dissabte, 29 de juny del 2019

El dia que vaig inventar la fotografia

Crec que hi ha moments a la vida en els quals una consecució que pot ser vista a ulls aliens com un fet sense cap rellevància, pot ser viscuda com un moment estel•lar, com un instant de glòria fruit de l’esforç i la perseverança. I a més esforç i més perseverança, més sentiment de goig i més inesborrable petjada ens deixarà per a sempre.

Fa pocs dies em va donar per remenar un d’aquells racons de la casa que han esdevingut reservoris del passat. Sabia que en aquelles caixes hi guardava les restes del que fou el meu laboratori fotogràfic, però feia gairebé trenta anys que no ho obria. Em vaig retrobar amb la meva ampliadora Durst, els tancs de revelat de negatius, cubetes, provetes, una esmaltadora, sobres i capses de paper ultracaducat... L’enorme satisfacció que en una època de la meva vida em va proporcionar aquell equipament és la raó que encara el conservi, sempre amb la idea, cada cop més etèria que “potser algun dia”... I potser perquè en els darrers temps he escoltat amb certa atenció els consells de la venerada Marie Kondo –que els hagi escoltat no vol dir que els hagi assumit- em vaig fer a mi mateix la pregunta “vols dir que tot això ho tornaràs a necessitar algun dia?”... I la resposta que em vaig donar va ser contundent: NO. Em vaig imaginar duent tot aquell material al Punt Verd al mateix temps que observava les còpies positivades conservades en capses de paper fotogràfic. I entre aquelles còpies repetides va aparèixer inesperadament “la foto”. Una còpia de l’original que conservo al meu taller entre la meva petita col•lecció d’objectes de culte. Objectes associats a moments únics. I aquesta foto, sens dubte, està associada a un moment inesborrable. Un moment que recordo de manera nítida: el dia que vaig tenir tota la sensació que havia inventat la fotografia.

En els anys preadolescents vaig ser, des del punt acadèmic, un estudiant absolutament mediocre. Sovint  deixava alguna assignatura per setembre. Suposo que les grises experiències durant l’època de primària em van generar algun rebuig inconscient a l’estudi reglat. En canvi, els dos anys que vaig poder beneficiar-me de les escorrialles que a l’Escola de Bosc havia deixat la pedagogia de la República, crec que van avivar l’interès per l’experimentació i per tot allò que hi havia més enllà dels llibres de text. No em recordo a mi mateix, en aquella època, estudiant amb un interès real. M’interessava la música, el violí, i moltes altres coses que no percebia com a connectades amb allò que era la nostra escola de cada dia.

Vinc d’una època de genolls pelats, de jocs amb l’hipnòtic mercuri sostret de termòmetres trencats, d’experiments químics amb materials que avui no ens hi deixarien ni atansar, d’explosions descontrolades al celobert de casa quan preparàvem pólvora usant pastilles de clorat de potassa... I devia ser pels voltants dels deu anys que vaig començar a interessar-me per la fotografia. Va ser un interès creixent que s’allargaria a dues dècades i que segurament tenia molt a veure amb el meu perfil de jove sensible i tendent a la introversió.

Era un habitual del mercat dominical de llibres a Sant Antoni i un dia vaig comprar un petit llibret usat, aleshores ja vell, que tenia un títol inequívoc: “La fotografía”.  Un llibre de pàgines esgrogueïdes –que conservo- i que vaig llegir i rellegir com probablement no he fet mai més amb cap llibre. En ell vaig aprendre tots els conceptes fonamentals sobre òptica, composició, tipus i formats de pel•lícula, profunditat de camp, obturació... La teoria l’anava complementant amb les experiències amb una petita càmera que m’havien regalat els pares. I potser perquè –contràriament al que passa avui- cada cop que premíem l’obturador aquell “clic” tenia un cost, cada fotografia era objecte de reflexió i d’estudi, de preguntar-me què havia fet bé o malament. El llibre tenia un capítol dedicat al “laboratorio fotográfico”. Un capítol que em mirava primer amb certa basarda però que, ben aviat, em va engolir.

El llibre era tan vell que no contemplava un fet aleshores ignorat per mi: en aquells anys existien ja a la venda materials de revelat preparats. El llibre només contenia formularis per a la preparació de reveladors i fixadors. Així que me’n vaig anar a voltar per les botigues de productes químics a comprar un per un els components per a la preparació del revelador de metolhidroquinona, així com del fixador.

Amb la meva precària economia vaig anar adquirint cubetes, un llum vermell, els productes químics... fins que va arribar el gran dia. Recordo perfectament la tarda que es va produir el miracle. No les tenia totes perquè els líquids els havia preparat jo i no sempre les instruccions del llibre semblaven prou clares. Donat que no havia pogut comprar encara una ampliadora i tenia tot el neguit de comprovar si anava per bon camí, vaig construir-me una premsa de contacte. Per provar-ho vaig escollir un negatiu de 6x6 revelat externament que impressionaria sobre un paper. Vaig triar el negatiu d’una fotografia que m’havia fet un amic i veí meu, en Narcís, company de moltes entremaliadures i descobriments científics, al balcó de casa seva. Vaig impressionar el paper durant un segons, vaig apagar els llums, vaig submergir el paper a la cubeta amb el revelador de metolhidroquinona sota el llum vermell i...


És indescriptible la sorpresa i emoció que vaig sentir en veure pujar la imatge. Després, durant molts anys i de forma molt més documentada i equipada, vaig passar-me moltes hores de laboratori. Però mai més vaig experimentar aquell sentiment de plenitud: el goig i la convicció que aquell dia havia inventat la fotografia.

No he llençat res i tot torna a ser al lloc on era. La Marie Kondo diu que ens hem de desprendre d’allò superflu, d’allò que no ens aporta cap utilitat. Diu que no cal que conservem allò que en el present no ens fa feliços. És altament improbable que a cap descendent meu li pugui interessar mai conèixer la fotografia genuïna. Però ni la Kondo ni ningú pot garantir-me que jo no senti, potser algun dia, la necessitat de ser novament espectador privilegiat del miracle.

Barcelona, 29 de juny de 2019