Cremona

Fa dies que hi penso: la setmana pròxima farà 30 anys que vaig visitar Cremona per primer cop. Tinc tan viu el record que, per a un desmemoriat com jo, resulta difícil comprendre com ha pogut passar tant de temps. Contràriament al que és avui habitual, confesso no tenir esperit viatger i no sento cap necessitat de fer allò que en diuen “conèixer món”. Hi ha molts viatges que rebutjaria ni que em paguessin per fer-los. Abans que visitar cent punts desconeguts del planeta pel simple fet de viatjar, prefereixo tornar cent cops a aquells punts que, per la raó que sigui, m’hi sento emocionalment lligat. I un d’aquests llocs és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Cremona.

No recordo haver arribat mai a un lloc amb una càrrega tan intensa de desig i d’emoció. Per moltes raons havia hagut d’ajornar aquell viatge i en aquell moment, amb 36 anys i amb els fills ja prou crescuts, havia arribat l’hora. Havia arribat l’hora de visitar Cremona i complir també el meu llunyà desig. Encara ressonaven pel meu cap les paraules del mestre Xavier Turull quan, sent jo alumne seu al Conservatori del Bruc, amb disset anys, em parlava de la ciutat llombarda i, coneixent la meva inclinació, em suggeria que me n’anés a formar-me a Cremona. Però les coses als anys 60 i 70 eren, pel que fa a les possibilitats de viatjar dels joves, molt diferents de com són ara. Per això quan aquell juliol del 89 el tren que havíem agafat a Milà es va aturar a l’estació de Cremona, vaig sentir que aquell instant marcava un abans i un després i que s’encetava un nou capítol a la meva vida.

Sempre que penso en la ciutat de Cremona hi ha una adjectivació que s’adhereix immediatament a la imatge mental que d’aquell primer viatge en conservo: placidesa. Cremona és la ciutat plàcida, on tot sembla fluir de manera amable i harmònica, com en un madrigal de Monteverdi, un dels seus fills insignes. Està situada al sud de la Llombardia i a la riba esquerra del Po, en plena pianura padana, terra de vaques i formatges, com recorden constantment els anuncis a les carreteres que reprodueixen immensos exemplars de l’apreciat grana padano. I com recorda sovint una certa flaire a l’ambient, també familiar per als que provenim d’una altra plana, la de Vic. Cremona té una població pròxima als 100.000 habitants. La qualificació de ciutat gran o petita és quelcom relatiu. El que està clar, però, és que degut al tarannà que s’hi respira, a aquesta placidesa encomanadissa que tot ho amara, es percep més petita i més íntima del que realment és.

He tornat en diverses ocasions a Cremona, ja sempre coincidint amb les Triennale o la Fira Mondomusica, que se celebra cada any a cavall entre setembre i octubre.  He vist com progressivament el nombre de visitants s’ha incrementat, però no he tingut mai la sensació que Cremona hagi cedit gens en allò que constitueix la seva genuïna essència. I sempre que penso en ella el pensament se’n va a cercar aquells records del primer viatge. Uns records, unes coneixences i unes sensacions inesborrables. El record de la primera visita a la botiga/taller del mestre Morassi i l’atenció que ell i la seva filla Monica ens va dispensar. A ells els vaig comprar les primeres eines específiques de lutieria, les primeres fustes. El record de la visita a l’Editrice Turris,  a Corso Garibaldi, on l’amabilitat del signore Spotti ens va dur de la mà a tota la bibliografia i iconografia disponible sobre luteria en un temps –cal recordar-ho sovint- que no teníem Internet a l’abast. O el record de l’atenció exquisida oferta pel signore Gianni a l’Hotel Astoria que ens va allotjar.

Més enllà de les obligades visites a alguns tallers, al Museo Stradivariano, a les col•leccions del Museo Civico Ala Ponzone o a qualsevol dels punts de referència relacionats amb el gloriós passat de la Città dei Violini, Cremona em va fascinar en aquell primer viatge. Des dels mateixos noms d’alguns carrers fins als seus enllambordats. O els colors de les cases i els patis interiors d’edificis senyorials que et conviden a tafanejar-los. O els aparadors de les botigues que, siguin del que siguin, et recorden constantment que ets a la ciutat dels violins. O les plaques de marbre que et recorden fets tan remarcables com que en aquell edifici hi va viure i treballar Antonio Stradivari. 

Deu ser fruit de l’enamorament  però, per a mi, la Piazza del Comune de Cremona és la més bella i suggestiva del món. Ja sigui la calma de primera hora del matí –sobretot si la pluja ha avivat els colors-, el trànsit pausat de la gent amb la serenor de les terrasses a mitja tarda, o la imponent il•luminació dels edificis de la plaça a les nits, el melic de Cremona deixa una inesborrable empremta. L’edifici del Comune, el Battistero, el Duomo -la catedral de Santa Maria Assunta-, amb el seu monumental torrazzo, una torre de 112 metres que es destaca des de qualsevol punt de la ciutat i que alberga el rellotge astrològic més gran del món.  I tot això sempre amablement amanit per la música, que pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment, o per la música que intuïm en aquella imatge tan habitual a la ciutat consistent en músics que duen un instrument de corda a l’esquena.

Dels molts records que conservo d’aquell primer viatge n’hi ha un que, per irrepetible i per la manera com es va produir, vull destacar. Va ser la visita al tresor més preuat de Cremona: la col•lecció de violins del Comune. Durant la primera meitat del segle XX, els cremonesos van prendre consciència de la paradoxa: la ciutat d’on havien sortit els instruments més excelsos, no en tenia cap. Tots els instruments de l’escola clàssica cremonesa estaven repartits pel món. Aleshores es va endegar un seguit d’iniciatives –no hi havia encara Verkamis- a fi de recaptar fons. Fruit de l’esforç es van poder retornar a Cremona una reduïda col•lecció representativa dels grans noms de la lutieria clàssica. L’any 1989 la col•lecció, al marge d’algun instrument posterior, disposava de cinc exemplars  de l’escola clàssica: l’Andrea Amati “Carlo IX” 1566, el Niccolò Amati “L’Hammerle” 1658, el Giuseppe Guarneri “Il Quarestani” 1689, el Giuseppe Guarneri del Gesù “Lo Stauffer - ex Zukermann”, 1734 i l’Antonio Stradivari “Ex-Joachim” 1715, conegut des del seu retorn a la ciutat, com “Il Cremonese”. 

La meva dona i jo vam anar a l’ajuntament per veure la col•lecció de violins amb l’ànim i la idea de qui va a visitar una exposició d’instruments, com hem fet posteriorment en múltiples ocasions. Vull remarcar que en aquell temps jo no havia tingut encara ocasió de tenir a la vora i poder observar de ben a prop cap instrument d’aquesta naturalesa i, per això, duia amb mi la curiositat i l’emoció que acompanyen sempre les primeres vegades. Pensàvem que trauríem una entrada i que passaríem a veure la mostra, on ens trobaríem amb desenes de persones tan encuriosides i emocionades com nosaltres. Però no va ser així. Vam manifestar el nostre desig a la finestreta de recepció. Ens van demanar que ens esperéssim un moment. Vam veure que trucaven per telèfon i al cap de poca estona es va presentar davant nostre una mena d’uixer, un home alt i uniformat que, amablement, ens va indicar que el seguíssim. Caminàvem darrere seu, al seu compàs, diria que volgudament majestuós. Vam travessar cambres de palau, amb sostres enteixinats i grans finestrals. El seguíem a certa distància, ja conscients que aquella visita a una col•lecció d’instruments, seria irrepetible. Fins que l’home, amb les dues mans i un punt de volguda solemnitat, va obrir les enormes portes de la “sala dei violini”, ens va convidar a entrar-hi i es va quedar palplantat a la porta mentre nosaltres, per primer cop, establíem contacte amb les joies de Cremona. Vam fer la visita en solitari, sense més pressa que la suscitada per la idea que l’uixer s’esperava per nosaltres. Sempre que torno a Cremona, al marge de les exposicions temporals que hi puguin haver, visito la col•lecció de violins de la ciutat. Cada cop hi solc trobar alguna peça novament adquirida, però, efectivament, no s’ha tornat a produir ni es produirà mai més una visita en les mateixes condicions.

Vam estar deu dies a Cremona. El dia abans de tornar a Barcelona, cap al tard, vaig atansar-me a l’estació per fer una fotografia. Volia retenir en una imatge l’emoció sentida el dia de l’arribada. I ja ben entrada la nit, després de sopar, assegut a les escales del Duomo i amb la mirada clavada als finestrals de l’edifici del Comune, em vaig prometre a mi mateix que abans dels 40 construiria el meu primer violí. I que no tornaria a Cremona fins que no ho hagués fet. I així va ser.

Però, curiosament, la imatge mental que em parla més gràficament sobre el tarannà de la ciutat de Cremona i que vaig recollir també en aquella primera visita, no té res a veure amb els violins. És la imatge d’una senyora d’uns setanta anys, cabells totalment blancs, avançant lentament pel Corso Giuseppe Mazzini amb una bicicleta de passeig amb cistelleta, amb dues bosses del súper penjades a banda i banda del manillar, un paraigües obert sostingut amb la mà esquerra i un gosset seguint-la, lligat no sé ben bé on. Si algun cop veieu això a Barcelona, feu-m’ho saber: voldrà dir que estem evolucionant. Ara per ara, però, crec que anem en direcció contrària.

La ciutat amable, la ciutat plàcida. I encara que sé que ja no hi trobaré el mestre Morassi, ni el signore Gianni de l’Astoria, ni el signore Spotti de la Turris, espero tornar-hi  ben aviat.

Beseit, 12 de juliol de 2019

El dia que vaig inventar la fotografia

Crec que hi ha moments a la vida en els quals una consecució que pot ser vista a ulls aliens com un fet sense cap rellevància, pot ser viscuda com un moment estel•lar, com un instant de glòria fruit de l’esforç i la perseverança. I a més esforç i més perseverança, més sentiment de goig i més inesborrable petjada ens deixarà per a sempre.

Fa pocs dies em va donar per remenar un d’aquells racons de la casa que han esdevingut reservoris del passat. Sabia que en aquelles caixes hi guardava les restes del que fou el meu laboratori fotogràfic, però feia gairebé trenta anys que no ho obria. Em vaig retrobar amb la meva ampliadora Durst, els tancs de revelat de negatius, cubetes, provetes, una esmaltadora, sobres i capses de paper ultracaducat... L’enorme satisfacció que en una època de la meva vida em va proporcionar aquell equipament és la raó que encara el conservi, sempre amb la idea, cada cop més etèria que “potser algun dia”... I potser perquè en els darrers temps he escoltat amb certa atenció els consells de la venerada Marie Kondo –que els hagi escoltat no vol dir que els hagi assumit- em vaig fer a mi mateix la pregunta “vols dir que tot això ho tornaràs a necessitar algun dia?”... I la resposta que em vaig donar va ser contundent: NO. Em vaig imaginar duent tot aquell material al Punt Verd al mateix temps que observava les còpies positivades conservades en capses de paper fotogràfic. I entre aquelles còpies repetides va aparèixer inesperadament “la foto”. Una còpia de l’original que conservo al meu taller entre la meva petita col•lecció d’objectes de culte. Objectes associats a moments únics. I aquesta foto, sens dubte, està associada a un moment inesborrable. Un moment que recordo de manera nítida: el dia que vaig tenir tota la sensació que havia inventat la fotografia.

En els anys preadolescents vaig ser, des del punt acadèmic, un estudiant absolutament mediocre. Sovint  deixava alguna assignatura per setembre. Suposo que les grises experiències durant l’època de primària em van generar algun rebuig inconscient a l’estudi reglat. En canvi, els dos anys que vaig poder beneficiar-me de les escorrialles que a l’Escola de Bosc havia deixat la pedagogia de la República, crec que van avivar l’interès per l’experimentació i per tot allò que hi havia més enllà dels llibres de text. No em recordo a mi mateix, en aquella època, estudiant amb un interès real. M’interessava la música, el violí, i moltes altres coses que no percebia com a connectades amb allò que era la nostra escola de cada dia.

Vinc d’una època de genolls pelats, de jocs amb l’hipnòtic mercuri sostret de termòmetres trencats, d’experiments químics amb materials que avui no ens hi deixarien ni atansar, d’explosions descontrolades al celobert de casa quan preparàvem pólvora usant pastilles de clorat de potassa... I devia ser pels voltants dels deu anys que vaig començar a interessar-me per la fotografia. Va ser un interès creixent que s’allargaria a dues dècades i que segurament tenia molt a veure amb el meu perfil de jove sensible i tendent a la introversió.

Era un habitual del mercat dominical de llibres a Sant Antoni i un dia vaig comprar un petit llibret usat, aleshores ja vell, que tenia un títol inequívoc: “La fotografía”.  Un llibre de pàgines esgrogueïdes –que conservo- i que vaig llegir i rellegir com probablement no he fet mai més amb cap llibre. En ell vaig aprendre tots els conceptes fonamentals sobre òptica, composició, tipus i formats de pel•lícula, profunditat de camp, obturació... La teoria l’anava complementant amb les experiències amb una petita càmera que m’havien regalat els pares. I potser perquè –contràriament al que passa avui- cada cop que premíem l’obturador aquell “clic” tenia un cost, cada fotografia era objecte de reflexió i d’estudi, de preguntar-me què havia fet bé o malament. El llibre tenia un capítol dedicat al “laboratorio fotográfico”. Un capítol que em mirava primer amb certa basarda però que, ben aviat, em va engolir.

El llibre era tan vell que no contemplava un fet aleshores ignorat per mi: en aquells anys existien ja a la venda materials de revelat preparats. El llibre només contenia formularis per a la preparació de reveladors i fixadors. Així que me’n vaig anar a voltar per les botigues de productes químics a comprar un per un els components per a la preparació del revelador de metolhidroquinona, així com del fixador.

Amb la meva precària economia vaig anar adquirint cubetes, un llum vermell, els productes químics... fins que va arribar el gran dia. Recordo perfectament la tarda que es va produir el miracle. No les tenia totes perquè els líquids els havia preparat jo i no sempre les instruccions del llibre semblaven prou clares. Donat que no havia pogut comprar encara una ampliadora i tenia tot el neguit de comprovar si anava per bon camí, vaig construir-me una premsa de contacte. Per provar-ho vaig escollir un negatiu de 6x6 revelat externament que impressionaria sobre un paper. Vaig triar el negatiu d’una fotografia que m’havia fet un amic i veí meu, en Narcís, company de moltes entremaliadures i descobriments científics, al balcó de casa seva. Vaig impressionar el paper durant un segons, vaig apagar els llums, vaig submergir el paper a la cubeta amb el revelador de metolhidroquinona sota el llum vermell i...

És indescriptible la sorpresa i emoció que vaig sentir en veure pujar la imatge. Després, durant molts anys i de forma molt més documentada i equipada, vaig passar-me moltes hores de laboratori. Però mai més vaig experimentar aquell sentiment de plenitud: el goig i la convicció que aquell dia havia inventat la fotografia.

No he llençat res i tot torna a ser al lloc on era. La Marie Kondo diu que ens hem de desprendre d’allò superflu, d’allò que no ens aporta cap utilitat. Diu que no cal que conservem allò que en el present no ens fa feliços. És altament improbable que a cap descendent meu li pugui interessar mai conèixer la fotografia genuïna. Però ni la Kondo ni ningú pot garantir-me que jo no senti, potser algun dia, la necessitat de ser novament espectador privilegiat del miracle.

Barcelona, 29 de juny de 2019