Un concert inoblidable, l'estiu del 94

Actualment solc passar quatre o cinc dies de cada mes a Beseit, el bonic poble del Matarranya que obre la porta al massís dels Ports per la seva banda interior. Conec la zona des de nen per vinculació a aquesta terra per línia materna. Aquí hi tinc un apèndix del meu taller i les meves escapades mensuals, a més de servir-me per fer-hi determinats treballs, em serveixen també d’esbarjo, de contacte amb la natura i, en certa manera, de teràpia. A diferència del que passa a Barcelona, estiu i hivern -qüestió climàtica a banda- es viuen aquí de forma molt diferent. Ara, cap a finals de juliol, el poble comença a bullir de visitants. Però durant les meves estades a l’hivern, el més habitual és sentir-me acompanyat bàsicament de Bach i Vivaldi, que no són companyia menor.

A sis quilòmetres de Beseit hi ha el municipi de Vall-de-roures (Valderrobres,  en la seva denominació “oficial”), que és la capital de la comarca del Matarranya, administrativament pertanyent a Terol, encara que originàriament catalanoparlant. A Vall-de-roures hi vaig sovint, sempre que sóc aquí, per fer proveïments bàsics o simplement per esmorzar o fer un cafè en algun dels seus locals. És un poble que capitaleja i on si pot trobar pràcticament de tot, amb un nucli antic molt bonic coronat per un impressionant castell l’origen del qual se situa al segle XII. De nen m’havia passejat –perillosament- per les seves runes. Diverses fases de restauració posteriors han contribuït a recuperar-lo i, annexada al castell, l’església de Santa Maria la Major, de finals del segle XIV.

Avui he fet un cafè a Vall-de-roures. Com passa sempre, en un o altre moment la mirada se’n va cap a l’estampa de l’omnipresent castell. I em passa sovint que quan contemplo el castell em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa uns anys i que, per circumstàncies molt particulars, va tenir una emotiva significança per a mi. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. I ha estat la intersecció d’aquests dos elements  -la visió del castell i la lectura del fulletó- que, a més de dur-me al record el referit episodi, m’ha provocat l’impuls d’explicar-lo.

El juliol de 1994 –fa vint-i-dos anys- jo era amb la meva família a Beseit, quan vaig tenir una inesperada i agradable sorpresa. El Gobierno de Aragón, en col•laboració amb la Diputación Provincial de Teruel i els ajuntaments de Valderrobres i Alcañiz, havien endegat una lloable iniciativa: el “Festival Internacional de los castillos”. Imagino que, des de la voluntat de donar impuls al territori i inspirats per l’èxit d’alguns festivals de música que ja començaven a consolidar-se força a Catalunya, van tenir la pensada de fer una cosa similar aquí. La idea, considerant el magnífic entorn natural i els possibles escenaris per als concerts, semblava francament bona. I me’n vaig alegrar molt. M’alegrava molt pensar que les celebracions d’estiu en aquesta terra podrien anar més enllà dels tòpics de les festes de poble de dubtosa tradició i, sobretot, podrien contribuir a “pujar el nivell”. I potser, amb el temps, tal vegada podrien contribuir a superar costums festius, des del meu sentir tan vergonyosos i execrables com les modalitats que impliquen d’alguna manera el sofriment animal i que, en alguns pobles de la zona -no a Beseit-, gaudeixen lamentablement de força requesta.

Van dissenyar i distribuir uns programes exquisidament impresos (en conservo un, fet que m’ha permès situar els fets amb precisió), que presentaven cadascun dels concerts i artistes programats per a aquella primera edició, entre juliol i agost d’aquell 1994. Integraven música, dança, teatre i exposicions. Hi havia programats un total de tretze esdeveniments. Dins de l’apartat de música s’integraven diversos estils i tres dels concerts corresponien al que habitualment etiquetem genèricament com a “música clàssica”. El cert és que, atenent al fet que es tractava d’una nova iniciativa, la varietat temàtica i estilística de la programació em va semblar molt encertada.

Però la meva sorpresa va ser en veure que entre els concerts programats per a aquell estiu, a les acaballes de juliol, n’hi havia un amb la presència de la “Orquesta de Cámara Gonçal Comellas”.  Aquest fet, que segurament podria no revestir una especial rellevància emocional per a qualsevol altra persona, he de dir que la vaig viure com un fet extraordinari, per dues raons. La primera, la figura de Gonçal Comellas, artista al qual havia seguit i admirat en els meus anys d’adolescència i joventut. Si algun artista he seguit a la vida amb la devoció que ho fan avui els/les adolescents que segueixen Biber (no el Heinrich von, sinó aquest subproducte del màrqueting actual), aquest ha estat Gonçal Comellas. En aquells anys de joventut i Conservatori jo havia pogut veure i escoltar en directe alguns dels violinistes mítics del segle XX al Palau (Oistrakh, Menuhin, Kogan, Szeryng...), però Comellas era percebut com un notabilíssim talent “d’aquí”, algú pròxim que, a més de ser un excel•lent  intèrpret, contribuïa a esvair el prejudici força estès en aquella època de marcada sequera musical,  que el talent (m’estic referint específicament a violinistes) estava reservat a artistes nascuts a determinats països. I ja havia arribat tard per poder escoltar glòries anteriors d’aquí, com els Costa, Manén o Massià. Jo havia seguit Comellas sempre que podia especialment en aquells anys setanta, ja llunyans, al Palau, a l’Ateneu, a la peixera del Conservatori, les seves gravacions discogràfiques i per a televisió... Anys després em vaig assabentar que s’havia vist obligat a deixar la carrera concertística. I durant uns anys li vaig perdre la pista. Així que retrobar-lo, encara que fos en la seva faceta de director, em feia molta il•lusió. Però retrobar-lo aquí, al Matarranya (aquesta és la segona raó), encara significava per a mi molt més.  

El programa que conservo em recorda que el concert estava programat per a la nit de divendres 22 de juliol. Recordo perfectament que durant tota aquella setmana, en les meves freqüents visites a Vall-de-roures, podia escoltar el pregó per megafonia anunciant el concert de divendres: “El viernes a las 22:30, concierto en la iglesia de Santa María la Mayor, a cargo de la Orquesta de Cámara Gonçal Comellas...”. Aquesta presència a través de fullets anunciadors que podien trobar-se arreu i recordatoris constants per megafonia, potenciats per la rellevància emocional que per a mi tenia aquest esdeveniment, em van generar la sensació que tothom estava pendent d’això. Fins al punt que vam considerar amb la meva dona si calia treure les entrades anticipadament. No ho vam fer, confiant que anant-hi amb una mica d’antelació, no tindríem cap problema.

Va arribar el dia del concert. Jo estava molt il•lusionat perquè, a més, hi podria anar amb la meva dona, la meva filla i el meu fill. A l’estiu, quan som per la comarca, solem retrobar-nos amb famílies conegudes i fem dinars o sopars plegats. Aquell divendres vam dinar a Vall-de-roures amb una família coneguda que tenien dos fills, a més de dues amistats més, també de Beseit. No ho recordo amb precisió, però en total érem entre deu o màxim dotze persones. A la sobretaula va sortir la qüestió de què pensàvem fer aquella tarda/vespre. Sé que algú va proposar alguna activitat per a la nit, però la meva família i jo teníem un esdeveniment ineludible. Suposo que ho vaig defensar amb tanta convicció i em vaig mostrar tan poc disposat a canviar els meus plans, que finalment tots van convenir que assistir plegats al concert seria una molt bona opció. Vam quedar per retrobar-nos al vespre, prendre alguna cosa pel poble, i arribar al castell mitja hora abans del concert.

Vam arribar puntualment, vam veure que no hi havia cap cua i que alguns músics –també el mestre Comellas- eren a la porta de l’església contemplant el panorama. Vam entrar a l’interior després de treure les entrades i encara no havia arribat ningú, així que vam ocupar el primer banc i potser part del segon. Passaven els minuts i no arribava ningú... Poc abans de l’hora marcada per a l’inici del concert, van entrar un parell o tres de persones de l’organització, la bibliotecària del poble, que tenia alguna funció a l’Ajuntament... i ningú més...

No puc recordar exactament el nombre de músics que conformaven l’orquestra, però sí que puc assegurar que el nombre era pràcticament igual al del públic. I que el públic no vinculat a l’organització, érem nosaltres. Només nosaltres: els quatre de casa i set o vuit persones més que havíem dut, pràcticament agafats pel ganyot. Molt dignament l’orquestra va anar desgranant les obres programades: Concerto grosso núm 5 en Re de Haendel, Concert per a dos violoncels en Sol m. De Vivaldi (Anna Comellas i Lluís Heras), el doble de Bach (Ma. Victoria Fernández i José María Fernández) i a la segona part la Serenata Op. 22 de Dvorak. Durant tot el concert vaig tenir una estranya sensació de goig barrejat amb una notable incomoditat. I ràbia. I vergonya aliena. I una profunda decepció que d’alguna manera presagiava allò que hauria d’esdevenir en el futur el festival.

No sé quantes edicions se’n van fer en anys següents del “Festival Internacional de los castillos”. Sé que les programacions es van adaptar més als presumptes gustos locals fins que el festival va morir, de mort natural. Com deia al principi, avui he fet un cafè a Vall-de-roures. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. Repasso el fulletó: algunes activitats infantils, una presentació d’un llibre sobre Fernando el Católico a l’Ajuntament, una audició de banda comarcal, un taller de fotografia, un taller de DJ juvenil... i el que sembla l’espectacle estrella de la “semana cultural”: “Suertes de la tauromaquia popular: Recortadores, anillas, Tancredo, suelta de vaquillas...”.

En fi... no sé com devien viure Gonçal Comellas i els músics aquell concert l’estiu del 94. És molt possible que hagi caigut en el total oblit. Jo el recordo molt i molt bé.

Beseit, juliol de 2016