La Crossa de Cap d'Any

 

Us ho dic per experiència: el 31 de desembre és un mal dia per posar-se malalt. El personal està un pèl distret i enjogassat. Si ens trobem en un àmbit rural és possible que tinguem dificultat per trobar assistència mèdica o aconseguir un medicament. I això és el que vaig viure, a Beseit, el darrer dia de l’any passat, mentre l’home dels nassos i la Grossa de Cap d’Any es passejaven pels carrers.

Ja en llevar-me, aquell matí, em vaig adonar que no podria córrer la Sant Silvestre a Vall-de-roures, com havia fet en anys anteriors. El dolor ciàtic a la cama esquerra que patia des del dia de Nadal s’havia intensificat i era impossible sortir a córrer en aquelles condicions. Em van venir al cap, una vegada més, algunes veus que m’aconsellen des de fa anys que, això de córrer, ho hauria d’anar deixant. Però per a mi és quelcom important, la meva teràpia, la meva forma de connectar amb mi mateix, l’únic esport que he practicat de manera regular des que tenia 15 anys, quan sortir a córrer s’associava a la persecució dels grisos i estava encara molt lluny de ser una moda.  Devia estar donant-li voltes a tot això quan em vaig adonar que a la part posterior esquerra del maluc m’havien aparegut unes erupcions cutànies que s’anaven perllongant cama avall, en forma de taques rogenques, fins arribar al turmell. I només en veure-ho, ho vaig tenir clar: allò que havíem qualificat de dolor ciàtic, tenia una causa totalment aliena a les imaginades sobrecàrregues pel fet de sortir a córrer: herpes zòster. Calia començar el tractament com més aviat millor, doncs sabia que atacar el virus abans de les 48 hores següents a la manifestació, era molt important. Necessitava urgentment una recepta d’antiviral –generalment Valaciclovir -, però era el matí del 31 de desembre. La consulta mèdica del poble era tancada aquell dia, com també la dels pobles més propers. Algun veí em va informar que l’única opció pròxima que tenia era el Centro de Salud de Vall-de-roures, capital de la comarca del Matarranya. I amb un dolor cada cop més intens i el neguit d’aconseguir la recepta abans no tanquessin les farmàcies, me’n vaig anar cap allà.

El Centro de Salud de Vall-de-roures (topònim formalment proscrit pel consistori local) es trobava en penombra. A la sala d’espera, mig a les fosques, una dona netejava el terra. Passada una estona es va obrir la porta d’una consulta i va venir cap a mi un home amb aires de suficiència, sense bata blanca i amb un cert gest de contrarietat. Vaig percebre clarament que la meva presència no era allò que més li venia de gust i, sense saber si es tractava d’un metge o del personal de seguretat, vaig resumir-li a peu dret i enmig de la sala d’espera (buida) el motiu de la meva visita.

- “Aquí se habla en español”, em va disparar.

En qualsevol altre moment segurament li hagués explicat a aquell galifardeu que fa gairebé setanta anys que visito la comarca i que allà sempre s’ha parlat català. Però el meu objectiu era la recepta i amb aquell tros de quòniam només hagués perdut el temps. Em va dir que m’esperés a la sala, que m’atendria. Això em va aclarir el seu rol i em vaig esperar a la sala, buida i fosca. Quan em va fer passar s’havia malposat una bata blanca, li vaig explicar –en castellà- el que m’havia passat, va fer que li mostrés les erupcions i va emetre el seu diagnòstic:

- Esto es un herpes zóster.

El vaig mirar amb la reverència que es mira algú que acaba de fer una “o” amb un canut. Va omplir una recepta i ens vam acomiadar. Vaig estar generós donant-li les gràcies mentre sortia apressat, cap a la farmàcia. Allò que m’havia receptat no era el Valaciclovir però, ingènuament, vaig pressuposar que es tractaria d’un antiviral equivalent, potser amb nom comercial distint, però amb la mateixa finalitat.

Devien ser cap a les 12:00h quan vaig arribar novament a Beseit. Va ser aleshores quan, repassant el contingut del prospecte del medicament receptat, complementat amb els coneixements mèdics que dissortadament han acumulat els membres de la meva família al llarg dels anys, vam arribar a la conclusió que allò no em serviria per a res. Es tractava d’un tractament per afavorir la regeneració dels nervis atacats pel virus del zòster, però no per neutralitzar-lo. No era un antiviral. Vaig començar a preocupar-me perquè aquell dia la farmàcia del poble ja no obriria a la tarda i faltava escassament una hora perquè tanqués. Vam pensar que l’únic recurs que podria funcionar seria aconseguir parlar amb un metge de la sanitat catalana que s’avingués a creure’m telefònicament, estigués disponible i disposat a fer-me arribar d’alguna manera, la recepta desitjada. Una trucada al meu Centre de Salut de Barcelona em va permetre parlar amb una doctora que, veient-me apurat i comprenent perfectament la meva situació, em va confirmar que el tractament adequat era l’antiviral Valaciclovir 1000mg, i em va dir que em feia arribar immediatament la recepta per e-mail. Pocs minuts després ho rebia, vaig córrer (és una manera de parlar) cap a farmàcia del poble i, gairebé sobre la campana, vaig fer-me amb la medicació. Arribat a casa vaig prendre la primera càpsula i, profundament adolorit i extenuat, vaig estirar-me al sofà i engegar la tele. Recordo que estaven retransmetent el sorteig de la Grossa de Cap d’Any.   

Dos dies després vam tornar a Barcelona i tot el mes de gener ha estat un mes de nits en blanc, intentant trobar alleujament a l’intens i permanent dolor del nervi ciàtic atacat pel virus. Em recordo desesperat de dolor com poques vegades ho he estat. Excursions nocturnes per casa intentant trobar un lloc, una posició, un medicament que em permetés mitigar aquell dolor tan punyent i dormir una estona. Només l’extenuació em permetia caure adormit un parell d’hores, en algun moment del dia. Però la sorpresa va arribar cap a la tercera setmana, quan vaig notar que la cama afectada perdia sensibilitat i força. I van començar les caigudes, a casa, per les escales, al carrer... Inesperadament, la cama no responia i, gairebé sense adonar-me’n, em trobava a terra. El dia 21 entrava a Urgències de Sant Pau i el dia següent em van ingressar.    

Han estat quinze dies d’hospitalització, quaranta dues bosses d’Aciclovir injectades directament a la vena Basílica i dosis elevades de medicació per al dolor neuropàtic m’han permès controlar-lo i reconciliar-me amb el llit. El mal, però, estava fet: el virus de l’herpes zòster ha malmès determinades connexions nervioses de la zona lumbar que transmeten els impulsos de la columna i que controlen l’activitat motora de la cama. La musculatura està bé, però no respon les ordres del cervell. A la sortida de l’hospital, ara fa tres setmanes, els metges es van refermar en allò que ja m’havien anticipat: la recuperació serà molt lenta, requerirà treball de fisioteràpia i sense garanties de recuperació al cent per cent. Van precisar que per “recuperació lenta” podríem imaginar l’horitzó d’un any. Vaig tornar a casa amb precaució extrema, amb una pauta decreixent de medicació i amb una crossa que em protegeix de caigudes que, a base de cops, vaig aprendre a intuir quan es produirien. Els 83 graons que menen a casa meva s’havien fet molt més alts.

Des d’abans de Nadal que, en alguns aspectes, sembla com si se m’hagués aturat el temps. El violí del qual ja tenia la caixa harmònica tancada i que n’estava treballant la voluta, roman sobre el banc de treball al mateix lloc on era aleshores. Potser perquè el meu cap no estava en condicions de gaudir de la feina al taller, em vaig dir a mi mateix que m’agafava un “trimestre sabàtic”, concentrant-me en parlar-li a la cama, mantenir una negociació amb el múscul Psoas, responsable de l’activitat motora afectada, assegurant-li i assegurant-me a mi mateix que tot ha de tornar a funcionar. I qui sap si aquell metge de l’Hospital de Sant Pau que em va dir allò de “si hi ha sort, podràs fer la propera Sant Silvestre”, tindrà raó. Pel que a mi respecta, faré tot el possible perquè així sigui.  

 Avui, primer de març, quan ja s’albira la primavera, em sento optimista. L’evolució des de l’alta a l’hospital ha estat més positiva del que esperava. Puc sortir al carrer sense por de caure, fins avui acompanyat d’una crossa que ja forma part de la tradició familiar. Fa quaranta-cinc anys que visc a l’Eixample Dret i crec que és el primer cop que m’he assegut a un dels bancs de trencadís del Passeig de Gràcia. El disseny de Pere Falqués que suporta un fanal penjant d’una voluta. I pensava en aquestes setmanes viscudes, intentant destil·lar-ne tot allò de positiu que també hi he trobat:

 

- Vaig sortir de l’Hospital de Sant Pau amb un sentiment de gratitud molt gran. No hi havia estat mai (com a malalt) i vaig rebre una atenció exquisida, de tot l’equip sanitari que em va atendre. Encara que els ho vaig expressar personalment, en arribar a casa, de les primeres coses que vaig fer va ser asseure’m a l’ordinador i escriure una ressenya a Google. I jo no soc el president de la Generalitat qui, com m’han recordat moltes persones, va viure una situació molt similar pràcticament en el mateix període.

- He conegut la vena Basílica i el múscul Psoas, l’anomenat “múscul de les emocions”. Me’ls van presentar a l’hospital. Set dècades vivint junts i sense conèixer-los, ni saber on eren, ni per a què servien.

- Potser m’equivoco però, en el meu sentiment d’avui i encara que hi ha moviments que es resisteixen, tinc la convicció que podré recuperar la mobilitat anterior a l’atac del virus.

- Espero amb il·lusió el retorn al treball de taller. Volgudament vaig deixar el violí en construcció en el mateix punt on era a mitjan desembre. Aquest és un treball que no puc concebre de fer-lo sense desig i il·lusió.

- He pogut experimentar allò que se sent quan et cedeixen el seient al transport públic. I també allò que se sent quan no ho fan.

 - He rebut moltes mostres d’afecte i suport. Algunes previsibles i d’altres gratament sorprenents i emocionants. Només això, paga la pena de les hores de sofriment.

 

I en arribar a casa he pensat que, a partir de demà, sortiré ja sense crossa. Els darrers dies la duia preventivament, però crec que la mínima regeneració de nervi que percebo, ja em permet evitar caigudes i em sento prou segur. Conservaré la històrica i apedaçada crossa per a necessitats futures i, per a mi, serà sempre La Crossa de Cap d’Any.                                                                                               

                                               Barcelona, 1 de març de 2026

El darrer planxat

 

Una de les coses que m’ha ensenyat  l’acompanyament al pare en el seu procés de deteriorament físic i mental durant els darrers anys, ha estat el fet d’observar el canvi en la forma d’establir prioritats, de qualificar apetències i de veure com, mentre a bona part del món percebut per ell es feia la foscor més absoluta, alguns detalls i algunes accions aparentment insignificants servien per donar encara sentit a la vida i mantenir aquella espurna d’il·lusió necessària per esperar l’endemà. I així va arribar aquell moment en què un glop de bona llet fresca era capaç de dibuixar felicitat en el seu rostre i, molt probablement,  retornar-lo a aquell temps quan, de ben menut, guardava vaques pels prats verds de Cantonigròs.

El pare es va morir el passat 14 de març, amb 97 anys. Durant la darrera dècada el vaig acompanyar a totes les visites i proves mèdiques, així com en tots els tràmits administratius i el vaig ajudar a resoldre els petits entrebancs domèstics. Ha viscut 74 anys al costat de la mare, amb qui ho ha compartit tot, també l’Alzheimer. La progressió de la seva demència va ser paral·lela a un seguit de controls hematològics que havia de fer-se cada tres o quatre mesos arran d’un petit vessament cerebral que va patir uns anys enrere. Des d’aleshores el procediment sempre havia estat el mateix: acompanyava el pare a fer-se una analítica en dejú a l’Hospital del Sagrat Cor i una setmana més tard una hematòloga del centre, sobre els resultats, em trucava a mi i establíem els ajustos en la medicació.  No vaig conèixer personalment mai la doctora, encara que vam parlar moltes vegades per telèfon en aquests darrers cinc anys. Devia ser cap a mitjans de 2017 quan vam iniciar aquest control per primer cop. Aquell dia, un cop feta l’extracció cap a primera hora del matí, en sortir vam anar a esmorzar. El pare aleshores s’ajudava d’un bastó, però encara podia desplaçar-se amb relativa autonomia.

Sense tenir cap més objectiu que cercar un bar de barri no colonitzat on ens preparessin un bon esmorzar, vam travessar l’Avinguda de Sarrià i vam enfilar cap al capdamunt del carrer Borrell. Vam entrar a un bar on semblava que feien bons entrepans i ens podien atendre en català. Li vaig preguntar al pare què li venia de gust i després de mirar-se les opcions em va dir que volia un entrepà de sobrassada, perquè feia molt de temps que no en menjava. En vaig demanar dos, i dues cerveses. Al cap d’una estona ens vam trobar al davant dos planxats de sobrassada mallorquina calenta, que hi cantaven els àngels. Aquell dia vaig veure gaudir el pare com feia temps que no el veia. Vam acabar amb dos tallats i vam sortir del bar dient que, quan tornéssim a la propera analítica, repetiríem la jugada. I així vam incorporar un altre ritual a la nostra vida.

Cada tres o quatre mesos visitàvem el laboratori de l’Hospital del Sagrat Cor amb la petita il·lusió del pare que allò acabaria amb un planxat de sobrassada mallorquina, bo i sabent que això li representaria haver de caminar uns tres-cents metres. A mesura que passaven els mesos la seva capacitat física i mental anava minvant i a cada cita que teníem amb el planxat, costava més d’arribar-hi. Amb el pas dels mesos, el bastó va deixar pas al caminador i aquest, a la cadira de rodes. Les cerveses van passar a ser sense alcohol, els tallats ja havien de ser descafeïnats (jo demanava sempre el mateix que per a ell) i el planxat de sobrassada, malgrat la il·lusió que li feia retrobar-lo, cada cop li costava més de liquidar. La parella que gestionava el bar ja ens coneixien i només en veure’ns entrar, ja sabien què voldríem. I així, la visita al laboratori del Sagrat Cor, per a nosaltres, va passar a ser “l’analítica de la sobrassada”.  A les darreres visites, el seu planxat va passar a ser només mig, i encara patia per acabar-se’l. Però complir amb aquell ritual era una de les poques il·lusions que tenia encara vives.

L’últim cop que el vaig acompanyar va ser el passat 7 de desembre. El pare caminava ja amb molta dificultat, estava fatigat i feia un dia ventós. En sortir del laboratori li vaig dir que no dúiem la cadira i que costaria arribar al bar dels nostres esmorzars. Potser era més indicat agafar el cotxe que tenia a l’aparcament del Sagrat Cor i esmorzar a casa. Em va dir que no, que podíem anar a esmorzar i que, sense pressa, arribaríem. Convidar-me a esmorzar era la seva manera de sentir que corresponia a l’atenció d’acompanyar-lo. Hi vam anar a poc a poc, aturant-nos cada vint metres. La insuficiència cardíaca li provocava molt cansament, amb poc esforç. Quan vam arribar a la porta del bar la seva decepció va ser gran. Era un dijous, enmig del pont de la Constitució i la Puríssima, i hi havia molts establiments que, discrecionalment, havien tancat. El nostre també. Ens vam entaforar en un establiment perquè pogués menjar alguna cosa i vam cobrir l’expedient, sense pena ni glòria. Retornant cap al Sagrat Cor per agafar el cotxe, vaig tenir el pressentiment que no tornaríem mai més a esmorzar junts el nostre planxat de sobrassada.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

 
Sempre he estat una persona de llàgrima fàcil. Encara que no soc algú que s’ensorri amb facilitat –la vida m’ha proporcionat alguns exercicis molt efectius- soc emocionalment sensible, amb els avantatges i inconvenients que això pot comportar. He vessat llàgrimes llegint textos, escoltant música o, simplement, contemplant un instrument, baixant a l’estació de Cremona, veient caure el sol sobre la llacuna veneciana o entrant a Santa Maria del Mar. Ho visc com un tret positiu i l’únic problema és que, en ocasions, hagués volgut ser de suro i totalment refractari als estímuls que provoquen un nus a la gola i que omplen els ulls de llàgrimes.

A mesura que acumulem anys, acumulem també experiències de comiat. La mort de familiars més o menys propers, de companys de vida en el terreny personal o professional, de persones que han estat significatives per a nosaltres o, simplement, de persones amb qui compartíem algun àmbit d’interès. Com ja començo a tenir força anys, jo he assistit a moltes cerimònies de comiat, de tota mena. Religioses i laiques, de persones de molta edat i de persones massa joves, de morts anunciades i de morts sobtades, cerimònies amb multitud d’assistents i cerimònies on aquests gairebé podien comptar-se amb els dits d’una mà. I en totes les que recordo –fins i tot en algunes en què el difunt era pràcticament un desconegut per a mi-, ja fos per les paraules de record, per les músiques, pels silencis o per l’atmosfera creada, en algun moment se m’han negat els ulls.

En les hores prèvies a la cerimònia de comiat del pare, vaig demanar als meus fills si voldrien dir unes paraules. Vaig renunciar a fer-ho jo perquè, malgrat que els meus sentiments de gratitud son infinits, intuïa un bloqueig emocional que m’impediria articular les paraules. Així que, embolcallats per les músiques escollides, els meus fills i un dels meus nebots alemanys van llegir els preciosos i emotius textos que havien preparat aquella nit. Va ser una cerimònia laica, senzilla i sense més artificis que l’acompanyament de les músiques que li havíem escoltat taral·lejar al pare mil vegades, o que ell mateix havia escollit per a l’ocasió.

Potser va ser el fet de tenir l’atenció posada en la mare, a qui tenia al meu costat força desfeta, durant tota la cerimònia. O potser el fet que la mort del pare no va ser cap sorpresa i significava per a ell la fi del sofriment dels darrers mesos, no ho sé. El cas és que, en sortir del tanatori i enmig de les abraçades de condol, em vaig adonar que no havia vessat cap llàgrima. I això, coneixent-me, resultava força estrany.

Durant les setmanes següents vaig ocupar-me de resoldre tots els tràmits administratius i de donar suport a la mare, intentant retornar-ho tot a la normalitat. De tant en tant, però, picava a la porta de la meva consciència un sentiment boirós que em va costar uns dies d’identificar i que no responia a un raonament lògic i objectivable. Durant dies vaig tenir la sensació que, a més dels tràmits administratius que sempre comporta la defunció d’un familiar proper, hi havia quelcom més que tenia pendent de resoldre. Alguna cosa m’havia deixat de fer. Quelcom dins meu que necessitava sortir. Fins que ho vaig poder identificar amb claredat: havia perdut el pare i no l’havia plorat.   

Uns dos mesos després de la mort del pare, un dia vaig rebre un SMS. Era un missatge de l’Hospital del Sagrat Cor que em recordava que al dia següent el meu pare tenia una analítica programada. La programació l’havien fet mesos abans i jo vaig pensar que en entrar la comunicació de defunció a la Seguretat Social el sistema ja hauria anul·lat les possibles cites pendents. No tenia més importància. El missatge donava l’opció d’anul·lar la cita, i així ho vaig fer. Per al meu pare i per a mi, però, l’analítica duia sempre una coda que no podia anul·lar. Així que, sense haver esmorzat, a primera hora de l’endemà vaig sortir caminant en direcció cap al carrer Borrell.

.   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

 
El bar del carrer Borrell és un negoci familiar, el típic bar de clients habituals. D’aquells que cap a les deu del matí sempre hi trobes algun grupet de treballadors fent la pausa per esmorzar. Potser el tret més excepcional –en el moment actual i a Barcelona- és que no està regentat per xinesos sinó per una parella jove, catalans. De tant en tant es veu sortir de la cuina una senyora més gran que, molt probablement, és la mare d’un d’ells. Pel demés, tot molt normal: taules amb el sobre de fusta,  cadires negres Thonet i pissarra amb les ofertes del dia.

En entrar al bar la taula on solíem seure amb el pare estava lliure, així que vaig anar directament cap a ella, mentre amb un gest ens vam saludar amb el cambrer i, des de la distància, vaig confirmar-li que voldria el mateix de sempre. Al cap d’uns minuts em va arribar el meu planxat de sobrassada mallorquina, tallat en dos trossos i una FreeDamm. Conscient que molt possiblement era el darrer cop que visitava aquell lloc, vaig fer-ne una fotografia. Va ser una experiència curiosa perquè estava fent una cosa que no faig habitualment. De fet, encara que m’agrada i a casa n’he menjat, no recordo haver demanat mai un entrepà de sobrassada en un lloc que no fos aquell bar i sense presència del pare. Davant meu hi havia una cadira buida en la qual, mentre esmorzava, no podia deixar d’imaginar-me’l assegut.

Era hora punta d’esmorzars i la parella del bar anaven de bòlit. Així que en acabar el meu tallat em vaig dirigir cap a la caixa del taulell per pagar la consumició. Un cop liquidat, el cambrer em va donar les gràcies i, suposo que a manera de recurs per excusar que pràcticament no havíem pogut dir-nos res, mirant-me amb un somriure franc va pronunciar la frase que provocaria el tsunami, que em va agafar amb les defenses baixes i que minuts abans no hagués pogut ni imaginar:

- Què, avui sol?...

Ja no vaig poder articular cap resposta. Tota la càrrega emocional va esclatar desfermada, sense poder-la contenir de cap manera. Un nus a la gola i la sensació que la FreeDamm acabada d’ingerir volia sortir-me sencera pels ulls, em van impedir d’explicar res. Aquells vint minuts esmorzant virtualment amb el pare absent havien obert la porta a desllastar tot el material emocional contingut durant llargues setmanes. El cambrer se’m va quedar mirant sense saber què fer ni què dir, probablement amb un sentiment incòmode per haver desencadenat la tempesta amb aquella senzilla frase, neutra i benintencionada. Amb un gest em va transmetre que comprenia la circumstància i que empatitzava amb mi. Durant dies m’havia sorprès a mi mateix l’aparent fredor amb què havia viscut el procés del declivi final i de la pèrdua. I ara em sorprenia també aquella desmesurada reacció. Només vaig ser capaç, passats uns segons, de balbotejar-li al cambrer una frase:

- Esmorzar aquí era una de les poques coses que encara l’il·lusionava!

Vaig acomiadar-me amb la mà i vaig sortir del bar plorant com una criatura. “Què, avui sol?...” em ressonaven pel cap les paraules del cambrer. En aquell moment, com en cap altre, vaig ser conscient que havia deixat de tenir el pare. El pare que m’havia cuidat, ensenyat i protegit com ningú, durant tota la seva vida, mentre va poder-ho fer. Vaig tornar a casa caminant a poc a poc mentre revivia mentalment imatges de moments singulars de la meva vida amb ell, des de les esgrogueïdes i pobres imatges que conservo dels meus primers tres anys de vida a la colònia tèxtil de Còdol Dret fins aquell recent pont de la Puríssima en què volíem compartir un esmorzar i vam trobar el nostre bar tancat. Vaig arribar a casa amb una sensació de pau i alleujament, com qui torna de mantenir una conversa terapèutica i ha tancat finalment, com calia, un moment singular de la vida.

Beseit, juliol de 2024

 

Trobo a faltar l'Agustín

Est’home se va morir! 

És la idèntica resposta que he rebut de dos vilatans aquest estiu en preguntar-los per l’Agustín. M’han dit que va morir enguany després d’uns mesos d’ingrés en una residència, lluny del poble. I quan els he preguntat per l’únic aspecte que jo coneixia d’ell, allò que tant em va sorprendre quan me’n va parlar fa uns quinze estius, tots dos han posat cara de no saber-ne res. Dos veïns del poble, que han conegut l’Agustin durant anys en el seu dia a dia, no coneixien l’única dimensió seva que, als meus ulls, el convertia en un ésser únic i en certa manera, admirable. Dos veïns del poble que no sabien que l’Agustin era –per a mi- l’home que xiuxiuejava les orenetes. 

L’Agustín formava part del paisatge humà de Beseit. Malgrat que durant anys ens hauríem creuat centenars de vegades, jo no sabia res d’ell i ell, molt probablement, no sabia res de mi, més enllà de ser el rostre familiar d’un foraster que tenia el vici recurrent de fer estades al poble. Però hi havia alguna cosa en l’Agustín que feia que t’hi fixessis. Potser era el seu aspecte fràgil, una complexió menuda que, any rere any, semblava fer-se cada cop més menuda i que, en dies ventosos, hom podia imaginar el perill que no fos endut per l’aire. O potser el fet de viure a la darrera casa del poble en la sortida que segueix el curs del Matarranya, la més transitada per vilatans i forasters, que feia força probable coincidir amb ell. El cas és que per a mi i durant molt de temps, l’Agustín va ser poc més que la imatge familiar d’un camperol, sovint dins d’un vehicle d’edat impredictible i carburació dubitativa. I gairebé sempre que passava per davant de la seva casa em preguntava per la utilitat d’aquell forat. Un petit forat rectangular d’uns 8x5 cm, retallat sobre la superfície metàl•lica de la porta del seu garatge, sempre pintada de color verd. 

I va ser pels voltants del 2010, una tarda d’estiu que jo tornava de córrer pel camí del Parrissal, que me’l vaig trobar assegut, vora la porta del seu garatge, com esperant algú. Mentre creuàvem una salutació rutinària vaig pensar que aquell era el moment per aclarir el misteri del forat. Així que després d’algun comentari sobre el temps, per obrir conversa, li vaig confessar que feia temps que jo em preguntava pel sentit d’aquella minúscula finestra oberta a la persiana del seu garatge. És lo pas per a les orenetes, em va respondre. I en veure’m receptiu, en veure que m’interessava per la qüestió, l’Agustín va iniciar una inesperada i sorprenent classe magistral sobre el món de les orenetes. Em va parlar del seus hàbits, dels llargs viatges que feien cada any provinents de l’Àfrica, de com ell n’esperava l’arribada cap al mes de març – algun any ja arriben al febrer-, de com s’asseia a la porta de casa per observar les seves evolucions a la caiguda del dia, de la immensa quantitat de mosquits que podien engolir i del que això representava per a nosaltres, de la sòlida fidelitat que s’establia entre les parelles... L’Agustín em va parlar de moltes coses però, sobretot, em va transmetre un profund sentiment d’amor i agraïment envers aquells éssers menuts i lleugers que alegraven els seus capvespres. Un sentiment que podia condensar-se en aquell “sort ne tenim, de les orenetes!” amb què va reblar el seu discurs. 

Vaig poder veure també l’interior del seu garatge. Desenes de nius d’orenetes envoltaven el sostre d’un espai que per a elles constituïa un segur i confortable allotjament, un espai on cuidar i alimentar els menuts amb total garantia. A pocs metres hi havia aigua clara i bona terra, imprescindibles per obtenir el fang per construir els seus nius. Durant l’època de criança les orenetes entraven i sortien del garatge de l’Agustín pel forat practicat a la porta, en un incansable anar i venir que constituïa tot un espectacle. Recordo que durant els dies següents, cap al capvespre vaig atansar-me a la casa per contemplar-ho. Era realment sorprenent veure la rapidesa i l’absoluta precisió amb què les orenetes encertaven a esmunyir-se, tot replegant les ales i amb una certa aparença kamikace, a través del forat. Amb la càmera vaig intentar repetidament captar el minúscul instant en què es produïa l’entrada de l’oreneta per la finestra, però mai no vaig poder-ho aconseguir. 

Des d’aquella tarda vaig mirar-me l’Agustín amb ulls diferents. Vaig veure en ell un ésser sensible, amant de la natura i en perfecta harmonia amb ella. Desconec com era la seva relació amb els veïns del poble, perquè sempre l’havia vist sol. Però estic segur que mantenia una excel•lent relació i una eficaç comunicació amb les orenetes. Elles embellien la seva existència i l’informaven puntualment dels canvis de temps. Vaig parlar per darrer cop amb l’Agustín durant la primavera de 2022. En preguntar-li per les orenetes em va dir que el 2020, l’any d’esclat de la pandèmia, misteriosament no havien vingut – elles ho saben tot -, però que ara ja tornaven a arribar. Em va explicar també que degut a unes obres de remodelació, l’espai destinat a allotjament per a les orenetes l’havia traslladat a un pati semicobert de la part posterior de la casa, on ja estaven niant. No el vaig tornar a veure.

Aquest dies a Beseit no puc passar per davant de casa seva sense tombar la mirada cap a la menuda finestra de les orenetes. Segueix al seu lloc, encara que ja no s’hi veu entrar ni sortir, a cap hora, una oreneta. Com ha passat amb moltes cases del poble, la de l’Agustín ha estat habilitada com a "Vivienda de Turismo Rural" i a Internet hi trobem “Casa Agustín” com una opció més, de les moltes existents, en una vila que sembla haver lliurat el seu futur de forma íntegra al negoci turístic. Recordant allò que em va dir el darrer cop que vam parlar, he vorejat la casa i des del carrer he pogut veure el pati semicobert en el qual em va dir que niaven, fa un parell d’anys, les orenetes. Cap niu, cap oreneta. Sembla que els actuals propietaris han considerat que l’allotjament turístic i l’allotjament de les orenetes, són incompatibles. 

Beseit és un poble amb poc més de quatre-cents habitants censats i el conec de tota la vida. Al llarg dels anys he trobat persones que, com l’Agustín, mantenien una relació harmònica amb els éssers vius i amb la natura en general, que mostraven respecte i estimació pels animals. Però he conegut també l’existència de maltractadors, galifardeus i capsigranys, segurament com passa arreu. El fet lamentable des del meu punt de vista és, però, que des de l’administració local es fomentin determinats comportaments i es doni suport a actes on hi ha humiliació i sofriment animal, amb el retorçat pretext d’oferir una suposada diversió i atracció turística, fet del qual -n’estic segur- una part molt important dels vilatans se n’avergonyirà. Sembla que el consistori, recentment reconstituït, s’ha alineat perfectament amb els nous aires que bufen des del govern aragonès i des de les espanyes més cavernícoles. El fet és que un ban municipal d’aquesta mateixa setmana anuncia que per a les properes festes patronals d’aquest mes d’agost, es recuperarà “el espectáculo de vaquillas”. És el que hi ha, i d’on no n’hi ha, no en raja. Mal temps per a la lírica, mal temps per a la llengua i mal temps per a la cultura. Diria que aquest estiu, a Beseit, hem tingut menys orenetes i molts més mosquits. 

I, per tot plegat, encara que pràcticament no el coneixia, trobo a faltar l’Agustín. 

                                                               Beseit, agost de 2023 

 

 

Doña Manolita

 

Cada any per aquestes dates, després d’escoltar l’anunci de la llagrimeta sobre el sorteig de la Lotería Nacional, me’n recordo d’ella, de Doña Manolita. Em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa força anys, a Madrid estant, un dia com avui. Devia ser pels voltants del 2000, cap a mitjan desembre, amb un fred intens, d’aquell fred que no solem tenir per aquí. Aquell fred que glaça les orelles i que fa pensar en allò de “cuando el grajo vuela bajo...”. Per aquella època viatjava sovint a Madrid, però crec que aquell era el primer cop que hi era en dates pròximes a Nadal. Potser per això, encara que n’havia sentit parlar, no havia passat mai en dates pròximes al sorteig de Nadal, per davant del mític establiment de loteries situat al número 31 de la madrilenya Gran Vía.  

 La contemplació d’aquella cua monumental, tot i conèixer per referències el fenomen que es repeteix cada any, no va deixar de sorprendre'm. La cua era, quantitativament i qualitativa, peculiar. Quantitativament perquè era immensa. Sortia de l’establiment una cua molsuda i resseguia la vorera baixant pel carrer Mesonero Romanos, fins a perdre’s de vista. Des de Gran Via no vaig poder veure’n el final. Qualitativament perquè al personal, malgrat el fred i la llarguíssima espera, no se’l veia ni emprenyat, ni contrariat, ni infeliç. Vaig estar-me una bona estona contemplant l’espectacle, en un improvisat exercici de psicosociologia recreativa. L’establiment era relativament petit i només entrar-hi et senties posseït per l’aura omnipresent de la seva fundadora, traspassada a principis dels cinquanta, però ben present en una fotografia de vores difuminades que, acompanyada d’un pomet de flors, atorgava a l’habitacle d’atenció un cert aire de santuari.

Però no va ser la mirada ferma i decidida de Doña Manolita, ni tampoc la cua sense fi que sortia del local on, segons em va dir algú, podies passar-hi ben bé tres o quatre hores. Allò que aquell dia vaig trobar fascinant va ser una altra cosa. Just al davant de la porta de l’establiment, a l’extrem de la vorera, un home hi tenia plantada una tauleta de càmping, de potes plegables, damunt de la qual  oferia als vianants el seu producte: dècims de loteria... de Doña Manolita!  M’hi vaig atansar per comprovar-ho: fileres de dècims de loteria amb el segell de l’establiment. Òbviament aquest senyor devia disposar  del vist-i-plau  de la botiga, perquè estava ben instal·lat i ben tranquil. Fins i tot, potser massa tranquil. Perquè el que resultava sorprenent era que, només molt de tant en tant, algú s’hi aturava.  El gruix de la gent preferia fer tres o quatre hores de cua, des de la convicció profunda que l’accés al santuari de l’egrègia senyora els aportaria un plus de fortuna.

Ara fa més de deu anys que no visito Madrid. També és cert que actualment no se m’hi ha perdut res i que els aires que bufen per allà, no m’hi conviden.  He sabut que Doña Manolita, després de vuitanta anys, ja no és al 31 de la Gran Via madrilenya. Una revisió del lloguer, l’any 2011, va fer que es traslladés el negoci al carrer Carmen 22. Sembla, però, que el canvi li ha provat. He llegit algun titular on s’assenyala com un gran triomf la fita d’haver superat el rècord de cinc hores de cua per comprar un dècim. 

La conclusió és clara. Si considerem que a la loteria del Gordo de Navidad hi juguem pràcticament tothom –fins i tot els qui no juguem mai a la loteria- i considerem que els milers de persones que conformen les cues, cada mes de desembre, davant de Doña Manolita, són una mostra heterogènia i representativa de la població, si més no, de la comunitat de Madrid, arribem a la conclusió que existeix un ampli substrat d’aquesta població que funciona sobre un tipus de pensament màgic, ben allunyat de la racionalitat. Ep!... i tots voten!

A la vista de com van les coses, crec que puc pronosticar que en pocs anys sentirem la notícia que Doña Manolita ha superat les dotze hores de cua. I tots els madrilenys, ben cofois, sentiran un cop més l’orgull de viure al melic de la democràcia més exemplar del món. 

 

                                              Barcelona, desembre de 2022