Un concert inoblidable, l'estiu del 94

Actualment solc passar quatre o cinc dies de cada mes a Beseit, el bonic poble del Matarranya que obre la porta al massís dels Ports per la seva banda interior. Conec la zona des de nen per vinculació a aquesta terra per línia materna. Aquí hi tinc un apèndix del meu taller i les meves escapades mensuals, a més de servir-me per fer-hi determinats treballs, em serveixen també d’esbarjo, de contacte amb la natura i, en certa manera, de teràpia. A diferència del que passa a Barcelona, estiu i hivern -qüestió climàtica a banda- es viuen aquí de forma molt diferent. Ara, cap a finals de juliol, el poble comença a bullir de visitants. Però durant les meves estades a l’hivern, el més habitual és sentir-me acompanyat bàsicament de Bach i Vivaldi, que no són companyia menor.

A sis quilòmetres de Beseit hi ha el municipi de Vall-de-roures (Valderrobres,  en la seva denominació “oficial”), que és la capital de la comarca del Matarranya, administrativament pertanyent a Terol, encara que originàriament catalanoparlant. A Vall-de-roures hi vaig sovint, sempre que sóc aquí, per fer proveïments bàsics o simplement per esmorzar o fer un cafè en algun dels seus locals. És un poble que capitaleja i on si pot trobar pràcticament de tot, amb un nucli antic molt bonic coronat per un impressionant castell l’origen del qual se situa al segle XII. De nen m’havia passejat –perillosament- per les seves runes. Diverses fases de restauració posteriors han contribuït a recuperar-lo i, annexada al castell, l’església de Santa Maria la Major, de finals del segle XIV.

Avui he fet un cafè a Vall-de-roures. Com passa sempre, en un o altre moment la mirada se’n va cap a l’estampa de l’omnipresent castell. I em passa sovint que quan contemplo el castell em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa uns anys i que, per circumstàncies molt particulars, va tenir una emotiva significança per a mi. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. I ha estat la intersecció d’aquests dos elements  -la visió del castell i la lectura del fulletó- que, a més de dur-me al record el referit episodi, m’ha provocat l’impuls d’explicar-lo.

El juliol de 1994 –fa vint-i-dos anys- jo era amb la meva família a Beseit, quan vaig tenir una inesperada i agradable sorpresa. El Gobierno de Aragón, en col•laboració amb la Diputación Provincial de Teruel i els ajuntaments de Valderrobres i Alcañiz, havien endegat una lloable iniciativa: el “Festival Internacional de los castillos”. Imagino que, des de la voluntat de donar impuls al territori i inspirats per l’èxit d’alguns festivals de música que ja començaven a consolidar-se força a Catalunya, van tenir la pensada de fer una cosa similar aquí. La idea, considerant el magnífic entorn natural i els possibles escenaris per als concerts, semblava francament bona. I me’n vaig alegrar molt. M’alegrava molt pensar que les celebracions d’estiu en aquesta terra podrien anar més enllà dels tòpics de les festes de poble de dubtosa tradició i, sobretot, podrien contribuir a “pujar el nivell”. I potser, amb el temps, tal vegada podrien contribuir a superar costums festius, des del meu sentir tan vergonyosos i execrables com les modalitats que impliquen d’alguna manera el sofriment animal i que, en alguns pobles de la zona -no a Beseit-, gaudeixen lamentablement de força requesta.

Van dissenyar i distribuir uns programes exquisidament impresos (en conservo un, fet que m’ha permès situar els fets amb precisió), que presentaven cadascun dels concerts i artistes programats per a aquella primera edició, entre juliol i agost d’aquell 1994. Integraven música, dança, teatre i exposicions. Hi havia programats un total de tretze esdeveniments. Dins de l’apartat de música s’integraven diversos estils i tres dels concerts corresponien al que habitualment etiquetem genèricament com a “música clàssica”. El cert és que, atenent al fet que es tractava d’una nova iniciativa, la varietat temàtica i estilística de la programació em va semblar molt encertada.

Però la meva sorpresa va ser en veure que entre els concerts programats per a aquell estiu, a les acaballes de juliol, n’hi havia un amb la presència de la “Orquesta de Cámara Gonçal Comellas”.  Aquest fet, que segurament podria no revestir una especial rellevància emocional per a qualsevol altra persona, he de dir que la vaig viure com un fet extraordinari, per dues raons. La primera, la figura de Gonçal Comellas, artista al qual havia seguit i admirat en els meus anys d’adolescència i joventut. Si algun artista he seguit a la vida amb la devoció que ho fan avui els/les adolescents que segueixen Biber (no el Heinrich von, sinó aquest subproducte del màrqueting actual), aquest ha estat Gonçal Comellas. En aquells anys de joventut i Conservatori jo havia pogut veure i escoltar en directe alguns dels violinistes mítics del segle XX al Palau (Oistrakh, Menuhin, Kogan, Szeryng...), però Comellas era percebut com un notabilíssim talent “d’aquí”, algú pròxim que, a més de ser un excel•lent  intèrpret, contribuïa a esvair el prejudici força estès en aquella època de marcada sequera musical,  que el talent (m’estic referint específicament a violinistes) estava reservat a artistes nascuts a determinats països. I ja havia arribat tard per poder escoltar glòries anteriors d’aquí, com els Costa, Manén o Massià. Jo havia seguit Comellas sempre que podia especialment en aquells anys setanta, ja llunyans, al Palau, a l’Ateneu, a la peixera del Conservatori, les seves gravacions discogràfiques i per a televisió... Anys després em vaig assabentar que s’havia vist obligat a deixar la carrera concertística. I durant uns anys li vaig perdre la pista. Així que retrobar-lo, encara que fos en la seva faceta de director, em feia molta il•lusió. Però retrobar-lo aquí, al Matarranya (aquesta és la segona raó), encara significava per a mi molt més.  

El programa que conservo em recorda que el concert estava programat per a la nit de divendres 22 de juliol. Recordo perfectament que durant tota aquella setmana, en les meves freqüents visites a Vall-de-roures, podia escoltar el pregó per megafonia anunciant el concert de divendres: “El viernes a las 22:30, concierto en la iglesia de Santa María la Mayor, a cargo de la Orquesta de Cámara Gonçal Comellas...”. Aquesta presència a través de fullets anunciadors que podien trobar-se arreu i recordatoris constants per megafonia, potenciats per la rellevància emocional que per a mi tenia aquest esdeveniment, em van generar la sensació que tothom estava pendent d’això. Fins al punt que vam considerar amb la meva dona si calia treure les entrades anticipadament. No ho vam fer, confiant que anant-hi amb una mica d’antelació, no tindríem cap problema.

Va arribar el dia del concert. Jo estava molt il•lusionat perquè, a més, hi podria anar amb la meva dona, la meva filla i el meu fill. A l’estiu, quan som per la comarca, solem retrobar-nos amb famílies conegudes i fem dinars o sopars plegats. Aquell divendres vam dinar a Vall-de-roures amb una família coneguda que tenien dos fills, a més de dues amistats més, també de Beseit. No ho recordo amb precisió, però en total érem entre deu o màxim dotze persones. A la sobretaula va sortir la qüestió de què pensàvem fer aquella tarda/vespre. Sé que algú va proposar alguna activitat per a la nit, però la meva família i jo teníem un esdeveniment ineludible. Suposo que ho vaig defensar amb tanta convicció i em vaig mostrar tan poc disposat a canviar els meus plans, que finalment tots van convenir que assistir plegats al concert seria una molt bona opció. Vam quedar per retrobar-nos al vespre, prendre alguna cosa pel poble, i arribar al castell mitja hora abans del concert.

Vam arribar puntualment, vam veure que no hi havia cap cua i que alguns músics –també el mestre Comellas- eren a la porta de l’església contemplant el panorama. Vam entrar a l’interior després de treure les entrades i encara no havia arribat ningú, així que vam ocupar el primer banc i potser part del segon. Passaven els minuts i no arribava ningú... Poc abans de l’hora marcada per a l’inici del concert, van entrar un parell o tres de persones de l’organització, la bibliotecària del poble, que tenia alguna funció a l’Ajuntament... i ningú més...

No puc recordar exactament el nombre de músics que conformaven l’orquestra, però sí que puc assegurar que el nombre era pràcticament igual al del públic. I que el públic no vinculat a l’organització, érem nosaltres. Només nosaltres: els quatre de casa i set o vuit persones més que havíem dut, pràcticament agafats pel ganyot. Molt dignament l’orquestra va anar desgranant les obres programades: Concerto grosso núm 5 en Re de Haendel, Concert per a dos violoncels en Sol m. De Vivaldi (Anna Comellas i Lluís Heras), el doble de Bach (Ma. Victoria Fernández i José María Fernández) i a la segona part la Serenata Op. 22 de Dvorak. Durant tot el concert vaig tenir una estranya sensació de goig barrejat amb una notable incomoditat. I ràbia. I vergonya aliena. I una profunda decepció que d’alguna manera presagiava allò que hauria d’esdevenir en el futur el festival.

No sé quantes edicions se’n van fer en anys següents del “Festival Internacional de los castillos”. Sé que les programacions es van adaptar més als presumptes gustos locals fins que el festival va morir, de mort natural. Com deia al principi, avui he fet un cafè a Vall-de-roures. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. Repasso el fulletó: algunes activitats infantils, una presentació d’un llibre sobre Fernando el Católico a l’Ajuntament, una audició de banda comarcal, un taller de fotografia, un taller de DJ juvenil... i el que sembla l’espectacle estrella de la “semana cultural”: “Suertes de la tauromaquia popular: Recortadores, anillas, Tancredo, suelta de vaquillas...”.

En fi... no sé com devien viure Gonçal Comellas i els músics aquell concert l’estiu del 94. És molt possible que hagi caigut en el total oblit. Jo el recordo molt i molt bé.

Beseit, juliol de 2016

Estirant el filet

A principis d’enguany, un matí de ple hivern, tornava conduint de Beseit a Barcelona, després d’una de les meves estades mensuals al poble. Em rondava pel cap la idea d’escriure i penjar al meu web un “encenall” sobre la qüestió dels treballs de recerca al batxillerat. Feia pocs dies que havia tingut una conversa amb una noia que m’havia contactat per tenir una entrevista amb mi i poder així completar el seu treball sobre “la construcció del violí”. Li havia dit el que pensava sobre això. Li havia dit que, en la meva opinió, fer avui un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (així, en panoràmic) difícilment es pot considerar realment una recerca. Li havia dit que aquest treball s’ha fet moltes vegades i se’n troben de penjats a Internet. Li havia dit que jo m’havia sentit utilitzat en moltes ocasions, en no complir-se habitualment els requeriments mínims que el meus criteris ètics exigeixen. Li havia parlat de múltiples alternatives com a temàtica de treball que, sense sortir del món del violí o dels instruments de corda podria abordar, i li havia dit que segurament podria trobar un interessant, ric, innovador i suggerent camp per fer una investigació original i útil per a ella (i potser per altres persones) si era capaç de localitzar “un filet” vinculat a algun element d’interès propi. Quelcom que, formant part de la seva història o de la seva realitat present, fos només la punta d’un iceberg sobre el qual ni ella ni ningú s’hagués preguntat mai res. Vaig intentar exemplificar-li què significava per a mi “estirar el filet” i n’hi vaig posar uns quants exemples... crec que inútilment. Com m’ha passat en altres ocasions, ella se’m va adreçar al darrer moment, ja tenia el treball força avançat i només necessitava quelcom que justifiqués allò que en diuen “la part pràctica”. 

Com he dit, venia pensant en posar-ho per escrit (ho vaig fer poques setmanes després a l’encenall titulat Treball de recerca), a fi que si algú contactava amb mi en el futur sol•licitant ajut, pogués saber d’antuvi què penso sobre la qüestió. Recordo que estava pujant la collada de Falset quan vaig engegar la ràdio i en Jordi Basté iniciava una entrevista amb Edwin Winkels. Aquella entrevista em va desvetllar un impactant i claríssim exemple del que jo solc anomenar “l’art d’estirar el filet”.  Jo no sabia fins aquell moment qui era Edwin Winkels, un periodista i escriptor neerlandès establert a Barcelona. Winkels acabava de publicar un llibre, "El último vuelo", una novel•la construïda totalment sobre fets reals. Però l’aspecte per a mi més fascinant és la gènesi de la necessitat d’escriure sobre això. La necessitat d’estirar un filet que un dia, atzarosament, es va creuar al seu camí i que el va sotragar profundament.

Winkels va explicar a Basté com va començar tot. Un dia de Tots Sants de fa uns deu anys va haver de visitar el Cemetiri de Montjuïc. A prop d’ell li va cridar l’atenció una tomba en particular. Una tomba que no estava coronada per l’estàtua d’alguna al•legoria de la vida eterna, ni per un àngel –que és el més habitual-, sinó pel bust d’una noia molt jove, amb el gorret i vestit d’hostessa de vol. A sota, una llarga, emotiva i desconsolada inscripció dedicada dels seus pares, que donava algunes pistes sobre la tragèdia que hi havia al darrere. Winkels va quedar tan emocionalment impactat (jo hi vaig quedar només en sentir-li-ho explicar a ell) que va anotar el nom d’aquella noia i va tornar a casa disposat a cercar informació. El nom de Maribel Sastre Bernal era, només, la punta del filet.

Una simple cerca a les hemeroteques li va facilitar l’esquela i totes les referències aparegudes a premsa sobre la tragèdia esdevinguda el 4 de desembre de 1958. Maribel tenia 18 anys i després d’haver somiat volar i d’haver-se preparat per a aquesta professió, va estrenar-se aquell fatídic dia. Era el primer vol de Maribel. Un vol d’Aviaco que feia la ruta Vigo-Madrid i que va estavellar-se a la Sierra de Guadarrama, a Segovia. La crueltat extrema del fet, però, és que Maribel no va morir a l’accident. Quan dos dies després els equips de rescat van localitzar les restes, la van trobar asseguda a una pedra, congelada.

Durant anys Edwin Winkels va anar estirant el filet. Va localitzar i visitar totes les persones vives vinculades a Maribel. Maribel era filla única d’un matrimoni de Barcelona, que vivien a la cruïlla de Bailèn i Casp. La mare va morir el 2004, després d’haver conservat intacta l’habitació de la seva filla des del dia de la seva mort.  Sobre els fets reals i persones reals, va interpretar les circumstàncies en el context històric i sociològic. Voler i aconseguir ser hostessa de vol a mitjan dels anys 50 no és, ni de bon tros, assimilable al que pot representar als nostres dies. Els que vam viure aquells anys, crec que ho podem tenir molt clar. I a partir de tot aquest material i des de l’absolut respecte als fets i a les persones, va imaginar uns diàlegs i va bastir una novel•la. Diuen que no morim mentre hi ha algú que ens recorda. Si això és així –jo crec que és així- Maribel ha tingut i tindrà  un merescut plus de presència en aquest món. I tot va començar per una visita al Cementiri de Montjuïc...

Òbviament, això d’”estirar el filet” no és res de nou i és l’essència de qualsevol investigació, ja sigui en el camp científic, periodístic, històric, policial... Però observo una certa dificultat en discriminar dos conceptes: per una banda allò que podríem dir-ne la “recerca personal” o “allò que jo no sé i m’agradaria  saber” i la recerca pròpiament dita, que implicaria ser capaç d’obtenir quelcom més del que és conegut, no només per mi, sinó per tothom. Si ho centrem en els treballs de recerca de batxillerat, se’n poden trobar fàcilment exemples brillants. Generalment obeeixen a una inquietud personal de l’alumne (ja sigui intel•lectual o emocional) i la motivació per dur a terme aquests treballs no sol ser l’exigència acadèmica. Aquesta exigència n’és només un element impulsor. El resultat d’aquests treballs  pot ser una aportació rellevant  a qualsevol àrea de coneixement i, molt possiblement, la llavor de desenvolupaments posteriors.

Un exemple d’això, més centrat en les recerques de batxillerat i molt més proper a mi, és la feina que va fer Raquel Castellà quan, pels voltants de 2003-2004, sent una alumna de batxillerat que vivia a Les Masies de Roda, va tenir molt clar sobre què faria el seu treball de recerca: restablir la memòria col•lectiva de l’extinta Colònia Tèxtil de Còdol Dret, d’on provenia la seva família i d’on prové també, la meva. Raquel va anar aplegant la memòria individual de tota la gent viva que havia viscut a la colònia, recollint els seus records, vivències i fotografies, per fer-ne memòria col•lectiva, per a la gent present i futura.  Fa deu anys, el juny de 2006, m’hi vaig referir en un “encenall” que vaig titular Vinc d’un lloc inexistent.  Quan ho vaig escriure, el seu treball de recerca havia estat guardonat i acabava d’aparèixer en format de llibre (1). Jo vaig escriure aleshores, sobre Raquel, que  “...La seva decisió de furgar en les seves arrels i mirar cap a Còdol Dret, segurament marcarà una fita important a la seva vida.”.  Deu anys després, Raquel Castellà treballa al Museu d’Història de Catalunya, és referència per a qualsevol persona que estudiï les colònies tèxtils a Catalunya i és autora de l’Abans de Roda de Ter – Recull Gràfic 1870-1977, que publica actualment en fascicles l’editorial Efadós, en el seu projecte de recuperació, per comarques, de la nostra història quotidiana. 

……….…..

M’agradaria, entre aquest “encenall” i el publicat anteriorment, Treball de recerca, haver estat capaç  d’inspirar algun estudiant de batxillerat a anar una mica més enllà i a crear coneixement  útil per a ell/a i útil per a tots. Només cal localitzar un filet que connecti amb la nostra ànima i estirar d’ell...

Barcelona, juny de 2016  

(1) CASTELLÀ I PERARNAU, Raquel. Còdol Dret, Vida d'una colònia industrial (1862-1964). Ajuntament de les Masies de Roda, 2006.

Trinaranjus

De nen, quan tenia cinc o sis anys, un dia em vaig morir. O almenys, així m’ho han explicat.  Jo en recordo ben poc: només algunes imatges de l’abans i del després. Enmig, res de res. No recordo haver vist el famós túnel, ni la llumeta, ni tampoc la pel•lícula de la meva vida en un segon. De fet, a aquella edat, la pel•lícula hagués estat tremendament insulsa i possiblement, amb un segon, hauria sobrat encara molt de temps.

Deixant de banda les controvèrsies sobre el tema, el cas és que a finals dels cinquanta era força habitual extreure les amígdales en algun moment de la infantesa. Jo no devia saber què era un quiròfan i no tenia cap mena d’experiència traumàtica conscient amb els homes i dones de bata blanca. Per això, els meus pares sempre m’han recordat que hi vaig anar ben content, com qui va a rebre un regal, i suposo que ells no van fer cap esforç per ofegar aquesta bona disposició. Sempre que he tornat a passar per la Plaça del Duc de Medinaceli se me’n va la mirada cap al Carrer Nou de Sant Francesc, al principi del qual hi havia l’ambulatori on em van “atendre”.

De fet, recordo clarament que la intervenció no es va fer en un quiròfan, tal com avui l’entenem. Em van fer passar a un habitacle, em van asseure en una cadira elevada i una infermera rossa, coronada amb una còfia blanca, de llavis molsuts i vermells, em va atansar cap al rostre un artefacte que a l’acte vaig reconèixer com el desembussador de l’aigüera que li havia vist usar a la meva mare. Si recordo vivament els llavis molsuts i intensament vermells de la infermera no és per un precoç rampell libidinós, sinó perquè és el que jo podia veure just al darrere d’aquell desembussador que s’anava apropant a mi, fins a cobrir-me el nas, la boca i conduir-me just a les portes de l’altre món després d’uns intensos i terriblement angoixants segons d’asfíxia.

La màscara de cloroform, insuflat manualment per la valquíria de còfia blanca i llavis Pantone 485, va fer el seu efecte.  Però alguna cosa va fallar. No sé si la infermera es va engrescar excessivament manxant el desembussador, o aquell nen era massa sensible per rebre tanta dosi de cloroform, de desembussador i de llavis sensuals, tot a l’hora. I es va fer la foscor...

Sé que la intervenció va durar força hores. Els meus pares, a fora, molt preocupats, no en sabien res i, segurament, no gosaven preguntar. En general, en aquella època, la gent acudia a determinats llocs amb un esperit molt més submís que no pas ara. Sembla que es va produir una aturada cardíaca i ningú no sabem del cert, ni què va passar exactament, ni com ho van solucionar.  L’únic missatge que van rebre els meus pares dels metges, quan em van lliurar novament a ells, embolicat en una manta, va ser que havien patit molt i que havien tingut moltes dificultats per “tornar-me”.

Sigui com sigui, el cas és que vaig tornar...

De tot aquell episodi de la meva intervenció d’amígdales –amb mirada al més enllà inclosa- en conservo nítidament tres imatges. Les dues primeres ja les he esmentat: el desembussador i els llavis de la valquíria.  La tercera imatge correspon al postoperatori, a casa...

Em recordo al llit, immòbil, cobert amb la flassada, amb un regust sanguinolent i una intensa coïssor a la gola. Hores i hores. Hores i hores amb la mirada clavada a la tauleta de nit que tenia al costat. I al damunt de la tauleta, una ampolla de Trinaranjus. Buida. Terriblement buida.

Recordo tenir molta set i passar-me hores imaginant aquella ampolla plena. La gola em cremava... Probablement aquella ampolla me l’havia dut la meva mare i aquell Trinaranjus em devia semblar el bàlsam dels déus. No recordo res. Només la set, la coïssor... i l’ampolla buida.

És probable que si algú llegeix això imagini aquella ampolla de Trinaranjus, en el millor dels casos, com una de les ampolles de refresc de les que circulen avui. Fins i tot és probable que hagi imaginat una llauna... però no. L’ampolla que em va tenir hipnotitzat durant dies correspon al primer disseny de la marca i, sent una ampolla de vidre, no es troba avui fàcilment. Molt poques persones que estiguin per sota dels seixanta sabran de què parlo. La primigènia ampolla de Trinaranjus, la que tenia al damunt de la tauleta de nit, és cosa d’antiquari.

Trinaranjus va  ser una marca de refresc llençada al mercat a principis dels anys trenta i creada pel farmacèutic valencià Agustín Trigo Mezquita. L’envàs  inicial i tota la imatge publicitària rondava al voltant de la idea de les “tres taronges”.  L’ampolla de vidre, que avui desesperaria als teòrics del packaging, tenia un disseny ben particular format per tres taronges envoltades de fulles i amb tres inscripcions gravades en el propi vidre: “Valencia”, “Trinaranjus” i “Dr. Trigo”. Aquest envàs que, a algun ull malintencionat li pot evocar alguna altra cosa, és en l’actualitat una peça de col•leccionista.

Tota aquesta petita història de les meves icones associades al que podia haver estat la sortida prematura del món dels vius l’havia explicat en alguna ocasió a alguns amics. I fa pocs anys, un d’ells, em va citar per dinar plegats. En acabar es va treure un paquet que duia i em va dir que li havia costat de trobar...

Entre altres records i en un lloc preferent, avui m’acompanya al meu taller. Buida, naturalment.

Barcelona, maig de 2016

Treball de recerca

Fa molts anys que, de forma periòdica, rebo algun correu d’un noi o noia estudiant de batxillerat que se m’adreça per demanar-me que l’ajudi a completar el seu treball de recerca, un treball que obligatòriament ha de realitzar per cloure l’etapa anterior als estudis universitaris. La manera com es presenten, la forma com m’ho demanen, com expliquen –o no expliquen- allò  que pretenen, el respecte que el seu escrit destil·la en relació al temps aliè, l’ortografia... són només alguns dels aspectes en els quals em fixo molt i que donarien per tota una reflexió que ara no faré, perquè el meu propòsit, avui i ara, és un altre.

Potser pel meu passat com a formador, potser per l’elevada consideració que tinc cap al que per a mi representa la primera oportunitat de confegir un  treball d’investigació útil i rellevant, potser perquè he sigut pare d’adolescents en aquesta etapa, o potser perquè les circumstàncies van fer que no pogués gaudir del que significa poder orientar un fill a bastir un treball de recerca en l’època que més Il·lusió em feia poder-ho fer, m’he sentit sempre molt obert i predisposat a acceptar aquestes peticions. I he de dir que, llevat d’alguna honrosa excepció, han estat sempre experiències molt decebedores. Dit d’una altra manera, el sentiment que m’ha quedat després de gairebé cadascuna de les vint o vint-i-cinc col·laboracions que hauré fet, és el d’haver estat utilitzat. Intentaré explicar per què.

La primera i més important raó és molt senzilla: un treball de recerca ha de ser un treball de recerca. El propòsit dels treballs de recerca al batxillerat és el d’introduir l’alumne en el món de la metodologia d’investigació, ja sigui en un àmbit o a través d’un mètode descriptiu, ja sigui plantejant hipòtesis i bastint un arbre argumental que les sustenti, ja sigui a través d’un disseny experimental... Sigui com sigui i sota el guiatge d’un tutor, es pretén que l’alumne s’acostumi a manejar diverses fonts, consultar biblioteques, arxius, contrastar informacions i punts de vista. En definitiva: fer recerca. A una escala, si volem, petita o fins i tot domèstica, però recerca.

Si hagués de dibuixar el que seria la “situació tipus” que m’he trobat, en la meva experiència i relatiu a aquesta qüestió, ho faria de la manera següent. Un estudiant de segon de batxillerat, tal vegada vinculat més o menys a algun instrument de corda fregada, em truca o m’escriu per demanar-me una entrevista. Em diu que ha de presentar el treball d’aquí a pocs mesos. El tema el va escollir l’any passat, a primer i, com que “li agrada molt el violí”, va pensar fer el treball sobre “la construcció del violí”. Ho va parlar amb el seu tutor del treball i li va semblar molt bé. Ja ho té força treballat i ara necessita completar-ho amb “la part pràctica”, que ha pensat que podria cloure’s perfectament amb la visita a un taller d’un lutier.  En alguna ocasió, fins i tot, la demanda no l’he rebuda del propi estudiant, sinó del pare o la mare. Aquest sol ser un presagi clar del que em trobaré després. Gairebé sempre que ho he fet els he demanat una sola cosa: que un cop acabat el treball, me’n facin arribar una còpia. Actualment això no representa cap cost addicional ni demano que es gastin un cèntim en fotocòpies. Només es tracta d’enviar un pdf per correu electrònic i no els ho demano tant per tafanejar què han fet, sinó perquè, com a norma general, penso que sempre que entrevistem algú, sempre que aquest algú ens regala el seu temps, en qualsevol àmbit, mereix com a mínim que li fem avinent en què s’ha convertit tot allò que ens va dir i el temps que ens va dedicar. És una qüestió ètica i de cortesia elemental. Per això els ho demano: perquè aprenguin també això.

I què m’he trobat?... Doncs m’he trobat que m’arriba el noi/a dient-me que ja te força muntat el seu “treball de recerca”, generalment cercant informació a la xarxa, tirant de Wikipèdia (tinc un gran respecte per la Wiki, però cada cosa serveix per al que serveix), i ara li falta “la part pràctica”. Em ve sense preguntes preparades o, si les porta, són d’una simplicitat que tomba. No veig per enlloc ni la mà ni el guiatge del tutor/a. No veig per enlloc una pregunta intel·ligent que no hagués pogut estar resposta abans preguntant-li-ho al Google o a la Wiki. Que un estudiant em demani una entrevista per preguntar-me de quina fusta es construeixen els violins, ho trobo gairebé insultant. Després d’un parell d’hores perdudes, l’estudiant em demana fer algunes fotografies. Em dona les gràcies i passi-ho bé. Dels vint o vint-i-cinc treballs que hauré col·laborat, només en dues ocasions he rebut, passats uns mesos, un pdf amb el treball presentat. Insisteixo en el fet que la situació que acabo de sintetitzar és el tipus més habitual. M’he trobat, només puntualment, algun cas d’estudiant que ho ha preparat bé, que ha estat ben orientat i que, en definitiva, ha fet una bona feina.

No sé si sóc capaç d’expressar el que vull dir... Per començar i per a mi, un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (descripció que sempre serà molt superficial i incompleta), actualment, mai pot ser un treball de recerca. Cal no confondre allò que és un descobriment personal –allò que no sabem i que algú ens explica- amb un treball d’investigació. Si jo no sabés com es fa una truita de patates (no és el cas), acudir a un cuiner per demanar-li que m’expliqui com es fa una truita de patates, no és un treball de recerca. Podrien fer-se mil treballs de recerca al voltant d’aquest tema, des de la sociologia, des de la botànica, des de la biologia, des de la psicologia, des de la dietètica... Però “el procés de construcció d’una truita de patates” mai serà un treball de recerca. I “el procés de construcció del violí”, digui el que digui el tutor/a, tampoc. Perquè ja està descrit. Perquè ja s’han fet treballs de recerca sobre “la construcció del violí”, dels quals alguns es poden trobar a Internet. Perquè no cal moure’s de casa per saber-ho, d’una forma superficial. Perquè no aporta absolutament res, més enllà de la curiositat legítima de l’alumne, que podria satisfer al marge del seu repte acadèmic. Perquè no s’està investigant res...

Més d’una vegada m’he ofert (a costa del meu temps) a tenir una conversa prèvia amb ells per intentar fer-los veure que, si els agrada el món del violí, hi ha mil coses que podrien constituir un petit i útil treball de recerca. Potser cap violinista i potser cap lutier té una resposta clara i sòlidament fonamentada, per posar un exemple, a la pregunta de per què els orificis acústics a la tapa harmònica dels violins segueixen el disseny d’una lletra “efa” i no el d’una “pe” o el d’una “ca”, o qualsevol altra lletra de l’alfabet. M’he trobat amb algun d’aquests estudiants que, tenint la immensa sort de posseir, per llegat familiar, un instrument històric, no en sabien absolutament res, ni de l’instrument, ni del seu constructor, ni de quan i com va viure. No, a la fi, s’havia de resoldre l’escull del batxillerat amb un treball sobre “la construcció del violí”. Quatre fotografies al taller del lutier, i avall que fa baixada...

Com que ja em començo a fer gran (gran de veritat) i cada cop m’aprecio més el temps que em queda, recentment he decidit no prestar-me més a aquest joc. Mantinc i mantindré tota l’obertura i disposició encarada a ajudar aquell estudiant que realment estigui disposat a fer-me preguntes que potser no sé respondre (que són les realment interessants), que no les sap tampoc la Wiki, i a furgar en qüestions que puguin constituir un “treball de recerca” de veritat. I per fer-ho més fàcil, assenyalo alguns punts a continuació que poden servir d’orientació a l’hora de saber si sóc o no sóc la persona adequada a qui adreçar-se, en funció d’allò que l’estudiant busca, en cada cas, per tal de superar el requeriment acadèmic:

1)  Que se m’adreci l’estudiant. Si un estudiant de batxillerat necessita que el pare o la mare facin la comanda, certament, no comencem bé.

2)  Quid pro quo. No trobo decent demanar el temps d’altres sense una bona presentació personal, delimitació d’objectius i explicació acurada, en fons i forma, d’allò que es persegueix.

3)  Demanaré el centre on s’estudia, el nom i adreça de contacte del tutor/a del treball. Per a mi seria molt més senzill ventilar-ho amb una entrevista de mitja hora i no preocupar-me de res més. Però cadascú és com és, i tinc la meva perspectiva ètica sobre aquesta qüestió. Pretenc que si esmerço un bocí del meu temps en aquestes coses, m’aportin a mi també quelcom i siguin una font d’aprenentatge per a l’estudiant. Si finalment accedeixo, li demanaré que em faci arribar una còpia electrònica del treball, un cop lliurat i avaluat.

4)  Que contactin amb mi a primer de batxillerat, a la fase inicial del treball. Que no em truquin quan falten dos mesos per lliurar-lo, fer-se la foto amb mi i cobrir així “la part pràctica”.

5) Que el “treball de recerca” no sigui “el procés de construcció del violí”. Crec que ja he deixat clara la meva opinió al respecte.

6) No tinc cap problema, sempre que ens posem d’acord, a dedicar més d’un dia o a col·laborar en qualsevol experiència col·lateral, sempre i quan resulti interessant per a mi l’objectiu d’estudi que el treball persegueix i l’actitud de l’estudiant sigui la que estimo adequada.

7) Encara que ja n’he fet referència de passada al punt 2, vull deixar-ho encara més clar. Tinc un enorme respecte per la llengua. Tots podem cometre errades ortogràfiques, però en ocasions he rebut correus de tres ratlles que posen els pèls de punta. Ho sento, però qui no és capaç de verificar un breu missatge abans d’enviar-lo, estic convençut que mai podrà recercar ni investigar res.

8) A l’hora d’escollir el tema del treball de recerca, crec que és bo fixar-se en quelcom (un objecte, un àmbit, un aspecte), que d’alguna manera ens toqui de prop. Que tinguem amb ell algun tipus de lligam, ja sigui intel·lectual, social o emocional. Treballarem millor, amb més interès, n’acabarem més satisfets i, tal vegada, aquest primer treball de recerca del batxillerat sigui, amb el temps, la llavor per a una investigació més profunda en el futur.

9) Investigar és dominar l’art del que jo en dic “estirar del filet”. A partir d’un fet o d’una dada aparentment poc rellevant, anar-se preguntant el per què, anar lligant caps, anar descobrint coses que potser no són escrites enlloc... aquest és un aspecte molt interessant, al qual potser m’hi referiré en algun altre moment.

10) Entenc que algú que demana una entrevista i la cessió gratuïta d’un temps a una altra persona, s’ha de preocupar, com a mínim de saber quelcom d’ella. Entenc, per tant, que si en el futur algú pensa que puc ajudar-lo en el seu “treball de recerca”, abans de trucar-me o escriure’m, haurà visitat la meva pàgina web, haurà recalat en els meus “encenalls”, i haurà llegit tot això.

Barcelona, abril de 2016