dissabte, 8 de maig de 2021

CERVICALS

Definitivament, no ho porto bé. No porto bé el fet de no poder sortir a córrer.

A principis de febrer vaig patir dues crisis intenses de dolor cervical. No n’havia patit mai. El traumatòleg em va demanar una RM que va evidenciar moltes més anomalies de les que podia imaginar en una zona del meu cos fins aleshores ignorada. Un tractament farmacològic va reduir eficaçment el dolor en un parell de dies, però les alteracions vertebrals que de manera callada han anat visitant-me, tenen tota la intenció de quedar-se  definitivament a viure amb mi.  Una vintena de sessions de fisioteràpia no ha aconseguit eliminar el dolor residual que em produeixen determinats moviments de rotació del cap. Per ser precisos, no han aconseguit res.

“Si he de deixar de córrer, soc home mort”. Va ser la resposta automàtica i sense filtre que em va sortir de l’ànima quan el traumatòleg va respondre la meva pregunta sobre aquesta qüestió. Al metge li havia explicat que, de tota la vida, tenia l’hàbit de sortir a córrer de tant en tant  i això li devia proporcionar una hipòtesi plausible sobre l’origen de la meva lesió. Error fatal, per la meva part. La conseqüència: un moviment de mans amb els palmells oberts, amunt i avall, indicant-me clarament que ho havia de deixar.  “De moment”, va afegir, en veure la meva cara. Però un “de moment” per causa d’una lesió presumptament irreversible, pot ser molt llarg.  Em va dir que provaríem altres tractaments de fisioteràpia i que, en última instància, hi havia la possibilitat d’infiltrar, encara que “la zona és delicada, requereix quiròfan i monitorització precisa”.  Fa tres mesos que no surto a córrer, els dolors estan reduïts a una molèstia en el gir pronunciat de cap i no tinc cap intenció de deixar-me punxar en una zona tan pròxima a la sala de màquines. Un minúscul error en el punt d’infiltració podria provocar que sortís del quiròfan delerós d’enaltir el borbó, o de votar qualsevol partit espanyolista. Fora, fora...

Córrer és l’únic esport que he practicat regularment a la vida i no sento atracció per cap altre. Vaig començar a córrer pels voltants  dels quinze anys. En aquella època el meu espai habitual era la muntanya de Montjuïc. Posteriorment i durant molts anys, vaig ser assidu de l’escullera. Solia sortir de casa, baixava per Pau Claris i Via Laietana i m’encarava cap a l’escullera fins arribar al far i el desaparegut Porta Coeli. L’escullera era un lloc perfecte per a corredors i per a parelles enteladores de vidres de cotxe. Quan es va remodelar la façana marítima, coincidint també amb una altra etapa vital, el meu lloc més habitual va passar a ser el Parc de la Ciutadella. Això pel que fa a Barcelona. Quan soc a Beseit, ho he fet durant molts anys per carretera o per camins de muntanya. Sempre que visito una ciutat nova intento conèixer les seves ferreteries i els seus espais on es pot córrer. Córrer em fa sentir bé, físicament i psíquica. Córrer m’ha permès mantenir-me en una forma física acceptable i també metabolitzar situacions de frustració i moments difícils.  I si en alguna ocasió he tingut alguna idea reeixida o útil per a altres persones, amb tota seguretat l’he parit mentre corria.

Si les meves lesions s’haguessin revelat a les dorsals o, encara més, a les lumbars, jo podria estar d’acord en establir una possible causa en el fet de córrer. Però ni la meva intuïció ni la meva raó vinculen el córrer amb les alteracions cervicals. I és que al metge li vaig parlar de córrer, però no li vaig parlar de les moltes hores que he passat amb el cap inclinat damunt del banc de treball. Sumades a d’altres hàbits posturals que potser no siguin els més aconsellables, a més -això sempre- del factor edat.

Conscient que tinc cervicals, escric això un divendres, poques hores abans que em subministrin la primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca per prevenir la Covid-19. A primera hora del matí treballava per donar una resolució gràcil al taló del violí que estic finalitzant. Mentre donava voltes al taló, donava també voltes a tot això, embolcallat per la llum d’un preciós dia de primavera.  S’albira un cap de setmana esplèndid en què, molt probablement, no estaré en condicions de sortir per les reaccions del vaccí. Fins que, de sobte, ho he vist clar: després de tres mesos, avui havia de tornar a sentir l’aire a la cara. M’he vestit d’esport i he sortit, camí de la Ciutadella.

Mentre corria  (eufemisme) pel parc  em venia al pensament la imatge del taló que havia donat per definitivament perfilat poca estona abans, al taller. I ha estat aleshores que, potser pel plus d’oxigenació que sempre comporta l’exercici, he establert la relació entre el meu rampell d’avui i la feina que estava fent. Si al fons d’un violí també se’l coneix sovint com a “esquena”; si al mànec d’un violí se’l coneix sovint com a “coll” i a la voluta com a “cap”, se m’acut un altre nom anatòmic molt adient per a aquest punt de l’instrument on hi convergeixen tantes corbes.  

 

 Barcelona, 7 de maig de 2021

divendres, 12 de març de 2021

Electromiografia

Ahir vaig acudir a un centre mèdic perquè em fessin una electomiografia. Per a qui no ho sàpiga i dit de forma ràpida, consisteix a mesurar la transmissió dels impulsos nerviosos mitjançant la inserció d’agulles en determinats punts del teixit muscular i les reaccions a unes descàrregues elèctriques a la resposta de les quals se n’obté un registre. De les consultes prèvies que inevitablement solem fer a Google abans de sotmetre’ns a una prova mèdica desconeguda, n’havia tret la conclusió següent: com a tortura era una cosa light, però com a prova mèdica podia resultar en algunes ocasions, força molesta. Fos com fos, la interacció simultània d’agulles i descàrregues, mira, com a mínim, no fa gràcia.

A la sala d’espera estava nerviós. Però no ho estava gens per temor a la prova. Gens ni mica. Tinc una llarga experiència de proves mèdiques, algunes molt dures, fetes dissortadament sobre persones properes i de les quals hagués preferit sovint ser-ne el receptor, més que l’espectador. El cert és que, en aquest sentit, estic força curat d’espants. La raó del meu neguit era una altra ben diferent. Fa cosa de tres anys vaig declarar el meu 155 personal. Aquesta determinació, presa de forma meditada i consensuada amb mi mateix, implica moltes decisions que afecten la vida quotidiana: els meus llocs d’abastiment, els productes, les empreses subministradores de serveis i un compromís profund amb la llengua. Des de fa tres anys uso de forma pràcticament absoluta, en el cent per cent de les meves interaccions orals i escrites, únicament el català. Exigeixo els impresos en català, responc únicament en català i, fins i tot, he eliminat l’anglès i l’espanyol a la meva pàgina web, encara que per raons diferents.  Naturalment ho faig de forma assertiva, sempre dins d’uns paràmetres de sentit comú i eludint qualsevol situació conflictiva o violenta.

I tinc molt clar que aquesta actitud de militància catalanoparlant, com qualsevol comportament que no derivi cap a la insensatesa, té uns límits prou definibles. L’actitud la manifesto molt especialment quan hi ha una relació de servei  pel qual jo pago i també sempre que no existeix algun tipus de relació jeràrquica de poder, la valoració prèvia de la qual em faci pensar que no obtindré cap guany i, per contra, en puc sortir perjudicat. La situació “tipus” seria, per exemple, que m’aturi la benemèrita  en terres franjolines. En aquesta situació soc capaç de recitar algun sonet de Góngora o les coples de Jorge Manrique. O un acudit d’Arévalo, que potser seria més escaient a la situació. Però ara, a la sala d’espera, tot allò que tinc d’intuïció femenina, m’està dient que la persona que m’ha de fer la prova serà espanyolomilitant. I què he de fer en aquesta situació?... els meus paràmetres habituals no em donen una resposta clara. Com puc sotmetre’m a una prova presumptament  invasiva governada per una persona que potser és votant de Ciudadanos, o del PSOE, o del PP, o de VOX i que, en veure’m del peu que calço, pot engrescar-se de valent?... em ve al pensament la imatge d’Alex, a “La taronja mecànica”...



Sona el meu nom. Passo a una petita sala on hi ha una llitera, una taula amb una pantalla d’ordinador, un estri d’on surt un garbuix de cables...

- Buenos días... Cual es el brazo?

Ho sabia! La meva intuïció femenina no sol equivocar-se. És una doctora seca, en tots els sentits. No em mira a la cara. Darrere la seva mascareta hi endevino faccions dures.

- Bon... ...nos días!... No tengo ningún problema en ningún brazo.

Li responc intentant encobrir el que em pugui restar d’accent osonenc. Li explico la raó per la qual soc aquí. Segueix pràcticament sense mirar-me.

- Desvístase de cintura para arriba i siéntese aquí.

Em frega els canells amb una substància, em posa als dits una mena d’anells d’on surten cables connectats a l’ordinador.

- Notará unos pinchazos.

La doctora va per feina i és dona de poques paraules. Em clava una dotzena d’agulles a diferents parts dels braços i abdomen.

- Cómo está?

-  ...Bé, molt bé...!

Ho he dit per quedar bé, però se m’ha escapat el català. Veig que la doctora fixa la mirada a la pantalla, on comencen a aparèixer unes paraules pampalluguejant, de color groc: “àdhuc”... “onsevulla”... “nogensmenys”... La doctora comença a prémer una mena de comandament. Sento el meu cos envaït sobtadament per un exèrcit de milions de formigues. Tot es torna de color vermell al meu voltant. Recordo fugaçment la imatge d’aquell dia que, de nen, vaig voler explorar les intimitats de l’endoll. L’espant és indescriptible. Fujo de mi mateix. Ara soc una consciència que observa, en pla zenital, el meu propi cos, estirat damunt la llitera, espurnejant com una falla valenciana. Veig la closca de la doctora i les seves mans engrescades en la tasca. Altre cop l’Àlex. Sóc l’Àlex... no puc més...

Els llums s’han apagat. Hi ha silenci. Estic amarat de suor, però ja res no em fa mal. Obro els ulls i veig un punt de claror que penetra per les persianes. Sento el cant de la merla que, entre febrer i juliol, ve a dir-me bon dia, cada dia de cada any. Aviat sonarà el primer temps de l’RV 366 “Il Carbonelli” de Vivaldi, que desperta el mòbil i, de retruc, a mi...

Ja he esmorzat i m’he desemboirat amb un bon cafè. Acabo d'escriure això i me’n vaig de pet a la dutxa. He d’afanyar-me perquè avui, a les dotze, tinc hora per fer-me una electromiografia.

Barcelona, 12 de març de 2021.

 

 



 

dilluns, 29 de juny de 2020

Mesures de protecció

El gener del 92, mentre Barcelona frisava per posar-se guapa i els barcelonins vivíem l’eufòria i la il·lusió preolímpiques, vam mudar-nos al pis on vivim des d’aleshores.  La mudança va ser quantitativament inapreciable –veníem de viure nou anys en un pis que està a menys de cent metres de l’actual-, però qualitativament intensa.  I la forma com es va fer el trasllat encara ho va ser més, d’intensa.

Els anteriors ocupants del pis l’abandonaren el mateix dia que nosaltres hi veníem. La seva mudança i la nostra es van encavalcar. S’endugueren els mobles, quadres i parament, deixant-nos tot allò que sovint sol trobar-se al darrere dels mobles, quadres i parament.  Era ben passada la mitjanit quan els treballadors de la mudança es van acomiadar. Els nostres dos fills, menuts aleshores, no entenien res. Veníem d’un piset modern, confortable, amb la seva calefacció, els seus ascensors i tots els records feliços de les primeres passes i les primeres paraules pronunciades, per anar a viure a un espai que en la foscor d’aquella nit semblava ben bé la gola del llop. Totes les nostres pertinences estaven amuntegades a un espai del pis –on actualment hi tinc el taller- perquè no sabíem encara com ens distribuiríem. Algunes bombetes despullades que generosament ens havien deixat els anteriors ocupants  donaven una dimensió espectral a aquell espai desconegut, llòbrec i depriment. Vam fer una neteja d’urgència i vam estirar alguns matalassos per poder-nos mínimament distribuir, passar aquella nit el més ràpid possible i esperar que la llum del dia ens proporcionés una mirada més optimista. No obstant això, recordo perfectament que aquella nit, enmig de tota aquella atmosfera inquietant, vaig tenir la clara sensació que, per fi, havia arribat a casa.

Carregats d’il·lusió vam anar bastint i vestint la que seria la nostra nova llar i avesant-nos a ella. Jo he sentit sempre una clara fascinació pels espais que han albergat altres vides i m’agrada pensar que tots deixem alguna cosa de nosaltres en aquells espais que habitem. L’edifici on vivim fou projectat per l’arquitecte municipal Francesc Mariné i Martorell el 1901, un any abans de la seva mort i imagino que seria cap al 1904 que fou habitat per primer cop. I moltes vegades, observant el terra hidràulic,  les motllures dels sostres, els esgrafiats de l’escala o les representacions florals dels  vidres a l’àcid, he imaginat personatges i una vida familiar a les primeries de segle, dins d’aquestes parets que ara ens acullen.

Quan feia poques setmanes que hi vivíem, en alguna de les meves abstraccions, vaig reparar en un detall fins aleshores inadvertit. Tots els vidres dels tancaments a l’exterior –tant els de la façana principal com els de la façana interior, amb vistes a l’espai central de l’illa- tenien gravada una petita creu. Tots els vidres, exceptuant-ne un, que de seguida vaig veure que era l’únic que no era original i que clarament havia estat substituït. Eren creus fetes barroerament, sense cap altre propòsit que el propi fet de traçar una creu. La idea primera d’atribuir l’autoria a un nen va quedar immediatament descartada. A un nen li resulta més fàcil trencar un vidre que gravar-lo amb una punta de diamant. I l’alçària en la disposició de les creus corresponia a la d’un adult.


Recurrentment al llarg dels anys he anat reparant en aquestes creus preguntant-me per la creença o sentiment que les va motivar.  És un fet corrent trobar creus a les façanes d’algunes cases, sobretot en determinades zones de la península. Però algú que es dedica a gravar tots els vidres de casa amb una creu és algú que, per creença o superstició, busca protegir-se d’alguna cosa. Les bruixes?... el maligne?...  la dissort?... o potser conjurar la sinistra loteria que va suposar el bombardeig de Barcelona per l’aviació feixista italiana el març del 38... He imaginat angoixes compartides, corredisses i temors, cada cop que he contemplat aquestes creus.

Però aquesta primavera estranya que acabem de tancar sense haver-la gaudit prou, m’ha proporcionat una nova hipòtesi. Durant les llargues hores que hem tingut per explorar tots els racons he tornat a preguntar-me per les creus. Generalment era jo qui s’encarregava de sortir a fer les compres necessàries i, en tornar a casa, tenia sempre la sensació de venir acompanyat d’algun element maligne. I la sensació que sense contacte exterior i, a dins de casa, estàvem ben protegits. Durant aquestes llargues hores hem pensat molt en allò que significa una epidèmia. Hem recordat i ens han recordat sovint l’epidèmia de 1918, l’anomenada “grip espanyola”. I mirant les creus he pensat que aquesta és la hipòtesi més versemblant i la més probable.

I gairebé he lamentat tenir un vidre substituït, un vidre desprotegit.

Barcelona, juny de 2020.



divendres, 12 de juliol de 2019

Cremona

Fa dies que hi penso: la setmana pròxima farà 30 anys que vaig visitar Cremona per primer cop. Tinc tan viu el record que, per a un desmemoriat com jo, resulta difícil comprendre com ha pogut passar tant de temps. Contràriament al que és avui habitual, confesso no tenir esperit viatger i no sento cap necessitat de fer allò que en diuen “conèixer món”. Hi ha molts viatges que rebutjaria ni que em paguessin per fer-los. Abans que visitar cent punts desconeguts del planeta pel simple fet de viatjar, prefereixo tornar cent cops a aquells punts que, per la raó que sigui, m’hi sento emocionalment lligat. I un d’aquests llocs és, sense cap mena de dubte, la ciutat de Cremona.

No recordo haver arribat mai a un lloc amb una càrrega tan intensa de desig i d’emoció. Per moltes raons havia hagut d’ajornar aquell viatge i en aquell moment, amb 36 anys i amb els fills ja prou crescuts, havia arribat l’hora. Havia arribat l’hora de visitar Cremona i complir també el meu llunyà desig. Encara ressonaven pel meu cap les paraules del mestre Xavier Turull quan, sent jo alumne seu al Conservatori del Bruc, amb disset anys, em parlava de la ciutat llombarda i, coneixent la meva inclinació, em suggeria que me n’anés a formar-me a Cremona. Però les coses als anys 60 i 70 eren, pel que fa a les possibilitats de viatjar dels joves, molt diferents de com són ara. Per això quan aquell juliol del 89 el tren que havíem agafat a Milà es va aturar a l’estació de Cremona, vaig sentir que aquell instant marcava un abans i un després i que s’encetava un nou capítol a la meva vida.


Sempre que penso en la ciutat de Cremona hi ha una adjectivació que s’adhereix immediatament a la imatge mental que d’aquell primer viatge en conservo: placidesa. Cremona és la ciutat plàcida, on tot sembla fluir de manera amable i harmònica, com en un madrigal de Monteverdi, un dels seus fills insignes. Està situada al sud de la Llombardia i a la riba esquerra del Po, en plena pianura padana, terra de vaques i formatges, com recorden constantment els anuncis a les carreteres que reprodueixen immensos exemplars de l’apreciat grana padano. I com recorda sovint una certa flaire a l’ambient, també familiar per als que provenim d’una altra plana, la de Vic. Cremona té una població pròxima als 100.000 habitants. La qualificació de ciutat gran o petita és quelcom relatiu. El que està clar, però, és que degut al tarannà que s’hi respira, a aquesta placidesa encomanadissa que tot ho amara, es percep més petita i més íntima del que realment és.

He tornat en diverses ocasions a Cremona, ja sempre coincidint amb les Triennale o la Fira Mondomusica, que se celebra cada any a cavall entre setembre i octubre.  He vist com progressivament el nombre de visitants s’ha incrementat, però no he tingut mai la sensació que Cremona hagi cedit gens en allò que constitueix la seva genuïna essència. I sempre que penso en ella el pensament se’n va a cercar aquells records del primer viatge. Uns records, unes coneixences i unes sensacions inesborrables. El record de la primera visita a la botiga/taller del mestre Morassi i l’atenció que ell i la seva filla Monica ens va dispensar. A ells els vaig comprar les primeres eines específiques de lutieria, les primeres fustes. El record de la visita a l’Editrice Turris,  a Corso Garibaldi, on l’amabilitat del signore Spotti ens va dur de la mà a tota la bibliografia i iconografia disponible sobre luteria en un temps –cal recordar-ho sovint- que no teníem Internet a l’abast. O el record de l’atenció exquisida oferta pel signore Gianni a l’Hotel Astoria que ens va allotjar.

Més enllà de les obligades visites a alguns tallers, al Museo Stradivariano, a les col•leccions del Museo Civico Ala Ponzone o a qualsevol dels punts de referència relacionats amb el gloriós passat de la Città dei Violini, Cremona em va fascinar en aquell primer viatge. Des dels mateixos noms d’alguns carrers fins als seus enllambordats. O els colors de les cases i els patis interiors d’edificis senyorials que et conviden a tafanejar-los. O els aparadors de les botigues que, siguin del que siguin, et recorden constantment que ets a la ciutat dels violins. O les plaques de marbre que et recorden fets tan remarcables com que en aquell edifici hi va viure i treballar Antonio Stradivari. 

Deu ser fruit de l’enamorament  però, per a mi, la Piazza del Comune de Cremona és la més bella i suggestiva del món. Ja sigui la calma de primera hora del matí –sobretot si la pluja ha avivat els colors-, el trànsit pausat de la gent amb la serenor de les terrasses a mitja tarda, o la imponent il•luminació dels edificis de la plaça a les nits, el melic de Cremona deixa una inesborrable empremta. L’edifici del Comune, el Battistero, el Duomo -la catedral de Santa Maria Assunta-, amb el seu monumental torrazzo, una torre de 112 metres que es destaca des de qualsevol punt de la ciutat i que alberga el rellotge astrològic més gran del món.  I tot això sempre amablement amanit per la música, que pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment, o per la música que intuïm en aquella imatge tan habitual a la ciutat consistent en músics que duen un instrument de corda a l’esquena.


Dels molts records que conservo d’aquell primer viatge n’hi ha un que, per irrepetible i per la manera com es va produir, vull destacar. Va ser la visita al tresor més preuat de Cremona: la col•lecció de violins del Comune. Durant la primera meitat del segle XX, els cremonesos van prendre consciència de la paradoxa: la ciutat d’on havien sortit els instruments més excelsos, no en tenia cap. Tots els instruments de l’escola clàssica cremonesa estaven repartits pel món. Aleshores es va endegar un seguit d’iniciatives –no hi havia encara Verkamis- a fi de recaptar fons. Fruit de l’esforç es van poder retornar a Cremona una reduïda col•lecció representativa dels grans noms de la lutieria clàssica. L’any 1989 la col•lecció, al marge d’algun instrument posterior, disposava de cinc exemplars  de l’escola clàssica: l’Andrea Amati “Carlo IX” 1566, el Niccolò Amati “L’Hammerle” 1658, el Giuseppe Guarneri “Il Quarestani” 1689, el Giuseppe Guarneri del Gesù “Lo Stauffer - ex Zukermann”, 1734 i l’Antonio Stradivari “Ex-Joachim” 1715, conegut des del seu retorn a la ciutat, com “Il Cremonese”. 

La meva dona i jo vam anar a l’ajuntament per veure la col•lecció de violins amb l’ànim i la idea de qui va a visitar una exposició d’instruments, com hem fet posteriorment en múltiples ocasions. Vull remarcar que en aquell temps jo no havia tingut encara ocasió de tenir a la vora i poder observar de ben a prop cap instrument d’aquesta naturalesa i, per això, duia amb mi la curiositat i l’emoció que acompanyen sempre les primeres vegades. Pensàvem que trauríem una entrada i que passaríem a veure la mostra, on ens trobaríem amb desenes de persones tan encuriosides i emocionades com nosaltres. Però no va ser així. Vam manifestar el nostre desig a la finestreta de recepció. Ens van demanar que ens esperéssim un moment. Vam veure que trucaven per telèfon i al cap de poca estona es va presentar davant nostre una mena d’uixer, un home alt i uniformat que, amablement, ens va indicar que el seguíssim. Caminàvem darrere seu, al seu compàs, diria que volgudament majestuós. Vam travessar cambres de palau, amb sostres enteixinats i grans finestrals. El seguíem a certa distància, ja conscients que aquella visita a una col•lecció d’instruments, seria irrepetible. Fins que l’home, amb les dues mans va obrir les portes a la “sala dei violini”, ens va convidar a entrar-hi, es va quedar palplantat a la porta mentre nosaltres, per primer cop, establíem contacte amb les joies de Cremona. Vam fer la visita en solitari, sense més pressa que la suscitada per la idea que l’uixer s’esperava per nosaltres. Sempre que torno a Cremona, al marge de les exposicions temporals que hi puguin haver, visito la col•lecció de violins de la ciutat. Cada cop hi solc trobar alguna peça novament adquirida, però, efectivament, no s’ha tornat a produir ni es produirà mai més una visita en les mateixes condicions.


Vam estar deu dies a Cremona. El dia abans de tornar a Barcelona, cap al tard, vaig atansar-me a l’estació per fer una fotografia. Volia retenir en una imatge l’emoció sentida el dia de l’arribada. I ja ben entrada la nit, després de sopar, assegut a les escales del Duomo i amb la mirada clavada als finestrals de l’edifici del Comune, em vaig prometre a mi mateix que abans dels 40 construiria el meu primer violí. I que no tornaria a Cremona fins que no ho hagués fet. I així va ser.


Però, curiosament, la imatge mental que em parla més gràficament sobre el tarannà de la ciutat de Cremona i que vaig recollir també en aquella primera visita, no té res a veure amb els violins. És la imatge d’una senyora d’uns setanta anys, cabells totalment blancs, avançant lentament pel Corso Giuseppe Mazzini amb una bicicleta de passeig amb cistelleta, amb dues bosses del súper penjades a banda i banda del manillar, un paraigües obert sostingut amb la mà esquerra i un gosset seguint-la, lligat no sé ben bé on. Si algun cop veieu això a Barcelona, feu-m’ho saber: voldrà dir que estem evolucionant. Ara per ara, però, crec que anem en direcció contrària.

La ciutat amable, la ciutat plàcida. I encara que sé que ja no hi trobaré el mestre Morassi, ni el signore Gianni de l’Astoria, ni el signore Spotti de la Turris, espero tornar-hi  ben aviat.

Beseit, 12 de juliol de 2019