dilluns, 29 de juny de 2020

Mesures de protecció

El gener del 92, mentre Barcelona frisava per posar-se guapa i els barcelonins vivíem l’eufòria i la il·lusió preolímpiques, vam mudar-nos al pis on vivim des d’aleshores.  La mudança va ser quantitativament inapreciable –veníem de viure nou anys en un pis que està a menys de cent metres de l’actual-, però qualitativament intensa.  I la forma com es va fer el trasllat encara ho va ser més, d’intensa.

Els anteriors ocupants del pis l’abandonaren el mateix dia que nosaltres hi veníem. La seva mudança i la nostra es van encavalcar. S’endugueren els mobles, quadres i parament, deixant-nos tot allò que sovint sol trobar-se al darrere dels mobles, quadres i parament.  Era ben passada la mitjanit quan els treballadors de la mudança es van acomiadar. Els nostres dos fills, menuts aleshores, no entenien res. Veníem d’un piset modern, confortable, amb la seva calefacció, els seus ascensors i tots els records feliços de les primeres passes i les primeres paraules pronunciades, per anar a viure a un espai que en la foscor d’aquella nit semblava ben bé la gola del llop. Totes les nostres pertinences estaven amuntegades a un espai del pis –on actualment hi tinc el taller- perquè no sabíem encara com ens distribuiríem. Algunes bombetes despullades que generosament ens havien deixat els anteriors ocupants  donaven una dimensió espectral a aquell espai desconegut, llòbrec i depriment. Vam fer una neteja d’urgència i vam estirar alguns matalassos per poder-nos mínimament distribuir, passar aquella nit el més ràpid possible i esperar que la llum del dia ens proporcionés una mirada més optimista. No obstant això, recordo perfectament que aquella nit, enmig de tota aquella atmosfera inquietant, vaig tenir la clara sensació que, per fi, havia arribat a casa.

Carregats d’il·lusió vam anar bastint i vestint la que seria la nostra nova llar i avesant-nos a ella. Jo he sentit sempre una clara fascinació pels espais que han albergat altres vides i m’agrada pensar que tots deixem alguna cosa de nosaltres en aquells espais que habitem. L’edifici on vivim fou projectat per l’arquitecte municipal Francesc Mariné i Martorell el 1901, un any abans de la seva mort i imagino que seria cap al 1904 que fou habitat per primer cop. I moltes vegades, observant el terra hidràulic,  les motllures dels sostres, els esgrafiats de l’escala o les representacions florals dels  vidres a l’àcid, he imaginat personatges i una vida familiar a les primeries de segle, dins d’aquestes parets que ara ens acullen.

Quan feia poques setmanes que hi vivíem, en alguna de les meves abstraccions, vaig reparar en un detall fins aleshores inadvertit. Tots els vidres dels tancaments a l’exterior –tant els de la façana principal com els de la façana interior, amb vistes a l’espai central de l’illa- tenien gravada una petita creu. Tots els vidres, exceptuant-ne un, que de seguida vaig veure que era l’únic que no era original i que clarament havia estat substituït. Eren creus fetes barroerament, sense cap altre propòsit que el propi fet de traçar una creu. La idea primera d’atribuir l’autoria a un nen va quedar immediatament descartada. A un nen li resulta més fàcil trencar un vidre que gravar-lo amb una punta de diamant. I l’alçària en la disposició de les creus corresponia a la d’un adult.


Recurrentment al llarg dels anys he anat reparant en aquestes creus preguntant-me per la creença o sentiment que les va motivar.  És un fet corrent trobar creus a les façanes d’algunes cases, sobretot en determinades zones de la península. Però algú que es dedica a gravar tots els vidres de casa amb una creu és algú que, per creença o superstició, busca protegir-se d’alguna cosa. Les bruixes?... el maligne?...  la dissort?... o potser conjurar la sinistra loteria que va suposar el bombardeig de Barcelona per l’aviació feixista italiana el març del 38... He imaginat angoixes compartides, corredisses i temors, cada cop que he contemplat aquestes creus.

Però aquesta primavera estranya que acabem de tancar sense haver-la gaudit prou, m’ha proporcionat una nova hipòtesi. Durant les llargues hores que hem tingut per explorar tots els racons he tornat a preguntar-me per les creus. Generalment era jo qui s’encarregava de sortir a fer les compres necessàries i, en tornar a casa, tenia sempre la sensació de venir acompanyat d’algun element maligne. I la sensació que sense contacte exterior i, a dins de casa, estàvem ben protegits. Durant aquestes llargues hores hem pensat molt en allò que significa una epidèmia. Hem recordat i ens han recordat sovint l’epidèmia de 1918, l’anomenada “grip espanyola”. I mirant les creus he pensat que aquesta és la hipòtesi més versemblant i la més probable.

I gairebé he lamentat tenir un vidre substituït, un vidre desprotegit.

Barcelona, juny de 2020.



divendres, 12 de juliol de 2019

Cremona

Fa dies que hi penso: la setmana pròxima farà 30 anys que vaig visitar Cremona per primer cop. Tinc tan viu el record que, per a un desmemoriat com jo, resulta difícil comprendre com ha pogut passar tant de temps. Contràriament al que és avui habitual, confesso no tenir esperit viatger i no sento cap necessitat de fer allò que en diuen “conèixer món”. Hi ha molts viatges que rebutjaria ni que em paguessin per fer-los. Abans que visitar cent punts desconeguts del planeta pel simple fet de viatjar, prefereixo tornar cent cops a aquells punts que, per la raó que sigui, m’hi sento emocionalment lligat. I un d’aquests llocs és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Cremona.

No recordo haver arribat mai a un lloc amb una càrrega tan intensa de desig i d’emoció. Per moltes raons havia hagut d’ajornar aquell viatge i en aquell moment, amb 36 anys i amb els fills ja prou crescuts, havia arribat l’hora. Havia arribat l’hora de visitar Cremona i complir també el meu llunyà desig. Encara ressonaven pel meu cap les paraules del mestre Xavier Turull quan, sent jo alumne seu al Conservatori del Bruc, amb disset anys, em parlava de la ciutat llombarda i, coneixent la meva inclinació, em suggeria que me n’anés a formar-me a Cremona. Però les coses als anys 60 i 70 eren, pel que fa a les possibilitats de viatjar dels joves, molt diferents de com són ara. Per això quan aquell juliol del 89 el tren que havíem agafat a Milà es va aturar a l’estació de Cremona, vaig sentir que aquell instant marcava un abans i un després i que s’encetava un nou capítol a la meva vida.


Sempre que penso en la ciutat de Cremona hi ha una adjectivació que s’adhereix immediatament a la imatge mental que d’aquell primer viatge en conservo: placidesa. Cremona és la ciutat plàcida, on tot sembla fluir de manera amable i harmònica, com en un madrigal de Monteverdi, un dels seus fills insignes. Està situada al sud de la Llombardia i a la riba esquerra del Po, en plena pianura padana, terra de vaques i formatges, com recorden constantment els anuncis a les carreteres que reprodueixen immensos exemplars de l’apreciat grana padano. I com recorda sovint una certa flaire a l’ambient, també familiar per als que provenim d’una altra plana, la de Vic. Cremona té una població pròxima als 100.000 habitants. La qualificació de ciutat gran o petita és quelcom relatiu. El que està clar, però, és que degut al tarannà que s’hi respira, a aquesta placidesa encomanadissa que tot ho amara, es percep més petita i més íntima del que realment és.

He tornat en diverses ocasions a Cremona, ja sempre coincidint amb les Triennale o la Fira Mondomusica, que se celebra cada any a cavall entre setembre i octubre.  He vist com progressivament el nombre de visitants s’ha incrementat, però no he tingut mai la sensació que Cremona hagi cedit gens en allò que constitueix la seva genuïna essència. I sempre que penso en ella el pensament se’n va a cercar aquells records del primer viatge. Uns records, unes coneixences i unes sensacions inesborrables. El record de la primera visita a la botiga/taller del mestre Morassi i l’atenció que ell i la seva filla Monica ens va dispensar. A ells els vaig comprar les primeres eines específiques de lutieria, les primeres fustes. El record de la visita a l’Editrice Turris,  a Corso Garibaldi, on l’amabilitat del signore Spotti ens va dur de la mà a tota la bibliografia i iconografia disponible sobre luteria en un temps –cal recordar-ho sovint- que no teníem Internet a l’abast. O el record de l’atenció exquisida oferta pel signore Gianni a l’Hotel Astoria que ens va allotjar.

Més enllà de les obligades visites a alguns tallers, al Museo Stradivariano, a les col•leccions del Museo Civico Ala Ponzone o a qualsevol dels punts de referència relacionats amb el gloriós passat de la Città dei Violini, Cremona em va fascinar en aquell primer viatge. Des dels mateixos noms d’alguns carrers fins als seus enllambordats. O els colors de les cases i els patis interiors d’edificis senyorials que et conviden a tafanejar-los. O els aparadors de les botigues que, siguin del que siguin, et recorden constantment que ets a la ciutat dels violins. O les plaques de marbre que et recorden fets tan remarcables com que en aquell edifici hi va viure i treballar Antonio Stradivari. 

Deu ser fruit de l’enamorament  però, per a mi, la Piazza del Comune de Cremona és la més bella i suggestiva del món. Ja sigui la calma de primera hora del matí –sobretot si la pluja ha avivat els colors-, el trànsit pausat de la gent amb la serenor de les terrasses a mitja tarda, o la imponent il•luminació dels edificis de la plaça a les nits, el melic de Cremona deixa una inesborrable empremta. L’edifici del Comune, el Battistero, el Duomo -la catedral de Santa Maria Assunta-, amb el seu monumental torrazzo, una torre de 112 metres que es destaca des de qualsevol punt de la ciutat i que alberga el rellotge astrològic més gran del món.  I tot això sempre amablement amanit per la música, que pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment, o per la música que intuïm en aquella imatge tan habitual a la ciutat consistent en músics que duen un instrument de corda a l’esquena.


Dels molts records que conservo d’aquell primer viatge n’hi ha un que, per irrepetible i per la manera com es va produir, vull destacar. Va ser la visita al tresor més preuat de Cremona: la col•lecció de violins del Comune. Durant la primera meitat del segle XX, els cremonesos van prendre consciència de la paradoxa: la ciutat d’on havien sortit els instruments més excelsos, no en tenia cap. Tots els instruments de l’escola clàssica cremonesa estaven repartits pel món. Aleshores es va endegar un seguit d’iniciatives –no hi havia encara Verkamis- a fi de recaptar fons. Fruit de l’esforç es van poder retornar a Cremona una reduïda col•lecció representativa dels grans noms de la lutieria clàssica. L’any 1989 la col•lecció, al marge d’algun instrument posterior, disposava de cinc exemplars  de l’escola clàssica: l’Andrea Amati “Carlo IX” 1566, el Niccolò Amati “L’Hammerle” 1658, el Giuseppe Guarneri “Il Quarestani” 1689, el Giuseppe Guarneri del Gesù “Lo Stauffer - ex Zukermann”, 1734 i l’Antonio Stradivari “Ex-Joachim” 1715, conegut des del seu retorn a la ciutat, com “Il Cremonese”. 

La meva dona i jo vam anar a l’ajuntament per veure la col•lecció de violins amb l’ànim i la idea de qui va a visitar una exposició d’instruments, com hem fet posteriorment en múltiples ocasions. Vull remarcar que en aquell temps jo no havia tingut encara ocasió de tenir a la vora i poder observar de ben a prop cap instrument d’aquesta naturalesa i, per això, duia amb mi la curiositat i l’emoció que acompanyen sempre les primeres vegades. Pensàvem que trauríem una entrada i que passaríem a veure la mostra, on ens trobaríem amb desenes de persones tan encuriosides i emocionades com nosaltres. Però no va ser així. Vam manifestar el nostre desig a la finestreta de recepció. Ens van demanar que ens esperéssim un moment. Vam veure que trucaven per telèfon i al cap de poca estona es va presentar davant nostre una mena d’uixer, un home alt i uniformat que, amablement, ens va indicar que el seguíssim. Caminàvem darrere seu, al seu compàs, diria que volgudament majestuós. Vam travessar cambres de palau, amb sostres enteixinats i grans finestrals. El seguíem a certa distància, ja conscients que aquella visita a una col•lecció d’instruments, seria irrepetible. Fins que l’home, amb les dues mans va obrir les portes a la “sala dei violini”, ens va convidar a entrar-hi, es va quedar palplantat a la porta mentre nosaltres, per primer cop, establíem contacte amb les joies de Cremona. Vam fer la visita en solitari, sense més pressa que la suscitada per la idea que l’uixer s’esperava per nosaltres. Sempre que torno a Cremona, al marge de les exposicions temporals que hi puguin haver, visito la col•lecció de violins de la ciutat. Cada cop hi solc trobar alguna peça novament adquirida, però, efectivament, no s’ha tornat a produir ni es produirà mai més una visita en les mateixes condicions.


Vam estar deu dies a Cremona. El dia abans de tornar a Barcelona, cap al tard, vaig atansar-me a l’estació per fer una fotografia. Volia retenir en una imatge l’emoció sentida el dia de l’arribada. I ja ben entrada la nit, després de sopar, assegut a les escales del Duomo i amb la mirada clavada als finestrals de l’edifici del Comune, em vaig prometre a mi mateix que abans dels 40 construiria el meu primer violí. I que no tornaria a Cremona fins que no ho hagués fet. I així va ser.


Però, curiosament, la imatge mental que em parla més gràficament sobre el tarannà de la ciutat de Cremona i que vaig recollir també en aquella primera visita, no té res a veure amb els violins. És la imatge d’una senyora d’uns setanta anys, cabells totalment blancs, avançant lentament pel Corso Giuseppe Mazzini amb una bicicleta de passeig amb cistelleta, amb dues bosses del súper penjades a banda i banda del manillar, un paraigües obert sostingut amb la mà esquerra i un gosset seguint-la, lligat no sé ben bé on. Si algun cop veieu això a Barcelona, feu-m’ho saber: voldrà dir que estem evolucionant. Ara per ara, però, crec que anem en direcció contrària.

La ciutat amable, la ciutat plàcida. I encara que sé que ja no hi trobaré el mestre Morassi, ni el signore Gianni de l’Astoria, ni el signore Spotti de la Turris, espero tornar-hi  ben aviat.

Beseit, 12 de juliol de 2019

dissabte, 29 de juny de 2019

El dia que vaig inventar la fotografia

Crec que hi ha moments a la vida en els quals una consecució que pot ser vista a ulls aliens com un fet sense cap rellevància, pot ser viscuda com un moment estel•lar, com un instant de glòria fruit de l’esforç i la perseverança. I a més esforç i més perseverança, més sentiment de goig i més inesborrable petjada ens deixarà per a sempre.

Fa pocs dies em va donar per remenar un d’aquells racons de la casa que han esdevingut reservoris del passat. Sabia que en aquelles caixes hi guardava les restes del que fou el meu laboratori fotogràfic, però feia gairebé trenta anys que no ho obria. Em vaig retrobar amb la meva ampliadora Durst, els tancs de revelat de negatius, cubetes, provetes, una esmaltadora, sobres i capses de paper ultracaducat... L’enorme satisfacció que en una època de la meva vida em va proporcionar aquell equipament és la raó que encara el conservi, sempre amb la idea, cada cop més etèria que “potser algun dia”... I potser perquè en els darrers temps he escoltat amb certa atenció els consells de la venerada Marie Kondo –que els hagi escoltat no vol dir que els hagi assumit- em vaig fer a mi mateix la pregunta “vols dir que tot això ho tornaràs a necessitar algun dia?”... I la resposta que em vaig donar va ser contundent: NO. Em vaig imaginar duent tot aquell material al Punt Verd al mateix temps que observava les còpies positivades conservades en capses de paper fotogràfic. I entre aquelles còpies repetides va aparèixer inesperadament “la foto”. Una còpia de l’original que conservo al meu taller entre la meva petita col•lecció d’objectes de culte. Objectes associats a moments únics. I aquesta foto, sens dubte, està associada a un moment inesborrable. Un moment que recordo de manera nítida: el dia que vaig tenir tota la sensació que havia inventat la fotografia.

En els anys preadolescents vaig ser, des del punt acadèmic, un estudiant absolutament mediocre. Sovint  deixava alguna assignatura per setembre. Suposo que les grises experiències durant l’època de primària em van generar algun rebuig inconscient a l’estudi reglat. En canvi, els dos anys que vaig poder beneficiar-me de les escorrialles que a l’Escola de Bosc havia deixat la pedagogia de la República, crec que van avivar l’interès per l’experimentació i per tot allò que hi havia més enllà dels llibres de text. No em recordo a mi mateix, en aquella època, estudiant amb un interès real. M’interessava la música, el violí, i moltes altres coses que no percebia com a connectades amb allò que era la nostra escola de cada dia.

Vinc d’una època de genolls pelats, de jocs amb l’hipnòtic mercuri sostret de termòmetres trencats, d’experiments químics amb materials que avui no ens hi deixarien ni atansar, d’explosions descontrolades al celobert de casa quan preparàvem pólvora usant pastilles de clorat de potassa... I devia ser pels voltants dels deu anys que vaig començar a interessar-me per la fotografia. Va ser un interès creixent que s’allargaria a dues dècades i que segurament tenia molt a veure amb el meu perfil de jove sensible i tendent a la introversió.

Era un habitual del mercat dominical de llibres a Sant Antoni i un dia vaig comprar un petit llibret usat, aleshores ja vell, que tenia un títol inequívoc: “La fotografía”.  Un llibre de pàgines esgrogueïdes –que conservo- i que vaig llegir i rellegir com probablement no he fet mai més amb cap llibre. En ell vaig aprendre tots els conceptes fonamentals sobre òptica, composició, tipus i formats de pel•lícula, profunditat de camp, obturació... La teoria l’anava complementant amb les experiències amb una petita càmera que m’havien regalat els pares. I potser perquè –contràriament al que passa avui- cada cop que premíem l’obturador aquell “clic” tenia un cost, cada fotografia era objecte de reflexió i d’estudi, de preguntar-me què havia fet bé o malament. El llibre tenia un capítol dedicat al “laboratorio fotográfico”. Un capítol que em mirava primer amb certa basarda però que, ben aviat, em va engolir.

El llibre era tan vell que no contemplava un fet aleshores ignorat per mi: en aquells anys existien ja a la venda materials de revelat preparats. El llibre només contenia formularis per a la preparació de reveladors i fixadors. Així que me’n vaig anar a voltar per les botigues de productes químics a comprar un per un els components per a la preparació del revelador de metolhidroquinona, així com del fixador.

Amb la meva precària economia vaig anar adquirint cubetes, un llum vermell, els productes químics... fins que va arribar el gran dia. Recordo perfectament la tarda que es va produir el miracle. No les tenia totes perquè els líquids els havia preparat jo i no sempre les instruccions del llibre semblaven prou clares. Donat que no havia pogut comprar encara una ampliadora i tenia tot el neguit de comprovar si anava per bon camí, vaig construir-me una premsa de contacte. Per provar-ho vaig escollir un negatiu de 6x6 revelat externament que impressionaria sobre un paper. Vaig triar el negatiu d’una fotografia que m’havia fet un amic i veí meu, en Narcís, company de moltes entremaliadures i descobriments científics, al balcó de casa seva. Vaig impressionar el paper durant un segons, vaig apagar els llums, vaig submergir el paper a la cubeta amb el revelador de metolhidroquinona sota el llum vermell i...


És indescriptible la sorpresa i emoció que vaig sentir en veure pujar la imatge. Després, durant molts anys i de forma molt més documentada i equipada, vaig passar-me moltes hores de laboratori. Però mai més vaig experimentar aquell sentiment de plenitud: el goig i la convicció que aquell dia havia inventat la fotografia.

No he llençat res i tot torna a ser al lloc on era. La Marie Kondo diu que ens hem de desprendre d’allò superflu, d’allò que no ens aporta cap utilitat. Diu que no cal que conservem allò que en el present no ens fa feliços. És altament improbable que a cap descendent meu li pugui interessar mai conèixer la fotografia genuïna. Però ni la Kondo ni ningú pot garantir-me que jo no senti, potser algun dia, la necessitat de ser novament espectador privilegiat del miracle.

Barcelona, 29 de juny de 2019

dijous, 25 d’octubre de 2018

Un collage tot recordant Gema Noguera

Escric això en els primers dies d’un octubre de mandrosa tardor, quan es compleixen exactament deu anys de la darrera conversa amb Gema Noguera. Com solíem fer en les nostres estades a Beseit, abans de deixar el poble camí de Barcelona, la meva dona i jo vam aturar-nos aquella tarda d’octubre del 2008 a l’Antigua Fábrica Noguera. Aquest espai d’art i cultura, que era alhora el seu taller de creació, havia estat la concreció d’un vell somni que Gema havia pogut materialitzar set anys abans, en el 2001.

Gema estava treballant, com sempre. Ens va rebre amb alegria, amabilitat i entusiasme, com sempre. Vam recórrer amb ella, per enèsima vegada, tots els espais de la galeria, com sempre. Jo em vaig quedar, un cop més, embadalit contemplant cadascun dels elements i detalls que atorguen un encant particular al recinte, com sempre. I, com sempre, vam fer petar la xerrada, aquest cop –ho recordo nítidament- vora la porta d’accés, sota l’antiga làmpada de plat, al costat del llum de teula... I vam parlar de com estàvem, dels fills, dels projectes, dels fets de l’estiu que havíem viscut i dels colors de la tardor. Com sempre.

Però aquella tarda vam trobar Gema especialment comunicativa. En algun moment i a peu dret, vam passar el llindar dels temes tòpics i ens vam endinsar en l’espai dels neguits, dels dubtes, dels temors que ens tenallen, de les grisors de la vida. Ens va parlar de la cara oculta que comporta tot projecte amb vocació d’arrelament i persistència, com era el seu. Ens va parlar de les “barreres invisibles” que es configuren a la vida quotidiana en un poble petit, de les generals i de les particulars, les que li afectaven a ella, pel seu tarannà, per la seva procedència i per la seva ascendència.

Va ser la conversa més llarga i qualitativament més intensa que segurament havíem tingut mai, malgrat la nostra coneixença de molts anys. I, en algun moment de la conversa, com una espurna, se’m va acudir fer- li una petició tal com m’havia vingut al cap. En aquell temps, la meva dona i jo érem propietaris d’un local que havia albergat, uns cent anys abans, un dels molins d’oli del poble. L’havíem adquirit molts anys abans amb la idea d’adequar-lo algun dia, mantenint i respectant les preexistències. El local es troba al carrer de la sèquia i, encara que des del carrer no es pot veure res de l’interior, tots els visitants solen aturar-s’hi al davant atrets per una antiga rajola de ceràmica que encapçala la porta i en la qual s’hi llegeix “Molino de Haceite”.  Encara que en aquell moment, a l’any 2008, ja havíem decidit que per diverses circumstàncies no endegaríem el projecte, la nova visió del miracle creat per Gema a la fàbrica, l’admiració pel seu talent com a interiorista i l’accessibilitat mostrada en aquell moment, em van fer demanar-li que, en una propera visita al poble m’agradaria molt que donés una mirada al local del molí. Somiar és gratis i sentia una enorme curiositat per com interpretaria i imaginaria ella, aquell espai. Ens va dir que no el coneixia i ens va preguntar també, si coneixíem la seva casa. Hi havíem passat mil vegades pel davant, però mai no hi havíem entrat. Així que ens vam emplaçar mútuament: en el nostre proper viatge a Beseit ens trobaríem a casa seva i visitaríem després el local del molí. I construiríem, entre els tres, castells a l’aire. Ens vam acomiadar càlidament i aquell dia vaig tenir la sensació que comprenia una mica millor l’obra de Gema Noguera.

Mai no ho vam poder fer. Poques setmanes després vam conèixer la seva mort, als 43 anys, esdevinguda al seu espai de treball, entre pinzells i tubs de pintura rics en aquella gamma preuada de vermells, ocres i terres, tan presents a la seva obra.

*   *   *   *  

Beseit és un preciós poble situat a la riba del Matarranya amb una població lleugerament decreixent, per sota dels 600 habitants. La seva localització, al llindar interior on arrenca el massís dels Ports, el seu regust medieval i el fet de gaudir de la proximitat de tres rius d’aigües nítides que serpentegen per racons bellíssims, li atorguen un atractiu singular.  La seva riquesa hidrològica va convertir Beseit en un pol important de la indústria paperera durant dos segles. De les nou fàbriques que havien arribat a funcionar, la darrera en abandonar l’activitat fou el complex industrial Noguera, l’any 1978. Gema havia nascut a Barcelona l’any 1965, filla d’Ernesto Noguera i Rosa Maria Trinxet, propietaris de la fàbrica.

Després d’una primera infantesa al poble per la vinculació dels pares amb la fàbrica, als dos anys van anar a viure a Barcelona, on Gema va fer els estudis. I en aquest punt me la puc imaginar fent als seus pares la pregunta que crec que hem fet tots els nens i nenes que hem tastat la netedat de l’aire, el paisatge, les aigües de Beseit i el sentiment de llibertat durant els nostres llunyans estiuejos al poble: “per què no ens quedem a viure aquí?”... I quan tenia 17 anys, va decidir fer-ho.  Va prendre la determinació de construir el seu futur a Beseit, tant en el pla personal com artístic. A Beseit contrauria matrimoni uns anys després i pujaria les seves dues filles. I des de Beseit, a partir del 1987 inicià la seva activitat professional presentant públicament la seva obra.

Beseit i, per extensió, la comarca del Matarranya, a mitjans dels vuitanta no tenia encara la projecció pública que té actualment. La forta embranzida del turisme experimentada en els darrers anys l’ha convertit en un pol d’atracció que aleshores es reduïa, en bona mesura, als apassionats de la muntanya o a aquells que hi tenim arrels. El poble era més poble. I des d’aquesta evidència podem preguntar-nos per les raons que podien impulsar una dona molt jove, inquieta, somiadora i talentosa, a recórrer un camí invers a l’habitual en les persones de la seva edat. Tots aquells que tinguérem la sort i goig de conèixer-la, crec que podem albirar nítidament les raons d’aquesta decisió.

*   *   *   *   *

La visió que podem tenir d’un poble qualsevol visitant-lo de vacances pot ser molt diferent a la que podem tenir si hi muntem la nostra vida. Viure en un poble petit comporta l’acceptació de determinades circumstàncies, la valoració de les quals pot tenir un component molt subjectiu en cada persona. Mentre que la vitalitat d’una gran ciutat no difereix substancialment en funció de l’estació de l’any, a un poble petit aquesta diferència és molt acusada. I encara que avui, Internet i les comunicacions en general fan que les distàncies siguin menys distàncies i les informacions puguin arribar arreu, la mera contemplació de carrers buits durant dies i una certa sensació d’aïllament en algunes èpoques de l’any, crec que són inevitables. L’altre gran factor que cal assumir i gestionar és la dificultat per mantenir els llindars necessaris i desitjats de la intimitat o de l’anonimat. En un poble petit on tothom coneix tothom, allò que fem –o allò que no fem- és susceptible d’estar subjecte a judici, sigui o no explicitat.

I a aquests trets que podrien ser aplicables a qualsevol poble petit, caldria afegir-ne d’altres més específics atenent al lloc i la persona. Els dubtes o contradiccions identitàries pròpies dels municipis de zones limítrofes, per raons de llengua i cultura. El fet de ser la filla dels propietaris de la fàbrica paperera i la inevitable percepció de pertinença a una classe social distinta. I, finalment, la dedicació a una activitat artística aparentment desvinculada dels hàbits, necessitats i afanys del comú de la població.

Gema Noguera se sentia molt de Beseit. Era una dona de pensament obert, tolerant, cosmopolita, però amb unes sentides arrels al Matarranya. Defensava la cooficialitat del català i emprava indistintament el castellà, el català barceloní del qual s’havia amerat en els seus anys de formació i el català local, amb els seus modismes i expressions més genuïnes. Era una dona somiadora i creativa, alhora que valenta i visionària. El seu insòlit trànsit de la ciutat al poble crec que s’ha d’entendre com la cerca d’un  espai creatiu inspirador des d’on desenvolupar un projecte artístic personal. Però no només això. Gema sentia una gran atracció i admiració pel que durant molts anys havia estat la indústria paperera. Feia poc temps que la fàbrica dels pares havia deixat definitivament l’activitat i estic convençut que, més o menys conscientment, se’n va anar a Beseit amb la idea, potser encara embrionària, de donar una nova vida a aquell espai.


*   *   *   *   *

Des de 1987 Gema Noguera, paral•lelament a la seva producció, va anar teixint una xarxa de complicitats amb el món de la creació plàstica.  Estic convençut que el seu anhel no es reduïa a la seva trajectòria professional sinó que contemplava una contribució important al llançament cultural de la Comarca del Matarranya, que comptava ja amb un nucli molt reeixit a la població de Calaceit, considerada la “capital cultural” de la comarca. El poble de Beseit, molt afortunat quant al seu entorn natural, podria esdevenir tanmateix un centre d’atenció i d’inspiració per a artistes i creadors.

Gema va col•laborar amb Ràfols-Casamada el 1989 en un taller de pintura al castell de Vall-de-roures. En aquesta població hi va col•laborar reiteradament en anys següents durant les Mostres d’Art i Artesania. En aquells anys anteriors a l’obertura de la pròpia galeria va exposar en altres punts del Matarranya com el Molí de l’Hereu (Ràfels), el Museu Joan Cabré (Calaceit) o el claustre medieval Virgen de la Fuente (Penarroja de Tastavins), a més d’exposicions a Saragossa, Terol, Tarragona, Tortosa i Logronyo.

Molt interessada pel procés d’elaboració del paper, tan rellevant en la seva història familiar, va rebre formació al Molí Paperer de Capellades durant els estius de 1997 i 1998. D’aquesta experiència en surt una sèrie de collages que presentarà a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Saragossa i Milà.

 


A partir de 1989 comença a presentar obres conjuntament amb la ceramista Dominique Goffard, artista uruguaiana també resident aleshores a Beseit. I també juntament amb Dominique l’any 2001 duen a terme la rehabilitació i condicionament dels baixos del que havia estat la fàbrica paperera familiar. Així neix la galeria Antigua Fábrica Noguera, com a espai dedicat a galeria d’art, centre de cultura i taller de Gema.


Actualment l’obra de Gema Noguera, adquirida per particulars o empreses, està escampada per Espanya, França, Alemanya, Holanda, Suïssa, Itàlia, Portugal, Gran Bretanya, Estats Units i Japó. I, naturalment, el visitant de les poblacions del Matarranya podrà trobar mostres de la seva obra en destacats espais públics, alguns dels quals ella també va contribuir a imaginar i vestir des de la seva vessant d’interiorista.

*   *   *   *   *

Durant aquests dies en què el record de Gema és més present, em cau a les mans una entrevista recent a Hubertus von Aneluxen. El prestigiós filòsof i crític d’art ens recorda que “l’art, si serveix per a alguna cosa, ja no és art”. L’art només serveix a l’art, i la seva utilitat rau únicament en la potencial capacitat de modificar la manera de veure i entendre el món en aquelles persones que estan receptives a copsar-lo.

Des de la meva perspectiva personal, l’obra de Gema Noguera se’m presenta amable i críptica al mateix temps. Amable perquè es presenta sense estridències, conjugant llums, colors i textures de manera harmoniosa, fins i tot en el caos. Hi ha un ordre exquisidament ordenat, en el desordre. Alhora, crec que l’obra demana de l’espectador un exercici interpretatiu que no és fàcil. He tingut sempre la sensació que hi ha un missatge potent, hàbilment codificat a través de l’abstracció i la reducció a la síntesi de la síntesi; un missatge que emana d’un esperit convuls i que neix amb la imperativa necessitat d’expressar-se.


En l’evolució de la seva obra hi trobem elements obsessivament presents. Elements que ens interpel•len sovint mitjançant la contradicció o la dicotomia. Els esquelets de peix, les espines, omnipresents en les obres de la primera època i pràcticament convertides en segell personal de l’artista. Un element de la natura que s’associa al rebuig, a allò inservible, que menystenim i llencem, però que és, alhora, essencial i nuclear. Però les espines, a l’obra de Gema llueixen també la seva simètrica bellesa i esdevenen, ja sigui en suspensió o penjades, suggeridores de sentit, orientació, concordança o divergència.

La plenitud o la buidor en les sèries que presenten recipients: el misteri expressat en l’espai buit. O tal vegada ple, però ocult el contingut a l’espectador. Recipients que se’ns presenten corporis, aparentment accessibles, però alhora misteriosos. I també sempre presents, de forma explícita o implícita, les sèries numèriques. Les característiques sèries de l’1 al 10 tan presents, de vegades més protagonistes que altres, a les seves obres. Però aquesta seriació la trobem també més implícita en el nombre d’elements que componen una obra i, fins i tot, en els títols.


Les subtils referències al temps i la vinculació al passat són també força presents a l’obra de Gema, que destil•la en el concepte de “Memòria”. També aquesta mirada un punt nostàlgica la trobem en els seus collages, on s’amalgamen sovint objectes minúsculs (imperdibles, botons, cartrons, bitllets, bocins de tela...) per compondre delicades  i suggeridores vies d’expressió plàstica. La presència de les sèries numèriques la trobem de forma recurrent a partir del 2000 i, paral•lelament, la presència de l’escriptura assèmica: elements que esdevindran ja absolutament característics en la seva obra. Aquests grafismes, reiteradament presentats, han renunciat al significat per convertir-se en significat per ells mateixos.  Perquè la bellesa d’un text pot emocionar, despullat de llenguatge o idioma, i comunicar simplement per la seva presència, orientació o paper exercit en el diàleg entre elements, colors i textures.

*   *   *   *   *

Intento gratar en la memòria cercant el moment que vaig conèixer Gema i no el tinc del tot clar. Sí que recordo, però, el primer cop que vam mantenir una conversa. Devia ser pels voltants del 87, quan feia ben poc que s’havia establert definitivament al poble. Era l’estiu i ella havia exposat algunes obres seves al recinte del Palau de Beseit. Obres en les quals hi eren omnipresents les espines. Confesso que en aquell moment no vaig captar el seu significat més enllà de la representació d’un objecte gens característic de l’entorn on ens trobàvem. Ens va parlar força de la seva nova vida al poble però, sobretot, de l’enorme atractiu que sentia per l’evolució estacional dels colors a l’entorn del Matarranya. De la bellesa dels faigs i pollancres a la tardor, i de les rogenques sargueres a l’hivern.


I més enllà de les trobades intermitents coincidint amb les nostres visites al poble en conservo alguns records icònics que solien parlar-me de la seva presència.  Recordo aquells rinxols negres saltironejant dins d’un Panda vermell, d’un cantó a l’altre del poble.  Recordo la visió dels pots amb pinzells arrenglerats a la vora del finestral, al que fou el seu primer espai de treball en arribar a Beseit, a casa seva. Era la casa més pròxima a Catalunya de tot el nucli urbà. L’última casa del poble, és a dir, la primera.  

Recordo la imatge d’un xiprer menut, acabat de plantar, arran de paret i al costat de la porta d’entrada a la seva casa. I a ella, posteriorment, explicant-nos el significat de benvinguda que representava un xiprer a la porta d’una casa. El xiprer era un arbre carregat de simbolisme, per a Gema. Anys després en plantaria també un a l’accés al seu taller/galeria, a l’Antigua Fábrica Noguera. 

I recordo quan, a la tardor de 2002, preparàvem conjuntament l’obertura de l’exposició “De la natura al so”. La galeria acollia una col•lecció de gravats de la meva dona, l’Àngels Graells. Era obra gràfica inspirada en el meu treball de violer. Per aquesta raó vaig col•laborar contribuint a crear una certa atmosfera al local aportant fustes, encenalls, eines de treball, patrons, peces a mig treballar...  Vam tenir durant aquells dies moments per parlar de les simetries i asimetries de les espines, de les formes dels instruments, de les nostres inquietuds, interessos, preferències i manies. I vam poder veure de prop l’entusiasme, l’amor, l’energia, el positivisme i la il•lusió que dipositava Gema en tots els seus projectes. 


*   *   *   *   *

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...

Pel que he pogut saber, aquesta seriació que trobem reiteradament a l’obra de Gema, amb un grafisme inequívocament personal, contindria un sentit homenatge al seu pare, una figura nuclear i molt  venerada per ella. La necessitat de comptar fins a deu abans de dir determinades coses, de fer determinats judicis  o de prendre determinades decisions, sembla que era un consell que li havia escoltat al pare sovint, al llarg de la seva vida.


Han passat deu anys des que Beseit i tots aquells que la coneixíem, admiràvem i estimàvem, ens vam quedar sense Gema. I deu anys sembla que dóna una perspectiva suficient per a que cadascú faci la reflexió sobre allò que va representar la seva figura per a Beseit i per al Matarranya; sobre quin és el seu llegat, la seva empremta i de quina manera la terra, les institucions i les persones hem estat capaços de  mantenir-la viva. 

Entenc que entre els esforços necessaris per mantenir en el temps la memòria i el projecte d’una personalitat destacada, n’hi ha alguns que impliquen costos econòmics, però també n’hi ha alguns que no tant. I altres que, tal vegada, gens. I en el fons, crec que la deriva de les coses té a veure fonamentalment amb la valoració que cadascun dels habitants de la vila fa sobre la rellevància d’aquella personalitat. I si, amb els anys, aquella figura acaba caient en l’oblit, la meva particular percepció és que aquella població, no la mereixia.

M’agradaria poder visitar per molts anys l’ Antigua Fábrica Noguera. M’agradaria poder transitar algun dia per un carrer de Beseit que dugués el nom de Gema. I voldria pensar que, quan ja no hi siguem cap de nosaltres, se la continuarà recordant.

*   *   *   *   *

I quan, en aquella darrera conversa amb Gema, aquella tarda d’octubre del 2008, sobre el pont d’accés a la fàbrica, al costat del llum de teula parlàvem del molí que visitaríem plegats pròximament i jo li explicava la magnètica atracció que exercia sobre els turistes la mítica rajola del “Molino de Haceite”, ella ens va recordar –li ho havia sentit explicar anteriorment- que a casa seva guardava una rajola, del mateix estil, de la mateixa època i amb tota probabilitat feta pel mateix artesà. Era un record supervivent d’un local vinculat a la família. A la rajola s’hi podia llegir : “Molino de Arina”. Vam riure concloent que l’artesà segurament dominava més l’art de la ceràmica que l’ortografia. “Quan vingueu a casa us la mostraré. I, sabeu?... estaria molt bé que, algun dia, aquestes dues rajoles poguessin contemplar-se juntes, l’una al costat de l’altra”, va dir.

És altament improbable que les dues rajoles puguin lluir juntes mai en algun espai públic. Per això i des del record de les paraules de Gema, anys després, vaig poder veure la rajola que Beto, el seu marit, conserva. I, encara que en una dimensió virtual, finalment puc presentar-les juntes, deu anys després, l’una al costat de l’altra.

Barcelona, octubre de 2018.