Treball de recerca

Fa molts anys que, de forma periòdica, rebo algun correu d’un noi o noia estudiant de batxillerat que se m’adreça per demanar-me que l’ajudi a completar el seu treball de recerca, un treball que obligatòriament ha de realitzar per cloure l’etapa anterior als estudis universitaris. La manera com es presenten, la forma com m’ho demanen, com expliquen –o no expliquen- allò  que pretenen, el respecte que el seu escrit destil·la en relació al temps aliè, l’ortografia... són només alguns dels aspectes en els quals em fixo molt i que donarien per tota una reflexió que ara no faré, perquè el meu propòsit, avui i ara, és un altre.

Potser pel meu passat com a formador, potser per l’elevada consideració que tinc cap al que per a mi representa la primera oportunitat de confegir un  treball d’investigació útil i rellevant, potser perquè he sigut pare d’adolescents en aquesta etapa, o potser perquè les circumstàncies van fer que no pogués gaudir del que significa poder orientar un fill a bastir un treball de recerca en l’època que més Il·lusió em feia poder-ho fer, m’he sentit sempre molt obert i predisposat a acceptar aquestes peticions. I he de dir que, llevat d’alguna honrosa excepció, han estat sempre experiències molt decebedores. Dit d’una altra manera, el sentiment que m’ha quedat després de gairebé cadascuna de les vint o vint-i-cinc col·laboracions que hauré fet, és el d’haver estat utilitzat. Intentaré explicar per què.

La primera i més important raó és molt senzilla: un treball de recerca ha de ser un treball de recerca. El propòsit dels treballs de recerca al batxillerat és el d’introduir l’alumne en el món de la metodologia d’investigació, ja sigui en un àmbit o a través d’un mètode descriptiu, ja sigui plantejant hipòtesis i bastint un arbre argumental que les sustenti, ja sigui a través d’un disseny experimental... Sigui com sigui i sota el guiatge d’un tutor, es pretén que l’alumne s’acostumi a manejar diverses fonts, consultar biblioteques, arxius, contrastar informacions i punts de vista. En definitiva: fer recerca. A una escala, si volem, petita o fins i tot domèstica, però recerca.

Si hagués de dibuixar el que seria la “situació tipus” que m’he trobat, en la meva experiència i relatiu a aquesta qüestió, ho faria de la manera següent. Un estudiant de segon de batxillerat, tal vegada vinculat més o menys a algun instrument de corda fregada, em truca o m’escriu per demanar-me una entrevista. Em diu que ha de presentar el treball d’aquí a pocs mesos. El tema el va escollir l’any passat, a primer i, com que “li agrada molt el violí”, va pensar fer el treball sobre “la construcció del violí”. Ho va parlar amb el seu tutor del treball i li va semblar molt bé. Ja ho té força treballat i ara necessita completar-ho amb “la part pràctica”, que ha pensat que podria cloure’s perfectament amb la visita a un taller d’un lutier.  En alguna ocasió, fins i tot, la demanda no l’he rebuda del propi estudiant, sinó del pare o la mare. Aquest sol ser un presagi clar del que em trobaré després. Gairebé sempre que ho he fet els he demanat una sola cosa: que un cop acabat el treball, me’n facin arribar una còpia. Actualment això no representa cap cost addicional ni demano que es gastin un cèntim en fotocòpies. Només es tracta d’enviar un pdf per correu electrònic i no els ho demano tant per tafanejar què han fet, sinó perquè, com a norma general, penso que sempre que entrevistem algú, sempre que aquest algú ens regala el seu temps, en qualsevol àmbit, mereix com a mínim que li fem avinent en què s’ha convertit tot allò que ens va dir i el temps que ens va dedicar. És una qüestió ètica i de cortesia elemental. Per això els ho demano: perquè aprenguin també això.

I què m’he trobat?... Doncs m’he trobat que m’arriba el noi/a dient-me que ja te força muntat el seu “treball de recerca”, generalment cercant informació a la xarxa, tirant de Wikipèdia (tinc un gran respecte per la Wiki, però cada cosa serveix per al que serveix), i ara li falta “la part pràctica”. Em ve sense preguntes preparades o, si les porta, són d’una simplicitat que tomba. No veig per enlloc ni la mà ni el guiatge del tutor/a. No veig per enlloc una pregunta intel·ligent que no hagués pogut estar resposta abans preguntant-li-ho al Google o a la Wiki. Que un estudiant em demani una entrevista per preguntar-me de quina fusta es construeixen els violins, ho trobo gairebé insultant. Després d’un parell d’hores perdudes, l’estudiant em demana fer algunes fotografies. Em dona les gràcies i passi-ho bé. Dels vint o vint-i-cinc treballs que hauré col·laborat, només en dues ocasions he rebut, passats uns mesos, un pdf amb el treball presentat. Insisteixo en el fet que la situació que acabo de sintetitzar és el tipus més habitual. M’he trobat, només puntualment, algun cas d’estudiant que ho ha preparat bé, que ha estat ben orientat i que, en definitiva, ha fet una bona feina.

No sé si sóc capaç d’expressar el que vull dir... Per començar i per a mi, un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (descripció que sempre serà molt superficial i incompleta), actualment, mai pot ser un treball de recerca. Cal no confondre allò que és un descobriment personal –allò que no sabem i que algú ens explica- amb un treball d’investigació. Si jo no sabés com es fa una truita de patates (no és el cas), acudir a un cuiner per demanar-li que m’expliqui com es fa una truita de patates, no és un treball de recerca. Podrien fer-se mil treballs de recerca al voltant d’aquest tema, des de la sociologia, des de la botànica, des de la biologia, des de la psicologia, des de la dietètica... Però “el procés de construcció d’una truita de patates” mai serà un treball de recerca. I “el procés de construcció del violí”, digui el que digui el tutor/a, tampoc. Perquè ja està descrit. Perquè ja s’han fet treballs de recerca sobre “la construcció del violí”, dels quals alguns es poden trobar a Internet. Perquè no cal moure’s de casa per saber-ho, d’una forma superficial. Perquè no aporta absolutament res, més enllà de la curiositat legítima de l’alumne, que podria satisfer al marge del seu repte acadèmic. Perquè no s’està investigant res...

Més d’una vegada m’he ofert (a costa del meu temps) a tenir una conversa prèvia amb ells per intentar fer-los veure que, si els agrada el món del violí, hi ha mil coses que podrien constituir un petit i útil treball de recerca. Potser cap violinista i potser cap lutier té una resposta clara i sòlidament fonamentada, per posar un exemple, a la pregunta de per què els orificis acústics a la tapa harmònica dels violins segueixen el disseny d’una lletra “efa” i no el d’una “pe” o el d’una “ca”, o qualsevol altra lletra de l’alfabet. M’he trobat amb algun d’aquests estudiants que, tenint la immensa sort de posseir, per llegat familiar, un instrument històric, no en sabien absolutament res, ni de l’instrument, ni del seu constructor, ni de quan i com va viure. No, a la fi, s’havia de resoldre l’escull del batxillerat amb un treball sobre “la construcció del violí”. Quatre fotografies al taller del lutier, i avall que fa baixada...

Com que ja em començo a fer gran (gran de veritat) i cada cop m’aprecio més el temps que em queda, recentment he decidit no prestar-me més a aquest joc. Mantinc i mantindré tota l’obertura i disposició encarada a ajudar aquell estudiant que realment estigui disposat a fer-me preguntes que potser no sé respondre (que són les realment interessants), que no les sap tampoc la Wiki, i a furgar en qüestions que puguin constituir un “treball de recerca” de veritat. I per fer-ho més fàcil, assenyalo alguns punts a continuació que poden servir d’orientació a l’hora de saber si sóc o no sóc la persona adequada a qui adreçar-se, en funció d’allò que l’estudiant busca, en cada cas, per tal de superar el requeriment acadèmic:

1)  Que se m’adreci l’estudiant. Si un estudiant de batxillerat necessita que el pare o la mare facin la comanda, certament, no comencem bé.

2)  Quid pro quo. No trobo decent demanar el temps d’altres sense una bona presentació personal, delimitació d’objectius i explicació acurada, en fons i forma, d’allò que es persegueix.

3)  Demanaré el centre on s’estudia, el nom i adreça de contacte del tutor/a del treball. Per a mi seria molt més senzill ventilar-ho amb una entrevista de mitja hora i no preocupar-me de res més. Però cadascú és com és, i tinc la meva perspectiva ètica sobre aquesta qüestió. Pretenc que si esmerço un bocí del meu temps en aquestes coses, m’aportin a mi també quelcom i siguin una font d’aprenentatge per a l’estudiant. Si finalment accedeixo, li demanaré que em faci arribar una còpia electrònica del treball, un cop lliurat i avaluat.

4)  Que contactin amb mi a primer de batxillerat, a la fase inicial del treball. Que no em truquin quan falten dos mesos per lliurar-lo, fer-se la foto amb mi i cobrir així “la part pràctica”.

5) Que el “treball de recerca” no sigui “el procés de construcció del violí”. Crec que ja he deixat clara la meva opinió al respecte.

6) No tinc cap problema, sempre que ens posem d’acord, a dedicar més d’un dia o a col·laborar en qualsevol experiència col·lateral, sempre i quan resulti interessant per a mi l’objectiu d’estudi que el treball persegueix i l’actitud de l’estudiant sigui la que estimo adequada.

7) Encara que ja n’he fet referència de passada al punt 2, vull deixar-ho encara més clar. Tinc un enorme respecte per la llengua. Tots podem cometre errades ortogràfiques, però en ocasions he rebut correus de tres ratlles que posen els pèls de punta. Ho sento, però qui no és capaç de verificar un breu missatge abans d’enviar-lo, estic convençut que mai podrà recercar ni investigar res.

8) A l’hora d’escollir el tema del treball de recerca, crec que és bo fixar-se en quelcom (un objecte, un àmbit, un aspecte), que d’alguna manera ens toqui de prop. Que tinguem amb ell algun tipus de lligam, ja sigui intel·lectual, social o emocional. Treballarem millor, amb més interès, n’acabarem més satisfets i, tal vegada, aquest primer treball de recerca del batxillerat sigui, amb el temps, la llavor per a una investigació més profunda en el futur.

9) Investigar és dominar l’art del que jo en dic “estirar del filet”. A partir d’un fet o d’una dada aparentment poc rellevant, anar-se preguntant el per què, anar lligant caps, anar descobrint coses que potser no són escrites enlloc... aquest és un aspecte molt interessant, al qual potser m’hi referiré en algun altre moment.

10) Entenc que algú que demana una entrevista i la cessió gratuïta d’un temps a una altra persona, s’ha de preocupar, com a mínim de saber quelcom d’ella. Entenc, per tant, que si en el futur algú pensa que puc ajudar-lo en el seu “treball de recerca”, abans de trucar-me o escriure’m, haurà visitat la meva pàgina web, haurà recalat en els meus “encenalls”, i haurà llegit tot això.

Barcelona, abril de 2016