La tos

En una d'aquestes tries que cal fer de tant en tant per tal de no morir ofegat sota una pila de papers trobo, entre els materials de la meva època d'estudiant de psicologia, un esbós del que havia de ser un estudi de camp que, a la fi, es va quedar només en això, un esbós. Potser perquè obeïa a un interès purament personal i no m'ho havia requerit ningú, o per la notable inversió de temps que suposava per arribar a conclusions massa esperades, el cas és que vaig abandonar. Veig redactat el marc conceptual, les hipòtesis de partida i el disseny experimental, descripció del procediment (mostreig, tècniques de registre i fiabilitat). Atès que l'estudi pretenia dur-lo a terme des de la perspectiva etològica, s'inclou un esborrany de l'etograma i un seguit de plantilles d'observació a mig preparar. Aquí es va quedar la cosa...  El tema objecte d'estudi no era altre que aquest curiós fenomen que esdevé amb una estranya i desmesurada  freqüència a les sales de concert, si més no, dins l'àmbit de la nostra civilització occidental: la tos.

La raó per la qual hi ha un important nombre de persones que estosseguen compulsivament quan assisteixen a un concert del que anomenem "música clàssica" és -no en tinc cap dubte-, una qüestió de molt més calat del que pugui semblar en una primera aproximació. El cas és que, en el nostre entorn, on generalment s'accepta que en els darrers trenta anys hi ha hagut una notable evolució de la cultura musical (veníem d'un forat negre), aquest fenomen no només no remet, sinó que, paradoxalment, gaudeix d'una salut excel·lent. Els exemples i les anècdotes són constants. Altres sorolls de nova generació (rellotges, telèfons mòbils...) són molt més controlables i tenen una presència molt més efímera o soterrada. La tos, en canvi, reneix, creix i es multiplica, es transforma i es replica, provocant irritació i provocant, en ocasions, l'aparició de contra-sorolls: expressions diverses de desaprovació, xiuxiueigs, desembolcallament de "mentolins"...

D'on ve aquesta tos? Gairebé sempre que he sentit comentar sobre aquesta qüestió, les explicacions es relacionen més o menys directament amb la capacitat per contenir un acte de naturalesa fisiològica. Alguns amics m'han comentat la vergonya aliena que han sentit durant una representació operística o un concert, concloent que la gent hauria de portar un mocador -objecte personal en vies d'extinció- per ofegar la seva tos quan apareix. He sentit també manifestacions d'intèrprets que fan aquesta recomanació i que invoquen la bona educació del públic per mitigar, en la mesura del possible, aquestes manifestacions incontenibles. En aquestes dissertacions, de vegades, s'inclouen diferenciacions de caire fisiològic (tos asmàtica, humida, seca no productiva...) en un intent, a la fi, d'explicar la tos com un acte irreprimible que esdevé de forma inoportuna i indesitjada.

Podem quedar-nos amb aquest tipus d'explicacions, que em semblen tan lògiques com ingènues. El dubte comença a sorgir quan ens adonem que la presència quantitativa d'aquesta tos a les sales de concerts trenca totes les lleis de la probabilitat i l'estadística. Hi ha un gran nombre d'actes socials que comporten un context físic similar al d'una sala de concerts (funcions teatrals, conferències, sales de cinema, mítings polítics...) on la tos apareix d'una forma molt més minsa, sovint imperceptible. A partir d'aquesta constatació empírica que tots tenim, podem arribar a dues grans hipòtesis explicatives:

a) Els melòmans presenten una major sensibilitat a les afeccions respiratòries. La música eleva l'esperit i destrossa el bronqui. És per això que a les sales de concerts, un bon nombre d'assistents presenten patologia respiratòria. Els que no tussen, probablement són principiants.

b) La tos a les sales de concerts compleix una funció que té poc a veure amb causes fisiològiques. El fenomen se situa més a prop dels comportaments ritualitzats, semi-inconscients, i segurament satisfà quelcom més difícil d'esbrinar i molt menys evident. El fet diferencial que desencadena la tos ja no és la picor de gola, ni el bronqui, sinó el propi setting. És una qüestió que es troba més pròxima als motius pels quals als àrbitres de futbol se'ls anomena amb els dos cognoms -com als ministres de Franco-, a la transmutació agressiva que podem experimentar els conductors d'automòbil quan anem dins la nostra gàbia amb rodes, o a l'extraordinària afició a recercar en les cavitats nasals - especialment entre els conductors de sexe masculí- que hom pot observar a les aturades als semàfors.

És aleshores quan el marc explicatiu es trasllada de la fisiologia a la psicologia social, a l'antropologia, a la sociologia, a l'etologia o a la psicoanàlisi. Personalment, m'inclino per la segona hipòtesi.

Sempre que penso en tot això (que, malauradament, és gairebé sempre que assisteixo a un concert) no puc deixar de recordar aquella frase que li vaig sentir dir al meu mestre d'escola, quan jo tenia 10 anys, en aquell meravellós i inoblidable curs d'ingreso de Bachillerato, a l'Escola de Bosc de Montjuïc. Aquesta escola, que havia estat capdavantera en els nous moviments pedagògics els anys anteriors a la guerra civil, malgrat haver integrat els rituals del movimiento, conservava els mateixos mestres d'abans, que no havien estat depurats. Només hi vaig passar un curs, però recordo perfectament el tarannà d'aquelles persones que feien autèntiques filigranes per mantenir l'equilibri entre els dictats del sistema i el seu compromís personal per oferir una educació de qualitat.

Un dia, el meu mestre, assabentat que jo estudiava violí, em va cridar per preguntar-me per això, i em va parlar de la seva estimació per la música. Va ser, just aleshores, quan jo vaig sentir parlar per primer cop del Liceu i del Palau de la Música. Les coses a casa no estaven gaire per anar al Liceu. No recordo molt bé què em va dir, però recordo perfectament, això si, aquella frase:

- Al Liceu, la gent escolta atentament i, en acabar, tussen... Tossir, mentre dura l'obra, és de mala educació: s'ha de tossir a les pauses.

Si recordo aquesta frase, quaranta anys després, com si l'acabés de sentir pronunciar és, justament, per la perplexitat que em va generar en aquell moment. Quina estranya relació s'establia entre música i tos? Per què el mestre havia associat aquests dos conceptes?. Devia fer un parell d'anys que anava al Conservatori del Bruc i no m'havien parlat mai d'això... Ara crec sincerament que aquell home em va donar la clau de la qüestió.

Diuen que equivocar-se és humà i rectificar és de savis. Algú, assedegat de desitjabilitat i reconeixement social, pot desenvolupar mecanismes conscients o inconscients que el portin a equivocar-se de manera compulsiva i a rectificar contínuament, des de l'absurda creença que li serà reconegut un plus d'humanitat, o de saviesa. Algú altre, perfectament conscient que la tos s'ha de guardar per a les pauses, pot desenvolupar mecanismes conscients o inconscients que el portin als més espectaculars recitals de tos durant les pauses, des de l'absurda creença que li serà reconegut un plus de bones maneres i d'educació (cultura?). I encara algú més, sense trobar el reconeixement esperat i veient-se immers en una massa informe d'estossegadors, farà el salt que el portarà a la condició de solista, que a la fi, el satisfà més que una expectativa de recompensa, que mai no arriba.

Que em perdonin els que tenen tos. Algun cop -tot s'ha de dir- en algun concert he vist algú patir de veritat  i fer autèntics esforços per contenir l'incontenible. No és a ells als que em refereixo que, per altra banda, poden ser tossidors ocasionals, com ho podem ser tothom. Al capdavall són -o som-, minoria. Potser caldria fer una distinció tipològica, molt simple, entre les classes de tossidors, atenent bàsicament les característiques del seu repertori o l'àmbit temporal de la seva intervenció:

El que té tos

Des d'aquest punt de vista presenta escàs o nul interès. La seva intervenció no és previsible i actua indiscriminadament, sigui on sigui on es trobi. Pot arribar a patir molt en un concert, pensant que algú el pot prendre per allò que no és. Si no té cap afectació greu, deixa de fumar i es cuida el seu refredat, pot passar a ser una persona inadvertida en qüestió de dies.

L'educat

En aquesta categoria se situa el gruix de tossidors de les sales de concert. Es troba, malgrat tot, en una fase inicial del seu camí cap a la glòria. Generalment esclata a tossir de forma espectacular entre els temps d'una obra. Procura ser el primer, cosa difícilment compatible amb el fet de pertànyer a la categoria més nombrosa. En alguns casos, pot mantenir-se en ella durant molts anys. Els més ambiciosos poden saltar a una altra categoria. El més habitual és que el salt, cas de produir-se, no es faci de cop, sinó mitjançant unes petites incursions. La satisfacció que n'obtingui d'elles decidirà, al capdavall, si fa el pas a una categoria superior o continua formant part del tutti.

El solista
Agosarat de mena, creu que la seva identitat no pot veure's diluïda per l'estossegada impersonal. És per això que prefereix aixecar el vol, ja sigui de forma independent o -versió més refinada- aliant-se amb l'intèrpret. Generalment, però, aquesta aliança esdevé unívoca i l'intèrpret passa olímpicament d'ell, fent la seva, com si res... Dins d'aquesta categoria es troben diverses subcategories. La dimensió exhibicionista fa que el virtuosisme s'expressi de formes diferents. Així trobem aquell que fa escales de terceres, progressions... En aquesta categoria, però, no és tan important la quantitat com la qualitat. Un petit estossec col·locat de forma sincopada entre els quatre batecs inicials del Concert per a violí de Beethoven, té el seu mèrit...     

L'últim
Pertany a l'espècie més florida i més refinada dels tossidors a les sales de concert. Assumeix que en aquesta vida, val més tenir una presència destacada, encara que sigui efímera. Només la pràctica i els anys d'ofici el poden elevar a aquesta categoria. Requereix una notable concentració i uns reflexos propis d'un corredor de fórmula. És aquell que apareix quan es fa el silenci, els llums s'apaguen, el gest s'atura, les pupil·les es dilaten i tot es concentra en un punt... És aleshores quan ell actua. Ho ha de fer amb rapidesa i precisió. Si espera poc, corre el risc de no ser l'últim, la qual cosa resultaria fatal per al seu propòsit. Si espera massa, passarà a ser, únicament, un solista, categoria de la qual prové, un cop superada la seva etapa d'educat. De totes les tipologies descrites, resulta el més difícil de veure, precisament perquè actua en un moment on les atencions es troben concentrades. Hom podria pensar, fins i tot, que no existeix. Tots l'hem sentit, però molt pocs l'han vist.

.   .   .   .   .   .   .  

He destruït els meus papers, les plantilles de registre que havien d'inventariar estossecs. Probablement, després d'assistir a 32 concerts amb la llibreta, cronòmetre i llapis a la mà, hauria aconseguit alguna evidència més científica sobre el fenomen. Ara m'he d'acontentar amb aquestes cabòries inútils i sense més fonament que la intuïció. Espero, no obstant, que alguna d'aquestes persones que són de mena tafaneres (sociòlegs, psicòlegs...) li tregui, algun dia, punta més científica a tota aquesta qüestió. Si algú ha tingut la paciència d'arribar fins aquí, sàpiga que això s'ha acabat. Ara, ja pot tossir.

Barcelona, agost de 2001