Fa dies que hi penso: la setmana pròxima farà 30 anys que vaig visitar
Cremona per primer cop. Tinc tan viu el record que, per a un desmemoriat com
jo, resulta difícil comprendre com ha pogut passar tant de temps. Contràriament
al que és avui habitual, confesso no tenir esperit viatger i no sento cap
necessitat de fer allò que en diuen “conèixer món”. Hi ha molts viatges que
rebutjaria ni que em paguessin per fer-los. Abans que visitar cent punts
desconeguts del planeta pel simple fet de viatjar, prefereixo tornar cent cops
a aquells punts que, per la raó que sigui, m’hi sento emocionalment lligat. I
un d’aquests llocs és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Cremona.
No
recordo haver arribat mai a un lloc amb una càrrega tan intensa de desig i d’emoció.
Per moltes raons havia hagut d’ajornar aquell viatge i en aquell moment, amb 36
anys i amb els fills ja prou crescuts, havia arribat l’hora. Havia arribat
l’hora de visitar Cremona i complir també el meu llunyà desig. Encara
ressonaven pel meu cap les paraules del mestre Xavier Turull quan, sent jo
alumne seu al Conservatori del Bruc, amb disset anys, em parlava de la ciutat
llombarda i, coneixent la meva inclinació, em suggeria que me n’anés a
formar-me a Cremona. Però les coses als anys 60 i 70 eren, pel que fa a les
possibilitats de viatjar dels joves, molt diferents de com són ara. Per això
quan aquell juliol del 89 el tren que havíem agafat a Milà es va aturar a
l’estació de Cremona, vaig sentir que aquell instant marcava un abans i un
després i que s’encetava un nou capítol a la meva vida.
Sempre que penso en la
ciutat de Cremona hi ha una adjectivació que s’adhereix immediatament a la
imatge mental que d’aquell primer viatge en conservo: placidesa. Cremona és la
ciutat plàcida, on tot sembla fluir de manera amable i harmònica, com en un
madrigal de Monteverdi, un dels seus fills insignes. Està situada al sud de la
Llombardia i a la riba esquerra del Po, en plena pianura padana, terra de
vaques i formatges, com recorden constantment els anuncis a les carreteres que
reprodueixen immensos exemplars de l’apreciat grana padano. I com recorda
sovint una certa flaire a l’ambient, també familiar per als que provenim d’una
altra plana, la de Vic. Cremona té una població pròxima als 100.000 habitants.
La qualificació de ciutat gran o petita és quelcom relatiu. El que està clar,
però, és que degut al tarannà que s’hi respira, a aquesta placidesa
encomanadissa que tot ho amara, es percep més petita i més íntima del que
realment és.
He tornat en diverses ocasions a Cremona, ja sempre coincidint amb
les Triennale o la Fira Mondomusica, que se celebra cada any a cavall entre
setembre i octubre. He vist com progressivament el nombre de visitants
s’ha incrementat, però no he tingut mai la sensació que Cremona hagi cedit gens
en allò que constitueix la seva genuïna essència. I sempre que penso en ella el
pensament se’n va a cercar aquells records del primer viatge. Uns records, unes
coneixences i unes sensacions inesborrables. El record de la primera visita a
la botiga/taller del mestre Morassi i l’atenció que ell i la seva filla Monica
ens va dispensar. A ells els vaig comprar les primeres eines específiques de
lutieria, les primeres fustes. El record de la visita a l’Editrice
Turris, a Corso Garibaldi, on l’amabilitat del signore Spotti ens va dur
de la mà a tota la bibliografia i iconografia disponible sobre luteria en un
temps –cal recordar-ho sovint- que no teníem Internet a l’abast. O el record de
l’atenció exquisida oferta pel signore Gianni a l’Hotel Astoria que ens va
allotjar.
Més enllà de les obligades visites a alguns tallers, al Museo
Stradivariano, a les col•leccions del Museo Civico Ala Ponzone o a qualsevol
dels punts de referència relacionats amb el gloriós passat de la Città dei
Violini, Cremona em va fascinar en aquell primer viatge. Des dels mateixos noms
d’alguns carrers fins als seus enllambordats. O els colors de les cases i els
patis interiors d’edificis senyorials que et conviden a tafanejar-los. O els
aparadors de les botigues que, siguin del que siguin, et recorden constantment
que ets a la ciutat dels violins. O les plaques de marbre que et recorden fets
tan remarcables com que en aquell edifici hi va viure i treballar Antonio
Stradivari.
Deu ser fruit de l’enamorament però, per a mi, la Piazza
del Comune de Cremona és la més bella i suggestiva del món. Ja sigui la calma
de primera hora del matí –sobretot si la pluja ha avivat els colors-, el
trànsit pausat de la gent amb la serenor de les terrasses a mitja tarda, o la
imponent il•luminació dels edificis de la plaça a les nits, el melic de Cremona
deixa una inesborrable empremta. L’edifici del Comune, el Battistero, el Duomo
-la catedral de Santa Maria Assunta-, amb el seu monumental torrazzo, una torre
de 112 metres que es destaca des de qualsevol punt de la ciutat i que alberga
el rellotge astrològic més gran del món. I tot això sempre amablement
amanit per la música, que pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment,
o per la música que intuïm en aquella imatge tan habitual a la ciutat
consistent en músics que duen un instrument de corda a l’esquena.
Dels molts
records que conservo d’aquell primer viatge n’hi ha un que, per irrepetible i
per la manera com es va produir, vull destacar. Va ser la visita al tresor més
preuat de Cremona: la col•lecció de violins del Comune. Durant la primera
meitat del segle XX, els cremonesos van prendre consciència de la paradoxa: la
ciutat d’on havien sortit els instruments més excelsos, no en tenia cap. Tots
els instruments de l’escola clàssica cremonesa estaven repartits pel món.
Aleshores es va endegar un seguit d’iniciatives –no hi havia encara Verkamis- a
fi de recaptar fons. Fruit de l’esforç es van poder retornar a Cremona una
reduïda col•lecció representativa dels grans noms de la lutieria clàssica.
L’any 1989 la col•lecció, al marge d’algun instrument posterior, disposava de
cinc exemplars de l’escola clàssica: l’Andrea Amati “Carlo IX” 1566, el
Niccolò Amati “L’Hammerle” 1658, el Giuseppe Guarneri “Il Quarestani” 1689, el
Giuseppe Guarneri del Gesù “Lo Stauffer - ex Zukermann”, 1734 i l’Antonio
Stradivari “Ex-Joachim” 1715, conegut des del seu retorn a la ciutat, com “Il
Cremonese”.
La meva dona i jo vam anar a l’ajuntament per veure la
col•lecció de violins amb l’ànim i la idea de qui va a visitar una exposició
d’instruments, com hem fet posteriorment en múltiples ocasions. Vull remarcar
que en aquell temps jo no havia tingut encara ocasió de tenir a la vora i poder
observar de ben a prop cap instrument d’aquesta naturalesa i, per això, duia amb
mi la curiositat i l’emoció que acompanyen sempre les primeres vegades.
Pensàvem que trauríem una entrada i que passaríem a veure la mostra, on ens
trobaríem amb desenes de persones tan encuriosides i emocionades com nosaltres.
Però no va ser així. Vam manifestar el nostre desig a la finestreta de
recepció. Ens van demanar que ens esperéssim un moment. Vam veure que trucaven
per telèfon i al cap de poca estona es va presentar davant nostre una mena
d’uixer, un home alt i uniformat que, amablement, ens va indicar que el
seguíssim. Caminàvem darrere seu, al seu compàs, diria que volgudament
majestuós. Vam travessar cambres de palau, amb sostres enteixinats i grans
finestrals. El seguíem a certa distància, ja conscients que aquella visita a
una col•lecció d’instruments, seria irrepetible. Fins que l’home, amb les dues
mans i un punt de volguda solemnitat, va obrir les enormes portes de la “sala dei violini”, ens va convidar a entrar-hi i
es va quedar palplantat a la porta mentre nosaltres, per primer cop, establíem
contacte amb les joies de Cremona. Vam fer la visita en solitari, sense més
pressa que la suscitada per la idea que l’uixer s’esperava per nosaltres.
Sempre que torno a Cremona, al marge de les exposicions temporals que hi puguin
haver, visito la col•lecció de violins de la ciutat. Cada cop hi solc trobar
alguna peça novament adquirida, però, efectivament, no s’ha tornat a produir ni
es produirà mai més una visita en les mateixes condicions.
Vam estar deu dies a
Cremona. El dia abans de tornar a Barcelona, cap al tard, vaig atansar-me a l’estació
per fer una fotografia. Volia retenir en una imatge l’emoció sentida el dia de
l’arribada. I ja ben entrada la nit, després de sopar, assegut a les escales
del Duomo i amb la mirada clavada als finestrals de l’edifici del Comune, em
vaig prometre a mi mateix que abans dels 40 construiria el meu primer violí. I
que no tornaria a Cremona fins que no ho hagués fet. I així va ser.
Però,
curiosament, la imatge mental que em parla més gràficament sobre el tarannà de
la ciutat de Cremona i que vaig recollir també en aquella primera visita, no té
res a veure amb els violins. És la imatge d’una senyora d’uns setanta anys,
cabells totalment blancs, avançant lentament pel Corso Giuseppe Mazzini amb una
bicicleta de passeig amb cistelleta, amb dues bosses del súper penjades a banda
i banda del manillar, un paraigües obert sostingut amb la mà esquerra i un
gosset seguint-la, lligat no sé ben bé on. Si algun cop veieu això a Barcelona,
feu-m’ho saber: voldrà dir que estem evolucionant. Ara per ara, però, crec que
anem en direcció contrària.
La ciutat amable, la ciutat plàcida. I encara que
sé que ja no hi trobaré el mestre Morassi, ni el signore Gianni de l’Astoria,
ni el signore Spotti de la Turris, espero tornar-hi ben aviat.
Beseit, 12 de juliol de 2019