EL CATALÀ DE CARTRÓ PEDRA

 

En aquests darrers dies a Beseit, al temps que m’assabento que el senyor Sean Scully, pobret meu, ha hagut de sortir corrents de Barcelona perquè sent parlar català arreu, em trobo unes notes meves de l’època prepandèmica. Deu fer cosa d’un any que vaig haver-me de canviar el mòbil. A corre-cuita vaig copiar arxius al nou dispositiu, entre els quals, un bloc de notes. I entre elles, aquesta mostra d’allò que podríem anomenar “poètica panarra”.

 

“El pa de la mare”

“Estàs tan tendre que m’emociona” (Santa Glòria)

“M’enamora veure’t cada matí” (L’Obrador del Molí)

“L’aroma del pa” (Fleca Passeig de Sant Joan)

“Un pa fet amb amor és una creació única”

“Pans fets de forma tradicional amb llargues fermentacions i repòs” (Massamara)

“Fem que cada dia sigui un bon dia” (365)

“El nostre pa està fet a mà cada nit per a tu (“boulangerie” Bailèn-Còrsega)

“El pa de la iaia Maria”

 ...

No sé ben bé amb quina finalitat, però el cas és que durant un temps em va donar per anotar aquestes frases, exposades habitualment de manera ostentosa, sempre que m’aturava a esmorzar en alguna de les “fleques-degustació” que han proliferat de forma epidèmica en els darrers anys a Barcelona. Són només algunes de les que vaig anotar, en algun cas incloent el lloc. Frases que ens transporten a la infantesa, que ens fan sentir la calidesa i seguretat de la llar, que ens evoquen la feina ben feta, l’olor d’allò autèntic, l’escalf de la mare. Frases escrites sempre en català, amb tipografies amables i reproduïdes sobre suports de fusta. Tot molt autèntic...

Qualsevol passavolant vingut de terres espanyoles que observi aquestes retolacions tindrà la il•lusòria sensació que el català és la llengua dominant a Catalunya. Si el visitant és un “periodista” amb més ganes de promoció que moral, probablement escriurà un article parlant de l’aclaparadora pressió exercida pel govern català sobre els pobrets espanyols, que es veuen obligats a passar gana per no poder accedir als béns i serveis “en el idioma que entendemos todos”. Aprofitarà per disparar genèricament contra els catalans i, com no, ressaltarà la manipulació i adoctrinament exercit des de l’escola i des de TV3. Un o altre mitjà espanyol li ho comprarà, tot elogiant la seva prosa i la seva perspicàcia. Segurament el senyor Scully, fart de pintar quadrets de colors i amb la pulsió catalanòfoba en ebullició –el canvi climàtic, ja se sap-, li ha donat per afegir-se al carro.

Però qualsevol catalanet barceloní sap perfectament que si entra en un d’aquests establiments, la probabilitat que té d’interaccionar o mantenir una mínima conversa en català, és pràcticament nul•la. El patró més habitual és trobar-te al davant una dependenta amb la pell de color cafè amb llet (sembla que el color de la pell s’usa com un element més de l’atrezzo), que potser et dirà “sielito” o “cariño”, i que segurament et servirà una cosa que no és exactament allò que li has demanat. I aquesta és la pura i trista realitat. La presència del català, a Barcelona, té una funció fonamentalment ornamental. Una presència, majoritàriament, de cartró pedra.

Però no voldria ser de cap manera injust amb aquelles persones nouvingudes –poques, molt poques- que fan l’esforç, segurament gens fàcil, de llançar-se a parlar la nostra llengua. Encara que només n’existís una, ho hauria de dir. Perquè algun cop, també m’ha passat. I quan m’ha passat, he sentit l’impuls d’abraçar aquella dependenta de la pell de color cafè amb llet. Però m’he contingut i m’he limitat a fer allò que en la situació de militància catalanoparlant, crec que he de fer: reforçar positivament aquesta actitud. Felicitar-la, interessar-me pel seu origen i pel seu esforç i donar-li les gràcies. Un agraïment que no és, de cap manera, de cartró pedra.

                                                               Beseit, agost 2021.