Sempre m'ha sorprès una mica la importància que atorguem al lloc on vam
néixer, al lloc on "vam veure la primera llum". El DNI, nucli i
essència de la nostra identitat administrativa, encapçala les nostres dades
personals amb un "Va néixer a...". Per altra banda, és de tots
coneguda la polèmica que suscita, en determinades ocasions, la manca de dades
fefaents referides al lloc de naixement, quan es tracta de persones que ja no
hi són i que han tingut una reeixida existència. Aleshores sorgeix la disputa
per atribuir-se la paternitat o maternitat geogràfica del personatge, com si
fos més important l'instant del naixement que tot allò que va succeir abans i
després. Implícitament, sembla que acceptem que el fet d'haver nascut en un
determinat lloc, crea una mena de cordó umbilical, de tal manera que el nou
ésser rebrà l'aliment de la seva població d'origen i aquesta, alhora, romandrà
amb l'esperança que aquest nou projecte de la natura, esdevingui notable i contribueixi
a fer una mica millor el món. Si és així, en reclamarà la seva autoria.
Si, contràriament, el nounat es converteix en un monstre o, simplement, en un
capsigrany, caldrà mirar cap a un altre cantó...
Per què ens fixem en el lloc
de naixement i no, per exemple, en el lloc on fórem concebuts?. O en el lloc on
fórem gestats... o en el lloc on vàrem pronunciar la primera paraula, o vam
donar el primer pas... O el lloc on vam tastar el món, en el primer any de la
nostra vida.... Probablement no existeix altra raó que la purament
administrativa: el metge "aixeca acta" sobre el fet del naixement i
el lloc on s'ha produït resulta per a tothom, normalment inqüestionable. No puc
deixar de pensar, però, que seria molt més bonic que les nostres dades personals,
al DNI, vinguessin encapçalades per un "Fou concebut a Vilassar de
Dalt", "Va caminar de quatre grapes a Torroella de
Montgrí", o "Fou alletat a l'Esquirol".
El meu DNI diu que vaig
néixer a Vic. Sempre que he de referir-me a la meva terra, explico que sóc de
Vic. Vaig néixer a l'Aliança i m'he sentit sempre vigatà. Però també és cert
que, si haguéssim agafat qualsevol dels altres criteris que acabo d'esmentar,
la bandereta per assenyalar la meva vinculació primera a la terra, no la
clavaríem a Vic. El fet és que em van portar a néixer a Vic, però ni els meus
pares hi vivien ni, un cop nascut, m'hi vaig quedar a viure. Vivíem, això si,
ben a prop...
La raó per la qual jo mateix he anat ignorant
progressivament el lloc on vaig passar els primers anys de la meva vida, el
lloc on molt probablement vaig ser concebut i, amb tota seguretat, gestat, és
perquè aquest lloc, ni es pot visitar, ni figura en els mapes. La colònia
tèxtil de Còdol Dret va veure desmantellar la seva fàbrica i desallotjar els
seus habitants l'any 1964, després de 102 anys d'existència. Les aigües de
l'embassament de Sau van anar colgant les seves pedres i amb elles totes les
suors, tots els afanys i totes les il·lusions de les persones que hi havien
treballat i hi havíem viscut. Pocs anys després quan, en alguna ocasió, les
aigües de l'embassament baixaven molt el seu nivell, permetien encara fer una
fantasmagòrica passejada pel carrer Sallent. Poc a poc, Còdol Dret va passar a
existir únicament en el record d'aquelles persones.
És per això que jo
vinc d'un lloc inexistent...
Vaig viure a Còdol Dret només fins als tres anys,
moment en què els meus pares van decidir marxar a Barcelona. Però els tres
primers anys de vida són molt importants per a tothom. Els records que en
tinc, com passa sempre amb els records preverbals, no són seqüencials, sinó
icònics. Són com imatges esgrogueïdes d'una antiga col·lecció de cromos
guardada en un calaix. Quan ara, cinquanta anys més tard, obro aquest calaix i
repasso les meves imatges mentals, puc escoltar novament el soroll ensordidor
del canal de la fàbrica, puc veure els fanalets de paper amb els que anàvem a
rebre els reis de l'orient a les portes de la colònia i puc experimentar el
terror de veure'm amb el meu petit tricicle, baixant sense control pel carrer
Sallent, que menava al riu Ter.
Puc veure el meu pare, jugant a futbol al
capvespre d'algun dia festiu, en el petit espai a l'entrada de Còdol, que a mi
em semblava immens. Puc tornar a sentir aquell fred i veure'm a mi mateix
preguntant-me per què no rajava el càntir que teníem per beure. Òbviament, no
disposàvem d'aigua corrent i el càntir, a l'hivern, no sempre rajava, perquè el
fred glaçava l'aigua. Puc veure el meu avi tocant l'acordió, amb la seva pipa a
la boca. Puc veure l'església de Sant Salvador i la Font Fresca, on anàvem a
omplir el càntir. Puc veure els galliners, al darrere de les cases i les
bicicletes del pare i la mare. Puc visitar mentalment el petit establiment de
comestibles, recordar la imatge -que no el so- d'aquell aparell de ràdio que
ens feia pensar que hi havia quelcom més, passades les portes de la colònia. I
puc veure amb tota claredat aquell cel nocturn, farcit d'estels, com no l'he
vist mai enlloc més.
Curiosament -i, per altra banda, amb tota lògica- no tinc
cap record d'allò que era substancial en aquell micromón: el treball i la
fàbrica. No recordo haver estat mai a l'interior de la fàbrica i tinc la
ingènua i profundament errònia imatge que, a Còdol Dret, sempre era diumenge.
Perquè només recordo els diumenges... aquells diumenges que els meus pares em
portaven a punta de dia al seu llit, per embotir-me entre ells. I des d'aquest
privilegiat observatori contemplàvem plàcidament com entrava el matí i, de tant
en tant, els ratolins que corrien per damunt de l'armari que hi havia al
davant.
D'aquella època no n'he tingut mai cap fotografia, llevat de la postal
que reprodueixo, que em permetés recordar la colònia, els edificis, el carrer
Sallent i el carrer de Baix. A les poques que m'han arribat, encara que fetes a
Còdol, gairebé només hi apareixen persones. I per tant, si vull recordar, no
tinc altre ajut que l'esgrogueïda col·lecció de cromos que romanen a la meva
memòria visual i emocional.
Algunes vegades m'havia preguntat, ja de gran, com
devia ser la vida a Còdol Dret. Aquell altre Còdol que jo no vaig conèixer.
Aquell Còdol on no era diumenge i en el que homes i dones treballaven 10
o 12 hores diàries, sis dies a la setmana. D'aquell Còdol, com he dit, no en
conservo imatges visuals, però si auditives. Algunes etiquetes escoltades als
meus pares, anys després: les metxeres, les continues, les cardes, les
borres, l'escrivent, el Sr. Montserrat, l'amo....'
Fa pocs dies vaig rebre un
paquet postal. Me l'enviava la meva estimada cosina Concepció, de Roda de Ter.
Era un llibre que acaba de publicar-se i va pensar que m'agradaria tenir-lo. El
títol: Còdol-Dret, Vida d'una colònia industrial (1862-1964). L'autora: Raquel
Castellà, una jove estudiant d'història que acaba de veure publicat, per
l'Ajuntament de Les Masies de Roda, el que inicialment va ser el seu treball de
recerca, quan feia el Batxillerat. Aquest treball ha rebut diversos guardons i
finalment, s'ha convertit en un valuós document, disponible per a tothom.
El
treball de Raquel Castellà fa una repassada als 102 anys de vida de la colònia,
contemplant tant els aspectes més tècnics, com ara el procés d'elaboració
tèxtil, la distribució de tasques i els canvis resultants dels avenços
tecnològics. Contempla també els aspectes històrics, com les diferents etapes
en la gestió de la fàbrica i la superació dels moments crítics que
representaren la Guerra Civil o les inundacions de 1940. I contempla també
aspectes socials i antropològics, com ara els moviments migratoris, la
distribució de tasques a la fàbrica, les diferències salarials per raó de sexe,
les relacions entre la direcció i els obrers, sense oblidar l'esbarjo i la vida
quotidiana a la colònia.
He llegit el llibre tot repassant les febles petjades
que resten a la meva memòria. Moltes idees, moltes imatges i moltes sensacions
s'han despertat. Imagino que a la majoria de lectors que van estar vinculats
d'alguna manera a la indústria de Còdol els interessarà especialment tot allò
referit a la fàbrica. Per a mi, que tinc amb Còdol una vinculació essencialment
emocional, el llibre ha significat l'oportunitat de reconstruir una mica els
meus orígens i admirar una mica més la capacitat d'aquelles persones per
superar dificultats i per construir benestar i felicitat al seu voltant quan,
pràcticament, res no era d'ells. Fins i tot a les llars més humils que puguem
considerar avui, el centre de gravetat, es troba a la pròpia llar. A Còdol Dret
-i a les colònies tèxtils, en general- el centre de gravetat de cada llar, es
trobava a la fàbrica. La Raquel ho explica en algun lloc del llibre: quedar-se
sense feina era, també, quedar-se sense casa.
El material gràfic que inclou el
llibre m'ha permès, també, retrocedir 50 anys en el temps...
He pogut tornar a
veure el canal de la fàbrica, el carrer Sallent, la senyora de la botiga de
comestibles, amb la seva balança Berkel, que recordo perfectament. He tornat a
veure la porta de la colònia, per on arribaven aquells reis de l'orient, amb
uns regals que devien ser tant magres com esperats. He repassat minuciosament
totes les fotografies, totes les persones i, en un lloc força amagat, he trobat
el meu pare, tocant el saxo.
També he vist el Sr. Daufí, un home ancià i flac,
cobert sempre amb una boina. De menut li havia sentit dir al meu pare que el
Sr. Daufí havia estat el seu mestre de música (un mestre de música en una
colònia tèxtil, on tota la vida girava al voltant de la fàbrica!).
Probablement, gràcies a aquell home, el meu pare ha estat músic tota la seva
vida i, per tant, molt probablement, gràcies a aquell home, avui construeixo violins.
El treball de recerca que fan els joves al Batxillerat és la primera
oportunitat per fer una tasca d'investigació rigorosa i útil per a altres
persones. En aquesta ocasió, a l'encert de l'autora cal afegir-hi l'encert de
l'Ajuntament de Les Masies de Roda. Promoure l'edició d'aquest llibre significa
posar-lo a l'abast de moltes persones i evitar que el resultat d'un esforç
excel·lent i valuós, resti relegat a l'arxiu escolar. I aquesta és, sens dubte,
una iniciativa digna de tot elogi.
El treball que ha fet la Raquel és
impagable. La seva decisió de furgar en les seves arrels i mirar cap a Còdol
Dret, segurament marcarà una fita important a la seva vida. De moment, ha estat
un autèntic regal per a totes aquelles persones que ens costa una mica explicar
d'on som, perquè venim d'un lloc inexistent.
Barcelona, 15 de juny de 2006