diumenge, 22 de maig del 2022

24 HORES "WEIGHING FIGS"

 

Segurament el run-run ja el devia tenir treballant en segon pla en algun racó del meu cap, però fins fa pocs dies no en vaig ser plenament conscient. De tots els fenòmens associats a la transformació de la ciutat en els darrers anys, és el que em té més intrigat i, per més que hi pensi, no hi trobo una explicació.

El cas és que fa poc menys d’un any, la mítica oficina de Correos que hi havia a Aragó-Passeig de Gràcia, va tancar. Durant molts anys m’hi havia passat força hores fent cua per lliurar o recollir enviaments. Ho vaig trobar estrany i, com visc ben a prop i sovint passo pel davant, durant mesos em preguntava quin tipus d’establiment ocuparia aquells baixos, just al costat del restaurant Madrid-Barcelona, ben bé a tocar del Passeig de Gràcia.

A aquella oficina hi tenia també associat el record d’un retrobament casual amb el mestre Xavier Turull, durant la tardor del 99. L’últim retrobament. Jo havia estat alumne seu en els meus anys de joventut i feia molts anys que no ens vèiem. Jo entrava i ell sortia. El vaig aturar i, passat el primer moment, em va reconèixer. Li vaig explicar que construïa i que m’agradaria molt que pogués veure algun violí meu. Vaig observar que vocalitzava amb una certa dificultat, però va estar molt amable i em va dir que tenia un estudi on podríem veure i provar. Li vaig dir que estaria molt content de tenir la seva opinió, em va donar el telèfon i vam quedar que jo el trucaria per concertar una trobada.  Aleshores feia poc temps que construïa i l’instrument del qual n’estava més satisfet era un violí que havia presentat al Primer Concurso Nacional de Luthería José Contreras. En aquells dies el meu violí estava exposat, amb tots els altres, a Màlaga. Estava previst el seu retorn durant el primer trimestre de 2000. I vaig pensar que no venia d’un mes: quan m’arribés a Barcelona, trucaria al mestre i quedaríem. Aquesta trobada, però, no es va poder produir mai perquè Xavier Turull va morir el gener de 2000. Des d’aleshores, sempre que passava pel davant, em venia aquest record.

Fa uns dies vaig veure que aquell local ha obert com a Supermercat 24 hores (SuperMarket Express). La cosa no tindria res d’estrany si no fos que dues portes més enllà, hi ha un altre Supermercat 24 hores exactament igual. I que la fotografia que acompanya aquest text, està feta des de la vorera del davant, just des de la porta d’un Supermercat 24 hores. De camí cap a casa, que és a 300 metres escassos d’aquest punt, vaig comptar set establiments més de les mateixes característiques: Supermercat 24 hores.

Aquests tipus d’establiments –per a mi misteriosos- que estan proliferant de manera exponencial a Barcelona, semblen tots tallats d’un mateix patró. Generalment rètols de plàstic vermells amb lletres blanques (o a l’inrevés), ben llampants. A dins, productes de tota mena, amb presència estel·lar de begudes alcohòliques que, en ocasions, es mostren en exclusivitat a l’aparador del carrer. Però encara que inicialment la imatge d’una botiga/supermercat que hipotèticament vindria a cobrir “necessitats fora d’hora” podria tenir sentit, la tossuda realitat que percebem quan passem per davant d’aquests establiments, a més de la seva enigmàtica proliferació, a mi em genera dubtes. Perquè el que podem veure en la immensa majoria dels casos quan observem un d’aquests “Supermercat 24 hores”, o “SuperMarket Express”, o simplement “paki”, és una botiga totalment buida. Amb sort hi veurem un client a l’interior. Amb molta sort en veurem dos. Difícilment en veurem més. El que trobarem habitualment a prop de la porta d’entrada, és un home de pell fosqueta, en un posat d’avorriment suprem, o pesant figues. I això és el que vaig veure a l’antic local de correus d’Aragó –Passeig de Gràcia, i al que hi ha deu metres abans, i al que hi ha just enfront. I als set més que vaig comptar fins arribar a casa. 

 

No sóc noctàmbul i, per tant, no sé quin aspecte tenen aquestes botigues a les quatre de la matinada. Potser en fer-se la nit avançada, surten milers de turistes de les clavegueres i carreguen bosses d’Ikea plenes ampolles de begudes alcohòliques. Potser sí, però ho dubto. No tinc ni idea del que pot costar el lloguer d’uns baixos de 300 o 400 metres pràcticament al Passeig de Gràcia, però deu coure. No puc entendre la subsistència d’un suposat negoci d’obertura a temps complet i on resulta molt difícil trobar-hi més de dues persones. I, sobretot, no puc entendre la seva creixent implantació. Pot ser que es tracti d’una invasió alienígena, no ho sé...

Tu ho entens?

                                    Barcelona, maig de 2022