Love estora

Es van conèixer a Internet. L’atzar va fer que tots dos coincidissin en una pàgina publicitària. Ella al costat d’ell. Ell al costat d’ella. Va caldre poc Photoshop perquè la seva joventut i esveltesa la duien incorporada. Però a la vida passa que, de vegades, aquests encontres fortuïts, deixen petjada.

 “Fets l’un per l’altre i a punt per a una nova vida”, deia l’eslògan que els creatius van incorporar al peu de les fotografies. Potser va ser això... o potser simplement aquell subtil contacte físic entre ells, el dia de la sessió fotogràfica. Després, cadascú per la seva banda. I ell, i ella, amb la torbadora sensació que res ja no seria igual si havien de viure separats. El desig de retrobar-se i estar junts els corsecava dia a dia malgrat que cap dels dos era conscient dels sentiments de l’altre.

I va ser una tarda, la vespra de Reis, que ella va prendre la determinació. No solia escoltar les converses, però en veure aquella parelleta aturada, amb els ulls llampurnejants davant la fotografia que havia encès el seu cor, ho va tenir molt clar. A la vida, qui no arrisca no pisca: calia jugar-se-la.  

Ho va planejar amb tota la cautela que l’enfolliment amorós pot permetre. Estava segura que el podria trobar a l’altra planta de l’edifici. Ho faria de nit, aprofitant l’escassa il•luminació de seguretat. Avançaria a poc a poc, mirant de no fer soroll i resseguint les fletxes del terra. Hauria de vigilar especialment en arribar al restaurant, on algú del servei de neteja podria veure-la. Però si podia superar aquest escull, estava segura que aquella mateixa nit acabaria entre els seus braços.    

L’endemà de Reis la botiga va obrir puntualment, com cada dia. Jessica Puigpelat, la supervisora de la secció de teixits per a la llar, fou cridada al despatx del responsable de tenda. Ni ella ni el personal de seguretat van ser capaços de trobar una explicació al que havia succeït. Al bell mig de la secció de teixits per a la llar, envoltats de coixins i damunt d’una enorme estora que duia impresa la paraula “LOVE”, una prestatgeria Groödholm –la més petita de la sèrie- apareixia entaforada dins d’un armari Leverhagueen. Tots dos tombats sobre l’estora i l’armari amb les dues portes obertes prenent la prestatgeria en una abraçada amb vocació d’eternitat.

Ben aviat farà un any, i encara pensen...

Barcelona, desembre de 2017

La capsa de galetes

Fa temps que em ronda pel cap aquesta qüestió. Segurament des d’aquella tarda de primavera que vaig visitar el nou emplaçament dels Encants Vells de Barcelona, després d’assabentar-me del seu trasllat a finals del 2013. Tenia curiositat per copsar en quina mesura el canvi d’ubicació havia modificat la seva personalitat. Passejant per tot el recinte vaig poder apreciar el disseny arquitectònic que em va semblar molt escaient. Finalment vaig voltar per la plaça central de la planta inferior on, semblantment al que havíem pogut veure-hi sempre, hi trobem aquelles parades que ofereixen la més insòlita varietat d’objectes amuntegats a terra, supervivents principalment de buidatges de pisos, restes d’estocs i, segurament, d’altres orígens més inconfessables.

I va ser davant d’una d’aquelles muntanyes d’objectes arrabassats de la pau d’una llar i violentament amalgamats, que vaig experimentar un sotrac emocional profund. Una inesperada presa de contacte amb la cruesa del món real, aquell món que visitem només de manera residual quan assistim a un funeral o quan la dissort ens posa al davant una circumstància dolorosa de forma inesperada. Entre farcells de roba, plecs de cartes, postals, eines, canelobres, components elèctrics, restes de medicines i cosmètics, plats i coberts, sobreeixien els fulls escampats d’un àlbum de fotografies familiars. Eren fulls autoadhesius desanellats, provinents d’àlbums fotogràfics les cobertes dels quals havien estat separades. Àlbums fotogràfics com aquells que segurament tothom tenim a casa. Ara, els fulls solts i escampats per terra deixaven a la vista de tothom moments feliços de caire personal i íntim. Rialles, brindis, el petit d’un anyet als braços de la iaia, aquell sopar amb les amigues, el casament de la Judit, les primeres passes d’en Joan...

No vaig poder contenir les llàgrimes. Vaig abandonar el recinte amerat d’una intensa pena. No podia entendre aquella manca de sensibilitat ni la raó per la qual aquells bocins de vida aliena es posaven a l’abast de tothom. Calia exposar per a una inimaginable venda aquell material?... Hi pot haver algú interessat a comprar fulls amb fotografies d’un àlbum familiar de vés a saber qui?...

D’aquella experiència en vaig treure un fil de reflexions i una clara determinació. Les reflexions sobre la forma d’organitzar i conservar els records fotogràfics personals i la determinació d’evitar, en la mesura del possible, que aquests records puguin acabar un dia amuntegats sòrdidament en algun racó dels encants.

****

Recordo que, de ben menut, alguns matins de diumenge -l’únic dia que permetia als pares una mica de relaxament-, a primera hora em duien al seu llit. I allà, col•locat el nen entremig de tots dos, passàvem una llarga estona repetint un ritual que m’ha tornat al pensament moltes vegades. Consistia en repassar la història personal a través de les fotografies que conservaven en una capsa de galetes.  Una capsa que recordo vivament, metàl•lica, d’obertura lateral, encara que ara tinc dificultat per identificar-ne la marca. Tant se val, el cas és que aquella capsa contenia la clau de tots els seus records del passat que, vist ara, era un passat relativament curt, atès que els meus pares aleshores rondarien només entre els vit-i-cinc i trenta anys.

La capsa de galetes contenia aproximadament un centenar de fotografies, totalment barrejades. N’hi havia de totes les mides. Des d’aquelles minúscules que sovint es feien per contacte del negatiu, amb les vores ornamentades, fins a algunes d’estudi, més rígides i sovint retocades manualment. Fotografies que recollien moments joiosos, especialment de l’època de festeig dels meus pares, quan vivien a l’extinta colònia tèxtil de Còdol Dret, a tocar de Roda de Ter. Fotografies del meu pare tocant sardanes amb la cobla d’aleshores, o de la meva mare i la seva cintureta d’abella... fotografies amb tons sèpia d’avis i besavis... i un parell del meu avi matern, desaparegut durant els darrers dies de la guerra després d’una vida tremendament dissortada.

Escampàvem totes les fotografies damunt del llit i ens les anàvem passant, una a una. Rialles, comentaris i alguna llagrimeta de tant en tant. Eren fotografies per ser tocades i viscudes. En acabat, les tornàvem a deixar totes a dins la capsa de galetes i ens llevàvem, plàcidament, per fer l’habitual xocolatada dominical.

He pensat moltes vegades en aquesta manera de tractar, conservar i relacionar-se amb aquests testimonis gràfics, radicalment diferent a la que tenim en l’actualitat. La forma com ens relacionem amb els nostres records fotogràfics ha anat evolucionant a través dels anys. Tant la quantitat, com la qualitat, com la forma de conservar-les, com la forma de compartir-les, com també la forma de gaudir-les  -o d’ignorar-les-, han canviat radicalment. Quan hi penso, sempre arribo a la conclusió que hem guanyat moltes coses, però que també n’hem perdut algunes altres.

****

Crec que la meva història personal, pel que fa a la relació amb les fotografies, és idèntica a la de moltes persones de la meva generació, potser salvant la primera època en què m’hi vaig dedicar més del que era habitual en els meus cercles. En arribar a l’adolescència em vaig aficionar molt a la fotografia. Sense gaire recursos, em vaig muntar un minúscul laboratori on revelava les meves fotografies, fins i tot amb productes –reveladors i fixadors- que preparava jo mateix a partir dels components químics . D’aquella època en conservo centenars de negatius. Com que he estat sempre molt metòdic i ordenat –algú en diria  “obsessivament ordenat”- els conservo ben datats i actualment, durant aquest 2017, he començat a digitalitzar-ne alguns.

Després va venir una llarga època de fotografies de caire familiar, obtingudes indistintament en blanc i negre o en color. Les còpies solien conservar-se enganxades en àlbums amb pàgines de cartolina. Era habitual escriure-hi alguna anotació a les vores, al costat de les fotografies. Eren àlbums per ser vistos de tant en tant i, d’alguna manera, eren una versió una mica evolucionada de la capsa de galetes.

Més endavant va venir la gran moda dels fulls autoadhesius. Semblava una solució definitiva, més polida i pràctica que les anteriors. Tots aquells que conservem àlbums d’aquest tipus –que devem ser la immensa majoria de la gent- sabem ara que no era una solució ni tan polida ni tan pràctica com aparentava. Les fotografies han empal•lidit, els fulls s’han esgrogueït i ara, a bé no hi ha manera de desenganxar-los quan volem recuperar una fotografia, o bé han perdut la capacitat adhesiva i campen cadascun per la seva banda.

Paral•lelament a l’eclosió d’aquestes modes va esclatar l’afició per les diapositives. Ah!... aquells que ens consideràvem avançats en el terreny de la fotografia, ho teníem molt clar: major qualitat, menor espai, millor conservació. Resultat: centenars de calaixets plens de diapositives amb les quals solíem donar –o rebre- la tabarra aprofitant alguna trobada amb parents, amics o saludats.

I així vam viure uns quants anys fins que va esclatar la gran revolució: l’era digital. No cal parlar-ne gaire perquè és prou coneguda. Va fer que la fotografia penetrés a la vida quotidiana de tothom, fins i tot d’aquelles persones que no havien sentit mai cap atracció per ella. La incorporació de les càmeres als dispositius de telefonia mòbil ha representat la banalització total de la fotografia. En fem a milers, en tot moment i, sovint, les imatges passen directament del minúscul objectiu del nostre mòbil a la memòria SD o al disc dur, sense visitar ni per un instant la nostra consciència ni, conseqüentment, romandre a la nostra memòria personal. 

I els que ja tenim una edat i hem acumulat anys i canvis ens trobem, avui, que tenim, per una banda, un feix d’àlbums que generalment dormen en una prestatgeria i que toquem poques vegades perquè, al marge que no trobem mai el moment, el fet de tocar-los comporta el risc que ens vagin caient les fotografies com les fulles a la tardor. I paquets de negatius, i calaixets de diapositives... I moltes vegades a tot aquest arsenal s’hi afegeixen els àlbums, els negatius i les diapositives dels nostres pares. Allò que generalment ja no tenim, és la capsa de galetes... Aquella capsa que obríem sabent què hi trobaríem, però amb la il•lusió de tornar-ho a contemplar. Aquella capsa que contenia records, bocins de vida, totalment desordenats, però que podíem tocar i passar-nos-els d’unes mans a les altres.

I juntament a aquesta quantitat de material físic tenim, tots, milers de fotografies conservades en un disc dur o en targetes de memòria que potser un dia ens diran que ja no funcionen... Milers i milers de fotografies que, passat un breu temps, cauen en l’oblit. De vegades no tinc clar si no seria millor que al llarg de la nostra vida, pel que fa a les nostres imatges personals, en restessin només un parell o tres, com passava a finals del segle XIX i principis del XX. Quan ens parlen de Darwin, Freud o Wagner, a tothom ens venen les mateixes imatges al pensament. Hem sacrificat la qualitat i la significació per la quantitat. Hem passat de la fotografia d’estudi on els nostres avantpassats apareixien generalment amb cara d’espant a la desvergonyida i sovint barroera autofoto.

I una tarda de primavera, se m’acut visitar els encants de les Glòries, i  se’m fa un nus a la gola...

****

- I tu... què en fas de les fotografies?, com les gestiones?...

M’ho han preguntat en diverses ocasions en els darrers anys. M’ho ha preguntat gent coneguda, de la mateixa manera que jo els ho hagués pogut preguntar a ells. Potser perquè entre els coneguts tinc una certa fama de persona organitzada han acudit a mi amb l’errònia idea que jo tinc una solució definitiva.  

No tinc una solució perfecta, però sí que segueixo un sistema que vindria a ser conseqüència de considerar tot el que he dit fins ara. La voluntat de conservar en front de la voluntat de no acabar al Mercat de Bellcaire. La voluntat de mantenir una organització del material –que quantitativament s’ha incrementat molt- en front de la voluntat de no passar-me la vida organitzant aquest material. La voluntat de no ocupar molt d’espai en front de la voluntat que l’arxiu fotogràfic mantingui una certa tangibilitat. Vull dir que no me’n refio gaire de l’emmagatzemament a un núvol, perquè els núvols, més aviat o més tard, se’ls emporta el vent. 

La meva estratègia actual per organitzar tot el material fotogràfic la resumiria de la manera següent:

- Estic procedint a digitalitzar tot l’arsenal fotogràfic: paper, negatius i diapositives. Procuro que aquelles que, per una o altra raó, puguin tenir més interès en el futur, restin conservades amb una resolució suficient per fer-ne còpies en paper i en un format raonable. És un procés que vaig fent sense pressa, aprofitant els capvespres hivernals quan estic sol a Beseit, quan es fa fosc i ja no tinc ganes de treballar.

- En el procés d’escaneig destrueixo bona part del material original, ja siguin diapositives o negatius, encara que no tot. Conservo aproximadament un 25% seleccionat, que podrà i haurà de ser immediatament destruït el dia que jo no hi sigui.

- Les imatges digitalitzades les conservo en carpetes anuals. Dins de cada carpeta corresponent a un any obro carpetes temàtiques. De vegades es fa necessari un tercer nivell, però no més. La localització, amb aquest sistema, m’ha resultat fins avui relativament ràpida i eficaç.

- Els arxius els conservo en dos discos durs, en paral•lel com a mesura de seguretat. Ara per ara prefereixo no mantenir còpies al núvol. Encara que no deu ser més que una forma d’autoengany, tinc la sensació que tenir-les en un disc dur que puc tocar físicament, m’aporta un punt més de tangibilitat i més privacitat.  

- Les carpetes anuals contenen les fotografies que he fet o s’han fet durant la meva vida. Imatges sobre les quals jo en tinc algun control i puc saber quan es van fer i a què corresponen. Lògicament hi ha moltes fotografies que no puc datar  ni ubicar. Són aquelles més antigues, que d’alguna manera han estat heretades i sobre les quals no he intervingut. En aquest cas les tinc agrupades i classificades en dues carpetes –línia paterna i línia materna-, dins de les quals obro les carpetes temàtiques necessàries.

- Durant el procés de revisió, escaneig i classificació del material (material que sempre és anterior a l’època de la fotografia digital), en selecciono unes poques que considero més valuosos, més insòlites, més testimonials, o que tenen associat un element emotiu que les fa especials. Aquestes fotografies, a més de conservar-les en el seu suport original, un cop escanejades en faig un duplicat que conservo en una altra carpeta. És una carpeta que conté un nombre relativament reduït d’imatges, totes elles especials. És una carpeta intemporal, perquè hi puc trobar fotografies de qualsevol època. És una carpeta per a la qual de seguida vaig trobar un nom: LA CAPSA DE GALETES.

****

EPÍLEG

Tots hem viscut la sensació de topar “casualment” amb una persona o amb un objecte que teníem recentment al pensament. Aquestes suposades casualitats, generalment, no són més que encontres que ens haguessin passat desapercebuts si no s’hagués donat la circumstància d’estar activats per copsar-les. Dit d’una altra manera: per veure les coses cal estar receptiu a veure-les.

Per això la vaig veure immediatament. En els dies que redactava aquest encenall, passant per l’aparador d’una casa de compra-venda d’objectes vells, me la vaig trobar al davant: LA CAPSA DE GALETES. La meva. La vaig identificar a l’instant. I també, a l’instant, vaig adonar-me que “la capsa de galetes” no era una capsa de galetes. Era una capsa de melmelada Bebé –Industrias Muerza-San Adrián – Navarra (España).

Però, per a mi, serà sempre “la capsa de galetes”.

Barcelona, desembre de 2017

Il mio Pinocchio

No, avui no us explicaré cap història inventada, sinó una història que pertany al món real si assumim com a cert que n’existeix algun, de món real.

Una tarda d’hivern estava treballant al meu taller envoltat, com sempre, de les meves eines. Damunt del banc i sobre una xerpellera, hi tenia un violí pràcticament acabat. Havia completat la talla del pont i em trobava en la delicada fase d’aconseguir l’ajust perfecte de les seves potetes a la superfície corba de la tapa harmònica. Una abraçada eterna que, com a tal, ha de néixer perfecta. Vaig pensar que aquesta feina per a la qual fins aleshores no havia emprat altres elements que les meves mans i paper d’escata, tal vegada podria veure’s facilitada per algun estri que m’ajudés a mantenir el pont ben vertical i afavorir un escatat més segur i àgil. 

Amb dos retalls de faig provinents de Cremona, el pal d’un vell pinzell, un parell de cargols i dues femelles, vaig bastir un estri que, ja en el seu primer debut, es va mostrar efectiu. Aquesta eina nounada, diferentment a totes les que m’acompanyen (gúbies, enformadors, ganivetes...), no tenia nom. Però sí que li vaig trobar un lloc per penjar-la perquè, sense comprendre’n encara la raó, la trobava simpàtica.

Pocs dies després, pels voltants de Nadal, estava treballant una tarda amb l’únic acompanyament de la ràdio quan vaig percebre quelcom que aparentava  una veu. Una veu fina, com infantil. Vaig pensar primer que era una interferència de la ràdio, però m’havia semblat percebre que venia d’una altra banda.

- Gepetto!... Gepetto!... mi senti?...

Un calfred em va recórrer de dalt a baix. Sobretot perquè havia apagat la ràdio i, aquest cop sí, ho havia escoltat nítidament.  En certa manera, no és del tot estrany que algun dels objectes que m’envolten tinguin veu pròpia. O que sembli que cobren vida, com el meu mòbil que mentre escric això ha començat a desplaçar-se sol fins caure al terra que, feliçment per a ell, és de fusta.

- Gepetto!... Gepettooooo!... non mi vedi?... Sono qui!

En comprendre clarament d’on venia la veu, vaig despenjar l’estri i ens vam mirar al ulls... als ulls?... quins ulls?.... Han passat més de deu anys. Ha anat a l’escola i gràcies a la immersió lingüística parla avui un català admirable. I no passa una setmana que no tinguem una llarga i profitosa conversa.

Barcelona, novembre de 2017

Els tres porquets

Drets, amb els ulls ben oberts i les mans creuades rere l’esquena, em contemplen cada dia. De tant en tant me’ls miro i m’adono que per a ells no passen els anys. Perquè en fa molts, que ens coneixem. De fet, ens coneixem de tota la vida. Duen  la seva jaqueta descordada de colors diferents,  lluint un ufanós  corbatí que corona una prominent i nua panxa.  I allà, en una de les prestatgeries del meu taller segueixen ben plantats, elegants i amatents, els tres porquets.   I, com sempre, a la dreta  el de la jaqueta de color verd, a l’esquerra el de la jaqueta blava i al mig, amb la seva jaqueta de color daurat, l’únic porquet que duu barret, el porquet diferent: el porquet negre.

Jo encara no havia complert el primer any de vida quan els vaig conèixer. Els pares havien comprat –o, molt probablement, reaprofitat- un cotxet de nadó. Sorprenentment conservo un record icònic i molt tènue d’aquelles passejades. I no tinc cap dubte que, si ho recordo, és només perquè aquell cotxet incorporava un element que em va tenir entretingut durant moltes estones en aquells anys foscos de tantes estretors. Enfilats per una vareta metàl•lica restaven, a l’alçada de les meves menudes mans, els tres porquets. Dins de cada porquet hi havia pedretes, de manera que en fer-los girar sobre el seu eix, feien de sonall. Allà va començar i també va acabar la meva carrera com a percussionista. I al mig, com sempre, el porquet negre.

Òbviament, en aquell estadi preverbal jo no identificava aquells tres ninots de plàstic com a “Els Tres Porquets”. Ben segur que algú m’ho devia dir, però també ben segur que mai ningú no em va dir per quina raó hi havia un porquet negre. I sí, encara tinc el minúscul record que el porquet negre era el que menys m’agradava. En aquell micromón que era la colònia tèxtil de Còdol Dret on els meus pares treballaven i vivien –per aquest mateix ordre- érem poca gent i tots de pell blanca. . Amb tota probabilitat, si se m’hagués plantat al davant un rostre de color negre, hagués arrencat a plorar desconsoladament. Al costat dels seus germans, el porquet negre em devia semblar estrany, em devia semblar lleig. D’aquella època llunyana només me’n resta un testimoni gràfic: una fotografia feta a la plaça de Manlleu l’any 53, on apareix la meva mare amb el cotxet i jo, amb cara de botit, amb els tres porquets davant meu. I al mig, com sempre, el porquet negre.

L’esperançada fugida cap a la ciutat a la recerca d’un futur millor devia comportar una estricta selecció dels objectes que venien amb nosaltres. Jo no havia fet encara els tres anys quan vam arribar a Barcelona sense més equipatge que la necessària roba i algun objecte especialment preuat. I en algun racó de la maleta hi devien viatjar també els tres porquets. Passaren els anys i caigueren les dècades fins que un dia, en una d’aquelles cabussades que de tant en tant fem en el nostre passat, em vaig retrobar amb ells. Ja no funcionaven com a sonall perquè s’havien perdut les pedretes pels forats laterals que havia deixat l’absència de l’eix que els enforquillava. Així que vaig introduir-ne de noves taponant els orificis per tal que no tornessin a escapar-se. Des d’aleshores m’acompanyen permanentment  en algun lloc visible del meu espai de treball. I al mig, com sempre, el porquet negre.

Va ser en aquest retrobament quan, per primer cop, em vaig fer a mi mateix la pregunta: Per què un porquet negre?.  Algunes cerques per les imatges de Google em van permetre comprovar que en totes les il•lustracions existents associades al conte d’Els Tres Porquets no se’n troba cap ni una on s’hi representi un porquet negre. A més, el conte ens explica que els tres porquets eren germans, fet que fa més difícil comprendre, sense derivar en peregrines cabòries sobre la promiscuïtat de la mare, la raó per la qual el fabricant del cotxet o el subministrador de guarniments, allà pels anys 40 o 50, havia introduït aquesta agosarada variació. Encuriosit per la qüestió, recordo que vaig fer cerques per portals de col•leccionisme i antiguitats, en catàlegs antics i en anuncis de premsa, intentant localitzar un cotxet d’aquella època que incorporés els mateixos accessoris. No vaig trobar-ne mai cap, ni tampoc cap mena d’il•lustració en la qual els tres porquets no tinguessin la pell del mateix color. Finalment vaig arribar al convenciment que el porquet negre com el sutge que hi havia al meu cotxet de nadó i que avui m’acompanya cada dia al taller, és peça única.

Fins que un dia, un d’aquests dies que sembla que ens llevem amb la sensibilitat més esmolada, inesperadament  vaig viure una experiència que m’havia de donar la resposta. Mentre contemplava els enormes ulls del porquet negre,  el seu barret rodó i la seva americana daurada, vaig sentir que al meu voltant s’iniciava una càlida melodia sobre uns batecs de conga i bongos....i vaig tenir la sensació de ser transportat en el temps cap a un lloc incert i familiar alhora. L’habitació on era ja no la reconeixia com el meu taller, sinó com un modest racó de treball: una petita habitació on una dona, encara jove, treballava acolorint unes figuretes de plàstic, sota la llum única d’una modesta làmpada de flexo.

Al calendari que penja en una de les parets hi ha la fotografia d’una orquídia i l’únic full que hi resta a sota em diu que som al desembre de 1950. Al costat del calendari i subjectades a la paret amb xinxetes, la fotografia d’un home ben clenxinat  amb una cigarreta als llavis emulant Bogart i una altra més esgrogueïda on es pot veure un home i una dona grans, tots dos vestits de negre.  La Rosita fa cara de cansada. És capvespre i fa moltes hores que treballa.  Asseguda a la seva taula de treball va perfilant les negres celles d’un porquet de pell rosadeta. A la seva esquerra, la Rosita té un cistell enorme ple de figuretes variades que esperen passar per les seves mans per adquirir un bri de vida. S’hi poden veure figuretes de nans, aneguets, Goofys,  Donalds... peces de plàstic sense cap personalitat i mirada inexistent. Davant seu pinzells, tubs de pintura de diferents colors, una paleta de mescles i diversos flascons amb dissolvents i fixadors. I a la seva dreta una petita prestatgeria on hi va col•locant les figuretes pintades per tal que s’assequin. Ara hi té set nans, una Blancaneus, un Pluto i un porquet que duu una americana de color verd. Feina, molta feina. Quan arriben aquestes dates la feina se  li acumula i hi ha dies que ha de treballar fins a mitjanit. Li paguen a deu cèntims la peça, materials a banda. No és gaire, però és feina. 

L’acompanya el so d’una ràdio a vàlvules que hi ha a l’altre extrem de l’habitació. Sort de la ràdio: les hores es fan mes curtes tot escoltant cançons i històries d’amors i desamors. I amalgamada al so de la ràdio inunda l’habitació una flaire de laques i trementina que a ella, a la Rosita, no li desagrada. Però avui està molt cansada i ha resolt que acabarà abans. Li han dit que els tres porquets van junts i ara està treballant en el segon. Tan bon punt l’acabi, ho deixarà: demà serà un altre dia. La Rosita suca el pinzell en el color vermell per pintar el corbatí del segon porquet que, com no ha rebut cap indicació al respecte, l’ha dotat d’una americana de color blau. Ja fa hores que a fora és ben fosc i l’escalfor de la petita estufa elèctrica resulta insuficient. Mentre comença a netejar els pinzells, la Rosita adreça l’esquena i aixeca la mirada cap al sostre per sortir de la posició que el seu cos suporta moltes hores cada dia. Tanca els ulls mentre escolta una radiofònica veu femenina, molt familiar, que diu:

“...Y a continuación, Fernando, desde la hermosa ciudad de Hellín, nos pide que dediquemos esta canción a su novia Jacinta, en el dia de su cumpleaños, deseándole larga vida a su lado. Nos dice que es su canción preferida y no vamos a decir el nombre porque seguro que la conocen de inmediato todos nuestros radioescuchas. ..”

Sona un ritme de conga sobre el qual sura un conjunt de vent que, càlidament introdueix l’aflautada veu d’Antonio Machin:

“...Pintooooor nacido en mi tierraaaaa... con el pincel extranjerooooo... pintoooor que sigues el rumbooo.... de tantos pintores viejooooossss...”

La Rosita resta immòbil, lliurada totalment a aquella música que l’embolcalla. Els seus ulls s’humitegen i una idea li acut súbitament al pensament. Per què no?...  Mentre sonen les darreres notes de la cançó, mulla novament el pinzell en el recipient de trementina i agafa el tercer porquet.

Barcelona, octubre de 2017