Tot recordant Jacinta Torner

 

El meu agraïment a Maite Bertran, besneboda de Jacinta,  per la cessió de les fotografies, sense les quals m’hagués hagut de conformar amb les imatges del record, que ara per ara no sóc capaç de digitalitzar.

 

L’octubre de 1962 jo tenia nou anys, estava a punt de començar el meu segon any al Conservatori del Bruc i aquell havia de ser el meu primer curs d’instrument. Tinc un record força nítid d’aquell primer dia de classe, probablement perquè fou un dia il•lusionant: s’encetava un llarg idil•li amb un objecte que duia dins d’un estoig i que m’havien assegurat que era un violí.

Vaig arribar al Conservatori, com era habitual, després d’un gens curt trajecte de tramvia. M’acompanyava la meva mare i, per ser el primer dia, duia amb mi el document de matrícula. En aquella època l’accés al Conservatori era per la porta del carrer del Bruc. L’accés actual, la porta del xamfrà oest (Bruc-València), pràcticament no s’usava. Pujant les escales des de l’accés per Bruc hi havia, a mà esquerra, unes vitrines de fusta on s’hi penjaven anuncis diversos i qualificacions. En arribar a la planta baixa, a mà dreta  i sota l’ull de l’escala d’accés a les plantes superiors, hi havia el domini del senyor Yustos, el bidell principal del Conservatori. En aquest espai un temps després s’hi instal•laria el bar, però en aquell moment era únicament el lloc on el senyor Yustos, un home de posat circumspecte, castellanoparlant, amb ulleres de pasta fosca i bigoti a l’ús del moment, gestionava les claus, la correspondència o encàrrecs del professorat i atenia les consultes dels alumnes. 

Jo estava avesat a espais molt petits i l’edifici del Conservatori em produïa un cert sentiment agorafòbic, un respecte fora mida. El trobava molt bonic, però aquella presència  m’evocava un castell de fades. Aquells sostres altíssims, la diàfana peixera, les misterioses escopidores de porcellana verda, la utilitat de les quals mai no vaig arribar a entendre, les portes immenses i l’uniforme amb els galons daurats a les bocamànigues del senyor Yustos -que me’l feien veure com un mariscal de camp- em generaven una certa inquietud.

El full de matrícula escrit a mà -que conservo-, deia que estava matriculat de primer curs de violí, però no deia on havia d’anar i el nom del professor em semblava totalment il•legible. Com la meva mare tampoc ho entenia, li ho vam preguntar al senyor Yustos...

- “Señorita Torner,  aula 103, primer piso”.

Em va sobtar escoltar el mot aula per referir-se a allò que per a mi sempre havia estat una classe.  I ja sol, vaig pujar cap al primer pis, cercant les numeracions fins a trobar el 103. L’aula 103 estava ubicada en una de les torres circulars de l’edifici. En el que semblava un castell medieval hauria correspost –en el meu imaginari infantil- a la sala on la princesa es pentinava davant del mirall... Vaig entrar a la 103 amb el cor encongit i el respecte que em produïen aquelles portes mastodòntiques. I vaig conèixer Jacinta Torner.

La presència de la professora que acabaven de designar com a “señorita Torner” no es corresponia amb la idea que me n’havia fet. En aquell temps  la denominació senyoreta jo l’associava únicament a la imatge d’una dona molt jove i no cal tenir molta edat per aparentar gran als ulls d’un nen de nou anys. Per tot plegat vaig veure Jacinta Torner com una persona anciana. Una dona gran, pentinada a la manera que m’evocava algun músic del passat (potser Beethoven, o Liszt, no ho sé...), faccions anguloses i gest enèrgic. Es va mostrar amb mi molt amable i facilitadora. Després d’observar l’instrument que duia, fer-me algunes indicacions sobre allò que necessitaria i receptar-me el Sevcik, em va introduir a la forma com agafar el violí i l’arquet.  Aquell  vespre vaig sortir de classe conscient que havia après algunes coses importants. A més d’agafar el violí, havia après que a una classe se li podia també dir aula; que hi havia senyoretes que no necessàriament havien de ser joves  (probablement no havia encara captat la raó que motivava en aquell temps aquesta designació) i havia après també que els violins tenen ànima, fet que havia emfasitzat clarament la senyoreta Torner en descriure’m les diferents parts del violí.  

Certament vaig tenir un bon encaix amb l’instrument i el meu interès va anar en augment al llarg d’aquell primer curs. Ben aviat vaig adonar-me que la denominació “senyoreta Torner” no era exclusiva del senyor Yustos, sinó que era la manera com tothom, al Conservatori, coneixia i designava Jacinta Torner.  Atès que les classes eren individuals i només em creuava amb algun altre alumne en arribar o en sortir, pràcticament no tinc cap record d’altres companys d’aquell primer curs, exceptuant només una tènue reminiscència de dos, no tant pel record directe d’ells, sinó per les referències que li escoltava a la professora. Un d’ells era un xicot jove –ja no era un nen- del qual recordo vagament la fesomia i que sempre venia a classe amb vestit i corbata, fet que als meus ulls li donava una aparença de més gran del que probablement era. La senyoreta Torner es referia gairebé sempre a ell com “el noi de Mataró”. No recordo res més llevat que era un jove amb un destacable talent, atès que els progressos que apreciava eren molt evidents cada cop que tenia oportunitat d’escoltar-lo. L’altra alumna que recordo molt tènuement  era una nena que devia tenir aproximadament la meva edat. No en recordo la fesomia, només que era una nena rosseta, potser amb trenes o algun artifici al cabell, a la qual s’hi referia sempre la senyoreta Torner  com “la Flaqué”:  “Demà ha de venir la Flaqué”, “d’aquesta sonata tu millor que facis el segon temps perquè amb la Flaqué ja hem quedat que farà el primer”... 

Després d’aquell primer curs de violí al Conservatori, que va acabar molt bé i jo sentint-me molt motivat per continuar, els meus pares em van matricular a l’Escola de Bosc de Montjuic, per preparar-me pel Batxillerat. L’Escola de Bosc, de la qual en tinc un magnífic record, m’obligava a agafar el funicular cada dia i arribava tard de l’escola a casa. Imagino que és aquesta la raó per la qual, a partir del segon any d’instrument vaig continuar els estudis de música amb matrícula lliure, presentant-me gairebé sempre directament a les convocatòries de setembre. Com amb Jacinta Torner ja s’havia creat un lligam per les dues parts, en els tres anys següents, jo rebria classes particulars, normalment els dissabtes per la tarda, a casa seva.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Jacinta Torner vivia en el pis Principal d’una finca del carrer d’Enric Granados. El carrer d’Enric Granados sempre ha tingut un punt d’encant  derivat, en part, de  la seva resistència a ser un carrer com els altres. En aquells anys seixanta era un carrer molt plàcid, amb els vehicles aparcats en bateria i amb un trànsit molt escàs. Per aquella època vaig començar a desplaçar-me sol per Barcelona i el tramvia em deixava ben a la vora del domicili on anava a classe. Recordo passar, amb el meu estoig a la mà, per davant de l’edifici del carrer Mallorca on a la banda muntanya hi havia els estudis de doblatge de la Metro Goldwyn Mayer i on hi havia sempre un reguitzell de pòsters de les pel•lícules del moment,  Rey de reyes, La conquista del Oeste, Doctor Zhivago... Arribava a Enric Granados, tombava per davant de la floristeria Fortuño (l’únic establiment del meu trajecte que encara avui existeix) fins arribar al petit portal de la casa on Jacinta Torner vivia amb la seva germana Teresa, que feia poc que havia enviudat i per aquesta raó s’havia traslladat a viure amb ella.

L’habitació-estudi on Jacinta Torner em feia les classes va acabar convertint-se en un espai molt familiar per a mi. Acostumat aleshores a espais petits i sovint sorollosos, aquell estudi em semblava el vestíbul del cel i el recordo nítidament. Una habitació rectangular amb un balcó que donava a Enric Granados. En ser un pis baix, les fulles dels plataners s’escolaven entre la barana del balcó. En el punt visualment principal, al costat de la balconada, un piano vertical, amb els preceptius bust de Beethoven i metrònom al damunt. Davant del piano un faristol de fusta fosca tornejada, probablement noguera. Jo tocava d’esquenes al balcó, de manera que la llum il•luminava molt bé el faristol. Al meu costat, una cadira encoixinada on s’asseia Jacinta mentre fèiem la classe. Alguna prestatgeria, dos sofàs en ela i una tauleta de centre completaven el mobiliari. I, al fons, entre els dos sofàs, una petita prestatgeria on hi tenia la seva col•lecció de discos LP. Més d’un cop, mentre esperava que iniciéssim la classe, m’entretenia tafanejant furtivament les cobertes d’aquells discos. I va ser allà on vaig llegir per primer cop noms com Oistrakh, Menuhin o Kogan.

Però allò que feia aquell espai més personal i que en els moments d’espera centrava la meva atenció, eren els quadrets penjats a les parets. Fotografies, retalls de premsa... detalls que parlaven del passat. Recordo vivament un retrat d’estudi de Jacinta Torner, jove, sostenint el seu violí. I si alguna cosa resultava evident en una simple mirada a aquella petita col•lecció de records, era la seva devoció pel violinista Francesc Costa, de qui havia estat alumna i permanent admiradora.  Hi havia diverses fotografies dedicades per ell i també, emmarcat, un dibuix d’Opisso que reflectia fidelment, amb traç simple i alhora savi, l’apassionament  que caracteritzava l’execució musical de Francesc Costa, que havia mort poc temps abans, el 1959. Amb la lectura que en faig ara, coneixent allò que s’ha explicat sobre la figura i tarannà de Francesc Costa, tinc la clara sensació que molt del que era la forma d’entendre la música, la interpretació, l’ensenyament i, fins i tot, la personalitat del gran violinista, foren adoptats per Jacinta Torner, com a mínim, per via d’una admiració incondicional.

Un detall que m’atreia l’atenció era el canvi de les fundes dels sofàs, que Jacinta feia en avançar la primavera. Entrar a l’estudi i veure que els sofàs s’havien tornat blancs, era senyal inequívoc que arribava el bon temps. Jo ja no tindria la pressió de l’escola, les classes de violí serien més plàcides, més aprofitades i podria dedicar-m’hi més. Donat que des d’aquell estudi, les tardes de dissabte era més fàcil escoltar el cant d’un ocell que el soroll d’un cotxe, quan arribava la calor fèiem la classe amb el finestral obert. I, ocasionalment, ens traslladàvem al pati interior, a l’altre extrem del pis; el pati interior que sol ser habitual en els principals de l’Eixample. Fora de les estones d’estudi parlàvem d’altres coses. Ella em parlava sovint dels seus estius a Cabrils (“que no s’ha de confondre amb Cambrils”, solia dir-me) i jo li parlava de les muntanyes de Beseit...  

Aquestes sensacions, unides possiblement a l’espurna de sentiment maternal que em semblava rebre de Jacinta (o, com a ella li agradava autoanomenar-se en ocasions, “Cinta”), a més dels progressos i resultats obtinguts en aquella època, fan que en conservi, avui, de tot plegat, un dolç record i un clar sentiment de gratitud.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Fa seixanta anys que visc a l’Eixample de Barcelona. Primer a l’Esquerre i des de l’any 81, al Dret. Hauré passat mil vegades travessant el carrer d’Enric Granados. I sempre que ho he fet, absolutament sempre i ni que fos per un instant, m’han tornat al pensament aquelles plàcides tardes d’estiu amb Kaysers, Kreutzers, Polos, Bachs, Mozarts, Beethovens i, sobretot, la blancor d’aquells sofàs que tenien la virtut de pregonar l’arribada del bon temps. Fins i tot, en alguna ocasió, reconec haver modificat la meva trajectòria per passar per davant d’aquell petit portal, preguntant-me què hi hauria i qui viuria en aquell pis principal, trenta, quaranta o cinquanta anys després. En algun moment vaig estar temptat de polsar el timbre d’aquell pis. Finalment sempre acabava desistint, preguntant-me a mi mateix per què i per a què... sense trobar resposta.

A principis d’aquest 2017 vaig assistir a un recital de la soprano Maria Teresa Garrigosa interpretant obres de dones compositores catalanes del modernisme. Peces delicioses que foren magníficament interpretades i precedides de breus explicacions de la soprano al voltant de la figura i l’obra de cadascuna de les compositores. Narcisa Freixas, Carme Karr, Lluïsa Denís, Matilde Escalas, Isabel Güell, Lluïsa Casagemas... dones compositores de les quals jo, que considero haver tingut una certa formació i inquietud musical durant tota la meva vida, no recordava haver escoltat mai el seu nom. Explico això perquè aquesta experiència em va dur a preguntar-me a mi mateix sobre noms de destacats violinistes catalans del segle XX, anteriors a allò que s’ha anomenat “la transició democràtica” que em vinguessin al pensament, sense cap criteri d’ordre, ni  temporal ni de categorització... I em vaig respondre a mi mateix noms com Alpiste, Turull, Massià, Toldrà, Costa, Manén, Francesch, Comellas, Brosa... i algun més... tots homes... I això em va dur a una altra pregunta: no hi havia dones violinistes en els dos primers terços a la Catalunya del segle passat?...

Casualment en els dies que em passaven pel cap aquestes coses vaig tenir accés a un article publicat per Jordi Pinto a Doce Notas amb el títol “Música callada. 8 de marzo, Día Internacional de la Mujer”. En aquest article feia referència als perfils biogràfics de dues violinistes catalanes del segle passat: Rosa García-Faria i Rosa Más Mallén. Dos noms que jo no havia sentit mai o, si els havia sentit -tinc una molt feble memòria per a moltes coses- hauria estat tan de passada, que no em deien absolutament res. La confluència de tots aquests estímuls em van fer reviure els meus records a l’entorn de Jacinta Torner. És cert que jo la vaig conèixer ja gran, que l’època a la qual es referia quan parlava dels seus concerts era ja llunyana, anterior a la guerra civil, i que a mi se’m fa difícil valorar –ni ho vull fer de cap manera- quina seria la seva rellevància i el seu talent com a intèrpret. Però recordo haver-li vist digitacions de partitures seves d’obres que ella havia tocat, sobretot obres beethovenianes, com la sonata “a Kreutzer” que em  duen a pensar que el seu nivell era força apreciable.

Les consultes a Internet a partir del nom Jacinta Torner, alguna citació curricular al marge,  només a penes generaven una sola entrada i tampoc referida directament a ella. En un apunt biogràfic de la pianista Carme Montoriol, trobem la referència al trio que va formar al costat de Montserrat Cassadó i Jacinta Torner. Res més, enlloc podem trobar cap referència textual ni fotogràfica.

La meva  acceptada tendència obsessiva i la meva proximitat al Conservatori em van dur a preguntar a diverses persones vinculades actualment  al  centre si els sonava el nom de Jacinta Torner, qui havia exercit durant molts anys com a professora de violí. Ningú no en sabia res... Pràcticament la totalitat de professors jubilats del Conservatori que podien haver-la conegut i tractat, ja no hi són. Per tot plegat vaig arribar a la conclusió que, en el moment actual, a la memòria de les persones en actiu al Conservatori, de Jacinta Torner no en queda rastre.  Per acabar-ho d’adobar, em vaig interessar per la informació que podia existir als arxius del centre, encara que fos de caire administratiu. Vaig saber aleshores que tota la documentació anterior a una determinada data fou traslladada físicament a l’Arxiu Municipal Contemporani.  Així que l’afirmació que no en quedava ni rastre, semblava del tot literal.

I és quan veus que el temps ha esborrat les més tènues petjades de persones que has conegut i que et vinculen al passat –un passat que no et sembla de cap manera tant llunyà- quan t’adones que t’has fet gran. Jo em vaig adonar, també, que ja tenia resposta a les preguntes “per què” i “per a què”. Així que me’n vaig anar cap a aquell petit portal del carrer d’Enric Granados i, cinquanta anys després, vaig polsar el timbre.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .

El carrer d’Enric Granados, avui, continua resistint-se a ser com els altres. Malgrat la brutal pressió que rep Barcelona com a resultat de l’especulació vinculada al turisme, el carrer continua tenint elements que el fan inconfusible. La circulació restringida, amb algun tram exclusiu per a vianants, o la peculiar disposició d’estacions de bicicleta i les jardineres al mig de la calçada, el fan diferent d’altres carrers de l’Eixample. Amb tot, la proliferació de terrasses, hotels i hostels, si més no als meus ulls, li han fet perdre part de l’encant que tingué anys enrere i, sobretot, aquella qualitat de carrer plàcid i silenciós que el definia.

El cert és que vaig polsar el timbre amb poquíssimes expectatives. Esperava com a més probable una resposta en anglès, dient-me que allò era un apartament turístic i engegant-me a dida. Per sorpresa per a mi, no va ser així. Aquell dia vaig saber que al pis hi viu família descendent de Teresa, la germana de Jacinta, amb qui vivia a mitjan dels seixanta. Vaig concertar una trobada dies després amb Maite Bertran, néta de Teresa i besneboda de Jacinta. Òbviament el pis ha estat reformat i adaptat a nous usos i necessitats. Amb tot, Maite, molt amablement, em va permetre accedir a l’espai on hi havia l’estudi i també a la terrassa interior on de vegades, a l’estiu, havíem fet la classe. Vam intercanviar alguns records, em va aclarir alguna incògnita i em va permetre també obtenir còpies de fotografies, algunes de les quals recordava nítidament penjades a les parets de l’estudi. Especial il•lusió em va fer retrobar aquell dibuix d’Opisso davant del qual jo m’havia quedat encantat tantes vegades.  

Uns dies després vaig visitar l’Arxiu Municipal Contemporani per tal de consultar l’expedient de Jacinta referit a la seva vinculació al Conservatori. Sorprenentment a l’expedient tampoc hi ha cap fotografia, ni tan sols de les de carnet, que solien incloure tots els documents de matrícula dels alumnes. Tampoc cap element referit a l’activitat musical: la paperassa administrativa, llevat d’aclarir-me els períodes  de vinculació al Conservatori, no contenia gaire cosa més que dades econòmiques –que poc m’interessaven- i documentació d’aquella tan habitual a l’època, com eren les certificacions de bona conducta i inexistència de taques  ideològiques o vinculacions polítiques, documents sempre imprescindibles per accedir a qualsevol lloc de treball o oposició.

Les consultes a l’hemeroteca de La Vanguardia i a fons de revistes de l’època sí que ens aporten referències a l’activitat musical de Jacinta Torner, de vegades actuant amb acompanyament de piano i - més habitualment-  formant trio amb les esmentades Carme Montoriol i Montserrat Cassadó. Tot plegat m’ha permès recollir algunes de les escasses dades i contextualitzar la figura de Jacinta Torner, per contemplar-la amb els ulls d’avui, oferint-me una perspectiva diferent i renovada del record que reposava al fons de la meva memòria infantil.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .

Certament hi ha poques dades fefaents referides a la vida i activitat de Jacinta Torner. El registre de naixement ens diu que Jacinta Torner i Riera havia nascut a Barcelona el 18 de març de 1898, filla de Vicens i Jacinta. Tenim una fotografia d’estudi d’ella, amb el violí,  a l’edat d’onze anys, amb un afectuós missatge escrit al dors, en català, dirigit al seu pare.  És evident que la seva vida ja estava traçada al costat del violí: en un altra fotografia d’estudi a l’edat dels vint anys posa també amb el violí a les mans.

La seva vinculació laboral al Conservatori s’inicia l’1 d’octubre de 1928, quan és contractada per la corporació municipal en qualitat d’empleada eventual. Per les referències que ens han arribat de la seva activitat musical paral•lela al Conservatori, va ser durant els anys vint i fins a la Guerra Civil que aquesta activitat es va prodigar. En aquests anys trobem ressenyes d’actuacions al costat sempre de dones pianistes, cel•listes o cantants, encara que les més habituals son les referides al “trio Feminal”  format, com he dit,  per Carme Montoriol, Montserrat Cassadó (germana de Gaspar Cassadó) i en el violí s’hi alternaven Jacinta Torner i Lina Montoriol, germana de Carme.  No he pogut localitzar cap fotografia d’aquest trio, mentre que sí que ens n’ha quedat una, d’aquesta mateixa època, de Jacinta formant trio amb Pilar Noguero (piano) i Maria Capdevila (violoncel).

A mesura que vaig trobant els noms que apareixen vinculats a les seves actuacions, m’adono que Jacinta devia moure’s en una xarxa relacional de dones artistes, algunes de les quals amb força projecció en diversos àmbits, com és el cas de Carme Montoriol (Monturiol en algunes referències) que, a més de pianista, fou traductora, poeta i dramaturga. La pianista Pilar Noguero, de la qual trobem referències elogiant les seves virtuts  com a soprano, o la violoncel·lista Aurora Bertrana, molt més coneguda i reconeguda per la seva vessant d’escriptora.

En un document del 9 de gener de 1952 trobem que es convoca “concurso restringido entre profesores numerarios y supernumerarios del Conservatorio Superior de Música para cubrir la plaza de profesor de Educación Musical del Instituto “Vilajuana”, vacante por reciente jubilación del maestro D. Juan Llongueras Badía, y en tanto no se cubra reglamentariamente la referida plaza, destinar para ejercer sus funciones a la señorita Jacinta Torner Riera.” L’Institut Vil•la Joana, a Vallvidrera, d’educació especial, era ja en els anys 20 i 30 un centre educatiu de referència a Europa. Joan Llongueres hi havia treballat com a responsable d’educació musical pel ritme. És de suposar que en el temps que hi va romandre, Jacinta devia substituir-lo en aquesta funció.

A l’any següent, en data 30 de desembre de 1953, trobem el seu nomenament com a “Auxiliar supernumeraria del Conservatorio Superior de Música, por consenso”, exercint l’ensenyament del violí fins a la data de la seva jubilació, l’1 d’abril de 1968, a l’edat de 70 anys. Ara sé que quan aquella tarda d’octubre de 1962 jo vaig entrar per primer cop a l’aula 103 i em va rebre “la señorita Torner”, que jo vaig percebre com una anciana, Jacinta tenia 64 anys.  Pràcticament,  la meva edat actual.

Una esquela publicada en català a La Vanguardia el 17 de desembre de 1983 ens diu que Jacinta Torner i Riera, professora de violí jubilada al Conservatori  Municipal de Música de Barcelona, havia mort el dia anterior a l’edat de 85 anys.

Al llarg d’aquestes darreres setmanes, des que una carambola de sensacions em va  generar la necessitat de furgar en el record de Jacinta, he pensat força en ella. M’han quedat molts dubtes. Alguns que m’hagués agradat aclarir i altres que, per respecte, crec que estan bé on són. Però paral•lelament  i sobretot,  he pensat en la seva abstracció. És a dir, en la figura d’una dona enamorada del violí, en el temps i lloc que li va tocar viure. Revisant la  documentació del seu expedient laboral, interpretant els fràgils records que tinc dels seus comentaris, rellegint les ressenyes publicades a premsa i revistes (en reprodueixo una mostra més avall) i fent-ne una lectura intuïtiva i panoràmica, em quedo amb la clara sensació que la seva vida personal i professional van estar intensament marcades pel simple fet de ser dona. I d’això, no en tinc cap dubte.

Barcelona, maig de 2017.

Les ressenyes que es troben cercant les hemeroteques tenen sempre un caràcter molt similar. En transcric algunes, a tall d’exemple:

“En el Centro Excursionista de Cataluña, hoy a las diez de la noche tendrá efecto la primera sesión musical “Beethoven”, en conmemoración de la muerte del gran sinfonista. Dicha sesión irá a cargo de las señoritas Jacinta Torner (violinista), Montserrat Cassadó (violoncelista) y Carmen Monturiol (pianista)”. (La Vanguardia, 29 de març de 1927).

“Hoy, en el local de la Schola Cantorum de Sant Just (Palma de San Justo número 3) tendrá lugar un recital a cargo de la violinista señorita Jacinta Torner, acompañada al piano por la señorita Esperanza Llor. Don J. Pasdellans dará lectura de algunas poesías inéditas.”  (La Vanguardia, 6 d’abril de 1922).

“...En el mismo Centro, los días 26 y 29, a las diez de la noche, tendrán efecto dos sesiones musicales “Beethoven”, en conmemoración del centenario de su muerte. A estas audiciones colaborarán las señoritas Georgine Castenyer (cantatriz), Jacinta Torner (violín), Montserrat Cassadó (violoncelo) y Carmen Monturiol (piano). Estas sesiones irán precedidas de una conferencia por el socio don Ezequiel Martín, sobre la monobiografía psíquica del gran sinfonista.” (La Vanguardia, 24 de març de 1927).

“El sábado último en el stand de Acción Femenina y ante numerosa y distinguida concurrencia tuvo efecto el anunciado concierto por el Trío Feminal, que ejecutó un selecto programa. En la primera parte la violinista señorita Jacinta Torner, en las tres piezas que tenía a su cargo demostró poseer excelentes cualidades en el dominio del arco. La señorita Luisa Simont, dio, a su vez, un recital de piano tocando con la exquisita dicción que la distingue la “Danza nacional polonesa” y la “Consolación número 3” de Lizt, finalizando con la “Polonesa número 6” de Chopin, magistralmente ejecutada”.La segunda parte la llenó el Trío en Si bemol de Beethoven, por las mencionadas señoritas y la señorita Montserrat Cassadó.” (La Vanguardia, 21 de noviembre de 1929).

“Mañana, en el local social del Orfeón de Sans, se dará, a las cinco de la tarde, un concierto de violín y piano y canto a cargo, respectivamente, de Jacinta Torner Riera, Ana Aymat y María José Reynard”. (La Vanguardia, 11 d’abril de 1925).

“La segona sessió…(Sala Capsir) …consistí en l’audició de tres obres de Beethoven que foren interpretades amb real mestria per les senyoretes Jacinta Tormer, Montserrat Cassadó i Carme Montoriol. L’expressada sessió començà amb la “Sonata en Fa” Op. 24 per a violí i piano, per les senyoretes Torner i Montoriol. Aquesta última tocà sola la “Sonata en fa menor” op. 2 per a piano, i lluí un mecanisme molt depurat i un sentiment artístic que l’ajuda a comprendre el sentit just de la composició que interpreta. El “Trio en Si bemoll Op. 11” posà fi a aquesta sessió i en ella assoliren les tres concertistes, davant de les quals el mateix Beethoven no hauria pas restat insensible, un acolliment força entusiasta...”  ( La Veu de Catalunya, abril 1927).