Crec que hi ha moments a la vida en els quals una consecució que pot ser
vista a ulls aliens com un fet sense cap rellevància, pot ser viscuda com un
moment estel•lar, com un instant de glòria fruit de l’esforç i la perseverança.
I a més esforç i més perseverança, més sentiment de goig i més inesborrable
petjada ens deixarà per a sempre.
Fa pocs dies em va donar per remenar un
d’aquells racons de la casa que han esdevingut reservoris del passat. Sabia que
en aquelles caixes hi guardava les restes del que fou el meu laboratori
fotogràfic, però feia gairebé trenta anys que no ho obria. Em vaig retrobar amb
la meva ampliadora Durst, els tancs de revelat de negatius, cubetes, provetes,
una esmaltadora, sobres i capses de paper ultracaducat... L’enorme satisfacció
que en una època de la meva vida em va proporcionar aquell equipament és la raó
que encara el conservi, sempre amb la idea, cada cop més etèria que “potser
algun dia”... I potser perquè en els darrers temps he escoltat amb certa atenció
els consells de la venerada Marie Kondo –que els hagi escoltat no vol dir que
els hagi assumit- em vaig fer a mi mateix la pregunta “vols dir que tot això ho
tornaràs a necessitar algun dia?”... I la resposta que em vaig donar va ser
contundent: NO. Em vaig imaginar duent tot aquell material al Punt Verd al
mateix temps que observava les còpies positivades conservades en capses de
paper fotogràfic. I entre aquelles còpies repetides va aparèixer inesperadament
“la foto”. Una còpia de l’original que conservo al meu taller entre la meva
petita col•lecció d’objectes de culte. Objectes associats a moments únics. I
aquesta foto, sens dubte, està associada a un moment inesborrable. Un moment
que recordo de manera nítida: el dia que vaig tenir tota la sensació que havia
inventat la fotografia.
En els anys preadolescents vaig ser, des del punt
acadèmic, un estudiant absolutament mediocre. Sovint deixava alguna
assignatura per setembre. Suposo que les grises experiències durant l’època de
primària em van generar algun rebuig inconscient a l’estudi reglat. En canvi,
els dos anys que vaig poder beneficiar-me de les escorrialles que a l’Escola de
Bosc havia deixat la pedagogia de la República, crec que van avivar l’interès
per l’experimentació i per tot allò que hi havia més enllà dels llibres de
text. No em recordo a mi mateix, en aquella època, estudiant amb un interès
real. M’interessava la música, el violí, i moltes altres coses que no percebia
com a connectades amb allò que era la nostra escola de cada dia.
Vinc d’una
època de genolls pelats, de jocs amb l’hipnòtic mercuri sostret de termòmetres
trencats, d’experiments químics amb materials que avui no ens hi deixarien ni
atansar, d’explosions descontrolades al celobert de casa quan preparàvem
pólvora usant pastilles de clorat de potassa... I devia ser pels voltants dels
deu anys que vaig començar a interessar-me per la fotografia. Va ser un interès
creixent que s’allargaria a dues dècades i que segurament tenia molt a veure
amb el meu perfil de jove sensible i tendent a la introversió.
Era un habitual
del mercat dominical de llibres a Sant Antoni i un dia vaig comprar un petit
llibret usat, aleshores ja vell, que tenia un títol inequívoc: “La
fotografía”. Un llibre de pàgines esgrogueïdes –que conservo- i que vaig
llegir i rellegir com probablement no he fet mai més amb cap llibre. En ell
vaig aprendre tots els conceptes fonamentals sobre òptica, composició, tipus i
formats de pel•lícula, profunditat de camp, obturació... La teoria l’anava
complementant amb les experiències amb una petita càmera que m’havien regalat
els pares. I potser perquè –contràriament al que passa avui- cada cop que
premíem l’obturador aquell “clic” tenia un cost, cada fotografia era objecte de
reflexió i d’estudi, de preguntar-me què havia fet bé o malament. El llibre
tenia un capítol dedicat al “laboratorio fotográfico”. Un capítol que em mirava
primer amb certa basarda però que, ben aviat, em va engolir.
El llibre era tan
vell que no contemplava un fet aleshores ignorat per mi: en aquells anys existien
ja a la venda materials de revelat preparats. El llibre només contenia
formularis per a la preparació de reveladors i fixadors. Així que me’n vaig
anar a voltar per les botigues de productes químics a comprar un per un els
components per a la preparació del revelador de metolhidroquinona, així com del
fixador.
Amb la meva precària economia vaig anar adquirint cubetes, un llum
vermell, els productes químics... fins que va arribar el gran dia. Recordo
perfectament la tarda que es va produir el miracle. No les tenia totes perquè
els líquids els havia preparat jo i no sempre les instruccions del llibre
semblaven prou clares. Donat que no havia pogut comprar encara una ampliadora i
tenia tot el neguit de comprovar si anava per bon camí, vaig construir-me una
premsa de contacte. Per provar-ho vaig escollir un negatiu de 6x6 revelat
externament que impressionaria sobre un paper. Vaig triar el negatiu d’una
fotografia que m’havia fet un amic i veí meu, en Narcís, company de moltes
entremaliadures i descobriments científics, al balcó de casa seva. Vaig
impressionar el paper durant un segons, vaig apagar els llums, vaig submergir
el paper a la cubeta amb el revelador de metolhidroquinona sota el llum vermell
i...
És indescriptible la sorpresa i emoció que vaig sentir en
veure pujar la imatge. Després, durant molts anys i de forma molt més
documentada i equipada, vaig passar-me moltes hores de laboratori. Però mai més
vaig experimentar aquell sentiment de plenitud: el goig i la convicció que
aquell dia havia inventat la fotografia.
No he llençat res i tot torna a ser al
lloc on era. La Marie Kondo diu que ens hem de desprendre d’allò superflu,
d’allò que no ens aporta cap utilitat. Diu que no cal que conservem allò que en
el present no ens fa feliços. És altament improbable que a cap descendent meu
li pugui interessar mai conèixer la fotografia genuïna. Però ni la Kondo ni
ningú pot garantir-me que jo no senti, potser algun dia, la necessitat de ser
novament espectador privilegiat del miracle.
Barcelona, 29 de juny de 2019