Encara que vaig néixer a la comarca d’Osona i visc a Barcelona, la meva ascendència materna se situa al Matarranya i m’he sentit sempre vinculat al cinquanta per cent a aquesta terra. Devia tenir uns cinc anys quan m’hi van dur per primera vegada i, des d’aleshores, no hi ha hagut ni un sol any de la meva vida que no hi hagi passat una temporada. En els anys anteriors a la pandèmia, ja que les circumstàncies personals m’ho permetien, solia passar-hi una setmana de cada mes. Quan el passat mes de juny, després de mesos de confinament perimetral, vaig preparar-me la bossa de viatge per sortir cap a Beseit, m’hi vaig posar dos dels darrers llibres publicats per la Carme Junyent. Els rellegiria al poble i això m’ajudaria a tenir els ulls i les orelles obertes, a reflexionar sobre la consistència i presència de la llengua d’aquell Beseit que vaig conèixer fa uns seixanta cinc anys, i la realitat actual.
La idea més nuclear continguda a “El català depèn de tu” és la que ja apareix condensada en el títol. “La llengua no ens la poden prendre si no ho volem”, diu Carme Junyent. En els dies que va aparèixer el llibre recordo la crítica d’algun columnista que li negava aquesta tesi central, en el sentit de traslladar aquesta responsabilitat, del pla individual al de les institucions. Vaig pensar que era una crítica sense gaire sentit, perquè ambdós aspectes no són, de cap manera, mútuament excloents. Estic convençut que a un poble no li poden arrabassar la llengua si no ho vol (exceptuem aquí els casos d’extermini, que també n’hi ha hagut). Però és ben cert que des de les institucions de qualsevol caràcter o nivell, es pot modular, modelar o manipular l’ús social d’una llengua i –element fonamental- la pròpia concepció que els seus parlants tenen sobre ella.
I observant els fets i les pressions –per acció o omissió- encara em sorprèn que avui el català sigui una llengua habitualment parlada entre una determinada franja d’edat de la població, al Matarranya. Però aquest ús quotidià resta reduït del tot a la llengua parlada i en la interacció de persones de la família, o veïnes. És suficient topar amb un rostre desconegut per saltar al castellà. Crec que és una evidència que la llengua local, el català del Matarranya, és una llengua relegada al rang “d’estar per casa”. I per als que tenim una mica de memòria i una certa perspectiva temporal, és també una evidència la progressiva castellanització del vocabulari i, per tant, el progressiu empobriment de la pròpia llengua.
Diu Carme Junyent que una llengua pot liquidar-se en quatre generacions, sent el tall en la transmissió intergeneracional el més sensible dels indicadors. I aquest tall ja és observable actualment. Al llarg del 2021 he fet desenes d’observacions que em duen al convenciment que el català, al Matarranya, és una llengua en vies d’extinció. Per no estendre’m aquí, em limitaré avui a citar-ne dues que, per la seva naturalesa, poden passar més desapercebudes.
A les eleccions municipals del 2007, el consistori entrant va determinar, entre altres accions, que en endavant s’inclouria el català en els pregons. Es pregonava en català i després, en castellà. La mesura va ser rebuda a Beseit entre curiositat i indiferència. Des d’aquells a qui els feia gràcia escoltar pels altaveus allò de “avui dijous, sardineta, escrita, mare del lluç...” fins aquells que ho consideraven superflu, amb el més que suat argument que en castellà “así nos entendemos todos”. Personalment vaig viure aquest petit avenç amb il·lusió i esperança. La coincidència d’aquest moment amb altres iniciatives d’expressió cultural que havien aflorat de forma admirable al poble em dugueren a pensar, ingènuament, que anàvem cap endavant. El pregó en català va mantenir-se fins a les eleccions del 2015 quan, poc temps després de la presa de possessió del nou consistori, el català va desaparèixer del pregó.
El passat mes de juny vaig adreçar una breu carta a l’alcalde de Beseit. Com és sabut l’actual alcalde s’ha vist envoltat de diverses polèmiques, algunes ben pintoresques. Imagino que en rebre la meva carta devia esperar-se un altre contingut. Però no: jo li preguntava simplement per les raons que l’havien dut a eliminar el català dels pregons. Van passar mesos sense obtenir cap resposta mentre jo l’imaginava en el tràngol d’haver d’escriure en un paper una justificació coherent a una decisió que era pura incoherència. Cap a finals d’agost vaig adreçar-li un segon escrit, amb registre d’entrada, reclamant-li una resposta. Passats uns dies vaig rebre una lacònica carta en la qual es presentava l’impresentable argument següent (literal): “indicarle que esta decisión fue adoptada con igual criterio que el de hacer los pregones en catalán, es decir, decisión de la nueva Corporación Municipal.” En poques paraules: tantsemenfotisme institucional, en el millor dels casos.
La segona observació, que em va resultar especialment trista, la vaig fer a Beseit la passada nit de Reis. La meva dona i jo havíem anat a passar-hi només el Cap d’Any, però un positiu Covid en la família romanent a Barcelona ens va obligar a perllongar la nostra estada. Cap problema: ens feia il·lusió perquè, malgrat haver conegut Beseit tota la vida i en totes les èpoques de l’any, mai no havíem viscut la màgica nit al poble. Encara que ja ens queden lluny els anys d’implicació directa en la nit de Reis, aquella nit freda i ventosa vam atansar-nos a seguir la rua reial que menava a la plaça, on Ses Majestats imaginàvem que farien el seu parlament dirigit als infants. Com tothom sap, els Reis de l’Orient, a més de ser bons, rics i savis, són també políglotes. I en un parlament presumptament adreçat als nens i nenes, vam creure –altre cop ingènuament- que aquest parlament, per proximitat i calidesa, es faria en la llengua local. Però el discurs que va fer el patge reial, a més d’anar clarament dirigit als adults, es va fer en castellà.
Vam tornar a casa amb la sensació que pot tenir un infant quan els Reis li han portat una joguina trencada. I és que suposo que, per a algunes ments, imaginar que un rei, per molt savi, màgic i políglota que sigui, pugui expressar-se en català, no és només inimaginable, sinó segurament, també inconvenient.
Tenim mala peça al teler. Segueixo pensant que no ens poden prendre la llengua, si no ho volem. Però davant del context actual de pressions intenses –polítiques, socials i demogràfiques- només resulta possible la seva pervivència des del coneixement i des d’una actitud de militància permanent. I si algun dia, al Matarranya o a Barcelona, la nostra llengua desapareix, nosaltres n’haurem estat els primers responsables.
Barcelona, febrer de 2022
