Trobo a faltar l'Agustín

Est’home se va morir! 

És la idèntica resposta que he rebut de dos vilatans aquest estiu en preguntar-los per l’Agustín. M’han dit que va morir enguany després d’uns mesos d’ingrés en una residència, lluny del poble. I quan els he preguntat per l’únic aspecte que jo coneixia d’ell, allò que tant em va sorprendre quan me’n va parlar fa uns quinze estius, tots dos han posat cara de no saber-ne res. Dos veïns del poble, que han conegut l’Agustin durant anys en el seu dia a dia, no coneixien l’única dimensió seva que, als meus ulls, el convertia en un ésser únic i en certa manera, admirable. Dos veïns del poble que no sabien que l’Agustin era –per a mi- l’home que xiuxiuejava les orenetes. 

L’Agustín formava part del paisatge humà de Beseit. Malgrat que durant anys ens hauríem creuat centenars de vegades, jo no sabia res d’ell i ell, molt probablement, no sabia res de mi, més enllà de ser el rostre familiar d’un foraster que tenia el vici recurrent de fer estades al poble. Però hi havia alguna cosa en l’Agustín que feia que t’hi fixessis. Potser era el seu aspecte fràgil, una complexió menuda que, any rere any, semblava fer-se cada cop més menuda i que, en dies ventosos, hom podia imaginar el perill que no fos endut per l’aire. O potser el fet de viure a la darrera casa del poble en la sortida que segueix el curs del Matarranya, la més transitada per vilatans i forasters, que feia força probable coincidir amb ell. El cas és que per a mi i durant molt de temps, l’Agustín va ser poc més que la imatge familiar d’un camperol, sovint dins d’un vehicle d’edat impredictible i carburació dubitativa. I gairebé sempre que passava per davant de la seva casa em preguntava per la utilitat d’aquell forat. Un petit forat rectangular d’uns 8x5 cm, retallat sobre la superfície metàl•lica de la porta del seu garatge, sempre pintada de color verd. 

I va ser pels voltants del 2010, una tarda d’estiu que jo tornava de córrer pel camí del Parrissal, que me’l vaig trobar assegut, vora la porta del seu garatge, com esperant algú. Mentre creuàvem una salutació rutinària vaig pensar que aquell era el moment per aclarir el misteri del forat. Així que després d’algun comentari sobre el temps, per obrir conversa, li vaig confessar que feia temps que jo em preguntava pel sentit d’aquella minúscula finestra oberta a la persiana del seu garatge. És lo pas per a les orenetes, em va respondre. I en veure’m receptiu, en veure que m’interessava per la qüestió, l’Agustín va iniciar una inesperada i sorprenent classe magistral sobre el món de les orenetes. Em va parlar del seus hàbits, dels llargs viatges que feien cada any provinents de l’Àfrica, de com ell n’esperava l’arribada cap al mes de març – algun any ja arriben al febrer-, de com s’asseia a la porta de casa per observar les seves evolucions a la caiguda del dia, de la immensa quantitat de mosquits que podien engolir i del que això representava per a nosaltres, de la sòlida fidelitat que s’establia entre les parelles... L’Agustín em va parlar de moltes coses però, sobretot, em va transmetre un profund sentiment d’amor i agraïment envers aquells éssers menuts i lleugers que alegraven els seus capvespres. Un sentiment que podia condensar-se en aquell “sort ne tenim, de les orenetes!” amb què va reblar el seu discurs. 

Vaig poder veure també l’interior del seu garatge. Desenes de nius d’orenetes envoltaven el sostre d’un espai que per a elles constituïa un segur i confortable allotjament, un espai on cuidar i alimentar els menuts amb total garantia. A pocs metres hi havia aigua clara i bona terra, imprescindibles per obtenir el fang per construir els seus nius. Durant l’època de criança les orenetes entraven i sortien del garatge de l’Agustín pel forat practicat a la porta, en un incansable anar i venir que constituïa tot un espectacle. Recordo que durant els dies següents, cap al capvespre vaig atansar-me a la casa per contemplar-ho. Era realment sorprenent veure la rapidesa i l’absoluta precisió amb què les orenetes encertaven a esmunyir-se, tot replegant les ales i amb una certa aparença kamikace, a través del forat. Amb la càmera vaig intentar repetidament captar el minúscul instant en què es produïa l’entrada de l’oreneta per la finestra, però mai no vaig poder-ho aconseguir. 

Des d’aquella tarda vaig mirar-me l’Agustín amb ulls diferents. Vaig veure en ell un ésser sensible, amant de la natura i en perfecta harmonia amb ella. Desconec com era la seva relació amb els veïns del poble, perquè sempre l’havia vist sol. Però estic segur que mantenia una excel•lent relació i una eficaç comunicació amb les orenetes. Elles embellien la seva existència i l’informaven puntualment dels canvis de temps. Vaig parlar per darrer cop amb l’Agustín durant la primavera de 2022. En preguntar-li per les orenetes em va dir que el 2020, l’any d’esclat de la pandèmia, misteriosament no havien vingut – elles ho saben tot -, però que ara ja tornaven a arribar. Em va explicar també que degut a unes obres de remodelació, l’espai destinat a allotjament per a les orenetes l’havia traslladat a un pati semicobert de la part posterior de la casa, on ja estaven niant. No el vaig tornar a veure.

Aquest dies a Beseit no puc passar per davant de casa seva sense tombar la mirada cap a la menuda finestra de les orenetes. Segueix al seu lloc, encara que ja no s’hi veu entrar ni sortir, a cap hora, una oreneta. Com ha passat amb moltes cases del poble, la de l’Agustín ha estat habilitada com a "Vivienda de Turismo Rural" i a Internet hi trobem “Casa Agustín” com una opció més, de les moltes existents, en una vila que sembla haver lliurat el seu futur de forma íntegra al negoci turístic. Recordant allò que em va dir el darrer cop que vam parlar, he vorejat la casa i des del carrer he pogut veure el pati semicobert en el qual em va dir que niaven, fa un parell d’anys, les orenetes. Cap niu, cap oreneta. Sembla que els actuals propietaris han considerat que l’allotjament turístic i l’allotjament de les orenetes, són incompatibles. 

Beseit és un poble amb poc més de quatre-cents habitants censats i el conec de tota la vida. Al llarg dels anys he trobat persones que, com l’Agustín, mantenien una relació harmònica amb els éssers vius i amb la natura en general, que mostraven respecte i estimació pels animals. Però he conegut també l’existència de maltractadors, galifardeus i capsigranys, segurament com passa arreu. El fet lamentable des del meu punt de vista és, però, que des de l’administració local es fomentin determinats comportaments i es doni suport a actes on hi ha humiliació i sofriment animal, amb el retorçat pretext d’oferir una suposada diversió i atracció turística, fet del qual -n’estic segur- una part molt important dels vilatans se n’avergonyirà. Sembla que el consistori, recentment reconstituït, s’ha alineat perfectament amb els nous aires que bufen des del govern aragonès i des de les espanyes més cavernícoles. El fet és que un ban municipal d’aquesta mateixa setmana anuncia que per a les properes festes patronals d’aquest mes d’agost, es recuperarà “el espectáculo de vaquillas”. És el que hi ha, i d’on no n’hi ha, no en raja. Mal temps per a la lírica, mal temps per a la llengua i mal temps per a la cultura. Diria que aquest estiu, a Beseit, hem tingut menys orenetes i molts més mosquits. 

I, per tot plegat, encara que pràcticament no el coneixia, trobo a faltar l’Agustín. 

                                                               Beseit, agost de 2023 

 

 

Doña Manolita

 

Cada any per aquestes dates, després d’escoltar l’anunci de la llagrimeta sobre el sorteig de la Lotería Nacional, me’n recordo d’ella, de Doña Manolita. Em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa força anys, a Madrid estant, un dia com avui. Devia ser pels voltants del 2000, cap a mitjan desembre, amb un fred intens, d’aquell fred que no solem tenir per aquí. Aquell fred que glaça les orelles i que fa pensar en allò de “cuando el grajo vuela bajo...”. Per aquella època viatjava sovint a Madrid, però crec que aquell era el primer cop que hi era en dates pròximes a Nadal. Potser per això, encara que n’havia sentit parlar, no havia passat mai en dates pròximes al sorteig de Nadal, per davant del mític establiment de loteries situat al número 31 de la madrilenya Gran Vía.  

 La contemplació d’aquella cua monumental, tot i conèixer per referències el fenomen que es repeteix cada any, no va deixar de sorprendre'm. La cua era, quantitativament i qualitativa, peculiar. Quantitativament perquè era immensa. Sortia de l’establiment una cua molsuda i resseguia la vorera baixant pel carrer Mesonero Romanos, fins a perdre’s de vista. Des de Gran Via no vaig poder veure’n el final. Qualitativament perquè al personal, malgrat el fred i la llarguíssima espera, no se’l veia ni emprenyat, ni contrariat, ni infeliç. Vaig estar-me una bona estona contemplant l’espectacle, en un improvisat exercici de psicosociologia recreativa. L’establiment era relativament petit i només entrar-hi et senties posseït per l’aura omnipresent de la seva fundadora, traspassada a principis dels cinquanta, però ben present en una fotografia de vores difuminades que, acompanyada d’un pomet de flors, atorgava a l’habitacle d’atenció un cert aire de santuari.

Però no va ser la mirada ferma i decidida de Doña Manolita, ni tampoc la cua sense fi que sortia del local on, segons em va dir algú, podies passar-hi ben bé tres o quatre hores. Allò que aquell dia vaig trobar fascinant va ser una altra cosa. Just al davant de la porta de l’establiment, a l’extrem de la vorera, un home hi tenia plantada una tauleta de càmping, de potes plegables, damunt de la qual  oferia als vianants el seu producte: dècims de loteria... de Doña Manolita!  M’hi vaig atansar per comprovar-ho: fileres de dècims de loteria amb el segell de l’establiment. Òbviament aquest senyor devia disposar  del vist-i-plau  de la botiga, perquè estava ben instal·lat i ben tranquil. Fins i tot, potser massa tranquil. Perquè el que resultava sorprenent era que, només molt de tant en tant, algú s’hi aturava.  El gruix de la gent preferia fer tres o quatre hores de cua, des de la convicció profunda que l’accés al santuari de l’egrègia senyora els aportaria un plus de fortuna.

Ara fa més de deu anys que no visito Madrid. També és cert que actualment no se m’hi ha perdut res i que els aires que bufen per allà, no m’hi conviden.  He sabut que Doña Manolita, després de vuitanta anys, ja no és al 31 de la Gran Via madrilenya. Una revisió del lloguer, l’any 2011, va fer que es traslladés el negoci al carrer Carmen 22. Sembla, però, que el canvi li ha provat. He llegit algun titular on s’assenyala com un gran triomf la fita d’haver superat el rècord de cinc hores de cua per comprar un dècim. 

La conclusió és clara. Si considerem que a la loteria del Gordo de Navidad hi juguem pràcticament tothom –fins i tot els qui no juguem mai a la loteria- i considerem que els milers de persones que conformen les cues, cada mes de desembre, davant de Doña Manolita, són una mostra heterogènia i representativa de la població, si més no, de la comunitat de Madrid, arribem a la conclusió que existeix un ampli substrat d’aquesta població que funciona sobre un tipus de pensament màgic, ben allunyat de la racionalitat. Ep!... i tots voten!

A la vista de com van les coses, crec que puc pronosticar que en pocs anys sentirem la notícia que Doña Manolita ha superat les dotze hores de cua. I tots els madrilenys, ben cofois, sentiran un cop més l’orgull de viure al melic de la democràcia més exemplar del món. 

 

                                              Barcelona, desembre de 2022

                                                                        

                                                                    

EUFÒRIA

Divendres al vespre estava rebentat. Però rebentat, rebentat. La calor i jo no mantenim bona relació. Havent sopat, em vaig escarxofar al sofà i vaig posar TV3, pensant que duraria (jo) un parell de minuts. Però aquella nit, a la tele, a tothom se’l veia exultant, com posseït: havia arribat el gran moment de la final d’Eufòria, el programa estrella de la cadena, del qual tothom en parla i que jo no havia vist mai. Pel que havia pogut escoltar, aquest programa segueix el format d’altres programes de cadenes menys amigues que pretenen identificar talents, generalment en l’àmbit de la música pop-rock. Programes on hi ha molta parafernàlia, molta llumeneta, molt d’escarafall i un jurat format normalment per tres presumptes experts musicals.  És cert que a TV3 ja hi va haver un programa de format una mica semblant, “Oh happy day”, que vaig seguir amb interès. Però potser pel seu format, pel seu to, per la música que s’hi presentava, o perquè se centrava en el moviment coral, en el meu caparró sempre el vaig integrar com un programa diferent als “cercatalents” que corren per les cadenes.

Potser per l’excitació que hi havia, no em vaig adormir als dos minuts. Els presentadors van explicar com funcionaria la final. Els tres finalistes cantarien una cançó i després el públic votaria des de casa. Després d’una obertura espatarrant protagonitzada pels participants despenjats d’Eufòria i després d’unes connexions amb els municipis d’origen dels tres finalistes  mostrant la claca local totalment entregada, va cantar el primer dels finalistes, un xicot  d’aparença desmenjada que, enmig d’una treballada coreografia, anava cridant, de tant en tant : Pom!...Pom!...Pom!...

Quan ja començava a aclucar els ulls va intervenir la segona finalista, una jove de bellesa mediterrània i un punt salvatge que, embolcallada de blau, va fer una bellíssima versió de “La mare”. Mentre l’escoltava i la càmera es recreava en el seu rostre, vaig reparar en aquella mirada oceànica. I va ser aleshores,veient aquells ulls, que em va venir el record. Vaig agafar el mòbil i obrir l’aplicació. I sí, vaig veure que era ella, Mariona Escoda, aquella noia que deu fer un parell d’anys em va demanar amistat al Facebook i que jo, després de donar un cop d'ull al seu mur, vaig acceptar. Afinació perfecta, domini absolut de la veu i tota la tendresa que la cançó requeria. Els “entesos”del jurat es van desfer en elogis i algú d’ells va comentar, referint-se a tot el seu pas pel programa, que era l’única participant que no havia entrat mai “a la zona de perill”. Jo no sabia a què es referien amb això de la “zona de perill”, però en un concurs com aquest, resulta fàcil imaginar-ho.  Després d’escoltar la tercera finalista, veient que no podia mantenir més les persianes alçades i que la cosa anava per llarg, vaig decidir retirar-me a descansar. Però abans d’anar-me-n’hi, vaig fer una cosa que si algú m’hagués dit una hora abans que jo faria, no m’ho hagués cregut de cap manera. Els presentadors van dir que es procedia a la votació de la primera ronda, per part dels espectadors. Va aparèixer a la pantalla un codi QR i, gairebé sense pensar-ho, em vaig trobar amb el mòbil amorrat a la tele. I sí, ho confesso: vaig votar!

 Al dia següent tots els mitjans n’anaven plens: Mariona Escoda, guanyadora d’Eufòria. Vaig estar content  per ella. Vaig estar content perquè el criteri general del públic hagués estat capaç de premiar una reeixida combinació de talent i de treball. Però, per damunt de tot, vaig estar content per un fet en el qual no hi havia reparat fins aquell moment. Tot aquell públic que dansava enfollit davant dels concursants, tots els milers de persones que havien seguit setmana rere setmana el concurs i tot el públic que, dia a dia, havia comentat a casa, al bar o a la feina les actuacions dels diferents participants, ho feien en referència a un programa emès en català. El concurs havia estat capaç de connectar, principalment, amb una amplíssima franja de la població jove de Catalunya. I això, no sol passar. Perquè crec que el principal perill que amenaça actualment la nostra llengua –més encara que les continuades agressions de l’estat- és el tantsemenfotisme, la manca d’il·lusió. Aquella il·lusió que compartíem la majoria de gent que vam viure aquell període malanomenat “transició” i que vam materialitzar en la figura de la Norma, la nena que ens va acompanyar en la recuperació del català a la vida diària. Enmig de tanta discussió actual sobre la pervivència de la llengua, TV3 ha estat capaç de fer una bona diana. Perquè, com diu la Carme Junyent, ningú no ens pot arrabassar la nostra llengua si tenim la ferma voluntat d’usar-la i de mantenir-la.

Segueix sense agradar-me  l’estètica d’aquests programes i em sento, generalment, força allunyat dels gustos musicals que hi apareixen. Molt probablement no el seguiré en noves edicions. Però aplaudeixo la iniciativa de TV3, que crec que en aquesta ocasió ha encertat de ple. Perquè per regar la llengua cal il·lusió. I l'encarnació de la il·lusió pot  dir-se Norma, o Mariona. I a l’Eufòria n’hi ha molta, d’il·lusió.                                                                                                                                         Barcelona,  juny de 2022

24 HORES "WEIGHING FIGS"

 

Segurament el run-run ja el devia tenir treballant en segon pla en algun racó del meu cap, però fins fa pocs dies no en vaig ser plenament conscient. De tots els fenòmens associats a la transformació de la ciutat en els darrers anys, és el que em té més intrigat i, per més que hi pensi, no hi trobo una explicació.

El cas és que fa poc menys d’un any, la mítica oficina de Correos que hi havia a Aragó-Passeig de Gràcia, va tancar. Durant molts anys m’hi havia passat força hores fent cua per lliurar o recollir enviaments. Ho vaig trobar estrany i, com visc ben a prop i sovint passo pel davant, durant mesos em preguntava quin tipus d’establiment ocuparia aquells baixos, just al costat del restaurant Madrid-Barcelona, ben bé a tocar del Passeig de Gràcia.

A aquella oficina hi tenia també associat el record d’un retrobament casual amb el mestre Xavier Turull, durant la tardor del 99. L’últim retrobament. Jo havia estat alumne seu en els meus anys de joventut i feia molts anys que no ens vèiem. Jo entrava i ell sortia. El vaig aturar i, passat el primer moment, em va reconèixer. Li vaig explicar que construïa i que m’agradaria molt que pogués veure algun violí meu. Vaig observar que vocalitzava amb una certa dificultat, però va estar molt amable i em va dir que tenia un estudi on podríem veure i provar. Li vaig dir que estaria molt content de tenir la seva opinió, em va donar el telèfon i vam quedar que jo el trucaria per concertar una trobada.  Aleshores feia poc temps que construïa i l’instrument del qual n’estava més satisfet era un violí que havia presentat al Primer Concurso Nacional de Luthería José Contreras. En aquells dies el meu violí estava exposat, amb tots els altres, a Màlaga. Estava previst el seu retorn durant el primer trimestre de 2000. I vaig pensar que no venia d’un mes: quan m’arribés a Barcelona, trucaria al mestre i quedaríem. Aquesta trobada, però, no es va poder produir mai perquè Xavier Turull va morir el gener de 2000. Des d’aleshores, sempre que passava pel davant, em venia aquest record.

Fa uns dies vaig veure que aquell local ha obert com a Supermercat 24 hores (SuperMarket Express). La cosa no tindria res d’estrany si no fos que dues portes més enllà, hi ha un altre Supermercat 24 hores exactament igual. I que la fotografia que acompanya aquest text, està feta des de la vorera del davant, just des de la porta d’un Supermercat 24 hores. De camí cap a casa, que és a 300 metres escassos d’aquest punt, vaig comptar set establiments més de les mateixes característiques: Supermercat 24 hores.

Aquests tipus d’establiments –per a mi misteriosos- que estan proliferant de manera exponencial a Barcelona, semblen tots tallats d’un mateix patró. Generalment rètols de plàstic vermells amb lletres blanques (o a l’inrevés), ben llampants. A dins, productes de tota mena, amb presència estel·lar de begudes alcohòliques que, en ocasions, es mostren en exclusivitat a l’aparador del carrer. Però encara que inicialment la imatge d’una botiga/supermercat que hipotèticament vindria a cobrir “necessitats fora d’hora” podria tenir sentit, la tossuda realitat que percebem quan passem per davant d’aquests establiments, a més de la seva enigmàtica proliferació, a mi em genera dubtes. Perquè el que podem veure en la immensa majoria dels casos quan observem un d’aquests “Supermercat 24 hores”, o “SuperMarket Express”, o simplement “paki”, és una botiga totalment buida. Amb sort hi veurem un client a l’interior. Amb molta sort en veurem dos. Difícilment en veurem més. El que trobarem habitualment a prop de la porta d’entrada, és un home de pell fosqueta, en un posat d’avorriment suprem, o pesant figues. I això és el que vaig veure a l’antic local de correus d’Aragó –Passeig de Gràcia, i al que hi ha deu metres abans, i al que hi ha just enfront. I als set més que vaig comptar fins arribar a casa. 

 

No sóc noctàmbul i, per tant, no sé quin aspecte tenen aquestes botigues a les quatre de la matinada. Potser en fer-se la nit avançada, surten milers de turistes de les clavegueres i carreguen bosses d’Ikea plenes ampolles de begudes alcohòliques. Potser sí, però ho dubto. No tinc ni idea del que pot costar el lloguer d’uns baixos de 300 o 400 metres pràcticament al Passeig de Gràcia, però deu coure. No puc entendre la subsistència d’un suposat negoci d’obertura a temps complet i on resulta molt difícil trobar-hi més de dues persones. I, sobretot, no puc entendre la seva creixent implantació. Pot ser que es tracti d’una invasió alienígena, no ho sé...

Tu ho entens?

                                    Barcelona, maig de 2022

JOGUINES TRENCADES

 

Encara que vaig néixer a la comarca d’Osona i visc a Barcelona, la meva ascendència materna se situa al Matarranya i m’he sentit sempre vinculat al cinquanta per cent a aquesta terra. Devia tenir uns cinc anys quan m’hi van dur per primera vegada i, des d’aleshores, no hi ha hagut ni un sol any de la meva vida que no hi hagi passat una temporada. En els anys anteriors a la pandèmia, ja que les circumstàncies personals m’ho permetien, solia passar-hi una setmana de cada mes. Quan el passat mes de juny, després de mesos de confinament perimetral, vaig preparar-me la bossa de viatge per sortir cap a Beseit, m’hi vaig posar dos dels darrers llibres publicats per la Carme Junyent. Els rellegiria al poble i això m’ajudaria a tenir els ulls i les orelles obertes, a reflexionar sobre la consistència i presència de la llengua d’aquell Beseit que vaig conèixer fa uns seixanta cinc anys, i la realitat actual.

La idea més nuclear continguda a “El català depèn de tu” és la que ja apareix condensada en el títol. “La llengua no ens la poden prendre si no ho volem”, diu Carme Junyent. En els dies que va aparèixer el llibre recordo la crítica d’algun columnista que li negava aquesta tesi central, en el sentit de traslladar aquesta responsabilitat, del pla individual al de les institucions. Vaig pensar que era una crítica sense gaire sentit, perquè ambdós aspectes no són, de cap manera, mútuament excloents. Estic convençut que a un poble no li poden arrabassar la llengua si no ho vol (exceptuem aquí els casos d’extermini, que també n’hi ha hagut). Però és ben cert que des de les institucions de qualsevol caràcter o nivell, es pot modular, modelar o manipular l’ús social d’una llengua i –element fonamental- la pròpia concepció que els seus parlants tenen sobre ella.

I observant els fets i les pressions –per acció o omissió- encara em sorprèn que avui el català sigui una llengua habitualment parlada entre una determinada franja d’edat de la població, al Matarranya. Però aquest ús quotidià resta reduït del tot a la llengua parlada i en la interacció de persones de la família, o veïnes. És suficient topar amb un rostre desconegut per saltar al castellà. Crec que és una evidència que la llengua local, el català del Matarranya, és una llengua relegada al rang “d’estar per casa”. I per als que tenim una mica de memòria i una certa perspectiva temporal, és també una evidència la progressiva castellanització del vocabulari i, per tant, el progressiu empobriment de la pròpia llengua.

Diu Carme Junyent que una llengua pot liquidar-se en quatre generacions, sent el tall en la transmissió intergeneracional el més sensible dels indicadors. I aquest tall ja és observable actualment. Al llarg del 2021 he fet desenes d’observacions que em duen al convenciment que el català, al Matarranya, és una llengua en vies d’extinció. Per no estendre’m aquí, em limitaré avui a citar-ne dues que, per la seva naturalesa, poden passar més desapercebudes.

A les eleccions municipals del 2007, el consistori entrant va determinar, entre altres accions, que en endavant s’inclouria el català en els pregons. Es pregonava en català i després, en castellà. La mesura va ser rebuda a Beseit entre curiositat i indiferència. Des d’aquells a qui els feia gràcia escoltar pels altaveus allò de “avui dijous, sardineta, escrita, mare del lluç...” fins aquells que ho consideraven superflu, amb el més que suat argument que en castellà “así nos entendemos todos”.  Personalment vaig viure aquest petit avenç amb il·lusió i esperança. La coincidència d’aquest moment amb altres iniciatives d’expressió cultural que havien aflorat de forma admirable al poble em dugueren a pensar, ingènuament, que anàvem cap endavant.  El pregó en català va mantenir-se fins a les eleccions del 2015 quan, poc temps després de la presa de possessió del nou consistori, el català va desaparèixer del pregó.

El passat mes de juny vaig adreçar una breu carta a l’alcalde de Beseit. Com és sabut l’actual alcalde s’ha vist envoltat de diverses polèmiques, algunes ben pintoresques. Imagino  que en rebre la meva carta devia esperar-se un altre contingut. Però no: jo li preguntava simplement per les raons que l’havien dut a eliminar el català dels pregons. Van passar mesos sense obtenir cap resposta mentre jo l’imaginava en el tràngol d’haver d’escriure en un paper una justificació coherent a una decisió que era pura incoherència.  Cap a finals d’agost vaig adreçar-li un segon escrit, amb registre d’entrada, reclamant-li una resposta. Passats uns dies vaig rebre una lacònica carta en la qual es presentava l’impresentable argument següent (literal):  “indicarle que esta decisión fue adoptada con igual criterio que el de hacer los pregones en catalán, es decir, decisión de la nueva Corporación Municipal.” En poques paraules: tantsemenfotisme institucional, en el millor dels casos.

La segona observació, que em va resultar especialment trista, la vaig fer a Beseit la passada nit de Reis. La meva dona i jo havíem anat a passar-hi només el Cap d’Any, però un positiu Covid en la família romanent a Barcelona ens va obligar a perllongar la nostra estada. Cap problema: ens feia il·lusió perquè, malgrat haver conegut Beseit tota la vida i en totes les èpoques de l’any, mai no havíem viscut la màgica nit al poble. Encara que ja ens queden lluny els anys d’implicació directa en la nit de Reis, aquella nit freda i ventosa vam atansar-nos a seguir la rua reial que menava a la plaça, on Ses Majestats imaginàvem que farien el seu parlament dirigit als infants. Com tothom sap, els Reis de l’Orient, a més de ser bons, rics i savis, són també políglotes. I en un parlament  presumptament adreçat als nens i nenes, vam creure –altre cop ingènuament- que aquest parlament, per proximitat i calidesa, es faria en la llengua local.  Però el discurs que va fer el patge reial, a més d’anar clarament dirigit als adults, es va fer en castellà. 

 

Vam tornar a casa amb la sensació que pot tenir un infant quan els Reis li han portat una joguina trencada. I és que suposo que, per a algunes ments, imaginar que un rei, per molt savi, màgic i políglota que sigui, pugui expressar-se en català, no és només inimaginable, sinó segurament, també inconvenient.   

Tenim mala peça al teler. Segueixo pensant que no ens poden prendre la llengua, si no ho volem. Però davant del context actual de pressions intenses –polítiques, socials i demogràfiques- només resulta possible la seva pervivència des del coneixement i des d’una actitud de militància permanent. I si algun dia, al Matarranya o a Barcelona, la nostra llengua desapareix, nosaltres n’haurem estat els primers responsables.  

                                               Barcelona, febrer de 2022

EL CATALÀ DE CARTRÓ PEDRA

 

En aquests darrers dies a Beseit, al temps que m’assabento que el senyor Sean Scully, pobret meu, ha hagut de sortir corrents de Barcelona perquè sent parlar català arreu, em trobo unes notes meves de l’època prepandèmica. Deu fer cosa d’un any que vaig haver-me de canviar el mòbil. A corre-cuita vaig copiar arxius al nou dispositiu, entre els quals, un bloc de notes. I entre elles, aquesta mostra d’allò que podríem anomenar “poètica panarra”.

 

“El pa de la mare”

“Estàs tan tendre que m’emociona” (Santa Glòria)

“M’enamora veure’t cada matí” (L’Obrador del Molí)

“L’aroma del pa” (Fleca Passeig de Sant Joan)

“Un pa fet amb amor és una creació única”

“Pans fets de forma tradicional amb llargues fermentacions i repòs” (Massamara)

“Fem que cada dia sigui un bon dia” (365)

“El nostre pa està fet a mà cada nit per a tu (“boulangerie” Bailèn-Còrsega)

“El pa de la iaia Maria”

 ...

No sé ben bé amb quina finalitat, però el cas és que durant un temps em va donar per anotar aquestes frases, exposades habitualment de manera ostentosa, sempre que m’aturava a esmorzar en alguna de les “fleques-degustació” que han proliferat de forma epidèmica en els darrers anys a Barcelona. Són només algunes de les que vaig anotar, en algun cas incloent el lloc. Frases que ens transporten a la infantesa, que ens fan sentir la calidesa i seguretat de la llar, que ens evoquen la feina ben feta, l’olor d’allò autèntic, l’escalf de la mare. Frases escrites sempre en català, amb tipografies amables i reproduïdes sobre suports de fusta. Tot molt autèntic...

Qualsevol passavolant vingut de terres espanyoles que observi aquestes retolacions tindrà la il•lusòria sensació que el català és la llengua dominant a Catalunya. Si el visitant és un “periodista” amb més ganes de promoció que moral, probablement escriurà un article parlant de l’aclaparadora pressió exercida pel govern català sobre els pobrets espanyols, que es veuen obligats a passar gana per no poder accedir als béns i serveis “en el idioma que entendemos todos”. Aprofitarà per disparar genèricament contra els catalans i, com no, ressaltarà la manipulació i adoctrinament exercit des de l’escola i des de TV3. Un o altre mitjà espanyol li ho comprarà, tot elogiant la seva prosa i la seva perspicàcia. Segurament el senyor Scully, fart de pintar quadrets de colors i amb la pulsió catalanòfoba en ebullició –el canvi climàtic, ja se sap-, li ha donat per afegir-se al carro.

Però qualsevol catalanet barceloní sap perfectament que si entra en un d’aquests establiments, la probabilitat que té d’interaccionar o mantenir una mínima conversa en català, és pràcticament nul•la. El patró més habitual és trobar-te al davant una dependenta amb la pell de color cafè amb llet (sembla que el color de la pell s’usa com un element més de l’atrezzo), que potser et dirà “sielito” o “cariño”, i que segurament et servirà una cosa que no és exactament allò que li has demanat. I aquesta és la pura i trista realitat. La presència del català, a Barcelona, té una funció fonamentalment ornamental. Una presència, majoritàriament, de cartró pedra.

Però no voldria ser de cap manera injust amb aquelles persones nouvingudes –poques, molt poques- que fan l’esforç, segurament gens fàcil, de llançar-se a parlar la nostra llengua. Encara que només n’existís una, ho hauria de dir. Perquè algun cop, també m’ha passat. I quan m’ha passat, he sentit l’impuls d’abraçar aquella dependenta de la pell de color cafè amb llet. Però m’he contingut i m’he limitat a fer allò que en la situació de militància catalanoparlant, crec que he de fer: reforçar positivament aquesta actitud. Felicitar-la, interessar-me pel seu origen i pel seu esforç i donar-li les gràcies. Un agraïment que no és, de cap manera, de cartró pedra.

                                                               Beseit, agost 2021.