diumenge, 3 de juliol de 2022

EUFÒRIA

Divendres al vespre estava rebentat. Però rebentat, rebentat. La calor i jo no mantenim bona relació. Havent sopat, em vaig escarxofar al sofà i vaig posar TV3, pensant que duraria (jo) un parell de minuts. Però aquella nit, a la tele, a tothom se’l veia exultant, com posseït: havia arribat el gran moment de la final d’Eufòria, el programa estrella de la cadena, del qual tothom en parla i que jo no havia vist mai. Pel que havia pogut escoltar, aquest programa segueix el format d’altres programes de cadenes menys amigues que pretenen identificar talents, generalment en l’àmbit de la música pop-rock. Programes on hi ha molta parafernàlia, molta llumeneta, molt d’escarafall i un jurat format normalment per tres presumptes experts musicals.  És cert que a TV3 ja hi va haver un programa de format una mica semblant, “Oh happy day”, que vaig seguir amb interès. Però potser pel seu format, pel seu to, per la música que s’hi presentava, o perquè se centrava en el moviment coral, en el meu caparró sempre el vaig integrar com un programa diferent als “cercatalents” que corren per les cadenes.

Potser per l’excitació que hi havia, no em vaig adormir als dos minuts. Els presentadors van explicar com funcionaria la final. Els tres finalistes cantarien una cançó i després el públic votaria des de casa. Després d’una obertura espatarrant protagonitzada pels participants despenjats d’Eufòria i després d’unes connexions amb els municipis d’origen dels tres finalistes  mostrant la claca local totalment entregada, va cantar el primer dels finalistes, un xicot  d’aparença desmenjada que, enmig d’una treballada coreografia, anava cridant, de tant en tant : Pom!...Pom!...Pom!...

Quan ja començava a aclucar els ulls va intervenir la segona finalista, una jove de bellesa mediterrània i un punt salvatge que, embolcallada de blau, va fer una bellíssima versió de “La mare”. Mentre l’escoltava i la càmera es recreava en el seu rostre, vaig reparar en aquella mirada oceànica. I va ser aleshores,veient aquells ulls, que em va venir el record. Vaig agafar el mòbil i obrir l’aplicació. I sí, vaig veure que era ella, Mariona Escoda, aquella noia que deu fer un parell d’anys em va demanar amistat al Facebook i que jo, després de donar un cop d'ull al seu mur, vaig acceptar. Afinació perfecta, domini absolut de la veu i tota la tendresa que la cançó requeria. Els “entesos”del jurat es van desfer en elogis i algú d’ells va comentar, referint-se a tot el seu pas pel programa, que era l’única participant que no havia entrat mai “a la zona de perill”. Jo no sabia a què es referien amb això de la “zona de perill”, però en un concurs com aquest, resulta fàcil imaginar-ho.  Després d’escoltar la tercera finalista, veient que no podia mantenir més les persianes alçades i que la cosa anava per llarg, vaig decidir retirar-me a descansar. Però abans d’anar-me-n’hi, vaig fer una cosa que si algú m’hagués dit una hora abans que jo faria, no m’ho hagués cregut de cap manera. Els presentadors van dir que es procedia a la votació de la primera ronda, per part dels espectadors. Va aparèixer a la pantalla un codi QR i, gairebé sense pensar-ho, em vaig trobar amb el mòbil amorrat a la tele. I sí, ho confesso: vaig votar!

 Al dia següent tots els mitjans n’anaven plens: Mariona Escoda, guanyadora d’Eufòria. Vaig estar content  per ella. Vaig estar content perquè el criteri general del públic hagués estat capaç de premiar una reeixida combinació de talent i de treball. Però, per damunt de tot, vaig estar content per un fet en el qual no hi havia reparat fins aquell moment. Tot aquell públic que dansava enfollit davant dels concursants, tots els milers de persones que havien seguit setmana rere setmana el concurs i tot el públic que, dia a dia, havia comentat a casa, al bar o a la feina les actuacions dels diferents participants, ho feien en referència a un programa emès en català. El concurs havia estat capaç de connectar, principalment, amb una amplíssima franja de la població jove de Catalunya. I això, no sol passar. Perquè crec que el principal perill que amenaça actualment la nostra llengua –més encara que les continuades agressions de l’estat- és el tantsemenfotisme, la manca d’il·lusió. Aquella il·lusió que compartíem la majoria de gent que vam viure aquell període malanomenat “transició” i que vam materialitzar en la figura de la Norma, la nena que ens va acompanyar en la recuperació del català a la vida diària. Enmig de tanta discussió actual sobre la pervivència de la llengua, TV3 ha estat capaç de fer una bona diana. Perquè, com diu la Carme Junyent, ningú no ens pot arrabassar la nostra llengua si tenim la ferma voluntat d’usar-la i de mantenir-la.

Segueix sense agradar-me  l’estètica d’aquests programes i em sento, generalment, força allunyat dels gustos musicals que hi apareixen. Molt probablement no el seguiré en noves edicions. Però aplaudeixo la iniciativa de TV3, que crec que en aquesta ocasió ha encertat de ple. Perquè per regar la llengua cal il·lusió. I l'encarnació de la il·lusió pot  dir-se Norma, o Mariona. I a l’Eufòria n’hi ha molta, d’il·lusió.                                                                                                                                         Barcelona,  juny de 2022

diumenge, 22 de maig de 2022

24 HORES "WEIGHING FIGS"

 

Segurament el run-run ja el devia tenir treballant en segon pla en algun racó del meu cap, però fins fa pocs dies no en vaig ser plenament conscient. De tots els fenòmens associats a la transformació de la ciutat en els darrers anys, és el que em té més intrigat i, per més que hi pensi, no hi trobo una explicació.

El cas és que fa poc menys d’un any, la mítica oficina de Correos que hi havia a Aragó-Passeig de Gràcia, va tancar. Durant molts anys m’hi havia passat força hores fent cua per lliurar o recollir enviaments. Ho vaig trobar estrany i, com visc ben a prop i sovint passo pel davant, durant mesos em preguntava quin tipus d’establiment ocuparia aquells baixos, just al costat del restaurant Madrid-Barcelona, ben bé a tocar del Passeig de Gràcia.

A aquella oficina hi tenia també associat el record d’un retrobament casual amb el mestre Xavier Turull, durant la tardor del 99. L’últim retrobament. Jo havia estat alumne seu en els meus anys de joventut i feia molts anys que no ens vèiem. Jo entrava i ell sortia. El vaig aturar i, passat el primer moment, em va reconèixer. Li vaig explicar que construïa i que m’agradaria molt que pogués veure algun violí meu. Vaig observar que vocalitzava amb una certa dificultat, però va estar molt amable i em va dir que tenia un estudi on podríem veure i provar. Li vaig dir que estaria molt content de tenir la seva opinió, em va donar el telèfon i vam quedar que jo el trucaria per concertar una trobada.  Aleshores feia poc temps que construïa i l’instrument del qual n’estava més satisfet era un violí que havia presentat al Primer Concurso Nacional de Luthería José Contreras. En aquells dies el meu violí estava exposat, amb tots els altres, a Màlaga. Estava previst el seu retorn durant el primer trimestre de 2000. I vaig pensar que no venia d’un mes: quan m’arribés a Barcelona, trucaria al mestre i quedaríem. Aquesta trobada, però, no es va poder produir mai perquè Xavier Turull va morir el gener de 2000. Des d’aleshores, sempre que passava pel davant, em venia aquest record.

Fa uns dies vaig veure que aquell local ha obert com a Supermercat 24 hores (SuperMarket Express). La cosa no tindria res d’estrany si no fos que dues portes més enllà, hi ha un altre Supermercat 24 hores exactament igual. I que la fotografia que acompanya aquest text, està feta des de la vorera del davant, just des de la porta d’un Supermercat 24 hores. De camí cap a casa, que és a 300 metres escassos d’aquest punt, vaig comptar set establiments més de les mateixes característiques: Supermercat 24 hores.

Aquests tipus d’establiments –per a mi misteriosos- que estan proliferant de manera exponencial a Barcelona, semblen tots tallats d’un mateix patró. Generalment rètols de plàstic vermells amb lletres blanques (o a l’inrevés), ben llampants. A dins, productes de tota mena, amb presència estel·lar de begudes alcohòliques que, en ocasions, es mostren en exclusivitat a l’aparador del carrer. Però encara que inicialment la imatge d’una botiga/supermercat que hipotèticament vindria a cobrir “necessitats fora d’hora” podria tenir sentit, la tossuda realitat que percebem quan passem per davant d’aquests establiments, a més de la seva enigmàtica proliferació, a mi em genera dubtes. Perquè el que podem veure en la immensa majoria dels casos quan observem un d’aquests “Supermercat 24 hores”, o “SuperMarket Express”, o simplement “paki”, és una botiga totalment buida. Amb sort hi veurem un client a l’interior. Amb molta sort en veurem dos. Difícilment en veurem més. El que trobarem habitualment a prop de la porta d’entrada, és un home de pell fosqueta, en un posat d’avorriment suprem, o pesant figues. I això és el que vaig veure a l’antic local de correus d’Aragó –Passeig de Gràcia, i al que hi ha deu metres abans, i al que hi ha just enfront. I als set més que vaig comptar fins arribar a casa. 

 

No sóc noctàmbul i, per tant, no sé quin aspecte tenen aquestes botigues a les quatre de la matinada. Potser en fer-se la nit avançada, surten milers de turistes de les clavegueres i carreguen bosses d’Ikea plenes ampolles de begudes alcohòliques. Potser sí, però ho dubto. No tinc ni idea del que pot costar el lloguer d’uns baixos de 300 o 400 metres pràcticament al Passeig de Gràcia, però deu coure. No puc entendre la subsistència d’un suposat negoci d’obertura a temps complet i on resulta molt difícil trobar-hi més de dues persones. I, sobretot, no puc entendre la seva creixent implantació. Pot ser que es tracti d’una invasió alienígena, no ho sé...

Tu ho entens?

                                    Barcelona, maig de 2022



dissabte, 26 de febrer de 2022

JOGUINES TRENCADES

 

Encara que vaig néixer a la comarca d’Osona i visc a Barcelona, la meva ascendència materna se situa al Matarranya i m’he sentit sempre vinculat al cinquanta per cent a aquesta terra. Devia tenir uns cinc anys quan m’hi van dur per primera vegada i, des d’aleshores, no hi ha hagut ni un sol any de la meva vida que no hi hagi passat una temporada. En els anys anteriors a la pandèmia, ja que les circumstàncies personals m’ho permetien, solia passar-hi una setmana de cada mes. Quan el passat mes de juny, després de mesos de confinament perimetral, vaig preparar-me la bossa de viatge per sortir cap a Beseit, m’hi vaig posar dos dels darrers llibres publicats per la Carme Junyent. Els rellegiria al poble i això m’ajudaria a tenir els ulls i les orelles obertes, a reflexionar sobre la consistència i presència de la llengua d’aquell Beseit que vaig conèixer fa uns seixanta cinc anys, i la realitat actual.

La idea més nuclear continguda a “El català depèn de tu” és la que ja apareix condensada en el títol. “La llengua no ens la poden prendre si no ho volem”, diu Carme Junyent. En els dies que va aparèixer el llibre recordo la crítica d’algun columnista que li negava aquesta tesi central, en el sentit de traslladar aquesta responsabilitat, del pla individual al de les institucions. Vaig pensar que era una crítica sense gaire sentit, perquè ambdós aspectes no són, de cap manera, mútuament excloents. Estic convençut que a un poble no li poden arrabassar la llengua si no ho vol (exceptuem aquí els casos d’extermini, que també n’hi ha hagut). Però és ben cert que des de les institucions de qualsevol caràcter o nivell, es pot modular, modelar o manipular l’ús social d’una llengua i –element fonamental- la pròpia concepció que els seus parlants tenen sobre ella.

I observant els fets i les pressions –per acció o omissió- encara em sorprèn que avui el català sigui una llengua habitualment parlada entre una determinada franja d’edat de la població, al Matarranya. Però aquest ús quotidià resta reduït del tot a la llengua parlada i en la interacció de persones de la família, o veïnes. És suficient topar amb un rostre desconegut per saltar al castellà. Crec que és una evidència que la llengua local, el català del Matarranya, és una llengua relegada al rang “d’estar per casa”. I per als que tenim una mica de memòria i una certa perspectiva temporal, és també una evidència la progressiva castellanització del vocabulari i, per tant, el progressiu empobriment de la pròpia llengua.

Diu Carme Junyent que una llengua pot liquidar-se en quatre generacions, sent el tall en la transmissió intergeneracional el més sensible dels indicadors. I aquest tall ja és observable actualment. Al llarg del 2021 he fet desenes d’observacions que em duen al convenciment que el català, al Matarranya, és una llengua en vies d’extinció. Per no estendre’m aquí, em limitaré avui a citar-ne dues que, per la seva naturalesa, poden passar més desapercebudes.

A les eleccions municipals del 2007, el consistori entrant va determinar, entre altres accions, que en endavant s’inclouria el català en els pregons. Es pregonava en català i després, en castellà. La mesura va ser rebuda a Beseit entre curiositat i indiferència. Des d’aquells a qui els feia gràcia escoltar pels altaveus allò de “avui dijous, sardineta, escrita, mare del lluç...” fins aquells que ho consideraven superflu, amb el més que suat argument que en castellà “así nos entendemos todos”.  Personalment vaig viure aquest petit avenç amb il·lusió i esperança. La coincidència d’aquest moment amb altres iniciatives d’expressió cultural que havien aflorat de forma admirable al poble em dugueren a pensar, ingènuament, que anàvem cap endavant.  El pregó en català va mantenir-se fins a les eleccions del 2015 quan, poc temps després de la presa de possessió del nou consistori, el català va desaparèixer del pregó.

El passat mes de juny vaig adreçar una breu carta a l’alcalde de Beseit. Com és sabut l’actual alcalde s’ha vist envoltat de diverses polèmiques, algunes ben pintoresques. Imagino  que en rebre la meva carta devia esperar-se un altre contingut. Però no: jo li preguntava simplement per les raons que l’havien dut a eliminar el català dels pregons. Van passar mesos sense obtenir cap resposta mentre jo l’imaginava en el tràngol d’haver d’escriure en un paper una justificació coherent a una decisió que era pura incoherència.  Cap a finals d’agost vaig adreçar-li un segon escrit, amb registre d’entrada, reclamant-li una resposta. Passats uns dies vaig rebre una lacònica carta en la qual es presentava l’impresentable argument següent (literal):  indicarle que esta decisión fue adoptada con igual criterio que el de hacer los pregones en catalán, es decir, decisión de la nueva Corporación Municipal.” En poques paraules: tantsemenfotisme institucional, en el millor dels casos.

La segona observació, que em va resultar especialment trista, la vaig fer a Beseit la passada nit de Reis. La meva dona i jo havíem anat a passar-hi només el Cap d’Any, però un positiu Covid en la família romanent a Barcelona ens va obligar a perllongar la nostra estada. Cap problema: ens feia il·lusió perquè, malgrat haver conegut Beseit tota la vida i en totes les èpoques de l’any, mai no havíem viscut la màgica nit al poble. Encara que ja ens queden lluny els anys d’implicació directa en la nit de Reis, aquella nit freda i ventosa vam atansar-nos a seguir la rua reial que menava a la plaça, on Ses Majestats imaginàvem que farien el seu parlament dirigit als infants. Com tothom sap, els Reis de l’Orient, a més de ser bons, rics i savis, són també políglotes. I en un parlament  presumptament adreçat als nens i nenes, vam creure –altre cop ingènuament- que aquest parlament, per proximitat i calidesa, es faria en la llengua local.  Però el discurs que va fer el patge reial, a més d’anar clarament dirigit als adults, es va fer en castellà. 

 

Vam tornar a casa amb la sensació que pot tenir un infant quan els Reis li han portat una joguina trencada. I és que suposo que, per a algunes ments, imaginar que un rei, per molt savi, màgic i políglota que sigui, pugui expressar-se en català, no és només inimaginable, sinó segurament, també inconvenient.   

Tenim mala peça al teler. Segueixo pensant que no ens poden prendre la llengua, si no ho volem. Però davant del context actual de pressions intenses –polítiques, socials i demogràfiques- només resulta possible la seva pervivència des del coneixement i des d’una actitud de militància permanent. I si algun dia, al Matarranya o a Barcelona, la nostra llengua desapareix, nosaltres n’haurem estat els primers responsables.  

                                               Barcelona, febrer de 2022



dissabte, 28 d’agost de 2021

EL CATALÀ DE CARTRÓ PEDRA

 

En aquests darrers dies a Beseit, al temps que m’assabento que el senyor Sean Scully, pobret meu, ha hagut de sortir corrents de Barcelona perquè sent parlar català arreu, em trobo unes notes meves de l’època prepandèmica. Deu fer cosa d’un any que vaig haver-me de canviar el mòbil. A corre-cuita vaig copiar arxius al nou dispositiu, entre els quals, un bloc de notes. I entre elles, aquesta mostra d’allò que podríem anomenar “poètica panarra”.

 

“El pa de la mare”

“Estàs tan tendre que m’emociona” (Santa Glòria)

“M’enamora veure’t cada matí” (L’Obrador del Molí)

“L’aroma del pa” (Fleca Passeig de Sant Joan)

“Un pa fet amb amor és una creació única”

“Pans fets de forma tradicional amb llargues fermentacions i repòs” (Massamara)

“Fem que cada dia sigui un bon dia” (365)

“El nostre pa està fet a mà cada nit per a tu (“boulangerie” Bailèn-Còrsega)

“El pa de la iaia Maria”

 ...

No sé ben bé amb quina finalitat, però el cas és que durant un temps em va donar per anotar aquestes frases, exposades habitualment de manera ostentosa, sempre que m’aturava a esmorzar en alguna de les “fleques-degustació” que han proliferat de forma epidèmica en els darrers anys a Barcelona. Són només algunes de les que vaig anotar, en algun cas incloent el lloc. Frases que ens transporten a la infantesa, que ens fan sentir la calidesa i seguretat de la llar, que ens evoquen la feina ben feta, l’olor d’allò autèntic, l’escalf de la mare. Frases escrites sempre en català, amb tipografies amables i reproduïdes sobre suports de fusta. Tot molt autèntic...

Qualsevol passavolant vingut de terres espanyoles que observi aquestes retolacions tindrà la il•lusòria sensació que el català és la llengua dominant a Catalunya. Si el visitant és un “periodista” amb més ganes de promoció que moral, probablement escriurà un article parlant de l’aclaparadora pressió exercida pel govern català sobre els pobrets espanyols, que es veuen obligats a passar gana per no poder accedir als béns i serveis “en el idioma que entendemos todos”. Aprofitarà per disparar genèricament contra els catalans i, com no, ressaltarà la manipulació i adoctrinament exercit des de l’escola i des de TV3. Un o altre mitjà espanyol li ho comprarà, tot elogiant la seva prosa i la seva perspicàcia. Segurament el senyor Scully, fart de pintar quadrets de colors i amb la pulsió catalanòfoba en ebullició –el canvi climàtic, ja se sap-, li ha donat per afegir-se al carro.

Però qualsevol catalanet barceloní sap perfectament que si entra en un d’aquests establiments, la probabilitat que té d’interaccionar o mantenir una mínima conversa en català, és pràcticament nul•la. El patró més habitual és trobar-te al davant una dependenta amb la pell de color cafè amb llet (sembla que el color de la pell s’usa com un element més de l’atrezzo), que potser et dirà “sielito” o “cariño”, i que segurament et servirà una cosa que no és exactament allò que li has demanat. I aquesta és la pura i trista realitat. La presència del català, a Barcelona, té una funció fonamentalment ornamental. Una presència, majoritàriament, de cartró pedra.

Però no voldria ser de cap manera injust amb aquelles persones nouvingudes –poques, molt poques- que fan l’esforç, segurament gens fàcil, de llançar-se a parlar la nostra llengua. Encara que només n’existís una, ho hauria de dir. Perquè algun cop, també m’ha passat. I quan m’ha passat, he sentit l’impuls d’abraçar aquella dependenta de la pell de color cafè amb llet. Però m’he contingut i m’he limitat a fer allò que en la situació de militància catalanoparlant, crec que he de fer: reforçar positivament aquesta actitud. Felicitar-la, interessar-me pel seu origen i pel seu esforç i donar-li les gràcies. Un agraïment que no és, de cap manera, de cartró pedra.

                                                               Beseit, agost 2021.

 


 

dijous, 20 de maig de 2021

A 48 hores de la final de la Menuhin Competition 21

 

Som a poques hores de la prova final del concurs Menuhin 2021, que tindrà lloc a Richmond (Virgínia) el proper dissabte 22. En la categoria “senior” han arribat a la final quatre violinistes joves, amb una trajectòria densa i brillant, atesa la seva joventut. Les estatunidenques d’origen oriental Karisa Chiu i Hana Chang, l’alemany d’origen oriental Simon Zhu i la granadina –d’origen granadí- María Dueñas es disputaran l’honor immens de guanyar el Menuhin 21.

Poques situacions puc imaginar a la vida tan carregades de pressió psicològica com el que deu representar la participació en un concurs de tan elevat nivell.  I sempre he tingut una opinió i un sentiment ambivalent cap a l’existència d’aquest tipus de concurs. Sempre he detestat aquest  afany compulsiu d’assenyalar  algú com “el millor”, “el més gran”, ja sigui violinista, intèrpret de qualsevol instrument, director, compositor...  I aquests certàmens contenen, en la seva essència, aquesta idea. I això, vulguis que no, pot induir a oblidar que el darrer dels participants duu dins seu un torrent de talent negat a la immensa majoria dels humans.

En castellà i en català, el mot “concurso” o “concurs” té significats diferents i fins i tot, contraposats. “Concurs” significa concurrència, trobada, congregació de persones que convergeixen en una activitat. Quan l’any 1999 vaig presentar un violí meu al primer “Concurso Nacional de Luthería José Contreras”, ho vaig fer perquè en l’ànim del seu promotor, el mestre José Ángel Chacón hi havia, fonamentalment, aquest propòsit: una mostra variada del treball efectuat per diversos artesans de l’estat. De no haver estat així, molt probablement no m’hi hagués presentat amb el que era el meu tercer o quart instrument. Aquest significat de la paraula “concurs” és ben pròxim al més nostrat “aplec”.

“Concurs” significa també ajut, suport: “ho ha pogut assolir gràcies al concurs de...”. Un significat ben oposat al de l’esdeveniment referit i que, en anglès,  no deixa cap dubte sobre la seva essència: “Menuhin Competition”.  Es tracta d’escollir el millor entre els millors. Però una cosa es un concurs/competició  literari, o un concurs de lutieria, o un concurs sobre qualsevol cosa que pugui ser cuita, treballada, estudiada, feta i refeta en la solitud d’un estudi/taller i una altra cosa ben diferent és aquell concurs on es posa en joc el treball de molts anys en una execució en viu, curta i efímera. I és en aquesta situació que considero que la preparació psicològica i la personalitat són tan importants i decisives com el talent.

Dels quatre finalistes en la categoria “senior” (que et qualifiquin de “senior” amb divuit anys, també té nassos), només conec María Dueñas. L’he anat resseguint, sovint amb la boca oberta, des de fa dos anys. Ho té tot. La considero un diamant polit i li auguro una carrera brillant. I estic segur que, si furguéssim en la història personal i en el recorregut dels altres tres finalistes, trobaríem mil raons per bocabadar-nos, i segurament per commoure’ns. Però els concursos -aquests maleïts concursos-, cerquen això: assenyalar i distingir “el millor”.

Fa dies que segueixo el Menuhin Competition 21, en la mesura que puc. No voldria ser a la pell de ningú del jurat. Però d’aquí a 48 hores el concurs tindrà un vencedor o una vencedora. I mireu, la meva intuïció femenina em diu que la María se l’endurà.  I he de dir que el fet que sigui espanyola no me la fa sentir més pròxima que a l’alemany, l’estatunidenca o la singaporesa. No és això. És la seva execució impecable, la seva presència sobirana i el seu desbordant talent. Espero que sigui així i ben aviat ho sabrem.

                           

                                          Barcelona, 20 de maig de 2021


 

PS: El 23 de maig de 2021 María Dueñas va ser proclamada vencedora del Concurs Menuhin.

dissabte, 8 de maig de 2021

CERVICALS

Definitivament, no ho porto bé. No porto bé el fet de no poder sortir a córrer.

A principis de febrer vaig patir dues crisis intenses de dolor cervical. No n’havia patit mai. El traumatòleg em va demanar una RM que va evidenciar moltes més anomalies de les que podia imaginar en una zona del meu cos fins aleshores ignorada. Un tractament farmacològic va reduir eficaçment el dolor en un parell de dies, però les alteracions vertebrals que de manera callada han anat visitant-me, tenen tota la intenció de quedar-se  definitivament a viure amb mi.  Una vintena de sessions de fisioteràpia no ha aconseguit eliminar el dolor residual que em produeixen determinats moviments de rotació del cap. Per ser precisos, no han aconseguit res.

“Si he de deixar de córrer, soc home mort”. Va ser la resposta automàtica i sense filtre que em va sortir de l’ànima quan el traumatòleg va respondre la meva pregunta sobre aquesta qüestió. Al metge li havia explicat que, de tota la vida, tenia l’hàbit de sortir a córrer de tant en tant  i això li devia proporcionar una hipòtesi plausible sobre l’origen de la meva lesió. Error fatal, per la meva part. La conseqüència: un moviment de mans amb els palmells oberts, amunt i avall, indicant-me clarament que ho havia de deixar.  “De moment”, va afegir, en veure la meva cara. Però un “de moment” per causa d’una lesió presumptament irreversible, pot ser molt llarg.  Em va dir que provaríem altres tractaments de fisioteràpia i que, en última instància, hi havia la possibilitat d’infiltrar, encara que “la zona és delicada, requereix quiròfan i monitorització precisa”.  Fa tres mesos que no surto a córrer, els dolors estan reduïts a una molèstia en el gir pronunciat de cap i no tinc cap intenció de deixar-me punxar en una zona tan pròxima a la sala de màquines. Un minúscul error en el punt d’infiltració podria provocar que sortís del quiròfan delerós d’enaltir el borbó, o de votar qualsevol partit espanyolista. Fora, fora...

Córrer és l’únic esport que he practicat regularment a la vida i no sento atracció per cap altre. Vaig començar a córrer pels voltants  dels quinze anys. En aquella època el meu espai habitual era la muntanya de Montjuïc. Posteriorment i durant molts anys, vaig ser assidu de l’escullera. Solia sortir de casa, baixava per Pau Claris i Via Laietana i m’encarava cap a l’escullera fins arribar al far i el desaparegut Porta Coeli. L’escullera era un lloc perfecte per a corredors i per a parelles enteladores de vidres de cotxe. Quan es va remodelar la façana marítima, coincidint també amb una altra etapa vital, el meu lloc més habitual va passar a ser el Parc de la Ciutadella. Això pel que fa a Barcelona. Quan soc a Beseit, ho he fet durant molts anys per carretera o per camins de muntanya. Sempre que visito una ciutat nova intento conèixer les seves ferreteries i els seus espais on es pot córrer. Córrer em fa sentir bé, físicament i psíquica. Córrer m’ha permès mantenir-me en una forma física acceptable i també metabolitzar situacions de frustració i moments difícils.  I si en alguna ocasió he tingut alguna idea reeixida o útil per a altres persones, amb tota seguretat l’he parit mentre corria.

Si les meves lesions s’haguessin revelat a les dorsals o, encara més, a les lumbars, jo podria estar d’acord en establir una possible causa en el fet de córrer. Però ni la meva intuïció ni la meva raó vinculen el córrer amb les alteracions cervicals. I és que al metge li vaig parlar de córrer, però no li vaig parlar de les moltes hores que he passat amb el cap inclinat damunt del banc de treball. Sumades a d’altres hàbits posturals que potser no siguin els més aconsellables, a més -això sempre- del factor edat.

Conscient que tinc cervicals, escric això un divendres, poques hores abans que em subministrin la primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca per prevenir la Covid-19. A primera hora del matí treballava per donar una resolució gràcil al taló del violí que estic finalitzant. Mentre donava voltes al taló, donava també voltes a tot això, embolcallat per la llum d’un preciós dia de primavera.  S’albira un cap de setmana esplèndid en què, molt probablement, no estaré en condicions de sortir per les reaccions del vaccí. Fins que, de sobte, ho he vist clar: després de tres mesos, avui havia de tornar a sentir l’aire a la cara. M’he vestit d’esport i he sortit, camí de la Ciutadella.

Mentre corria  (eufemisme) pel parc  em venia al pensament la imatge del taló que havia donat per definitivament perfilat poca estona abans, al taller. I ha estat aleshores que, potser pel plus d’oxigenació que sempre comporta l’exercici, he establert la relació entre el meu rampell d’avui i la feina que estava fent. Si al fons d’un violí també se’l coneix sovint com a “esquena”; si al mànec d’un violí se’l coneix sovint com a “coll” i a la voluta com a “cap”, se m’acut un altre nom anatòmic molt adient per a aquest punt de l’instrument on hi convergeixen tantes corbes.  

 

 Barcelona, 7 de maig de 2021