Actualment
solc passar quatre o cinc dies de cada mes a Beseit, el bonic poble del
Matarranya que obre la porta al massís dels Ports per la seva banda interior.
Conec la zona des de nen per vinculació a aquesta terra per línia materna. Aquí
hi tinc un apèndix del meu taller i les meves escapades mensuals, a més de
servir-me per fer-hi determinats treballs, em serveixen també d’esbarjo, de
contacte amb la natura i, en certa manera, de teràpia. A diferència del que
passa a Barcelona, estiu i hivern -qüestió climàtica a banda- es viuen aquí de
forma molt diferent. Ara, cap a finals de juliol, el poble comença a bullir de
visitants. Però durant les meves estades a l’hivern, el més habitual és
sentir-me acompanyat bàsicament de Bach i Vivaldi, que no són companyia menor.
A sis quilòmetres de Beseit hi ha el municipi de Vall-de-roures
(Valderrobres, en la seva denominació “oficial”), que és la capital de la
comarca del Matarranya, administrativament pertanyent a Terol, encara que
originàriament catalanoparlant. A Vall-de-roures hi vaig sovint, sempre que sóc
aquí, per fer proveïments bàsics o simplement per esmorzar o fer un cafè en
algun dels seus locals. És un poble que capitaleja i on si pot trobar
pràcticament de tot, amb un nucli antic molt bonic coronat per un impressionant
castell l’origen del qual se situa al segle XII. De nen m’havia passejat
–perillosament- per les seves runes. Diverses fases de restauració posteriors
han contribuït a recuperar-lo i, annexada al castell, l’església de Santa Maria
la Major, de finals del segle XIV.
Avui he fet un cafè a Vall-de-roures. Com
passa sempre, en un o altre moment la mirada se’n va cap a l’estampa de
l’omnipresent castell. I em passa sovint que quan contemplo el castell em ve a
la memòria un episodi que vaig viure fa uns anys i que, per circumstàncies molt
particulars, va tenir una emotiva significança per a mi. En sortir de la
cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”,
que se celebra aquests dies. I ha estat la intersecció d’aquests dos
elements -la visió del castell i la lectura del fulletó- que, a més de
dur-me al record el referit episodi, m’ha provocat l’impuls d’explicar-lo.
El
juliol de 1994 –fa vint-i-dos anys- jo era amb la meva família a Beseit, quan
vaig tenir una inesperada i agradable sorpresa. El Gobierno de Aragón, en
col•laboració amb la Diputación Provincial de Teruel i els ajuntaments de
Valderrobres i Alcañiz, havien endegat una lloable iniciativa: el “Festival
Internacional de los castillos”. Imagino que, des de la voluntat de donar
impuls al territori i inspirats per l’èxit d’alguns festivals de música que ja
començaven a consolidar-se força a Catalunya, van tenir la pensada de fer una
cosa similar aquí. La idea, considerant el magnífic entorn natural i els possibles
escenaris per als concerts, semblava francament bona. I me’n vaig alegrar molt.
M’alegrava molt pensar que les celebracions d’estiu en aquesta terra podrien
anar més enllà dels tòpics de les festes de poble de dubtosa tradició i,
sobretot, podrien contribuir a “pujar el nivell”. I potser, amb el temps, tal
vegada podrien contribuir a superar costums festius, des del meu sentir tan
vergonyosos i execrables com les modalitats que impliquen d’alguna manera el
sofriment animal i que, en alguns pobles de la zona -no a Beseit-, gaudeixen
lamentablement de força requesta.
Van dissenyar i distribuir uns programes
exquisidament impresos (en conservo un, fet que m’ha permès situar els fets amb
precisió), que presentaven cadascun dels concerts i artistes programats per a
aquella primera edició, entre juliol i agost d’aquell 1994. Integraven música,
dança, teatre i exposicions. Hi havia programats un total de tretze
esdeveniments. Dins de l’apartat de música s’integraven diversos estils i tres
dels concerts corresponien al que habitualment etiquetem genèricament com a
“música clàssica”. El cert és que, atenent al fet que es tractava d’una nova
iniciativa, la varietat temàtica i estilística de la programació em va semblar
molt encertada.
Però
la meva sorpresa va ser en veure que entre els concerts programats per a aquell
estiu, a les acaballes de juliol, n’hi havia un amb la presència de la
“Orquesta de Cámara Gonçal Comellas”. Aquest fet, que segurament podria
no revestir una especial rellevància emocional per a qualsevol altra persona,
he de dir que la vaig viure com un fet extraordinari, per dues raons. La
primera, la figura de Gonçal Comellas, artista al qual havia seguit i admirat
en els meus anys d’adolescència i joventut. Si algun artista he seguit a la
vida amb la devoció que ho fan avui els/les adolescents que segueixen Biber (no
el Heinrich von, sinó aquest subproducte del màrqueting actual), aquest ha
estat Gonçal Comellas. En aquells anys de joventut i Conservatori jo havia pogut
veure i escoltar en directe alguns dels violinistes mítics del segle XX al
Palau (Oistrakh, Menuhin, Kogan, Szeryng...), però Comellas era percebut com un
notabilíssim talent “d’aquí”, algú pròxim que, a més de ser un excel•lent
intèrpret, contribuïa a esvair el prejudici força estès en aquella època de
marcada sequera musical, que el talent (m’estic referint específicament a
violinistes) estava reservat a artistes nascuts a determinats països. I ja
havia arribat tard per poder escoltar glòries anteriors d’aquí, com els Costa,
Manén o Massià. Jo havia seguit Comellas sempre que podia especialment en
aquells anys setanta, ja llunyans, al Palau, a l’Ateneu, a la peixera del
Conservatori, les seves gravacions discogràfiques i per a televisió... Anys
després em vaig assabentar que s’havia vist obligat a deixar la carrera
concertística. I durant uns anys li vaig perdre la pista. Així que retrobar-lo,
encara que fos en la seva faceta de director, em feia molta il•lusió. Però
retrobar-lo aquí, al Matarranya (aquesta és la segona raó), encara significava
per a mi molt més.
El
programa que conservo em recorda que el concert estava programat per a la nit
de divendres 22 de juliol. Recordo perfectament que durant tota aquella
setmana, en les meves freqüents visites a Vall-de-roures, podia escoltar el
pregó per megafonia anunciant el concert de divendres: “El viernes a las 22:30,
concierto en la iglesia de Santa María la Mayor, a cargo de la Orquesta de
Cámara Gonçal Comellas...”. Aquesta presència a través de fullets anunciadors
que podien trobar-se arreu i recordatoris constants per megafonia, potenciats
per la rellevància emocional que per a mi tenia aquest esdeveniment, em van
generar la sensació que tothom estava pendent d’això. Fins al punt que vam
considerar amb la meva dona si calia treure les entrades anticipadament. No ho
vam fer, confiant que anant-hi amb una mica d’antelació, no tindríem cap
problema.
Va arribar el dia del concert. Jo estava molt
il•lusionat perquè, a més, hi podria anar amb la meva dona, la meva filla i el
meu fill. A l’estiu, quan som per la comarca, solem retrobar-nos amb famílies
conegudes i fem dinars o sopars plegats. Aquell divendres vam dinar a
Vall-de-roures amb una família coneguda que tenien dos fills, a més de dues
amistats més, també de Beseit. No ho recordo amb precisió, però en total érem
entre deu o màxim dotze persones. A la sobretaula va sortir la qüestió de què
pensàvem fer aquella tarda/vespre. Sé que algú va proposar alguna activitat per
a la nit, però la meva família i jo teníem un esdeveniment ineludible. Suposo
que ho vaig defensar amb tanta convicció i em vaig mostrar tan poc disposat a
canviar els meus plans, que finalment tots van convenir que assistir plegats al
concert seria una molt bona opció. Vam quedar per retrobar-nos al vespre,
prendre alguna cosa pel poble, i arribar al castell mitja hora abans del
concert.
Vam arribar puntualment, vam veure que no hi havia cap cua i que
alguns músics –també el mestre Comellas- eren a la porta de l’església
contemplant el panorama. Vam entrar a l’interior després de treure les entrades
i encara no havia arribat ningú, així que vam ocupar el primer banc i potser
part del segon. Passaven els minuts i no arribava ningú... Poc abans de l’hora
marcada per a l’inici del concert, van entrar un parell o tres de persones de
l’organització, la bibliotecària del poble, que tenia alguna funció a
l’Ajuntament... i ningú més...
No puc recordar
exactament el nombre de músics que conformaven l’orquestra, però sí que puc
assegurar que el nombre era pràcticament igual al del públic. I que el públic
no vinculat a l’organització, érem nosaltres. Només nosaltres: els quatre de
casa i set o vuit persones més que havíem dut, pràcticament agafats pel ganyot.
Molt dignament l’orquestra va anar desgranant les obres programades: Concerto
grosso núm 5 en Re de Haendel, Concert per a dos violoncels en Sol m. De
Vivaldi (Anna Comellas i Lluís Heras), el doble de Bach (Ma. Victoria Fernández
i José María Fernández) i a la segona part la Serenata Op. 22 de Dvorak. Durant
tot el concert vaig tenir una estranya sensació de goig barrejat amb una
notable incomoditat. I ràbia. I vergonya aliena. I una profunda decepció que
d’alguna manera presagiava allò que hauria d’esdevenir en el futur el festival.
No sé quantes edicions se’n van fer en anys següents del “Festival
Internacional de los castillos”. Sé que les programacions es van adaptar més
als presumptes gustos locals fins que el festival va morir, de mort natural.
Com deia al principi, avui he fet un cafè a Vall-de-roures. En sortir de la
cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”,
que se celebra aquests dies. Repasso el fulletó: algunes activitats infantils,
una presentació d’un llibre sobre Fernando el Católico a l’Ajuntament, una
audició de banda comarcal, un taller de fotografia, un taller de DJ juvenil...
i el que sembla l’espectacle estrella de la “semana cultural”: “Suertes de la
tauromaquia popular: Recortadores, anillas, Tancredo, suelta de vaquillas...”.
En fi... no sé com devien viure Gonçal Comellas i els músics aquell concert l’estiu del 94. És molt possible que hagi caigut en el total oblit. Jo el recordo molt i molt bé.
Beseit, juliol de 2016