JOGUINES TRENCADES

 

Encara que vaig néixer a la comarca d’Osona i visc a Barcelona, la meva ascendència materna se situa al Matarranya i m’he sentit sempre vinculat al cinquanta per cent a aquesta terra. Devia tenir uns cinc anys quan m’hi van dur per primera vegada i, des d’aleshores, no hi ha hagut ni un sol any de la meva vida que no hi hagi passat una temporada. En els anys anteriors a la pandèmia, ja que les circumstàncies personals m’ho permetien, solia passar-hi una setmana de cada mes. Quan el passat mes de juny, després de mesos de confinament perimetral, vaig preparar-me la bossa de viatge per sortir cap a Beseit, m’hi vaig posar dos dels darrers llibres publicats per la Carme Junyent. Els rellegiria al poble i això m’ajudaria a tenir els ulls i les orelles obertes, a reflexionar sobre la consistència i presència de la llengua d’aquell Beseit que vaig conèixer fa uns seixanta cinc anys, i la realitat actual.

La idea més nuclear continguda a “El català depèn de tu” és la que ja apareix condensada en el títol. “La llengua no ens la poden prendre si no ho volem”, diu Carme Junyent. En els dies que va aparèixer el llibre recordo la crítica d’algun columnista que li negava aquesta tesi central, en el sentit de traslladar aquesta responsabilitat, del pla individual al de les institucions. Vaig pensar que era una crítica sense gaire sentit, perquè ambdós aspectes no són, de cap manera, mútuament excloents. Estic convençut que a un poble no li poden arrabassar la llengua si no ho vol (exceptuem aquí els casos d’extermini, que també n’hi ha hagut). Però és ben cert que des de les institucions de qualsevol caràcter o nivell, es pot modular, modelar o manipular l’ús social d’una llengua i –element fonamental- la pròpia concepció que els seus parlants tenen sobre ella.

I observant els fets i les pressions –per acció o omissió- encara em sorprèn que avui el català sigui una llengua habitualment parlada entre una determinada franja d’edat de la població, al Matarranya. Però aquest ús quotidià resta reduït del tot a la llengua parlada i en la interacció de persones de la família, o veïnes. És suficient topar amb un rostre desconegut per saltar al castellà. Crec que és una evidència que la llengua local, el català del Matarranya, és una llengua relegada al rang “d’estar per casa”. I per als que tenim una mica de memòria i una certa perspectiva temporal, és també una evidència la progressiva castellanització del vocabulari i, per tant, el progressiu empobriment de la pròpia llengua.

Diu Carme Junyent que una llengua pot liquidar-se en quatre generacions, sent el tall en la transmissió intergeneracional el més sensible dels indicadors. I aquest tall ja és observable actualment. Al llarg del 2021 he fet desenes d’observacions que em duen al convenciment que el català, al Matarranya, és una llengua en vies d’extinció. Per no estendre’m aquí, em limitaré avui a citar-ne dues que, per la seva naturalesa, poden passar més desapercebudes.

A les eleccions municipals del 2007, el consistori entrant va determinar, entre altres accions, que en endavant s’inclouria el català en els pregons. Es pregonava en català i després, en castellà. La mesura va ser rebuda a Beseit entre curiositat i indiferència. Des d’aquells a qui els feia gràcia escoltar pels altaveus allò de “avui dijous, sardineta, escrita, mare del lluç...” fins aquells que ho consideraven superflu, amb el més que suat argument que en castellà “así nos entendemos todos”.  Personalment vaig viure aquest petit avenç amb il·lusió i esperança. La coincidència d’aquest moment amb altres iniciatives d’expressió cultural que havien aflorat de forma admirable al poble em dugueren a pensar, ingènuament, que anàvem cap endavant.  El pregó en català va mantenir-se fins a les eleccions del 2015 quan, poc temps després de la presa de possessió del nou consistori, el català va desaparèixer del pregó.

El passat mes de juny vaig adreçar una breu carta a l’alcalde de Beseit. Com és sabut l’actual alcalde s’ha vist envoltat de diverses polèmiques, algunes ben pintoresques. Imagino  que en rebre la meva carta devia esperar-se un altre contingut. Però no: jo li preguntava simplement per les raons que l’havien dut a eliminar el català dels pregons. Van passar mesos sense obtenir cap resposta mentre jo l’imaginava en el tràngol d’haver d’escriure en un paper una justificació coherent a una decisió que era pura incoherència.  Cap a finals d’agost vaig adreçar-li un segon escrit, amb registre d’entrada, reclamant-li una resposta. Passats uns dies vaig rebre una lacònica carta en la qual es presentava l’impresentable argument següent (literal):  “indicarle que esta decisión fue adoptada con igual criterio que el de hacer los pregones en catalán, es decir, decisión de la nueva Corporación Municipal.” En poques paraules: tantsemenfotisme institucional, en el millor dels casos.

La segona observació, que em va resultar especialment trista, la vaig fer a Beseit la passada nit de Reis. La meva dona i jo havíem anat a passar-hi només el Cap d’Any, però un positiu Covid en la família romanent a Barcelona ens va obligar a perllongar la nostra estada. Cap problema: ens feia il·lusió perquè, malgrat haver conegut Beseit tota la vida i en totes les èpoques de l’any, mai no havíem viscut la màgica nit al poble. Encara que ja ens queden lluny els anys d’implicació directa en la nit de Reis, aquella nit freda i ventosa vam atansar-nos a seguir la rua reial que menava a la plaça, on Ses Majestats imaginàvem que farien el seu parlament dirigit als infants. Com tothom sap, els Reis de l’Orient, a més de ser bons, rics i savis, són també políglotes. I en un parlament  presumptament adreçat als nens i nenes, vam creure –altre cop ingènuament- que aquest parlament, per proximitat i calidesa, es faria en la llengua local.  Però el discurs que va fer el patge reial, a més d’anar clarament dirigit als adults, es va fer en castellà. 

 

Vam tornar a casa amb la sensació que pot tenir un infant quan els Reis li han portat una joguina trencada. I és que suposo que, per a algunes ments, imaginar que un rei, per molt savi, màgic i políglota que sigui, pugui expressar-se en català, no és només inimaginable, sinó segurament, també inconvenient.   

Tenim mala peça al teler. Segueixo pensant que no ens poden prendre la llengua, si no ho volem. Però davant del context actual de pressions intenses –polítiques, socials i demogràfiques- només resulta possible la seva pervivència des del coneixement i des d’una actitud de militància permanent. I si algun dia, al Matarranya o a Barcelona, la nostra llengua desapareix, nosaltres n’haurem estat els primers responsables.  

                                               Barcelona, febrer de 2022

Un concert inoblidable, l'estiu del 94

Actualment solc passar quatre o cinc dies de cada mes a Beseit, el bonic poble del Matarranya que obre la porta al massís dels Ports per la seva banda interior. Conec la zona des de nen per vinculació a aquesta terra per línia materna. Aquí hi tinc un apèndix del meu taller i les meves escapades mensuals, a més de servir-me per fer-hi determinats treballs, em serveixen també d’esbarjo, de contacte amb la natura i, en certa manera, de teràpia. A diferència del que passa a Barcelona, estiu i hivern -qüestió climàtica a banda- es viuen aquí de forma molt diferent. Ara, cap a finals de juliol, el poble comença a bullir de visitants. Però durant les meves estades a l’hivern, el més habitual és sentir-me acompanyat bàsicament de Bach i Vivaldi, que no són companyia menor.

A sis quilòmetres de Beseit hi ha el municipi de Vall-de-roures (Valderrobres,  en la seva denominació “oficial”), que és la capital de la comarca del Matarranya, administrativament pertanyent a Terol, encara que originàriament catalanoparlant. A Vall-de-roures hi vaig sovint, sempre que sóc aquí, per fer proveïments bàsics o simplement per esmorzar o fer un cafè en algun dels seus locals. És un poble que capitaleja i on si pot trobar pràcticament de tot, amb un nucli antic molt bonic coronat per un impressionant castell l’origen del qual se situa al segle XII. De nen m’havia passejat –perillosament- per les seves runes. Diverses fases de restauració posteriors han contribuït a recuperar-lo i, annexada al castell, l’església de Santa Maria la Major, de finals del segle XIV.

Avui he fet un cafè a Vall-de-roures. Com passa sempre, en un o altre moment la mirada se’n va cap a l’estampa de l’omnipresent castell. I em passa sovint que quan contemplo el castell em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa uns anys i que, per circumstàncies molt particulars, va tenir una emotiva significança per a mi. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. I ha estat la intersecció d’aquests dos elements  -la visió del castell i la lectura del fulletó- que, a més de dur-me al record el referit episodi, m’ha provocat l’impuls d’explicar-lo.

El juliol de 1994 –fa vint-i-dos anys- jo era amb la meva família a Beseit, quan vaig tenir una inesperada i agradable sorpresa. El Gobierno de Aragón, en col•laboració amb la Diputación Provincial de Teruel i els ajuntaments de Valderrobres i Alcañiz, havien endegat una lloable iniciativa: el “Festival Internacional de los castillos”. Imagino que, des de la voluntat de donar impuls al territori i inspirats per l’èxit d’alguns festivals de música que ja començaven a consolidar-se força a Catalunya, van tenir la pensada de fer una cosa similar aquí. La idea, considerant el magnífic entorn natural i els possibles escenaris per als concerts, semblava francament bona. I me’n vaig alegrar molt. M’alegrava molt pensar que les celebracions d’estiu en aquesta terra podrien anar més enllà dels tòpics de les festes de poble de dubtosa tradició i, sobretot, podrien contribuir a “pujar el nivell”. I potser, amb el temps, tal vegada podrien contribuir a superar costums festius, des del meu sentir tan vergonyosos i execrables com les modalitats que impliquen d’alguna manera el sofriment animal i que, en alguns pobles de la zona -no a Beseit-, gaudeixen lamentablement de força requesta.

Van dissenyar i distribuir uns programes exquisidament impresos (en conservo un, fet que m’ha permès situar els fets amb precisió), que presentaven cadascun dels concerts i artistes programats per a aquella primera edició, entre juliol i agost d’aquell 1994. Integraven música, dança, teatre i exposicions. Hi havia programats un total de tretze esdeveniments. Dins de l’apartat de música s’integraven diversos estils i tres dels concerts corresponien al que habitualment etiquetem genèricament com a “música clàssica”. El cert és que, atenent al fet que es tractava d’una nova iniciativa, la varietat temàtica i estilística de la programació em va semblar molt encertada.

Però la meva sorpresa va ser en veure que entre els concerts programats per a aquell estiu, a les acaballes de juliol, n’hi havia un amb la presència de la “Orquesta de Cámara Gonçal Comellas”.  Aquest fet, que segurament podria no revestir una especial rellevància emocional per a qualsevol altra persona, he de dir que la vaig viure com un fet extraordinari, per dues raons. La primera, la figura de Gonçal Comellas, artista al qual havia seguit i admirat en els meus anys d’adolescència i joventut. Si algun artista he seguit a la vida amb la devoció que ho fan avui els/les adolescents que segueixen Biber (no el Heinrich von, sinó aquest subproducte del màrqueting actual), aquest ha estat Gonçal Comellas. En aquells anys de joventut i Conservatori jo havia pogut veure i escoltar en directe alguns dels violinistes mítics del segle XX al Palau (Oistrakh, Menuhin, Kogan, Szeryng...), però Comellas era percebut com un notabilíssim talent “d’aquí”, algú pròxim que, a més de ser un excel•lent  intèrpret, contribuïa a esvair el prejudici força estès en aquella època de marcada sequera musical,  que el talent (m’estic referint específicament a violinistes) estava reservat a artistes nascuts a determinats països. I ja havia arribat tard per poder escoltar glòries anteriors d’aquí, com els Costa, Manén o Massià. Jo havia seguit Comellas sempre que podia especialment en aquells anys setanta, ja llunyans, al Palau, a l’Ateneu, a la peixera del Conservatori, les seves gravacions discogràfiques i per a televisió... Anys després em vaig assabentar que s’havia vist obligat a deixar la carrera concertística. I durant uns anys li vaig perdre la pista. Així que retrobar-lo, encara que fos en la seva faceta de director, em feia molta il•lusió. Però retrobar-lo aquí, al Matarranya (aquesta és la segona raó), encara significava per a mi molt més.  

El programa que conservo em recorda que el concert estava programat per a la nit de divendres 22 de juliol. Recordo perfectament que durant tota aquella setmana, en les meves freqüents visites a Vall-de-roures, podia escoltar el pregó per megafonia anunciant el concert de divendres: “El viernes a las 22:30, concierto en la iglesia de Santa María la Mayor, a cargo de la Orquesta de Cámara Gonçal Comellas...”. Aquesta presència a través de fullets anunciadors que podien trobar-se arreu i recordatoris constants per megafonia, potenciats per la rellevància emocional que per a mi tenia aquest esdeveniment, em van generar la sensació que tothom estava pendent d’això. Fins al punt que vam considerar amb la meva dona si calia treure les entrades anticipadament. No ho vam fer, confiant que anant-hi amb una mica d’antelació, no tindríem cap problema.

Va arribar el dia del concert. Jo estava molt il•lusionat perquè, a més, hi podria anar amb la meva dona, la meva filla i el meu fill. A l’estiu, quan som per la comarca, solem retrobar-nos amb famílies conegudes i fem dinars o sopars plegats. Aquell divendres vam dinar a Vall-de-roures amb una família coneguda que tenien dos fills, a més de dues amistats més, també de Beseit. No ho recordo amb precisió, però en total érem entre deu o màxim dotze persones. A la sobretaula va sortir la qüestió de què pensàvem fer aquella tarda/vespre. Sé que algú va proposar alguna activitat per a la nit, però la meva família i jo teníem un esdeveniment ineludible. Suposo que ho vaig defensar amb tanta convicció i em vaig mostrar tan poc disposat a canviar els meus plans, que finalment tots van convenir que assistir plegats al concert seria una molt bona opció. Vam quedar per retrobar-nos al vespre, prendre alguna cosa pel poble, i arribar al castell mitja hora abans del concert.

Vam arribar puntualment, vam veure que no hi havia cap cua i que alguns músics –també el mestre Comellas- eren a la porta de l’església contemplant el panorama. Vam entrar a l’interior després de treure les entrades i encara no havia arribat ningú, així que vam ocupar el primer banc i potser part del segon. Passaven els minuts i no arribava ningú... Poc abans de l’hora marcada per a l’inici del concert, van entrar un parell o tres de persones de l’organització, la bibliotecària del poble, que tenia alguna funció a l’Ajuntament... i ningú més...

No puc recordar exactament el nombre de músics que conformaven l’orquestra, però sí que puc assegurar que el nombre era pràcticament igual al del públic. I que el públic no vinculat a l’organització, érem nosaltres. Només nosaltres: els quatre de casa i set o vuit persones més que havíem dut, pràcticament agafats pel ganyot. Molt dignament l’orquestra va anar desgranant les obres programades: Concerto grosso núm 5 en Re de Haendel, Concert per a dos violoncels en Sol m. De Vivaldi (Anna Comellas i Lluís Heras), el doble de Bach (Ma. Victoria Fernández i José María Fernández) i a la segona part la Serenata Op. 22 de Dvorak. Durant tot el concert vaig tenir una estranya sensació de goig barrejat amb una notable incomoditat. I ràbia. I vergonya aliena. I una profunda decepció que d’alguna manera presagiava allò que hauria d’esdevenir en el futur el festival.

No sé quantes edicions se’n van fer en anys següents del “Festival Internacional de los castillos”. Sé que les programacions es van adaptar més als presumptes gustos locals fins que el festival va morir, de mort natural. Com deia al principi, avui he fet un cafè a Vall-de-roures. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. Repasso el fulletó: algunes activitats infantils, una presentació d’un llibre sobre Fernando el Católico a l’Ajuntament, una audició de banda comarcal, un taller de fotografia, un taller de DJ juvenil... i el que sembla l’espectacle estrella de la “semana cultural”: “Suertes de la tauromaquia popular: Recortadores, anillas, Tancredo, suelta de vaquillas...”.

En fi... no sé com devien viure Gonçal Comellas i els músics aquell concert l’estiu del 94. És molt possible que hagi caigut en el total oblit. Jo el recordo molt i molt bé.

Beseit, juliol de 2016