El darrer planxat

 

Una de les coses que m’ha ensenyat  l’acompanyament al pare en el seu procés de deteriorament físic i mental durant els darrers anys, ha estat el fet d’observar el canvi en la forma d’establir prioritats, de qualificar apetències i de veure com, mentre a bona part del món percebut per ell es feia la foscor més absoluta, alguns detalls i algunes accions aparentment insignificants servien per donar encara sentit a la vida i mantenir aquella espurna d’il·lusió necessària per esperar l’endemà. I així va arribar aquell moment en què un glop de bona llet fresca era capaç de dibuixar felicitat en el seu rostre i, molt probablement,  retornar-lo a aquell temps quan, de ben menut, guardava vaques pels prats verds de Cantonigròs.

El pare es va morir el passat 14 de març, amb 97 anys. Durant la darrera dècada el vaig acompanyar a totes les visites i proves mèdiques, així com en tots els tràmits administratius i el vaig ajudar a resoldre els petits entrebancs domèstics. Ha viscut 74 anys al costat de la mare, amb qui ho ha compartit tot, també l’Alzheimer. La progressió de la seva demència va ser paral·lela a un seguit de controls hematològics que havia de fer-se cada tres o quatre mesos arran d’un petit vessament cerebral que va patir uns anys enrere. Des d’aleshores el procediment sempre havia estat el mateix: acompanyava el pare a fer-se una analítica en dejú a l’Hospital del Sagrat Cor i una setmana més tard una hematòloga del centre, sobre els resultats, em trucava a mi i establíem els ajustos en la medicació.  No vaig conèixer personalment mai la doctora, encara que vam parlar moltes vegades per telèfon en aquests darrers cinc anys. Devia ser cap a mitjans de 2017 quan vam iniciar aquest control per primer cop. Aquell dia, un cop feta l’extracció cap a primera hora del matí, en sortir vam anar a esmorzar. El pare aleshores s’ajudava d’un bastó, però encara podia desplaçar-se amb relativa autonomia.

Sense tenir cap més objectiu que cercar un bar de barri no colonitzat on ens preparessin un bon esmorzar, vam travessar l’Avinguda de Sarrià i vam enfilar cap al capdamunt del carrer Borrell. Vam entrar a un bar on semblava que feien bons entrepans i ens podien atendre en català. Li vaig preguntar al pare què li venia de gust i després de mirar-se les opcions em va dir que volia un entrepà de sobrassada, perquè feia molt de temps que no en menjava. En vaig demanar dos, i dues cerveses. Al cap d’una estona ens vam trobar al davant dos planxats de sobrassada mallorquina calenta, que hi cantaven els àngels. Aquell dia vaig veure gaudir el pare com feia temps que no el veia. Vam acabar amb dos tallats i vam sortir del bar dient que, quan tornéssim a la propera analítica, repetiríem la jugada. I així vam incorporar un altre ritual a la nostra vida.

Cada tres o quatre mesos visitàvem el laboratori de l’Hospital del Sagrat Cor amb la petita il·lusió del pare que allò acabaria amb un planxat de sobrassada mallorquina, bo i sabent que això li representaria haver de caminar uns tres-cents metres. A mesura que passaven els mesos la seva capacitat física i mental anava minvant i a cada cita que teníem amb el planxat, costava més d’arribar-hi. Amb el pas dels mesos, el bastó va deixar pas al caminador i aquest, a la cadira de rodes. Les cerveses van passar a ser sense alcohol, els tallats ja havien de ser descafeïnats (jo demanava sempre el mateix que per a ell) i el planxat de sobrassada, malgrat la il·lusió que li feia retrobar-lo, cada cop li costava més de liquidar. La parella que gestionava el bar ja ens coneixien i només en veure’ns entrar, ja sabien què voldríem. I així, la visita al laboratori del Sagrat Cor, per a nosaltres, va passar a ser “l’analítica de la sobrassada”.  A les darreres visites, el seu planxat va passar a ser només mig, i encara patia per acabar-se’l. Però complir amb aquell ritual era una de les poques il·lusions que tenia encara vives.

L’últim cop que el vaig acompanyar va ser el passat 7 de desembre. El pare caminava ja amb molta dificultat, estava fatigat i feia un dia ventós. En sortir del laboratori li vaig dir que no dúiem la cadira i que costaria arribar al bar dels nostres esmorzars. Potser era més indicat agafar el cotxe que tenia a l’aparcament del Sagrat Cor i esmorzar a casa. Em va dir que no, que podíem anar a esmorzar i que, sense pressa, arribaríem. Convidar-me a esmorzar era la seva manera de sentir que corresponia a l’atenció d’acompanyar-lo. Hi vam anar a poc a poc, aturant-nos cada vint metres. La insuficiència cardíaca li provocava molt cansament, amb poc esforç. Quan vam arribar a la porta del bar la seva decepció va ser gran. Era un dijous, enmig del pont de la Constitució i la Puríssima, i hi havia molts establiments que, discrecionalment, havien tancat. El nostre també. Ens vam entaforar en un establiment perquè pogués menjar alguna cosa i vam cobrir l’expedient, sense pena ni glòria. Retornant cap al Sagrat Cor per agafar el cotxe, vaig tenir el pressentiment que no tornaríem mai més a esmorzar junts el nostre planxat de sobrassada.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

 
Sempre he estat una persona de llàgrima fàcil. Encara que no soc algú que s’ensorri amb facilitat –la vida m’ha proporcionat alguns exercicis molt efectius- soc emocionalment sensible, amb els avantatges i inconvenients que això pot comportar. He vessat llàgrimes llegint textos, escoltant música o, simplement, contemplant un instrument, baixant a l’estació de Cremona, veient caure el sol sobre la llacuna veneciana o entrant a Santa Maria del Mar. Ho visc com un tret positiu i l’únic problema és que, en ocasions, hagués volgut ser de suro i totalment refractari als estímuls que provoquen un nus a la gola i que omplen els ulls de llàgrimes.

A mesura que acumulem anys, acumulem també experiències de comiat. La mort de familiars més o menys propers, de companys de vida en el terreny personal o professional, de persones que han estat significatives per a nosaltres o, simplement, de persones amb qui compartíem algun àmbit d’interès. Com ja començo a tenir força anys, jo he assistit a moltes cerimònies de comiat, de tota mena. Religioses i laiques, de persones de molta edat i de persones massa joves, de morts anunciades i de morts sobtades, cerimònies amb multitud d’assistents i cerimònies on aquests gairebé podien comptar-se amb els dits d’una mà. I en totes les que recordo –fins i tot en algunes en què el difunt era pràcticament un desconegut per a mi-, ja fos per les paraules de record, per les músiques, pels silencis o per l’atmosfera creada, en algun moment se m’han negat els ulls.

En les hores prèvies a la cerimònia de comiat del pare, vaig demanar als meus fills si voldrien dir unes paraules. Vaig renunciar a fer-ho jo perquè, malgrat que els meus sentiments de gratitud son infinits, intuïa un bloqueig emocional que m’impediria articular les paraules. Així que, embolcallats per les músiques escollides, els meus fills i un dels meus nebots alemanys van llegir els preciosos i emotius textos que havien preparat aquella nit. Va ser una cerimònia laica, senzilla i sense més artificis que l’acompanyament de les músiques que li havíem escoltat taral·lejar al pare mil vegades, o que ell mateix havia escollit per a l’ocasió.

Potser va ser el fet de tenir l’atenció posada en la mare, a qui tenia al meu costat força desfeta, durant tota la cerimònia. O potser el fet que la mort del pare no va ser cap sorpresa i significava per a ell la fi del sofriment dels darrers mesos, no ho sé. El cas és que, en sortir del tanatori i enmig de les abraçades de condol, em vaig adonar que no havia vessat cap llàgrima. I això, coneixent-me, resultava força estrany.

Durant les setmanes següents vaig ocupar-me de resoldre tots els tràmits administratius i de donar suport a la mare, intentant retornar-ho tot a la normalitat. De tant en tant, però, picava a la porta de la meva consciència un sentiment boirós que em va costar uns dies d’identificar i que no responia a un raonament lògic i objectivable. Durant dies vaig tenir la sensació que, a més dels tràmits administratius que sempre comporta la defunció d’un familiar proper, hi havia quelcom més que tenia pendent de resoldre. Alguna cosa m’havia deixat de fer. Quelcom dins meu que necessitava sortir. Fins que ho vaig poder identificar amb claredat: havia perdut el pare i no l’havia plorat.   

Uns dos mesos després de la mort del pare, un dia vaig rebre un SMS. Era un missatge de l’Hospital del Sagrat Cor que em recordava que al dia següent el meu pare tenia una analítica programada. La programació l’havien fet mesos abans i jo vaig pensar que en entrar la comunicació de defunció a la Seguretat Social el sistema ja hauria anul·lat les possibles cites pendents. No tenia més importància. El missatge donava l’opció d’anul·lar la cita, i així ho vaig fer. Per al meu pare i per a mi, però, l’analítica duia sempre una coda que no podia anul·lar. Així que, sense haver esmorzat, a primera hora de l’endemà vaig sortir caminant en direcció cap al carrer Borrell.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

 
El bar del carrer Borrell és un negoci familiar, el típic bar de clients habituals. D’aquells que cap a les deu del matí sempre hi trobes algun grupet de treballadors fent la pausa per esmorzar. Potser el tret més excepcional –en el moment actual i a Barcelona- és que no està regentat per xinesos sinó per una parella jove, catalans. De tant en tant es veu sortir de la cuina una senyora més gran que, molt probablement, és la mare d’un d’ells. Pel demés, tot molt normal: taules amb el sobre de fusta,  cadires negres Thonet i pissarra amb les ofertes del dia.

En entrar al bar la taula on solíem seure amb el pare estava lliure, així que vaig anar directament cap a ella, mentre amb un gest ens vam saludar amb el cambrer i, des de la distància, vaig confirmar-li que voldria el mateix de sempre. Al cap d’uns minuts em va arribar el meu planxat de sobrassada mallorquina, tallat en dos trossos i una FreeDamm. Conscient que molt possiblement era el darrer cop que visitava aquell lloc, vaig fer-ne una fotografia. Va ser una experiència curiosa perquè estava fent una cosa que no faig habitualment. De fet, encara que m’agrada i a casa n’he menjat, no recordo haver demanat mai un entrepà de sobrassada en un lloc que no fos aquell bar i sense presència del pare. Davant meu hi havia una cadira buida en la qual, mentre esmorzava, no podia deixar d’imaginar-me’l assegut.

Era hora punta d’esmorzars i la parella del bar anaven de bòlit. Així que en acabar el meu tallat em vaig dirigir cap a la caixa del taulell per pagar la consumició. Un cop liquidat, el cambrer em va donar les gràcies i, suposo que a manera de recurs per excusar que pràcticament no havíem pogut dir-nos res, mirant-me amb un somriure franc va pronunciar la frase que provocaria el tsunami, que em va agafar amb les defenses baixes i que minuts abans no hagués pogut ni imaginar:

- Què, avui sol?...

Ja no vaig poder articular cap resposta. Tota la càrrega emocional va esclatar desfermada, sense poder-la contenir de cap manera. Un nus a la gola i la sensació que la FreeDamm acabada d’ingerir volia sortir-me sencera pels ulls, em van impedir d’explicar res. Aquells vint minuts esmorzant virtualment amb el pare absent havien obert la porta a desllastar tot el material emocional contingut durant llargues setmanes. El cambrer se’m va quedar mirant sense saber què fer ni què dir, probablement amb un sentiment incòmode per haver desencadenat la tempesta amb aquella senzilla frase, neutra i benintencionada. Amb un gest em va transmetre que comprenia la circumstància i que empatitzava amb mi. Durant dies m’havia sorprès a mi mateix l’aparent fredor amb què havia viscut el procés del declivi final i de la pèrdua. I ara em sorprenia també aquella desmesurada reacció. Només vaig ser capaç, passats uns segons, de balbotejar-li al cambrer una frase:

- Esmorzar aquí era una de les poques coses que encara l’il·lusionava!

Vaig acomiadar-me amb la mà i vaig sortir del bar plorant com una criatura. “Què, avui sol?...” em ressonaven pel cap les paraules del cambrer. En aquell moment, com en cap altre, vaig ser conscient que havia deixat de tenir el pare. El pare que m’havia cuidat, ensenyat i protegit com ningú, durant tota la seva vida, mentre va poder-ho fer. Vaig tornar a casa caminant a poc a poc mentre revivia mentalment imatges de moments singulars de la meva vida amb ell, des de les esgrogueïdes i pobres imatges que conservo dels meus primers tres anys de vida a la colònia tèxtil de Còdol Dret fins aquell recent pont de la Puríssima en què volíem compartir un esmorzar i vam trobar el nostre bar tancat. Vaig arribar a casa amb una sensació de pau i alleujament, com qui torna de mantenir una conversa terapèutica i ha tancat finalment, com calia, un moment singular de la vida.

Beseit, juliol de 2024

 

Trobo a faltar l'Agustín

Est’home se va morir! 

És la idèntica resposta que he rebut de dos vilatans aquest estiu en preguntar-los per l’Agustín. M’han dit que va morir enguany després d’uns mesos d’ingrés en una residència, lluny del poble. I quan els he preguntat per l’únic aspecte que jo coneixia d’ell, allò que tant em va sorprendre quan me’n va parlar fa uns quinze estius, tots dos han posat cara de no saber-ne res. Dos veïns del poble, que han conegut l’Agustin durant anys en el seu dia a dia, no coneixien l’única dimensió seva que, als meus ulls, el convertia en un ésser únic i en certa manera, admirable. Dos veïns del poble que no sabien que l’Agustin era –per a mi- l’home que xiuxiuejava les orenetes. 

L’Agustín formava part del paisatge humà de Beseit. Malgrat que durant anys ens hauríem creuat centenars de vegades, jo no sabia res d’ell i ell, molt probablement, no sabia res de mi, més enllà de ser el rostre familiar d’un foraster que tenia el vici recurrent de fer estades al poble. Però hi havia alguna cosa en l’Agustín que feia que t’hi fixessis. Potser era el seu aspecte fràgil, una complexió menuda que, any rere any, semblava fer-se cada cop més menuda i que, en dies ventosos, hom podia imaginar el perill que no fos endut per l’aire. O potser el fet de viure a la darrera casa del poble en la sortida que segueix el curs del Matarranya, la més transitada per vilatans i forasters, que feia força probable coincidir amb ell. El cas és que per a mi i durant molt de temps, l’Agustín va ser poc més que la imatge familiar d’un camperol, sovint dins d’un vehicle d’edat impredictible i carburació dubitativa. I gairebé sempre que passava per davant de la seva casa em preguntava per la utilitat d’aquell forat. Un petit forat rectangular d’uns 8x5 cm, retallat sobre la superfície metàl•lica de la porta del seu garatge, sempre pintada de color verd. 

I va ser pels voltants del 2010, una tarda d’estiu que jo tornava de córrer pel camí del Parrissal, que me’l vaig trobar assegut, vora la porta del seu garatge, com esperant algú. Mentre creuàvem una salutació rutinària vaig pensar que aquell era el moment per aclarir el misteri del forat. Així que després d’algun comentari sobre el temps, per obrir conversa, li vaig confessar que feia temps que jo em preguntava pel sentit d’aquella minúscula finestra oberta a la persiana del seu garatge. És lo pas per a les orenetes, em va respondre. I en veure’m receptiu, en veure que m’interessava per la qüestió, l’Agustín va iniciar una inesperada i sorprenent classe magistral sobre el món de les orenetes. Em va parlar del seus hàbits, dels llargs viatges que feien cada any provinents de l’Àfrica, de com ell n’esperava l’arribada cap al mes de març – algun any ja arriben al febrer-, de com s’asseia a la porta de casa per observar les seves evolucions a la caiguda del dia, de la immensa quantitat de mosquits que podien engolir i del que això representava per a nosaltres, de la sòlida fidelitat que s’establia entre les parelles... L’Agustín em va parlar de moltes coses però, sobretot, em va transmetre un profund sentiment d’amor i agraïment envers aquells éssers menuts i lleugers que alegraven els seus capvespres. Un sentiment que podia condensar-se en aquell “sort ne tenim, de les orenetes!” amb què va reblar el seu discurs. 

Vaig poder veure també l’interior del seu garatge. Desenes de nius d’orenetes envoltaven el sostre d’un espai que per a elles constituïa un segur i confortable allotjament, un espai on cuidar i alimentar els menuts amb total garantia. A pocs metres hi havia aigua clara i bona terra, imprescindibles per obtenir el fang per construir els seus nius. Durant l’època de criança les orenetes entraven i sortien del garatge de l’Agustín pel forat practicat a la porta, en un incansable anar i venir que constituïa tot un espectacle. Recordo que durant els dies següents, cap al capvespre vaig atansar-me a la casa per contemplar-ho. Era realment sorprenent veure la rapidesa i l’absoluta precisió amb què les orenetes encertaven a esmunyir-se, tot replegant les ales i amb una certa aparença kamikace, a través del forat. Amb la càmera vaig intentar repetidament captar el minúscul instant en què es produïa l’entrada de l’oreneta per la finestra, però mai no vaig poder-ho aconseguir. 

Des d’aquella tarda vaig mirar-me l’Agustín amb ulls diferents. Vaig veure en ell un ésser sensible, amant de la natura i en perfecta harmonia amb ella. Desconec com era la seva relació amb els veïns del poble, perquè sempre l’havia vist sol. Però estic segur que mantenia una excel•lent relació i una eficaç comunicació amb les orenetes. Elles embellien la seva existència i l’informaven puntualment dels canvis de temps. Vaig parlar per darrer cop amb l’Agustín durant la primavera de 2022. En preguntar-li per les orenetes em va dir que el 2020, l’any d’esclat de la pandèmia, misteriosament no havien vingut – elles ho saben tot -, però que ara ja tornaven a arribar. Em va explicar també que degut a unes obres de remodelació, l’espai destinat a allotjament per a les orenetes l’havia traslladat a un pati semicobert de la part posterior de la casa, on ja estaven niant. No el vaig tornar a veure.

Aquest dies a Beseit no puc passar per davant de casa seva sense tombar la mirada cap a la menuda finestra de les orenetes. Segueix al seu lloc, encara que ja no s’hi veu entrar ni sortir, a cap hora, una oreneta. Com ha passat amb moltes cases del poble, la de l’Agustín ha estat habilitada com a "Vivienda de Turismo Rural" i a Internet hi trobem “Casa Agustín” com una opció més, de les moltes existents, en una vila que sembla haver lliurat el seu futur de forma íntegra al negoci turístic. Recordant allò que em va dir el darrer cop que vam parlar, he vorejat la casa i des del carrer he pogut veure el pati semicobert en el qual em va dir que niaven, fa un parell d’anys, les orenetes. Cap niu, cap oreneta. Sembla que els actuals propietaris han considerat que l’allotjament turístic i l’allotjament de les orenetes, són incompatibles. 

Beseit és un poble amb poc més de quatre-cents habitants censats i el conec de tota la vida. Al llarg dels anys he trobat persones que, com l’Agustín, mantenien una relació harmònica amb els éssers vius i amb la natura en general, que mostraven respecte i estimació pels animals. Però he conegut també l’existència de maltractadors, galifardeus i capsigranys, segurament com passa arreu. El fet lamentable des del meu punt de vista és, però, que des de l’administració local es fomentin determinats comportaments i es doni suport a actes on hi ha humiliació i sofriment animal, amb el retorçat pretext d’oferir una suposada diversió i atracció turística, fet del qual -n’estic segur- una part molt important dels vilatans se n’avergonyirà. Sembla que el consistori, recentment reconstituït, s’ha alineat perfectament amb els nous aires que bufen des del govern aragonès i des de les espanyes més cavernícoles. El fet és que un ban municipal d’aquesta mateixa setmana anuncia que per a les properes festes patronals d’aquest mes d’agost, es recuperarà “el espectáculo de vaquillas”. És el que hi ha, i d’on no n’hi ha, no en raja. Mal temps per a la lírica, mal temps per a la llengua i mal temps per a la cultura. Diria que aquest estiu, a Beseit, hem tingut menys orenetes i molts més mosquits. 

I, per tot plegat, encara que pràcticament no el coneixia, trobo a faltar l’Agustín. 

                                                               Beseit, agost de 2023 

 

 

Doña Manolita

 

Cada any per aquestes dates, després d’escoltar l’anunci de la llagrimeta sobre el sorteig de la Lotería Nacional, me’n recordo d’ella, de Doña Manolita. Em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa força anys, a Madrid estant, un dia com avui. Devia ser pels voltants del 2000, cap a mitjan desembre, amb un fred intens, d’aquell fred que no solem tenir per aquí. Aquell fred que glaça les orelles i que fa pensar en allò de “cuando el grajo vuela bajo...”. Per aquella època viatjava sovint a Madrid, però crec que aquell era el primer cop que hi era en dates pròximes a Nadal. Potser per això, encara que n’havia sentit parlar, no havia passat mai en dates pròximes al sorteig de Nadal, per davant del mític establiment de loteries situat al número 31 de la madrilenya Gran Vía.  

 La contemplació d’aquella cua monumental, tot i conèixer per referències el fenomen que es repeteix cada any, no va deixar de sorprendre'm. La cua era, quantitativament i qualitativa, peculiar. Quantitativament perquè era immensa. Sortia de l’establiment una cua molsuda i resseguia la vorera baixant pel carrer Mesonero Romanos, fins a perdre’s de vista. Des de Gran Via no vaig poder veure’n el final. Qualitativament perquè al personal, malgrat el fred i la llarguíssima espera, no se’l veia ni emprenyat, ni contrariat, ni infeliç. Vaig estar-me una bona estona contemplant l’espectacle, en un improvisat exercici de psicosociologia recreativa. L’establiment era relativament petit i només entrar-hi et senties posseït per l’aura omnipresent de la seva fundadora, traspassada a principis dels cinquanta, però ben present en una fotografia de vores difuminades que, acompanyada d’un pomet de flors, atorgava a l’habitacle d’atenció un cert aire de santuari.

Però no va ser la mirada ferma i decidida de Doña Manolita, ni tampoc la cua sense fi que sortia del local on, segons em va dir algú, podies passar-hi ben bé tres o quatre hores. Allò que aquell dia vaig trobar fascinant va ser una altra cosa. Just al davant de la porta de l’establiment, a l’extrem de la vorera, un home hi tenia plantada una tauleta de càmping, de potes plegables, damunt de la qual  oferia als vianants el seu producte: dècims de loteria... de Doña Manolita!  M’hi vaig atansar per comprovar-ho: fileres de dècims de loteria amb el segell de l’establiment. Òbviament aquest senyor devia disposar  del vist-i-plau  de la botiga, perquè estava ben instal·lat i ben tranquil. Fins i tot, potser massa tranquil. Perquè el que resultava sorprenent era que, només molt de tant en tant, algú s’hi aturava.  El gruix de la gent preferia fer tres o quatre hores de cua, des de la convicció profunda que l’accés al santuari de l’egrègia senyora els aportaria un plus de fortuna.

Ara fa més de deu anys que no visito Madrid. També és cert que actualment no se m’hi ha perdut res i que els aires que bufen per allà, no m’hi conviden.  He sabut que Doña Manolita, després de vuitanta anys, ja no és al 31 de la Gran Via madrilenya. Una revisió del lloguer, l’any 2011, va fer que es traslladés el negoci al carrer Carmen 22. Sembla, però, que el canvi li ha provat. He llegit algun titular on s’assenyala com un gran triomf la fita d’haver superat el rècord de cinc hores de cua per comprar un dècim. 

La conclusió és clara. Si considerem que a la loteria del Gordo de Navidad hi juguem pràcticament tothom –fins i tot els qui no juguem mai a la loteria- i considerem que els milers de persones que conformen les cues, cada mes de desembre, davant de Doña Manolita, són una mostra heterogènia i representativa de la població, si més no, de la comunitat de Madrid, arribem a la conclusió que existeix un ampli substrat d’aquesta població que funciona sobre un tipus de pensament màgic, ben allunyat de la racionalitat. Ep!... i tots voten!

A la vista de com van les coses, crec que puc pronosticar que en pocs anys sentirem la notícia que Doña Manolita ha superat les dotze hores de cua. I tots els madrilenys, ben cofois, sentiran un cop més l’orgull de viure al melic de la democràcia més exemplar del món. 

 

                                              Barcelona, desembre de 2022

                                                                        

                                                                    

EUFÒRIA

Divendres al vespre estava rebentat. Però rebentat, rebentat. La calor i jo no mantenim bona relació. Havent sopat, em vaig escarxofar al sofà i vaig posar TV3, pensant que duraria (jo) un parell de minuts. Però aquella nit, a la tele, a tothom se’l veia exultant, com posseït: havia arribat el gran moment de la final d’Eufòria, el programa estrella de la cadena, del qual tothom en parla i que jo no havia vist mai. Pel que havia pogut escoltar, aquest programa segueix el format d’altres programes de cadenes menys amigues que pretenen identificar talents, generalment en l’àmbit de la música pop-rock. Programes on hi ha molta parafernàlia, molta llumeneta, molt d’escarafall i un jurat format normalment per tres presumptes experts musicals.  És cert que a TV3 ja hi va haver un programa de format una mica semblant, “Oh happy day”, que vaig seguir amb interès. Però potser pel seu format, pel seu to, per la música que s’hi presentava, o perquè se centrava en el moviment coral, en el meu caparró sempre el vaig integrar com un programa diferent als “cercatalents” que corren per les cadenes.

Potser per l’excitació que hi havia, no em vaig adormir als dos minuts. Els presentadors van explicar com funcionaria la final. Els tres finalistes cantarien una cançó i després el públic votaria des de casa. Després d’una obertura espatarrant protagonitzada pels participants despenjats d’Eufòria i després d’unes connexions amb els municipis d’origen dels tres finalistes  mostrant la claca local totalment entregada, va cantar el primer dels finalistes, un xicot  d’aparença desmenjada que, enmig d’una treballada coreografia, anava cridant, de tant en tant : Pom!...Pom!...Pom!...

Quan ja començava a aclucar els ulls va intervenir la segona finalista, una jove de bellesa mediterrània i un punt salvatge que, embolcallada de blau, va fer una bellíssima versió de “La mare”. Mentre l’escoltava i la càmera es recreava en el seu rostre, vaig reparar en aquella mirada oceànica. I va ser aleshores,veient aquells ulls, que em va venir el record. Vaig agafar el mòbil i obrir l’aplicació. I sí, vaig veure que era ella, Mariona Escoda, aquella noia que deu fer un parell d’anys em va demanar amistat al Facebook i que jo, després de donar un cop d'ull al seu mur, vaig acceptar. Afinació perfecta, domini absolut de la veu i tota la tendresa que la cançó requeria. Els “entesos”del jurat es van desfer en elogis i algú d’ells va comentar, referint-se a tot el seu pas pel programa, que era l’única participant que no havia entrat mai “a la zona de perill”. Jo no sabia a què es referien amb això de la “zona de perill”, però en un concurs com aquest, resulta fàcil imaginar-ho.  Després d’escoltar la tercera finalista, veient que no podia mantenir més les persianes alçades i que la cosa anava per llarg, vaig decidir retirar-me a descansar. Però abans d’anar-me-n’hi, vaig fer una cosa que si algú m’hagués dit una hora abans que jo faria, no m’ho hagués cregut de cap manera. Els presentadors van dir que es procedia a la votació de la primera ronda, per part dels espectadors. Va aparèixer a la pantalla un codi QR i, gairebé sense pensar-ho, em vaig trobar amb el mòbil amorrat a la tele. I sí, ho confesso: vaig votar!

 Al dia següent tots els mitjans n’anaven plens: Mariona Escoda, guanyadora d’Eufòria. Vaig estar content  per ella. Vaig estar content perquè el criteri general del públic hagués estat capaç de premiar una reeixida combinació de talent i de treball. Però, per damunt de tot, vaig estar content per un fet en el qual no hi havia reparat fins aquell moment. Tot aquell públic que dansava enfollit davant dels concursants, tots els milers de persones que havien seguit setmana rere setmana el concurs i tot el públic que, dia a dia, havia comentat a casa, al bar o a la feina les actuacions dels diferents participants, ho feien en referència a un programa emès en català. El concurs havia estat capaç de connectar, principalment, amb una amplíssima franja de la població jove de Catalunya. I això, no sol passar. Perquè crec que el principal perill que amenaça actualment la nostra llengua –més encara que les continuades agressions de l’estat- és el tantsemenfotisme, la manca d’il·lusió. Aquella il·lusió que compartíem la majoria de gent que vam viure aquell període malanomenat “transició” i que vam materialitzar en la figura de la Norma, la nena que ens va acompanyar en la recuperació del català a la vida diària. Enmig de tanta discussió actual sobre la pervivència de la llengua, TV3 ha estat capaç de fer una bona diana. Perquè, com diu la Carme Junyent, ningú no ens pot arrabassar la nostra llengua si tenim la ferma voluntat d’usar-la i de mantenir-la.

Segueix sense agradar-me  l’estètica d’aquests programes i em sento, generalment, força allunyat dels gustos musicals que hi apareixen. Molt probablement no el seguiré en noves edicions. Però aplaudeixo la iniciativa de TV3, que crec que en aquesta ocasió ha encertat de ple. Perquè per regar la llengua cal il·lusió. I l'encarnació de la il·lusió pot  dir-se Norma, o Mariona. I a l’Eufòria n’hi ha molta, d’il·lusió.                                                                                                                                         Barcelona,  juny de 2022

24 HORES "WEIGHING FIGS"

 

Segurament el run-run ja el devia tenir treballant en segon pla en algun racó del meu cap, però fins fa pocs dies no en vaig ser plenament conscient. De tots els fenòmens associats a la transformació de la ciutat en els darrers anys, és el que em té més intrigat i, per més que hi pensi, no hi trobo una explicació.

El cas és que fa poc menys d’un any, la mítica oficina de Correos que hi havia a Aragó-Passeig de Gràcia, va tancar. Durant molts anys m’hi havia passat força hores fent cua per lliurar o recollir enviaments. Ho vaig trobar estrany i, com visc ben a prop i sovint passo pel davant, durant mesos em preguntava quin tipus d’establiment ocuparia aquells baixos, just al costat del restaurant Madrid-Barcelona, ben bé a tocar del Passeig de Gràcia.

A aquella oficina hi tenia també associat el record d’un retrobament casual amb el mestre Xavier Turull, durant la tardor del 99. L’últim retrobament. Jo havia estat alumne seu en els meus anys de joventut i feia molts anys que no ens vèiem. Jo entrava i ell sortia. El vaig aturar i, passat el primer moment, em va reconèixer. Li vaig explicar que construïa i que m’agradaria molt que pogués veure algun violí meu. Vaig observar que vocalitzava amb una certa dificultat, però va estar molt amable i em va dir que tenia un estudi on podríem veure i provar. Li vaig dir que estaria molt content de tenir la seva opinió, em va donar el telèfon i vam quedar que jo el trucaria per concertar una trobada.  Aleshores feia poc temps que construïa i l’instrument del qual n’estava més satisfet era un violí que havia presentat al Primer Concurso Nacional de Luthería José Contreras. En aquells dies el meu violí estava exposat, amb tots els altres, a Màlaga. Estava previst el seu retorn durant el primer trimestre de 2000. I vaig pensar que no venia d’un mes: quan m’arribés a Barcelona, trucaria al mestre i quedaríem. Aquesta trobada, però, no es va poder produir mai perquè Xavier Turull va morir el gener de 2000. Des d’aleshores, sempre que passava pel davant, em venia aquest record.

Fa uns dies vaig veure que aquell local ha obert com a Supermercat 24 hores (SuperMarket Express). La cosa no tindria res d’estrany si no fos que dues portes més enllà, hi ha un altre Supermercat 24 hores exactament igual. I que la fotografia que acompanya aquest text, està feta des de la vorera del davant, just des de la porta d’un Supermercat 24 hores. De camí cap a casa, que és a 300 metres escassos d’aquest punt, vaig comptar set establiments més de les mateixes característiques: Supermercat 24 hores.

Aquests tipus d’establiments –per a mi misteriosos- que estan proliferant de manera exponencial a Barcelona, semblen tots tallats d’un mateix patró. Generalment rètols de plàstic vermells amb lletres blanques (o a l’inrevés), ben llampants. A dins, productes de tota mena, amb presència estel·lar de begudes alcohòliques que, en ocasions, es mostren en exclusivitat a l’aparador del carrer. Però encara que inicialment la imatge d’una botiga/supermercat que hipotèticament vindria a cobrir “necessitats fora d’hora” podria tenir sentit, la tossuda realitat que percebem quan passem per davant d’aquests establiments, a més de la seva enigmàtica proliferació, a mi em genera dubtes. Perquè el que podem veure en la immensa majoria dels casos quan observem un d’aquests “Supermercat 24 hores”, o “SuperMarket Express”, o simplement “paki”, és una botiga totalment buida. Amb sort hi veurem un client a l’interior. Amb molta sort en veurem dos. Difícilment en veurem més. El que trobarem habitualment a prop de la porta d’entrada, és un home de pell fosqueta, en un posat d’avorriment suprem, o pesant figues. I això és el que vaig veure a l’antic local de correus d’Aragó –Passeig de Gràcia, i al que hi ha deu metres abans, i al que hi ha just enfront. I als set més que vaig comptar fins arribar a casa. 

 

No sóc noctàmbul i, per tant, no sé quin aspecte tenen aquestes botigues a les quatre de la matinada. Potser en fer-se la nit avançada, surten milers de turistes de les clavegueres i carreguen bosses d’Ikea plenes ampolles de begudes alcohòliques. Potser sí, però ho dubto. No tinc ni idea del que pot costar el lloguer d’uns baixos de 300 o 400 metres pràcticament al Passeig de Gràcia, però deu coure. No puc entendre la subsistència d’un suposat negoci d’obertura a temps complet i on resulta molt difícil trobar-hi més de dues persones. I, sobretot, no puc entendre la seva creixent implantació. Pot ser que es tracti d’una invasió alienígena, no ho sé...

Tu ho entens?

                                    Barcelona, maig de 2022

JOGUINES TRENCADES

 

Encara que vaig néixer a la comarca d’Osona i visc a Barcelona, la meva ascendència materna se situa al Matarranya i m’he sentit sempre vinculat al cinquanta per cent a aquesta terra. Devia tenir uns cinc anys quan m’hi van dur per primera vegada i, des d’aleshores, no hi ha hagut ni un sol any de la meva vida que no hi hagi passat una temporada. En els anys anteriors a la pandèmia, ja que les circumstàncies personals m’ho permetien, solia passar-hi una setmana de cada mes. Quan el passat mes de juny, després de mesos de confinament perimetral, vaig preparar-me la bossa de viatge per sortir cap a Beseit, m’hi vaig posar dos dels darrers llibres publicats per la Carme Junyent. Els rellegiria al poble i això m’ajudaria a tenir els ulls i les orelles obertes, a reflexionar sobre la consistència i presència de la llengua d’aquell Beseit que vaig conèixer fa uns seixanta cinc anys, i la realitat actual.

La idea més nuclear continguda a “El català depèn de tu” és la que ja apareix condensada en el títol. “La llengua no ens la poden prendre si no ho volem”, diu Carme Junyent. En els dies que va aparèixer el llibre recordo la crítica d’algun columnista que li negava aquesta tesi central, en el sentit de traslladar aquesta responsabilitat, del pla individual al de les institucions. Vaig pensar que era una crítica sense gaire sentit, perquè ambdós aspectes no són, de cap manera, mútuament excloents. Estic convençut que a un poble no li poden arrabassar la llengua si no ho vol (exceptuem aquí els casos d’extermini, que també n’hi ha hagut). Però és ben cert que des de les institucions de qualsevol caràcter o nivell, es pot modular, modelar o manipular l’ús social d’una llengua i –element fonamental- la pròpia concepció que els seus parlants tenen sobre ella.

I observant els fets i les pressions –per acció o omissió- encara em sorprèn que avui el català sigui una llengua habitualment parlada entre una determinada franja d’edat de la població, al Matarranya. Però aquest ús quotidià resta reduït del tot a la llengua parlada i en la interacció de persones de la família, o veïnes. És suficient topar amb un rostre desconegut per saltar al castellà. Crec que és una evidència que la llengua local, el català del Matarranya, és una llengua relegada al rang “d’estar per casa”. I per als que tenim una mica de memòria i una certa perspectiva temporal, és també una evidència la progressiva castellanització del vocabulari i, per tant, el progressiu empobriment de la pròpia llengua.

Diu Carme Junyent que una llengua pot liquidar-se en quatre generacions, sent el tall en la transmissió intergeneracional el més sensible dels indicadors. I aquest tall ja és observable actualment. Al llarg del 2021 he fet desenes d’observacions que em duen al convenciment que el català, al Matarranya, és una llengua en vies d’extinció. Per no estendre’m aquí, em limitaré avui a citar-ne dues que, per la seva naturalesa, poden passar més desapercebudes.

A les eleccions municipals del 2007, el consistori entrant va determinar, entre altres accions, que en endavant s’inclouria el català en els pregons. Es pregonava en català i després, en castellà. La mesura va ser rebuda a Beseit entre curiositat i indiferència. Des d’aquells a qui els feia gràcia escoltar pels altaveus allò de “avui dijous, sardineta, escrita, mare del lluç...” fins aquells que ho consideraven superflu, amb el més que suat argument que en castellà “así nos entendemos todos”.  Personalment vaig viure aquest petit avenç amb il·lusió i esperança. La coincidència d’aquest moment amb altres iniciatives d’expressió cultural que havien aflorat de forma admirable al poble em dugueren a pensar, ingènuament, que anàvem cap endavant.  El pregó en català va mantenir-se fins a les eleccions del 2015 quan, poc temps després de la presa de possessió del nou consistori, el català va desaparèixer del pregó.

El passat mes de juny vaig adreçar una breu carta a l’alcalde de Beseit. Com és sabut l’actual alcalde s’ha vist envoltat de diverses polèmiques, algunes ben pintoresques. Imagino  que en rebre la meva carta devia esperar-se un altre contingut. Però no: jo li preguntava simplement per les raons que l’havien dut a eliminar el català dels pregons. Van passar mesos sense obtenir cap resposta mentre jo l’imaginava en el tràngol d’haver d’escriure en un paper una justificació coherent a una decisió que era pura incoherència.  Cap a finals d’agost vaig adreçar-li un segon escrit, amb registre d’entrada, reclamant-li una resposta. Passats uns dies vaig rebre una lacònica carta en la qual es presentava l’impresentable argument següent (literal):  “indicarle que esta decisión fue adoptada con igual criterio que el de hacer los pregones en catalán, es decir, decisión de la nueva Corporación Municipal.” En poques paraules: tantsemenfotisme institucional, en el millor dels casos.

La segona observació, que em va resultar especialment trista, la vaig fer a Beseit la passada nit de Reis. La meva dona i jo havíem anat a passar-hi només el Cap d’Any, però un positiu Covid en la família romanent a Barcelona ens va obligar a perllongar la nostra estada. Cap problema: ens feia il·lusió perquè, malgrat haver conegut Beseit tota la vida i en totes les èpoques de l’any, mai no havíem viscut la màgica nit al poble. Encara que ja ens queden lluny els anys d’implicació directa en la nit de Reis, aquella nit freda i ventosa vam atansar-nos a seguir la rua reial que menava a la plaça, on Ses Majestats imaginàvem que farien el seu parlament dirigit als infants. Com tothom sap, els Reis de l’Orient, a més de ser bons, rics i savis, són també políglotes. I en un parlament  presumptament adreçat als nens i nenes, vam creure –altre cop ingènuament- que aquest parlament, per proximitat i calidesa, es faria en la llengua local.  Però el discurs que va fer el patge reial, a més d’anar clarament dirigit als adults, es va fer en castellà. 

 

Vam tornar a casa amb la sensació que pot tenir un infant quan els Reis li han portat una joguina trencada. I és que suposo que, per a algunes ments, imaginar que un rei, per molt savi, màgic i políglota que sigui, pugui expressar-se en català, no és només inimaginable, sinó segurament, també inconvenient.   

Tenim mala peça al teler. Segueixo pensant que no ens poden prendre la llengua, si no ho volem. Però davant del context actual de pressions intenses –polítiques, socials i demogràfiques- només resulta possible la seva pervivència des del coneixement i des d’una actitud de militància permanent. I si algun dia, al Matarranya o a Barcelona, la nostra llengua desapareix, nosaltres n’haurem estat els primers responsables.  

                                               Barcelona, febrer de 2022