Trobo a faltar l'Agustín

Est’home se va morir! 

És la idèntica resposta que he rebut de dos vilatans aquest estiu en preguntar-los per l’Agustín. M’han dit que va morir enguany després d’uns mesos d’ingrés en una residència, lluny del poble. I quan els he preguntat per l’únic aspecte que jo coneixia d’ell, allò que tant em va sorprendre quan me’n va parlar fa uns quinze estius, tots dos han posat cara de no saber-ne res. Dos veïns del poble, que han conegut l’Agustin durant anys en el seu dia a dia, no coneixien l’única dimensió seva que, als meus ulls, el convertia en un ésser únic i en certa manera, admirable. Dos veïns del poble que no sabien que l’Agustin era –per a mi- l’home que xiuxiuejava les orenetes. 

L’Agustín formava part del paisatge humà de Beseit. Malgrat que durant anys ens hauríem creuat centenars de vegades, jo no sabia res d’ell i ell, molt probablement, no sabia res de mi, més enllà de ser el rostre familiar d’un foraster que tenia el vici recurrent de fer estades al poble. Però hi havia alguna cosa en l’Agustín que feia que t’hi fixessis. Potser era el seu aspecte fràgil, una complexió menuda que, any rere any, semblava fer-se cada cop més menuda i que, en dies ventosos, hom podia imaginar el perill que no fos endut per l’aire. O potser el fet de viure a la darrera casa del poble en la sortida que segueix el curs del Matarranya, la més transitada per vilatans i forasters, que feia força probable coincidir amb ell. El cas és que per a mi i durant molt de temps, l’Agustín va ser poc més que la imatge familiar d’un camperol, sovint dins d’un vehicle d’edat impredictible i carburació dubitativa. I gairebé sempre que passava per davant de la seva casa em preguntava per la utilitat d’aquell forat. Un petit forat rectangular d’uns 8x5 cm, retallat sobre la superfície metàl•lica de la porta del seu garatge, sempre pintada de color verd. 

I va ser pels voltants del 2010, una tarda d’estiu que jo tornava de córrer pel camí del Parrissal, que me’l vaig trobar assegut, vora la porta del seu garatge, com esperant algú. Mentre creuàvem una salutació rutinària vaig pensar que aquell era el moment per aclarir el misteri del forat. Així que després d’algun comentari sobre el temps, per obrir conversa, li vaig confessar que feia temps que jo em preguntava pel sentit d’aquella minúscula finestra oberta a la persiana del seu garatge. És lo pas per a les orenetes, em va respondre. I en veure’m receptiu, en veure que m’interessava per la qüestió, l’Agustín va iniciar una inesperada i sorprenent classe magistral sobre el món de les orenetes. Em va parlar del seus hàbits, dels llargs viatges que feien cada any provinents de l’Àfrica, de com ell n’esperava l’arribada cap al mes de març – algun any ja arriben al febrer-, de com s’asseia a la porta de casa per observar les seves evolucions a la caiguda del dia, de la immensa quantitat de mosquits que podien engolir i del que això representava per a nosaltres, de la sòlida fidelitat que s’establia entre les parelles... L’Agustín em va parlar de moltes coses però, sobretot, em va transmetre un profund sentiment d’amor i agraïment envers aquells éssers menuts i lleugers que alegraven els seus capvespres. Un sentiment que podia condensar-se en aquell “sort ne tenim, de les orenetes!” amb què va reblar el seu discurs. 

Vaig poder veure també l’interior del seu garatge. Desenes de nius d’orenetes envoltaven el sostre d’un espai que per a elles constituïa un segur i confortable allotjament, un espai on cuidar i alimentar els menuts amb total garantia. A pocs metres hi havia aigua clara i bona terra, imprescindibles per obtenir el fang per construir els seus nius. Durant l’època de criança les orenetes entraven i sortien del garatge de l’Agustín pel forat practicat a la porta, en un incansable anar i venir que constituïa tot un espectacle. Recordo que durant els dies següents, cap al capvespre vaig atansar-me a la casa per contemplar-ho. Era realment sorprenent veure la rapidesa i l’absoluta precisió amb què les orenetes encertaven a esmunyir-se, tot replegant les ales i amb una certa aparença kamikace, a través del forat. Amb la càmera vaig intentar repetidament captar el minúscul instant en què es produïa l’entrada de l’oreneta per la finestra, però mai no vaig poder-ho aconseguir. 

Des d’aquella tarda vaig mirar-me l’Agustín amb ulls diferents. Vaig veure en ell un ésser sensible, amant de la natura i en perfecta harmonia amb ella. Desconec com era la seva relació amb els veïns del poble, perquè sempre l’havia vist sol. Però estic segur que mantenia una excel•lent relació i una eficaç comunicació amb les orenetes. Elles embellien la seva existència i l’informaven puntualment dels canvis de temps. Vaig parlar per darrer cop amb l’Agustín durant la primavera de 2022. En preguntar-li per les orenetes em va dir que el 2020, l’any d’esclat de la pandèmia, misteriosament no havien vingut – elles ho saben tot -, però que ara ja tornaven a arribar. Em va explicar també que degut a unes obres de remodelació, l’espai destinat a allotjament per a les orenetes l’havia traslladat a un pati semicobert de la part posterior de la casa, on ja estaven niant. No el vaig tornar a veure.

Aquest dies a Beseit no puc passar per davant de casa seva sense tombar la mirada cap a la menuda finestra de les orenetes. Segueix al seu lloc, encara que ja no s’hi veu entrar ni sortir, a cap hora, una oreneta. Com ha passat amb moltes cases del poble, la de l’Agustín ha estat habilitada com a "Vivienda de Turismo Rural" i a Internet hi trobem “Casa Agustín” com una opció més, de les moltes existents, en una vila que sembla haver lliurat el seu futur de forma íntegra al negoci turístic. Recordant allò que em va dir el darrer cop que vam parlar, he vorejat la casa i des del carrer he pogut veure el pati semicobert en el qual em va dir que niaven, fa un parell d’anys, les orenetes. Cap niu, cap oreneta. Sembla que els actuals propietaris han considerat que l’allotjament turístic i l’allotjament de les orenetes, són incompatibles. 

Beseit és un poble amb poc més de quatre-cents habitants censats i el conec de tota la vida. Al llarg dels anys he trobat persones que, com l’Agustín, mantenien una relació harmònica amb els éssers vius i amb la natura en general, que mostraven respecte i estimació pels animals. Però he conegut també l’existència de maltractadors, galifardeus i capsigranys, segurament com passa arreu. El fet lamentable des del meu punt de vista és, però, que des de l’administració local es fomentin determinats comportaments i es doni suport a actes on hi ha humiliació i sofriment animal, amb el retorçat pretext d’oferir una suposada diversió i atracció turística, fet del qual -n’estic segur- una part molt important dels vilatans se n’avergonyirà. Sembla que el consistori, recentment reconstituït, s’ha alineat perfectament amb els nous aires que bufen des del govern aragonès i des de les espanyes més cavernícoles. El fet és que un ban municipal d’aquesta mateixa setmana anuncia que per a les properes festes patronals d’aquest mes d’agost, es recuperarà “el espectáculo de vaquillas”. És el que hi ha, i d’on no n’hi ha, no en raja. Mal temps per a la lírica, mal temps per a la llengua i mal temps per a la cultura. Diria que aquest estiu, a Beseit, hem tingut menys orenetes i molts més mosquits. 

I, per tot plegat, encara que pràcticament no el coneixia, trobo a faltar l’Agustín. 

                                                               Beseit, agost de 2023