No, avui no us explicaré cap història inventada, sinó una història que
pertany al món real si assumim com a cert que n’existeix algun, de món real.
Una tarda d’hivern estava treballant al meu taller envoltat, com sempre, de les
meves eines. Damunt del banc i sobre una xerpellera, hi tenia un violí
pràcticament acabat. Havia completat la talla del pont i em trobava en la
delicada fase d’aconseguir l’ajust perfecte de les seves potetes a la
superfície corba de la tapa harmònica. Una abraçada eterna que, com a tal, ha
de néixer perfecta. Vaig pensar que aquesta feina per a la qual fins aleshores
no havia emprat altres elements que les meves mans i paper d’escata, tal vegada
podria veure’s facilitada per algun estri que m’ajudés a mantenir el pont ben
vertical i afavorir un escatat més segur i àgil.
Amb dos retalls de faig
provinents de Cremona, el pal d’un vell pinzell, un parell de cargols i dues
femelles, vaig bastir un estri que, ja en el seu primer debut, es va mostrar
efectiu. Aquesta eina nounada, diferentment a totes les que m’acompanyen
(gúbies, enformadors, ganivetes...), no tenia nom. Però sí que li vaig trobar
un lloc per penjar-la perquè, sense comprendre’n encara la raó, la trobava
simpàtica.
Pocs dies després, pels voltants de Nadal, estava treballant una
tarda amb l’únic acompanyament de la ràdio quan vaig percebre quelcom que
aparentava una veu. Una veu fina, com infantil. Vaig pensar primer que era
una interferència de la ràdio, però m’havia semblat percebre que venia d’una
altra banda.
- Gepetto!... Gepetto!... mi senti?...
Un calfred em va recórrer de dalt a baix. Sobretot perquè havia apagat la ràdio i, aquest cop sí, ho havia escoltat nítidament. En certa manera, no és del tot estrany que algun dels objectes que m’envolten tinguin veu pròpia. O que sembli que cobren vida, com el meu mòbil que mentre escric això ha començat a desplaçar-se sol fins caure al terra que, feliçment per a ell, és de fusta.
- Gepetto!...
Gepettooooo!... non mi vedi?... Sono qui!
En comprendre clarament d’on venia la
veu, vaig despenjar l’estri i ens vam mirar al ulls... als ulls?... quins
ulls?.... Han passat més de deu anys. Ha anat a l’escola i gràcies a la
immersió lingüística parla avui un català admirable. I no passa una setmana que
no tinguem una llarga i profitosa conversa.
Barcelona, novembre de 2017
