig la closca de la doctora i les seves mans engrescades en la tasca. Altre cop l’Àlex. Sóc l’Àlex... no puc més...

Els llums s’han apagat. Hi ha silenci. Estic amarat de suor, però ja res no em fa mal. Obro els ulls i veig un punt de claror que penetra per les persianes. Sento el cant de la merla que, entre febrer i juliol, ve a dir-me bon dia, cada dia de cada any. Aviat sonarà el primer temps de l’RV 366 “Il Carbonelli” de Vivaldi, que desperta el mòbil i, de retruc, a mi...

Ja he esmorzat i m’he desemboirat amb un bon cafè. Acabo d'escriure això i me’n vaig de pet a la dutxa. He d’afanyar-me perquè avui, a les dotze, tinc hora per fer-me una electromiografia.

Barcelona, 12 de març de 2021.

 

 



 

Cap comentari:

Publica un comentari