Un record per a Kora

Tot remenant fotografies vaig topar-me fa pocs dies amb una que estic amb Kora. Quan les fotografies comencen a tenir un grapat d’anys, topar de sobte amb una d’elles significa reconstruir mentalment un bocí de vida. La història de Kora es la història d’un error de joventut. Un error freqüent a la nostra societat que, dissortadament, massa sovint acaba molt malament. El cas de Kora, però, va ser un error amb final feliç.

A mitjan 1980 jo acabava de casar-me. La meva dona i jo vivíem en un pis de setanta i pocs metres a l’Eixample Dret de Barcelona i treballàvem tots dos a fora de la ciutat. Entre una i altra cosa durant el dia paràvem poc per casa. Les il•lusions d’encetar una nova vida ens van fer reparar en una mena d’assignatura pendent que tots dos compartíem: la il•lusió de posar un gos a la nostra vida. A tots dos ens agradaven i a cap dels dos ens havia estat possible durant les etapes d’infantesa i adolescència. L’afany de complaure i de complaure’m va fer que no trigués gaire a entrar a una botiga d’animals i encarregar un cadell. Havíem decidit prèviament que seria una femella i al cap de pocs dies entrava a casa una preciosa i simpàtica femella de pastor alemany que vam batejar amb el nom de Kora.

Kora semblava créixer d’un dia a l’altre de manera apreciable. La innegable il•lusió que teníem, l’admiració i afectes que despertava quan la dúiem de passeig, a més de la seva simpatia i bon caràcter, van fer que triguéssim uns mesos a adonar-nos de la crua realitat: ens havíem equivocat. Vam entendre aleshores que un pastor alemany no pot viure (feliç) sense un espai d’esbarjo on desplegar tota aquella energia que brollava d’aquell cos cada cop més gran. Vam entendre que un passeig a primera hora del matí i un altre al capvespre, sempre necessàriament més curts del que l’animal hagués requerit, no eren suficients. Ens estimàvem Kora i gaudíem amb ella, alhora que ens adonàvem que aquella vida no era bona per a ella. Mica a mica es va anar instal•lant la idea que no podria ser... i que havíem de trobar una solució. L’embaràs de la meva dona va acabar-ho de decidir...

Vaig posar un anunci a les pàgines de classificats -no existia Internet- dient que regalava una femella de pastor alemany a qui em pogués garantir que li oferiria una bona vida. Durant dues setmanes el telèfon de casa –no existien els mòbils- treia fum durant les poques hores que hi érem. Vaig iniciar un laboriós procés de selecció. Alguns candidats ja quedaven descartats només sentir-los. Passats uns dies i després de diversos triatges  em vaig quedar només amb tres candidats, tots tres de fora de Barcelona, que vam visitar personalment. Volíem el millor per a Kora.

La candidata idònia semblava ser una família d’una població propera a Tarragona. Vivien a una urbanització, en una casa unifamiliar amb un espai de terreny i un entorn que eren clarament molt més indicats per a Kora que el nostre petit piset a l’Eixample. El matrimoni tenia dues filles d’edats compreses entre sis i deu anys. El pare, de cognom alemany, va venir un dia amb les dues nenes rossetes a casa nostra. De seguida vam veure que aquelles nenes serien la perfecta companyia per a Kora i que ella, ben segur, també els aportaria moltes coses. El procés de selecció s’havia acabat: ja teníem la família i el lloc perfectes. Vam quedar que nosaltres aniríem a dur-la.

Un diumenge de febrer de 1981  vam agafar el nostre Dyane-6 i, amb el cor ben encongit però amb la consciència d’haver fet el millor per a tots, vam sortir amb la Kora cap a Tarragona. En arribar a l’Arc de Berà, vaig aturar el cotxe i vam baixar. Era la darrera passejada. Ens vam fer les darreres fotografies amb ella. La família alemanya ens esperava joiosa. Van voler que ens quedéssim a dinar amb ells i, en acabar, ens acomiadarem i vam tornar cap a Barcelona enmig d’un silenci i una tristor que no podíem amagar de cap manera. Feliçment, un mes després va néixer la nostra filla i aquest esdeveniment va omplir de joia tots els racons de la nostra llar, racons en els quals durant molts mesos, de tant en tant, apareixia encara una reminiscència del pas de Kora per la nostra vida, en forma de pèl. 

Deu anys més tard, ens mudàrem de casa. Vam anar a viure a un pis tres vegades més gran i va entrar a la nostra vida una gosseta tres vegades més petita: Pamina, una preciosa femella de West Highland White Terrier. Ara sí, ara havíem fet les coses amb més seny i més mesura. Treballàvem a Barcelona i les proporcions quant a espai, temps per dedicar-li i persones per atendre- la, eren les idònies. La dolça Pamina va viure dotze anys amb nosaltres fins que una malaltia se la va endur el 2005. Li vaig dedicar un emotiu encenall (Addio, Pamina, mia cara).

........................

Però la història de Kora va tenir un inesperat epíleg. Poc després de la mort de Pamina, un dia vaig voler inscriure’m a unes jornades professionals de les quals havia rebut informació. La persona de contacte a qui calia adreçar-se per fer la inscripció era una dona amb un cognom alemany. En llegir aquell cognom, que només havia sentit un cop a la vida, em va venir al pensament la imatge d’aquelles nenes rossetes, que havien vingut a casa per conèixer Kora, feia molts anys. Encara que la inscripció podia fer-se per mail, vaig voler trucar per telèfon. Un cop recollides les dades i complimentada la inscripció, no me’n vaig poder estar... li vaig preguntar si havia viscut a una població pròxima a Tarragona... si a casa seva havien tingut una gossa femella de pastor alemany (cabia la possibilitat que li hagueren canviat el nom)... “Sí... la Kora!!!” va esclatar, sorpresa i emocionada....

Em va explicar que l’havien tinguda durant catorze anys, que va ser molt feliç, que les havia acompanyat durant la infància i adolescència, i que en tenien un gran record. I aquell dia vaig estar tremendament content.

Barcelona, 13 de febrer de 2017.