Cada any per aquestes dates, després d’escoltar l’anunci de
la llagrimeta sobre el sorteig de la Lotería Nacional, me’n recordo d’ella, de
Doña Manolita. Em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa força anys, a
Madrid estant, un dia com avui. Devia ser pels voltants del 2000, cap a mitjan
desembre, amb un fred intens, d’aquell fred que no solem tenir per aquí. Aquell
fred que glaça les orelles i que fa pensar en allò de “cuando el grajo vuela
bajo...”. Per aquella època viatjava sovint a Madrid, però crec que aquell era el
primer cop que hi era en dates pròximes a Nadal. Potser per això, encara que
n’havia sentit parlar, no havia passat mai en dates pròximes al sorteig de
Nadal, per davant del mític establiment de loteries situat al número 31 de la
madrilenya Gran Vía.
La contemplació d’aquella cua monumental, tot i conèixer per referències el fenomen que es repeteix cada any, no va deixar de sorprendre'm. La cua era, quantitativament i qualitativa, peculiar. Quantitativament perquè era immensa. Sortia de l’establiment una cua molsuda i resseguia la vorera baixant pel carrer Mesonero Romanos, fins a perdre’s de vista. Des de Gran Via no vaig poder veure’n el final. Qualitativament perquè al personal, malgrat el fred i la llarguíssima espera, no se’l veia ni emprenyat, ni contrariat, ni infeliç. Vaig estar-me una bona estona contemplant l’espectacle, en un improvisat exercici de psicosociologia recreativa. L’establiment era relativament petit i només entrar-hi et senties posseït per l’aura omnipresent de la seva fundadora, traspassada a principis dels cinquanta, però ben present en una fotografia de vores difuminades que, acompanyada d’un pomet de flors, atorgava a l’habitacle d’atenció un cert aire de santuari.
Però no va ser la mirada ferma i decidida de Doña Manolita, ni tampoc la cua sense fi que sortia del local on, segons em va dir algú, podies passar-hi ben bé tres o quatre hores. Allò que aquell dia vaig trobar fascinant va ser una altra cosa. Just al davant de la porta de l’establiment, a l’extrem de la vorera, un home hi tenia plantada una tauleta de càmping, de potes plegables, damunt de la qual oferia als vianants el seu producte: dècims de loteria... de Doña Manolita! M’hi vaig atansar per comprovar-ho: fileres de dècims de loteria amb el segell de l’establiment. Òbviament aquest senyor devia disposar del vist-i-plau de la botiga, perquè estava ben instal·lat i ben tranquil. Fins i tot, potser massa tranquil. Perquè el que resultava sorprenent era que, només molt de tant en tant, algú s’hi aturava. El gruix de la gent preferia fer tres o quatre hores de cua, des de la convicció profunda que l’accés al santuari de l’egrègia senyora els aportaria un plus de fortuna.
Ara fa més de deu anys que no visito Madrid. També és cert que actualment no se m’hi ha perdut res i que els aires que bufen per allà, no m’hi conviden. He sabut que Doña Manolita, després de vuitanta anys, ja no és al 31 de la Gran Via madrilenya. Una revisió del lloguer, l’any 2011, va fer que es traslladés el negoci al carrer Carmen 22. Sembla, però, que el canvi li ha provat. He llegit algun titular on s’assenyala com un gran triomf la fita d’haver superat el rècord de cinc hores de cua per comprar un dècim.
La conclusió és clara. Si considerem que a la loteria del Gordo de Navidad hi juguem pràcticament tothom –fins i tot els qui no juguem mai a la loteria- i considerem que els milers de persones que conformen les cues, cada mes de desembre, davant de Doña Manolita, són una mostra heterogènia i representativa de la població, si més no, de la comunitat de Madrid, arribem a la conclusió que existeix un ampli substrat d’aquesta població que funciona sobre un tipus de pensament màgic, ben allunyat de la racionalitat. Ep!... i tots voten!
A la vista de com van les coses, crec que puc pronosticar que en pocs anys sentirem la notícia que Doña Manolita ha superat les dotze hores de cua. I tots els madrilenys, ben cofois, sentiran un cop més l’orgull de viure al melic de la democràcia més exemplar del món.
Barcelona, desembre de 2022
