El gener del 92, mentre Barcelona frisava per posar-se guapa i els barcelonins vivíem l’eufòria i la il·lusió preolímpiques, vam mudar-nos al pis on vivim des d’aleshores. La mudança va ser quantitativament inapreciable –veníem de viure nou anys en un pis que està a menys de cent metres de l’actual-, però qualitativament intensa. I la forma com es va fer el trasllat encara ho va ser més, d’intensa.
Els anteriors ocupants del pis l’abandonaren el mateix dia que nosaltres hi veníem. La seva mudança i la nostra es van encavalcar. S’endugueren els mobles, quadres i parament, deixant-nos tot allò que sovint sol trobar-se al darrere dels mobles, quadres i parament. Era ben passada la mitjanit quan els treballadors de la mudança es van acomiadar. Els nostres dos fills, menuts aleshores, no entenien res. Veníem d’un piset modern, confortable, amb la seva calefacció, els seus ascensors i tots els records feliços de les primeres passes i les primeres paraules pronunciades, per anar a viure a un espai que en la foscor d’aquella nit semblava ben bé la gola del llop. Totes les nostres pertinences estaven amuntegades a un espai del pis –on actualment hi tinc el taller- perquè no sabíem encara com ens distribuiríem. Algunes bombetes despullades que generosament ens havien deixat els anteriors ocupants donaven una dimensió espectral a aquell espai desconegut, llòbrec i depriment. Vam fer una neteja d’urgència i vam estirar alguns matalassos per poder-nos mínimament distribuir, passar aquella nit el més ràpid possible i esperar que la llum del dia ens proporcionés una mirada més optimista. No obstant això, recordo perfectament que aquella nit, enmig de tota aquella atmosfera inquietant, vaig tenir la clara sensació que, per fi, havia arribat a casa.
Carregats d’il·lusió vam anar bastint i vestint la que seria la nostra nova llar i avesant-nos a ella. Jo he sentit sempre una clara fascinació pels espais que han albergat altres vides i m’agrada pensar que tots deixem alguna cosa de nosaltres en aquells espais que habitem. L’edifici on vivim fou projectat per l’arquitecte municipal Francesc Mariné i Martorell el 1901, un any abans de la seva mort i imagino que seria cap al 1904 que fou habitat per primer cop. I moltes vegades, observant el terra hidràulic, les motllures dels sostres, els esgrafiats de l’escala o les representacions florals dels vidres a l’àcid, he imaginat personatges i una vida familiar a les primeries de segle, dins d’aquestes parets que ara ens acullen.
Quan feia poques
setmanes que hi vivíem, en alguna de les meves abstraccions, vaig reparar en un
detall fins aleshores inadvertit. Tots els vidres dels tancaments a l’exterior
–tant els de la façana principal com els de la façana interior, amb vistes a
l’espai central de l’illa- tenien gravada una petita creu. Tots els vidres,
exceptuant-ne un, que de seguida vaig veure que era l’únic que no era original
i que clarament havia estat substituït. Eren creus fetes barroerament, sense
cap altre propòsit que el propi fet de traçar una creu. La idea primera d’atribuir
l’autoria a un nen va quedar immediatament descartada. A un nen li resulta més
fàcil trencar un vidre que gravar-lo amb una punta de diamant. I l’alçària en
la disposició de les creus corresponia a la d’un adult.
Recurrentment al llarg dels anys he anat reparant en aquestes creus preguntant-me per la creença o sentiment que les va motivar. És un fet corrent trobar creus a les façanes d’algunes cases, sobretot en determinades zones de la península. Però algú que es dedica a gravar tots els vidres de casa amb una creu és algú que, per creença o superstició, busca protegir-se d’alguna cosa. Les bruixes?... el maligne?... la dissort?... o potser conjurar la sinistra loteria que va suposar el bombardeig de Barcelona per l’aviació feixista italiana el març del 38... He imaginat angoixes compartides, corredisses i temors, cada cop que he contemplat aquestes creus.
Però aquesta primavera
estranya que acabem de tancar sense haver-la gaudit prou, m’ha proporcionat una
nova hipòtesi. Durant les llargues hores que hem tingut per explorar tots els
racons he tornat a preguntar-me per les creus. Generalment era jo qui s’encarregava
de sortir a fer les compres necessàries i, en tornar a casa, tenia sempre la
sensació de venir acompanyat d’algun element maligne. I la sensació que sense
contacte exterior i, a dins de casa, estàvem ben protegits. Durant aquestes
llargues hores hem pensat molt en allò que significa una epidèmia. Hem recordat
i ens han recordat sovint l’epidèmia de 1918, l’anomenada “grip espanyola”. I
mirant les creus he pensat que aquesta és la hipòtesi més versemblant i la més probable.
I gairebé he lamentat tenir un vidre substituït, un vidre desprotegit.
Barcelona, juny de 2020.
