Fa molts anys que, de forma periòdica, rebo algun correu d’un noi o noia
estudiant de batxillerat que se m’adreça per demanar-me que l’ajudi a completar
el seu treball de recerca, un treball que obligatòriament ha de realitzar per
cloure l’etapa anterior als estudis universitaris. La manera com es presenten,
la forma com m’ho demanen, com expliquen –o no expliquen- allò que
pretenen, el respecte que el seu escrit destil·la en relació al temps aliè,
l’ortografia... són només alguns dels aspectes en els quals em fixo molt i que
donarien per tota una reflexió que ara no faré, perquè el meu propòsit, avui i
ara, és un altre.
Potser pel meu passat com a formador, potser per l’elevada consideració que tinc cap al que per a mi representa la primera oportunitat de confegir un treball d’investigació útil i rellevant, potser perquè he sigut pare d’adolescents en aquesta etapa, o potser perquè les circumstàncies van fer que no pogués gaudir del que significa poder orientar un fill a bastir un treball de recerca en l’època que més Il·lusió em feia poder-ho fer, m’he sentit sempre molt obert i predisposat a acceptar aquestes peticions. I he de dir que, llevat d’alguna honrosa excepció, han estat sempre experiències molt decebedores. Dit d’una altra manera, el sentiment que m’ha quedat després de gairebé cadascuna de les vint o vint-i-cinc col·laboracions que hauré fet, és el d’haver estat utilitzat. Intentaré explicar per què.
La primera i més
important raó és molt senzilla: un treball de recerca ha de ser un treball de
recerca. El propòsit dels treballs de recerca al batxillerat és el d’introduir
l’alumne en el món de la metodologia d’investigació, ja sigui en un àmbit o a
través d’un mètode descriptiu, ja sigui plantejant hipòtesis i bastint un arbre
argumental que les sustenti, ja sigui a través d’un disseny experimental...
Sigui com sigui i sota el guiatge d’un tutor, es pretén que l’alumne s’acostumi
a manejar diverses fonts, consultar biblioteques, arxius, contrastar
informacions i punts de vista. En definitiva: fer recerca. A una escala, si
volem, petita o fins i tot domèstica, però recerca.
Si hagués de dibuixar el
que seria la “situació tipus” que m’he trobat, en la meva experiència i relatiu
a aquesta qüestió, ho faria de la manera següent. Un estudiant de segon de
batxillerat, tal vegada vinculat més o menys a algun instrument de corda
fregada, em truca o m’escriu per demanar-me una entrevista. Em diu que ha de
presentar el treball d’aquí a pocs mesos. El tema el va escollir l’any passat,
a primer i, com que “li agrada molt el violí”, va pensar fer el treball sobre
“la construcció del violí”. Ho va parlar amb el seu tutor del treball i li va
semblar molt bé. Ja ho té força treballat i ara necessita completar-ho amb “la
part pràctica”, que ha pensat que podria cloure’s perfectament amb la visita a
un taller d’un lutier. En alguna ocasió, fins i tot, la demanda no l’he
rebuda del propi estudiant, sinó del pare o la mare. Aquest sol ser un presagi
clar del que em trobaré després. Gairebé sempre que ho he fet els he demanat
una sola cosa: que un cop acabat el treball, me’n facin arribar una còpia.
Actualment això no representa cap cost addicional ni demano que es gastin un
cèntim en fotocòpies. Només es tracta d’enviar un pdf per correu
electrònic i no els ho demano tant per tafanejar què han fet, sinó perquè, com
a norma general, penso que sempre que entrevistem algú, sempre que aquest algú
ens regala el seu temps, en qualsevol àmbit, mereix com a mínim que li fem
avinent en què s’ha convertit tot allò que ens va dir i el temps que ens va
dedicar. És una qüestió ètica i de cortesia elemental. Per això els ho demano:
perquè aprenguin també això.
I què m’he trobat?... Doncs m’he trobat
que m’arriba el noi/a dient-me que ja te força muntat el seu “treball de
recerca”, generalment cercant informació a la xarxa, tirant de Wikipèdia (tinc
un gran respecte per la Wiki, però cada cosa serveix per al que serveix), i ara
li falta “la part pràctica”. Em ve sense preguntes preparades o, si les porta,
són d’una simplicitat que tomba. No veig per enlloc ni la mà ni el guiatge del
tutor/a. No veig per enlloc una pregunta intel·ligent que no hagués pogut estar
resposta abans preguntant-li-ho al Google o a la Wiki. Que un estudiant em
demani una entrevista per preguntar-me de quina fusta es construeixen els
violins, ho trobo gairebé insultant. Després d’un parell d’hores perdudes,
l’estudiant em demana fer algunes fotografies. Em dona les gràcies i passi-ho
bé. Dels vint o vint-i-cinc treballs que hauré col·laborat, només en dues
ocasions he rebut, passats uns mesos, un pdf amb el treball presentat.
Insisteixo en el fet que la situació que acabo de sintetitzar és el tipus més
habitual. M’he trobat, només puntualment, algun cas d’estudiant que ho ha
preparat bé, que ha estat ben orientat i que, en definitiva, ha fet una bona
feina.
No sé si sóc capaç d’expressar el que vull dir... Per començar i per a mi,
un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (descripció que sempre
serà molt superficial i incompleta), actualment, mai pot ser un treball de
recerca. Cal no confondre allò que és un descobriment personal –allò que no
sabem i que algú ens explica- amb un treball d’investigació. Si jo no sabés com
es fa una truita de patates (no és el cas), acudir a un cuiner per demanar-li
que m’expliqui com es fa una truita de patates, no és un treball de recerca.
Podrien fer-se mil treballs de recerca al voltant d’aquest tema, des de la
sociologia, des de la botànica, des de la biologia, des de la psicologia, des
de la dietètica... Però “el procés de construcció d’una truita de patates” mai
serà un treball de recerca. I “el procés de construcció del violí”, digui el
que digui el tutor/a, tampoc. Perquè ja està descrit. Perquè ja s’han fet
treballs de recerca sobre “la construcció del violí”, dels quals alguns es
poden trobar a Internet. Perquè no cal moure’s de casa per saber-ho, d’una
forma superficial. Perquè no aporta absolutament res, més enllà de la
curiositat legítima de l’alumne, que podria satisfer al marge del seu repte
acadèmic. Perquè no s’està investigant res...
Més d’una vegada m’he ofert (a
costa del meu temps) a tenir una conversa prèvia amb ells per intentar fer-los
veure que, si els agrada el món del violí, hi ha mil coses que podrien
constituir un petit i útil treball de recerca. Potser cap violinista i potser
cap lutier té una resposta clara i sòlidament fonamentada, per posar un
exemple, a la pregunta de per què els orificis acústics a la tapa harmònica
dels violins segueixen el disseny d’una lletra “efa” i no el d’una “pe” o el
d’una “ca”, o qualsevol altra lletra de l’alfabet. M’he trobat amb algun
d’aquests estudiants que, tenint la immensa sort de posseir, per llegat
familiar, un instrument històric, no en sabien absolutament res, ni de
l’instrument, ni del seu constructor, ni de quan i com va viure. No, a la fi,
s’havia de resoldre l’escull del batxillerat amb un treball sobre “la construcció
del violí”. Quatre fotografies al taller del lutier, i avall que fa baixada...
Com
que ja em començo a fer gran (gran de veritat) i cada cop m’aprecio més el
temps que em queda, recentment he decidit no prestar-me més a aquest joc.
Mantinc i mantindré tota l’obertura i disposició encarada a ajudar aquell
estudiant que realment estigui disposat a fer-me preguntes que potser no sé
respondre (que són les realment interessants), que no les sap tampoc la Wiki, i
a furgar en qüestions que puguin constituir un “treball de recerca” de veritat.
I per fer-ho més fàcil, assenyalo alguns punts a continuació que poden servir
d’orientació a l’hora de saber si sóc o no sóc la persona adequada a qui
adreçar-se, en funció d’allò que l’estudiant busca, en cada cas, per tal de
superar el requeriment acadèmic:
1) Que se m’adreci l’estudiant. Si un
estudiant de batxillerat necessita que el pare o la mare facin la comanda,
certament, no comencem bé.
2) Quid pro quo. No trobo decent
demanar el temps d’altres sense una bona presentació personal, delimitació
d’objectius i explicació acurada, en fons i forma, d’allò que es persegueix.
3) Demanaré el centre on s’estudia, el nom i adreça de contacte del
tutor/a del treball. Per a mi seria molt més senzill ventilar-ho amb una entrevista
de mitja hora i no preocupar-me de res més. Però cadascú és com és, i tinc la
meva perspectiva ètica sobre aquesta qüestió. Pretenc que si esmerço un bocí
del meu temps en aquestes coses, m’aportin a mi també quelcom i siguin una font
d’aprenentatge per a l’estudiant. Si finalment accedeixo, li demanaré que em
faci arribar una còpia electrònica del treball, un cop lliurat i avaluat.
4)
Que contactin amb mi a primer de batxillerat, a la fase inicial del treball.
Que no em truquin quan falten dos mesos per lliurar-lo, fer-se la foto amb mi i
cobrir així “la part pràctica”.
5) Que el “treball de recerca” no sigui “el
procés de construcció del violí”. Crec que ja he deixat clara la meva opinió al
respecte.
6) No tinc cap problema, sempre que ens posem d’acord, a dedicar més
d’un dia o a col·laborar en qualsevol experiència col·lateral, sempre i quan
resulti interessant per a mi l’objectiu d’estudi que el treball persegueix i
l’actitud de l’estudiant sigui la que estimo adequada.
7) Encara que ja n’he
fet referència de passada al punt 2, vull deixar-ho encara més clar. Tinc un
enorme respecte per la llengua. Tots podem cometre errades ortogràfiques, però
en ocasions he rebut correus de tres ratlles que posen els pèls de punta. Ho
sento, però qui no és capaç de verificar un breu missatge abans d’enviar-lo,
estic convençut que mai podrà recercar ni investigar res.
8) A l’hora
d’escollir el tema del treball de recerca, crec que és bo fixar-se en quelcom
(un objecte, un àmbit, un aspecte), que d’alguna manera ens toqui de prop. Que
tinguem amb ell algun tipus de lligam, ja sigui intel·lectual, social o
emocional. Treballarem millor, amb més interès, n’acabarem més satisfets i, tal
vegada, aquest primer treball de recerca del batxillerat sigui, amb el temps,
la llavor per a una investigació més profunda en el futur.
9) Investigar és
dominar l’art del que jo en dic “estirar del filet”. A partir d’un fet o d’una
dada aparentment poc rellevant, anar-se preguntant el per què, anar lligant
caps, anar descobrint coses que potser no són escrites enlloc... aquest és un
aspecte molt interessant, al qual potser m’hi referiré en algun altre moment.
10)
Entenc que algú que demana una entrevista i la cessió gratuïta d’un temps a una
altra persona, s’ha de preocupar, com a mínim de saber quelcom d’ella. Entenc,
per tant, que si en el futur algú pensa que puc ajudar-lo en el seu “treball de
recerca”, abans de trucar-me o escriure’m, haurà visitat la meva pàgina web,
haurà recalat en els meus “encenalls”, i haurà llegit tot això.
Barcelona,
abril de 2016