Només entrar al local se’m van clavar els ulls en ella. La vaig reconèixer a l’instant. I també vaig identificar immediatament allò que el temps havia modificat del seu aspecte. Durant molts anys l’havia cercat, sense èxit. Des que existeix Internet i, sobretot, des que li podem demanar al déu Google que ens mostri imatges de qualsevol cosa, de tant en tant, li ho havia preguntat. I me n’havia mostrat centenars, potser milers... però ella no hi era. En vaig veure de grans i de petites, d’altes i de baixes, de sofisticades i de modestes, com era ella. En vaig veure de totes les èpoques i de procedències ben diverses, però ella mai no hi era...
No puc recordar el seu nom, probablement perquè mai no el vaig conèixer. Estic segur que si l’hagués vist escrit, el recordaria com recordo cadascun dels detalls del seu aspecte. Perquè m’havia passat moltes hores mirant-la. Recordo perfectament les tonalitats, les textures, cadascun dels detalls, el tacte i fins i tot l’olor... Recordo perfectament el daurat de la retícula ondulada a través de la qual ens connectàvem al món. Els tres eixos segmentats que delimitaven els dos espais: el de rebre i el de governar. I recordo especialment l’espai de la dreta, amb el seu vidre estampat amb noms de ciutats d’arreu del món, separades en dues columnes etiquetades “Normal” i “Corta”. Enmig de les dues etiquetes un logotip vermell, amb una mena d’escut coronat, sense nom. Com havia arribat a viatjar jo mentalment recorrent el dial amunt i avall, gràcies a aquell tercer botó dels quatre que disposava l’aparell!.
Segurament a la gent jove d’avui li resulta molt difícil comprendre què va significar per a la gent de la meva generació l’existència d’un receptor de ràdio a casa. I crec que sovint tampoc en som del tot conscients nosaltres. Ara, quan penso en la meva infantesa i en la meva relació amb aquell aparell que era el cordó umbilical que ens unia a l’exterior – a un exterior molt i molt condicionat-, m’adono que era una relació peculiar. Tinc molt viu el record d’algunes músiques, sintonies, capçaleres de programes... Recordo la sintonia del noticiari de migdia a RNE -“la musiqueta de córrer”- l’anomenava el meu pare, perquè quan sonava puntualment i ell era encara a taula, volia dir que havia de sortir esperitat cap a la feina. Tinc els records borrosos d’aquella “Matilde, Perico y periquin”, del “Zorro, zorrito”, del “pitoniso-pito”, de les transmissions de ciclisme que seguia àvidament el meu pare i, com no, de la inefable “Elena Francis”. Recordo poc dels continguts que pogueren interessar-me, però sí que em recordo amb tota claredat, enganxat literalment a la ràdio, repassant cadascun dels seus detalls i absolutament fascinat per ella. Per això, mai no la podré oblidar...
Anys més tard, quan jo en tenia disset, a moltes llars humils com la meva ja hi havia un aparell de televisió. Una televisió en blanc i negre en una època en blanc i negre. El nostre aparell de ràdio, a casa, havia estat substituït per algun altre receptor més modern, encara que el continuàvem conservant. Jo treballava durant el dia i estudiava en horari nocturn. Vaig fer el COU a l’Institut Milà i Fontanals. Al meu curs vaig conèixer un company amb el que encetaríem una amistat que es manté molt viva avui. Contràriament al que ens passava a la majoria en aquella edat i en aquell temps, el meu amic tenia molt clar què volia fer a la vida: volia ser locutor de ràdio. Volia ser periodista esportiu, però en el medi radiofònic. El recordo perfectament acompanyat sovint d’un pesant magnetòfon de bobines - l’època de les extintes cassets vindria molt més tard – que li servia per entrenar-se. A casa seva, quan per la televisió hi havia una retransmissió d’un partit de futbol, ell se situava davant de la pantalla, eliminava el so, connectava el magnetòfon de bobines, i feia la seva retransmissió del partit. Poques vegades he vist un cas de vocació tan clara i determinada. Aleshores jo mai no li ho vaig dir, però em semblava un anacronisme. Tenia la sensació - com suposo que moltes persones- que el medi televisiu que acabava de néixer, sepultaria la ràdio. Semblava evident: la imatge aportava molt més i la ràdio no podia competir amb aquell miracle tecnològic.
En algun moment que desconec –jo ja no era a casa dels pares- aquell vell aparell de ràdio, company dels meus somnis d’infant, va desaparèixer. Els successius avenços tecnològics, sovint efímers, van anar trepitjant-se els uns als altres en una cursa sense fi que, havent-nos aportat moltes possibilitats d’accés a la informació i havent contribuït a fer per a tots un món més petit i accessible, ens ha desposseït del vincle emocional que ens unia a aquells antics aparells que tant ens van estimular i que tant ens van fer somiar.
Diuen que avui, dissabte tretze de febrer, és el Dia Mundial de la Ràdio. El cas és que durant tota la setmana he pensat molt en la ràdio. I no només per les referències que se n’han fet aquests darrers dies, sinó perquè l’atzar ha fet que aquesta setmana, també, m’hagi retrobat amb ella, amb la meva ràdio. En una de les meves periòdiques visites a un centre de culte –el Bauhaus de la Zona Franca- se’m va fer una mica tard i vaig decidir quedar-me a dinar pel barri. Li vaig demanar consell a una empleada i em va suggerir un restaurant de menú econòmic a tocar de l’establiment. I només entrar al local, se’m van clavar els ulls en ella... Amuntegades i amb una dubtosa funció decorativa, hi havia una vintena de ràdios antigues. Tres dels quatre botons no eren els originals. Havien estat substituïts per uns de color blanc, fet que en un primer instant vaig experimentar gairebé com una ofensa. Si algú em va veure embadalit davant d’aquell aparell, mirant-lo i remirant-lo obsessivament, no sé què devia pensar. El vaig fotografiar amb el mòbil...
Avui, aquell company meu de COU que retransmetia partits davant d’una tele muda, és el més veterà dels periodistes esportius que acompanya el Barça en tots els seus encontres i la seva veu és molt coneguda per tots els afeccionats de l’estat. Avui, a casa meva, veiem poca televisió. El medi, més enllà de les emissores catalanes i llevat d’alguna honrosa excepció, ha degenerat fins a extrems que no haguérem pogut ni sospitar. La majoria de periodistes televisius –com a la premsa escrita- s’han convertit en agents de propaganda política, veus al servei dels interessos d’un partit o d’un lobby econòmic. I alguns programes televisius han ultrapassat el nivell de “tele-brossa” per submergir-se de ple en la més absoluta obscenitat.
Avui estic, personalment, molt agraït a la ràdio. M’acompanya a diari, pràcticament des que em llevo i té una presència gairebé permanent a la meva vida. Per a les persones que fem una feina que té molt de solitari i que té molt de manual, la ràdio és un excel·lent aliat i company de viatge. Des de fa molts anys em moc fonamentalment entre RAC1, Catalunya Ràdio i la molt estimada Catalunya Música. No tinc un aparell de referència com tenia de nen, però tinc unes veus tan conegudes, tan pròximes, tan identificades i tan inconfusibles com ho fou aquell modest aparell amb el qual m’he retrobat, atzarosament, aquesta setmana.
Barcelona, 13 de febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada