Som a poques hores de la prova final del concurs Menuhin 2021, que tindrà lloc a Richmond (Virgínia) el proper dissabte 22. En la categoria “senior” han arribat a la final quatre violinistes joves, amb una trajectòria densa i brillant, atesa la seva joventut. Les estatunidenques d’origen oriental Karisa Chiu i Hana Chang, l’alemany d’origen oriental Simon Zhu i la granadina –d’origen granadí- María Dueñas es disputaran l’honor immens de guanyar el Menuhin 21.
Poques situacions puc imaginar a la vida tan carregades de pressió psicològica com el que deu representar la participació en un concurs de tan elevat nivell. I sempre he tingut una opinió i un sentiment ambivalent cap a l’existència d’aquest tipus de concurs. Sempre he detestat aquest afany compulsiu d’assenyalar algú com “el millor”, “el més gran”, ja sigui violinista, intèrpret de qualsevol instrument, director, compositor... I aquests certàmens contenen, en la seva essència, aquesta idea. I això, vulguis que no, pot induir a oblidar que el darrer dels participants duu dins seu un torrent de talent negat a la immensa majoria dels humans.
En castellà i en català, el mot “concurso” o “concurs” té significats diferents i fins i tot, contraposats. “Concurs” significa concurrència, trobada, congregació de persones que convergeixen en una activitat. Quan l’any 1999 vaig presentar un violí meu al primer “Concurso Nacional de Luthería José Contreras”, ho vaig fer perquè en l’ànim del seu promotor, el mestre José Ángel Chacón hi havia, fonamentalment, aquest propòsit: una mostra variada del treball efectuat per diversos artesans de l’estat. De no haver estat així, molt probablement no m’hi hagués presentat amb el que era el meu tercer o quart instrument. Aquest significat de la paraula “concurs” és ben pròxim al més nostrat “aplec”.
“Concurs” significa també ajut, suport: “ho ha pogut assolir gràcies al concurs de...”. Un significat ben oposat al de l’esdeveniment referit i que, en anglès, no deixa cap dubte sobre la seva essència: “Menuhin Competition”. Es tracta d’escollir el millor entre els millors. Però una cosa es un concurs/competició literari, o un concurs de lutieria, o un concurs sobre qualsevol cosa que pugui ser cuita, treballada, estudiada, feta i refeta en la solitud d’un estudi/taller i una altra cosa ben diferent és aquell concurs on es posa en joc el treball de molts anys en una execució en viu, curta i efímera. I és en aquesta situació que considero que la preparació psicològica i la personalitat són tan importants i decisives com el talent.
Dels quatre finalistes en la categoria “senior” (que et qualifiquin de “senior” amb divuit anys, també té nassos), només conec María Dueñas. L’he anat resseguint, sovint amb la boca oberta, des de fa dos anys. Ho té tot. La considero un diamant polit i li auguro una carrera brillant. I estic segur que, si furguéssim en la història personal i en el recorregut dels altres tres finalistes, trobaríem mil raons per bocabadar-nos, i segurament per commoure’ns. Però els concursos -aquests maleïts concursos-, cerquen això: assenyalar i distingir “el millor”.
Fa dies que segueixo el Menuhin Competition 21, en la mesura que puc. No voldria ser a la pell de ningú del jurat. Però d’aquí a 48 hores el concurs tindrà un vencedor o una vencedora. I mireu, la meva intuïció femenina em diu que la María se l’endurà. I he de dir que el fet que sigui espanyola no me la fa sentir més pròxima que a l’alemany, l’estatunidenca o la singaporesa. No és això. És la seva execució impecable, la seva presència sobirana i el seu desbordant talent. Espero que sigui així i ben aviat ho sabrem.
Barcelona,
20 de maig de 2021
PS: El 23 de maig de 2021 María Dueñas va ser proclamada vencedora del Concurs Menuhin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada