dijous, 25 d’octubre de 2018

Un collage tot recordant Gema Noguera

Escric això en els primers dies d’un octubre de mandrosa tardor, quan es compleixen exactament deu anys de la darrera conversa amb Gema Noguera. Com solíem fer en les nostres estades a Beseit, abans de deixar el poble camí de Barcelona, la meva dona i jo vam aturar-nos aquella tarda d’octubre del 2008 a l’Antigua Fábrica Noguera. Aquest espai d’art i cultura, que era alhora el seu taller de creació, havia estat la concreció d’un vell somni que Gema havia pogut materialitzar set anys abans, en el 2001.

Gema estava treballant, com sempre. Ens va rebre amb alegria, amabilitat i entusiasme, com sempre. Vam recórrer amb ella, per enèsima vegada, tots els espais de la galeria, com sempre. Jo em vaig quedar, un cop més, embadalit contemplant cadascun dels elements i detalls que atorguen un encant particular al recinte, com sempre. I, com sempre, vam fer petar la xerrada, aquest cop –ho recordo nítidament- vora la porta d’accés, sota l’antiga làmpada de plat, al costat del llum de teula... I vam parlar de com estàvem, dels fills, dels projectes, dels fets de l’estiu que havíem viscut i dels colors de la tardor. Com sempre.

Però aquella tarda vam trobar Gema especialment comunicativa. En algun moment i a peu dret, vam passar el llindar dels temes tòpics i ens vam endinsar en l’espai dels neguits, dels dubtes, dels temors que ens tenallen, de les grisors de la vida. Ens va parlar de la cara oculta que comporta tot projecte amb vocació d’arrelament i persistència, com era el seu. Ens va parlar de les “barreres invisibles” que es configuren a la vida quotidiana en un poble petit, de les generals i de les particulars, les que li afectaven a ella, pel seu tarannà, per la seva procedència i per la seva ascendència.

Va ser la conversa més llarga i qualitativament més intensa que segurament havíem tingut mai, malgrat la nostra coneixença de molts anys. I, en algun moment de la conversa, com una espurna, se’m va acudir fer- li una petició tal com m’havia vingut al cap. En aquell temps, la meva dona i jo érem propietaris d’un local que havia albergat, uns cent anys abans, un dels molins d’oli del poble. L’havíem adquirit molts anys abans amb la idea d’adequar-lo algun dia, mantenint i respectant les preexistències. El local es troba al carrer de la sèquia i, encara que des del carrer no es pot veure res de l’interior, tots els visitants solen aturar-s’hi al davant atrets per una antiga rajola de ceràmica que encapçala la porta i en la qual s’hi llegeix “Molino de Haceite”.  Encara que en aquell moment, a l’any 2008, ja havíem decidit que per diverses circumstàncies no endegaríem el projecte, la nova visió del miracle creat per Gema a la fàbrica, l’admiració pel seu talent com a interiorista i l’accessibilitat mostrada en aquell moment, em van fer demanar-li que, en una propera visita al poble m’agradaria molt que donés una mirada al local del molí. Somiar és gratis i sentia una enorme curiositat per com interpretaria i imaginaria ella, aquell espai. Ens va dir que no el coneixia i ens va preguntar també, si coneixíem la seva casa. Hi havíem passat mil vegades pel davant, però mai no hi havíem entrat. Així que ens vam emplaçar mútuament: en el nostre proper viatge a Beseit ens trobaríem a casa seva i visitaríem després el local del molí. I construiríem, entre els tres, castells a l’aire. Ens vam acomiadar càlidament i aquell dia vaig tenir la sensació que comprenia una mica millor l’obra de Gema Noguera.

Mai no ho vam poder fer. Poques setmanes després vam conèixer la seva mort, als 43 anys, esdevinguda al seu espai de treball, entre pinzells i tubs de pintura rics en aquella gamma preuada de vermells, ocres i terres, tan presents a la seva obra.

*   *   *   *  

Beseit és un preciós poble situat a la riba del Matarranya amb una població lleugerament decreixent, per sota dels 600 habitants. La seva localització, al llindar interior on arrenca el massís dels Ports, el seu regust medieval i el fet de gaudir de la proximitat de tres rius d’aigües nítides que serpentegen per racons bellíssims, li atorguen un atractiu singular.  La seva riquesa hidrològica va convertir Beseit en un pol important de la indústria paperera durant dos segles. De les nou fàbriques que havien arribat a funcionar, la darrera en abandonar l’activitat fou el complex industrial Noguera, l’any 1978. Gema havia nascut a Barcelona l’any 1965, filla d’Ernesto Noguera i Rosa Maria Trinxet, propietaris de la fàbrica.

Després d’una primera infantesa al poble per la vinculació dels pares amb la fàbrica, als dos anys van anar a viure a Barcelona, on Gema va fer els estudis. I en aquest punt me la puc imaginar fent als seus pares la pregunta que crec que hem fet tots els nens i nenes que hem tastat la netedat de l’aire, el paisatge, les aigües de Beseit i el sentiment de llibertat durant els nostres llunyans estiuejos al poble: “per què no ens quedem a viure aquí?”... I quan tenia 17 anys, va decidir fer-ho.  Va prendre la determinació de construir el seu futur a Beseit, tant en el pla personal com artístic. A Beseit contrauria matrimoni uns anys després i pujaria les seves dues filles. I des de Beseit, a partir del 1987 inicià la seva activitat professional presentant públicament la seva obra.

Beseit i, per extensió, la comarca del Matarranya, a mitjans dels vuitanta no tenia encara la projecció pública que té actualment. La forta embranzida del turisme experimentada en els darrers anys l’ha convertit en un pol d’atracció que aleshores es reduïa, en bona mesura, als apassionats de la muntanya o a aquells que hi tenim arrels. El poble era més poble. I des d’aquesta evidència podem preguntar-nos per les raons que podien impulsar una dona molt jove, inquieta, somiadora i talentosa, a recórrer un camí invers a l’habitual en les persones de la seva edat. Tots aquells que tinguérem la sort i goig de conèixer-la, crec que podem albirar nítidament les raons d’aquesta decisió.

*   *   *   *   *

La visió que podem tenir d’un poble qualsevol visitant-lo de vacances pot ser molt diferent a la que podem tenir si hi muntem la nostra vida. Viure en un poble petit comporta l’acceptació de determinades circumstàncies, la valoració de les quals pot tenir un component molt subjectiu en cada persona. Mentre que la vitalitat d’una gran ciutat no difereix substancialment en funció de l’estació de l’any, a un poble petit aquesta diferència és molt acusada. I encara que avui, Internet i les comunicacions en general fan que les distàncies siguin menys distàncies i les informacions puguin arribar arreu, la mera contemplació de carrers buits durant dies i una certa sensació d’aïllament en algunes èpoques de l’any, crec que són inevitables. L’altre gran factor que cal assumir i gestionar és la dificultat per mantenir els llindars necessaris i desitjats de la intimitat o de l’anonimat. En un poble petit on tothom coneix tothom, allò que fem –o allò que no fem- és susceptible d’estar subjecte a judici, sigui o no explicitat.

I a aquests trets que podrien ser aplicables a qualsevol poble petit, caldria afegir-ne d’altres més específics atenent al lloc i la persona. Els dubtes o contradiccions identitàries pròpies dels municipis de zones limítrofes, per raons de llengua i cultura. El fet de ser la filla dels propietaris de la fàbrica paperera i la inevitable percepció de pertinença a una classe social distinta. I, finalment, la dedicació a una activitat artística aparentment desvinculada dels hàbits, necessitats i afanys del comú de la població.

Gema Noguera se sentia molt de Beseit. Era una dona de pensament obert, tolerant, cosmopolita, però amb unes sentides arrels al Matarranya. Defensava la cooficialitat del català i emprava indistintament el castellà, el català barceloní del qual s’havia amerat en els seus anys de formació i el català local, amb els seus modismes i expressions més genuïnes. Era una dona somiadora i creativa, alhora que valenta i visionària. El seu insòlit trànsit de la ciutat al poble crec que s’ha d’entendre com la cerca d’un  espai creatiu inspirador des d’on desenvolupar un projecte artístic personal. Però no només això. Gema sentia una gran atracció i admiració pel que durant molts anys havia estat la indústria paperera. Feia poc temps que la fàbrica dels pares havia deixat definitivament l’activitat i estic convençut que, més o menys conscientment, se’n va anar a Beseit amb la idea, potser encara embrionària, de donar una nova vida a aquell espai.


*   *   *   *   *

Des de 1987 Gema Noguera, paral•lelament a la seva producció, va anar teixint una xarxa de complicitats amb el món de la creació plàstica.  Estic convençut que el seu anhel no es reduïa a la seva trajectòria professional sinó que contemplava una contribució important al llançament cultural de la Comarca del Matarranya, que comptava ja amb un nucli molt reeixit a la població de Calaceit, considerada la “capital cultural” de la comarca. El poble de Beseit, molt afortunat quant al seu entorn natural, podria esdevenir tanmateix un centre d’atenció i d’inspiració per a artistes i creadors.

Gema va col•laborar amb Ràfols-Casamada el 1989 en un taller de pintura al castell de Vall-de-roures. En aquesta població hi va col•laborar reiteradament en anys següents durant les Mostres d’Art i Artesania. En aquells anys anteriors a l’obertura de la pròpia galeria va exposar en altres punts del Matarranya com el Molí de l’Hereu (Ràfels), el Museu Joan Cabré (Calaceit) o el claustre medieval Virgen de la Fuente (Penarroja de Tastavins), a més d’exposicions a Saragossa, Terol, Tarragona, Tortosa i Logronyo.

Molt interessada pel procés d’elaboració del paper, tan rellevant en la seva història familiar, va rebre formació al Molí Paperer de Capellades durant els estius de 1997 i 1998. D’aquesta experiència en surt una sèrie de collages que presentarà a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Saragossa i Milà.

 


A partir de 1989 comença a presentar obres conjuntament amb la ceramista Dominique Goffard, artista uruguaiana també resident aleshores a Beseit. I també juntament amb Dominique l’any 2001 duen a terme la rehabilitació i condicionament dels baixos del que havia estat la fàbrica paperera familiar. Així neix la galeria Antigua Fábrica Noguera, com a espai dedicat a galeria d’art, centre de cultura i taller de Gema.


Actualment l’obra de Gema Noguera, adquirida per particulars o empreses, està escampada per Espanya, França, Alemanya, Holanda, Suïssa, Itàlia, Portugal, Gran Bretanya, Estats Units i Japó. I, naturalment, el visitant de les poblacions del Matarranya podrà trobar mostres de la seva obra en destacats espais públics, alguns dels quals ella també va contribuir a imaginar i vestir des de la seva vessant d’interiorista.

*   *   *   *   *

Durant aquests dies en què el record de Gema és més present, em cau a les mans una entrevista recent a Hubertus von Aneluxen. El prestigiós filòsof i crític d’art ens recorda que “l’art, si serveix per a alguna cosa, ja no és art”. L’art només serveix a l’art, i la seva utilitat rau únicament en la potencial capacitat de modificar la manera de veure i entendre el món en aquelles persones que estan receptives a copsar-lo.

Des de la meva perspectiva personal, l’obra de Gema Noguera se’m presenta amable i críptica al mateix temps. Amable perquè es presenta sense estridències, conjugant llums, colors i textures de manera harmoniosa, fins i tot en el caos. Hi ha un ordre exquisidament ordenat, en el desordre. Alhora, crec que l’obra demana de l’espectador un exercici interpretatiu que no és fàcil. He tingut sempre la sensació que hi ha un missatge potent, hàbilment codificat a través de l’abstracció i la reducció a la síntesi de la síntesi; un missatge que emana d’un esperit convuls i que neix amb la imperativa necessitat d’expressar-se.


En l’evolució de la seva obra hi trobem elements obsessivament presents. Elements que ens interpel•len sovint mitjançant la contradicció o la dicotomia. Els esquelets de peix, les espines, omnipresents en les obres de la primera època i pràcticament convertides en segell personal de l’artista. Un element de la natura que s’associa al rebuig, a allò inservible, que menystenim i llencem, però que és, alhora, essencial i nuclear. Però les espines, a l’obra de Gema llueixen també la seva simètrica bellesa i esdevenen, ja sigui en suspensió o penjades, suggeridores de sentit, orientació, concordança o divergència.

La plenitud o la buidor en les sèries que presenten recipients: el misteri expressat en l’espai buit. O tal vegada ple, però ocult el contingut a l’espectador. Recipients que se’ns presenten corporis, aparentment accessibles, però alhora misteriosos. I també sempre presents, de forma explícita o implícita, les sèries numèriques. Les característiques sèries de l’1 al 10 tan presents, de vegades més protagonistes que altres, a les seves obres. Però aquesta seriació la trobem també més implícita en el nombre d’elements que componen una obra i, fins i tot, en els títols.


Les subtils referències al temps i la vinculació al passat són també força presents a l’obra de Gema, que destil•la en el concepte de “Memòria”. També aquesta mirada un punt nostàlgica la trobem en els seus collages, on s’amalgamen sovint objectes minúsculs (imperdibles, botons, cartrons, bitllets, bocins de tela...) per compondre delicades  i suggeridores vies d’expressió plàstica. La presència de les sèries numèriques la trobem de forma recurrent a partir del 2000 i, paral•lelament, la presència de l’escriptura assèmica: elements que esdevindran ja absolutament característics en la seva obra. Aquests grafismes, reiteradament presentats, han renunciat al significat per convertir-se en significat per ells mateixos.  Perquè la bellesa d’un text pot emocionar, despullat de llenguatge o idioma, i comunicar simplement per la seva presència, orientació o paper exercit en el diàleg entre elements, colors i textures.

*   *   *   *   *

Intento gratar en la memòria cercant el moment que vaig conèixer Gema i no el tinc del tot clar. Sí que recordo, però, el primer cop que vam mantenir una conversa. Devia ser pels voltants del 87, quan feia ben poc que s’havia establert definitivament al poble. Era l’estiu i ella havia exposat algunes obres seves al recinte del Palau de Beseit. Obres en les quals hi eren omnipresents les espines. Confesso que en aquell moment no vaig captar el seu significat més enllà de la representació d’un objecte gens característic de l’entorn on ens trobàvem. Ens va parlar força de la seva nova vida al poble però, sobretot, de l’enorme atractiu que sentia per l’evolució estacional dels colors a l’entorn del Matarranya. De la bellesa dels faigs i pollancres a la tardor, i de les rogenques sargueres a l’hivern.


I més enllà de les trobades intermitents coincidint amb les nostres visites al poble en conservo alguns records icònics que solien parlar-me de la seva presència.  Recordo aquells rinxols negres saltironejant dins d’un Panda vermell, d’un cantó a l’altre del poble.  Recordo la visió dels pots amb pinzells arrenglerats a la vora del finestral, al que fou el seu primer espai de treball en arribar a Beseit, a casa seva. Era la casa més pròxima a Catalunya de tot el nucli urbà. L’última casa del poble, és a dir, la primera.  

Recordo la imatge d’un xiprer menut, acabat de plantar, arran de paret i al costat de la porta d’entrada a la seva casa. I a ella, posteriorment, explicant-nos el significat de benvinguda que representava un xiprer a la porta d’una casa. El xiprer era un arbre carregat de simbolisme, per a Gema. Anys després en plantaria també un a l’accés al seu taller/galeria, a l’Antigua Fábrica Noguera. 

I recordo quan, a la tardor de 2002, preparàvem conjuntament l’obertura de l’exposició “De la natura al so”. La galeria acollia una col•lecció de gravats de la meva dona, l’Àngels Graells. Era obra gràfica inspirada en el meu treball de violer. Per aquesta raó vaig col•laborar contribuint a crear una certa atmosfera al local aportant fustes, encenalls, eines de treball, patrons, peces a mig treballar...  Vam tenir durant aquells dies moments per parlar de les simetries i asimetries de les espines, de les formes dels instruments, de les nostres inquietuds, interessos, preferències i manies. I vam poder veure de prop l’entusiasme, l’amor, l’energia, el positivisme i la il•lusió que dipositava Gema en tots els seus projectes. 


*   *   *   *   *

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...

Pel que he pogut saber, aquesta seriació que trobem reiteradament a l’obra de Gema, amb un grafisme inequívocament personal, contindria un sentit homenatge al seu pare, una figura nuclear i molt  venerada per ella. La necessitat de comptar fins a deu abans de dir determinades coses, de fer determinats judicis  o de prendre determinades decisions, sembla que era un consell que li havia escoltat al pare sovint, al llarg de la seva vida.


Han passat deu anys des que Beseit i tots aquells que la coneixíem, admiràvem i estimàvem, ens vam quedar sense Gema. I deu anys sembla que dóna una perspectiva suficient per a que cadascú faci la reflexió sobre allò que va representar la seva figura per a Beseit i per al Matarranya; sobre quin és el seu llegat, la seva empremta i de quina manera la terra, les institucions i les persones hem estat capaços de  mantenir-la viva. 

Entenc que entre els esforços necessaris per mantenir en el temps la memòria i el projecte d’una personalitat destacada, n’hi ha alguns que impliquen costos econòmics, però també n’hi ha alguns que no tant. I altres que, tal vegada, gens. I en el fons, crec que la deriva de les coses té a veure fonamentalment amb la valoració que cadascun dels habitants de la vila fa sobre la rellevància d’aquella personalitat. I si, amb els anys, aquella figura acaba caient en l’oblit, la meva particular percepció és que aquella població, no la mereixia.

M’agradaria poder visitar per molts anys l’ Antigua Fábrica Noguera. M’agradaria poder transitar algun dia per un carrer de Beseit que dugués el nom de Gema. I voldria pensar que, quan ja no hi siguem cap de nosaltres, se la continuarà recordant.

*   *   *   *   *

I quan, en aquella darrera conversa amb Gema, aquella tarda d’octubre del 2008, sobre el pont d’accés a la fàbrica, al costat del llum de teula parlàvem del molí que visitaríem plegats pròximament i jo li explicava la magnètica atracció que exercia sobre els turistes la mítica rajola del “Molino de Haceite”, ella ens va recordar –li ho havia sentit explicar anteriorment- que a casa seva guardava una rajola, del mateix estil, de la mateixa època i amb tota probabilitat feta pel mateix artesà. Era un record supervivent d’un local vinculat a la família. A la rajola s’hi podia llegir : “Molino de Arina”. Vam riure concloent que l’artesà segurament dominava més l’art de la ceràmica que l’ortografia. “Quan vingueu a casa us la mostraré. I, sabeu?... estaria molt bé que, algun dia, aquestes dues rajoles poguessin contemplar-se juntes, l’una al costat de l’altra”, va dir.

És altament improbable que les dues rajoles puguin lluir juntes mai en algun espai públic. Per això i des del record de les paraules de Gema, anys després, vaig poder veure la rajola que Beto, el seu marit, conserva. I, encara que en una dimensió virtual, finalment puc presentar-les juntes, deu anys després, l’una al costat de l’altra.

Barcelona, octubre de 2018.





dissabte, 25 d’agost de 2018

El Bosc que vaig conèixer

No guardo un bon record dels meus primers anys escolars. Un col·legi entaforat  entre les parets d’uns pisos del Poble Sec on les hores transcorrien lentes.  I quan les hores se’ns fan lentes significa que no les vivim com a agradables. Records en blanc i negre, mestres severs, un director de bigotet estret i panxa grossa, rosaris inacabables farcits de críptiques jaculatòries els dissabtes al migdia, com si es tractés del preu a pagar per poder assolir un cap de setmana que esdevenia indecentment curt. I tot en castellà. I alguns crits. I alguna bufetada que volava de tant en tant. I por, molta por...

Suposo que per raons econòmiques, en fer els deu anys, els meus pares van fer mans i mànigues per dur-me a l’Escola de Bosc (aleshores “Escuela Municipal de Bosque de Montjuich”). Es tractava d’una escola pública gratuïta de l’ajuntament, relativament petita, que gaudia d’una bona fama i l’accés a la qual no era senzill. Des dels ulls dels pares s’assumia, una mica a contracor, allò que hauria de ser el peatge a pagar diàriament: agafar el funicular al Paral·lel, aleshores “Avenida del Marqués del Duero”, a l’estació que estava situada just al davant del Nuevo Cinerama.

I aquell nen tímid que havia viscut una primera escolaritat sota un règim pseudomilitar  va aterrar durant dos cursos a l’Escola de Bosc . Ara puc dir que aquell període 63-65 va ser un autèntic oasi, una finestra que em va permetre albirar que hi havia altres maneres de fer i d’entendre l’ensenyament. L’estada al Bosc em va marcar molt i encara em sorprenc sovint de la petjada profunda que em va deixar i dels nítids records que en conservo. Però ara sé que l’Escola de Bosc que jo vaig conèixer no era més que una desvirtuada reminiscència del que havia estat. El que jo vaig viure van ser només les escorrialles  d’un projecte educatiu escapçat, però tan potent que els aires de la postguerra no havien aconseguit anorrear-lo del tot.


L’Escola de Bosc fou la primera escola pública de Catalunya, fundada per Rosa Sensat el 1914. La presència a l’ajuntament d’un grup de regidors republicans sensibles a les qüestions pedagògiques va afavorir la creació de les “escoles a l’aire lliure”, que recollien experiències observades en centres capdavanters d’EE.UU., Suècia, Noruega, Alemanya i Dinamarca. Rosa Sensat  pretenia una escola que establís les bases del que considerava que havia de ser l’educació pública: contacte permanent amb la natura, activitats a l’aire lliure, educació artística i musical, respecte per les individualitats i l’escola com un lloc d’aprenentatge en el qual els nens experimenten, respiren, viuen, gaudeixen i s’embruten.

*  *  *  *  * 

Per a la creació de l’Escola de Bosc l’ajuntament havia adquirit la finca Laribal, en un punt sense urbanitzar de la muntanya de Montjuïc. L’emplaçament –per a qui no ho conegui- és a tocar del punt on es troba actualment la Fundació Miró. A finals del segle XIX, l’advocat i periodista Josep Laribal s’hi havia fet construir un curiós palau d’estil neomossàrab. I fou a la mort de Laribal que l’ajuntament va adquirir la finca i destinar l’edifici a acollir els primers temps de l’escola. Com a element visual carregat de simbolisme, l’escultor Josep Llimona va crear, el mateix any de la inauguració, l’obra “Amor a la infantesa”, una bella escultura que només entrar al recinte donava la benvinguda i que ho continua fent encara avui. L’any 1921 es va inaugurar un edifici nou, neoclàssic de dues plantes, anomenat “edifici dels nens”. Rosa Sensat va exercir la direcció de la secció de nenes fins el 1930.


Però el projecte pedagògic original va veure’s estroncat per la guerra civil i els aires dels anys següents. A la pàgina web de l’escola hi podem llegir actualment  un paràgraf que descriu molt bé aquest trànsit:

A partir de l’any 1939, tota una sèrie d’esdeveniments polítics, històrics i socials ocorreguts al nostre país, van transformar totalment les escoles municipals. Les finalitats i els objectius varen ser uns altres que poca cosa tenien a veure amb els que l’havien posat en funcionament.

Ben cert és però, que a l’Escola hi van restar durant molts anys un bon grup de mestres, homes i dones a qui els va tocar viure moments difícils. Mestres dels inicis de l’Escola i un grup de nouvinguts que hi van posar il·lusió i dedicació en fer bé la seva feina i que van fer possible que no tot el que s’havia fet, quedés en l’oblit”.

I aquesta escola, que conservava el seu entorn natural i una soterrada espurna fidel als principis fundacionals en cadascun dels mestres, és l’Escola de Bosc que jo em vaig trobar quan el 2 d’octubre del 63 vaig agafar el funicular per primer cop.

*  *  *  *  *

Avesat a l’opressiu espai del col·legi del Poble Sec on havia anat fins aleshores, sense pati i escasses finestres, l’entorn de l’Escola de Bosc m’oferia tot l’exotisme i estímul que no havia conegut abans. Nens i professors agafàvem junts el funicular i aquest simple fet de desprendre’ns de l’asfalt, pujar a la muntanya i endinsar-nos en un espai que em feia l’efecte que era la mateixa selva, presentava un atractiu enorme. Crec que al Bosc vaig aprendre a jugar. No recordo haver-ho fet d’aquella manera abans i mai més no ho podria fer després.

L’escola tenia dos espais absolutament diferenciats als quals s’hi accedia per punts totalment separats. De fet, eren dues escoles en una. Nenes i nens no ens veiem ni coincidíem mai. L’accés de les nenes era per l’actual Avinguda de Miramar, amb l’escultura de Llimona en primer terme. A l’edifici dels nens s’hi arribava per un accés lateral. Només una tèbia cridòria durant les hores d’esbarjo permetia endevinar que existia un altre col·lectiu, un altre món: el món de les nenes. Els meus records, per tant, s’associen únicament a l’entorn de l’edifici dels nens i del seu professorat, tot masculí a excepció de la “professora de música”. Més endavant em referiré a la raó d’aquestes cometes.

El director de l’escola, el Sr. Fuster, era un valencià de tipologia física que recordava, de perfil, l’efígie encunyada a les monedes de pesseta (i a les de “duro”, i a totes les altres). Una calba prominent i un bigoti a l’estil del moment. Entre l’alumnat i amb la més gran de les cauteles, l’anomenàvem “el trompa”. Corria la brama que en alguna ocasió se l’havia vist en situació d’equilibri inestable. Ignoro si a més de l’addicció evident al tabac també en tenia a l’alcohol. Però la seva addicció més manifesta era, sens dubte, l’addicció al règim. Mai no li vaig veure impartir una classe i estic força convençut que la direcció del centre no li havia estat atorgada pel seu bagatge i experiència pedagògica. El seu paper devia ser, fonamentalment, el de mantenir l’ambient escolar dins dels paràmetres de la moral i ideologia franquistes. I que ningú se’n sortís per on no tocava. Perquè avui sé que els mestres que vaig conèixer –especialment el Sr. Martí, l’únic que jo vaig tenir-, eren mestres que havien begut del projecte genuí de l’escola. Mestres que no havien estat depurats i que, malgrat les noves circumstàncies, havien estat capaços de nedar en aigües incòmodes i guardar la roba convenientment.  Com molt bé conclou l’esmentat text de l’escola, foren mestres “.... que hi van posar il·lusió i dedicació en fer bé la seva feina i que van fer possible que no tot el que s’havia fet quedés en l’oblit”.

El dia d’escola solia començar amb una corredissa per evitar que el funicular tanqués les seves portes, a dos quarts de nou, deixant-me sol a l’andana. Crec que la meva afició a córrer va néixer al llarg passadís que menava al vagó dels nens, del funicular. Perquè nens i mestres, anàvem a un mateix vagó. Les nenes anaven separadament al primer vagó, imagino que amb les seves mestres, que devien ser dones. No les vaig veure mai. En arribar, creuàvem en filera l’Avinguda de Miramar i, després d’un breu tram a tocar de les barraques dels gitanos, arribàvem al recinte de l’escola. Un agradable passadís entre bardisses conduïa al pati, amb l’edifici dels nens presidint-lo.  Era aleshores quan, situats en formació i amb la salutació feixista, que presidia fervorosament el director, s’hissava la bandera mentre cantàvem el “Cara al sol”. Idènticament, l’arriada de la bandera acomiadava la jornada escolar al final del dia. Sempre em vaig preguntar pel significat d’aquell “impasible el alemán”. No entenia el significat d’aquella frase escolada al mig de l’himne, ni la raó de la impassibilitat de “l’alemán”.  De fet, crec que de l’himne no n’entenia res. Tampoc la raó per la qual l’havíem de cantar dos cops cada dia.

De l’edifici dels nens només en recordo tres aules, corresponents a tres nivells diferents, a més d’una sala polivalent. Cada grup devia tenir entre vint i vint-i-cinc alumnes. No n’hi havia més. Els tres mestres, sempre amb vestit, camisa i corbata,  impartien les classes mentre la llum, les olors i els colors de les estacions entraven pels grans finestrals. Com era preceptiu, el crucifix i les fotografies de Franco i José Antonio presidien l’aula. Els nens teníem taules individuals  repartides en un espai generós que acollia també una generosa vitrina de llibres.  Degut a l’emplaçament de l’escola, tots els alumnes i mestres ens quedàvem a dinar.  Aquest fet contribuïa a teixir un sentiment de família amb els rols, això sí, molt ben delimitats. I a la placidesa de les aules i l’encant del bosc que envoltava l’escola, s’hi afegia encara un fet més singular: la cuina i menjadors s’ubicaven al palau Laribal, l’estil mossàrab del qual ens remetia, a l’hora de dinar, a aquelles imatges de l’Alhambra que havíem vist  al llibre de text. D’allò se’n podria dir, apropiadament, que era un luxe oriental. Crec que encara avui, més de cinquanta anys després, podria reproduir el menú diari, incloent els macarrons gratinats dels dijous alternats que aleshores em provocaven basques i m’obligaven a mentir, dijous si dijous no, simulant una indisposició que la callada complicitat de la cuinera s’avenia a substituir maternalment per un beneït arròs bullit.

*  *  *  *  *

Sempre que evoco aquell curs a l’Escola de Bosc els records es polaritzen al voltant de dues dimensions o eixos diferents. El primer, aquell que tindria a veure amb els continguts, amb tot allò que era objecte d’estudi en aquells cursos preliminars al Batxillerat. Un sol llibre de text de voluntat enciclopèdica –crec recordar que aquest era també el seu títol- era el fil conductor del curs. Un llibre de text amanit convenientment amb tots aquells elements i icones afins al movimiento. Gramàtica, geografia, matemàtiques i història d’Espanya (la història dels vencedors), conformaven el gruix d’aprenentatges formals a assolir. I una bona part del llibre dedicada a glosar la figura de Franco, les bondats de la seva croada de vocació universal i eterna, a més d’una acurada secció dedicada a la història, principis, finalitats i estructura de la Falange. El cert és que ben poc m’ha quedat gravat a la memòria de tot allò que, per altra banda devia complir la seva funció curricular, atès que l’accés posterior al Batxillerat el vaig fer sense ensurts. Potser el recitat dels rius d’Europa i la imatge dels dies commemoratius dels “caídos por la patria” són algunes de les poques reminiscències que em resten en algun racó de la memòria.  En aquell temps, tots els ensenyaments programàtics que rebia em semblaven lògics, adequats i necessaris. Fins i tot aquelles glosses a José Antonio o a Matías Montero, Ramiro Ledesma i altres màrtirs de la croada, “vilmente asesinados por las hordas rojas”. Bé, per ser precisos hi havia una matèria que no em va semblar mai ni lògica, ni adequada ni necessària. L’anomenada “classe de música” era la cosa més diametralment oposada al que els fundadors de l’Escola de Bosc haurien  entès com una classe de música.

La “professora de música” era una dona de la Sección femenina, que recordo vagament com seca, de caràcter i de figura. No recordo si teníem una classe cada quinze dies o només una al mes. El que recordo perfectament es l’objectiu d’aquelles classes. Potser perquè feia un parell d’anys que anava al Conservatori del Bruc i acabava de començar amb el violí, em resultava del tot incomprensible que d’allò se’n pogués anomenar “classe de música”. Perquè aquella senyora no ens ensenyava a llegir un pentagrama, ni ens educava la veu, ni tampoc la nostra oïda musical. L’objectiu de la “classe de música” era, únicament, que aprenguéssim tots els himnes i càntics del “movimiento”. L’única ombra de consagrat avorriment que tinc associada a l’Escola de Bosc és la d’aquelles tardes de dijous quan, amb la bata bruta de rebolcades pel pati, aquella senyora ens feia entonar el “...de Isabel y Fernando, el espíritu impera... moriremos besando la sagrada bandera...” . Naturalment, el fet d’haver tingut “classe de música” no eximia, aquella tarda, de cantar el “Cara al sol” abans d’abandonar l’escola.

Però si conservo un record tan positiu del meu pas per l’Escola de Bosc i si guardo un durador sentiment d’agraïment cap a ella no és, òbviament, per aquesta dimensió de continguts. No és tant pel “què” sinó pel “com”. I d’aquesta segona dimensió, molt més sensitiva i emocional, en conservo un vivíssim record que sintetitzaria en dos elements essencials: el contacte permanent amb la natura i el tarannà dels mestres. 

Encara que esporàdicament vaig conèixer els altres dos mestres, el senyor Martí va ser l’únic que vaig tenir durant els dos cursos. El veig amb el seu vestit de color marró clar, el seu cabell blanc pentinat enrere i les seves ulleres metàl·liques, de muntura fina. Era un ésser que traspuava bonhomia pels quatre costats. Un home d’edat avançada que des dels meus ulls d’infant era vist com un ancià. Probablement tindria aleshores l’edat que tinc jo ara. Probablement un esperit republicà que intentava sobreviure sense renunciar a aquell model d’escola en el qual havia cregut. Un model d’escola i de relació que continuava viu –això sí- només en la distància curta. És a dir, en la distància realment important. Quan molts anys després vaig veure “La lengua de las mariposas” em vaig recordar d’ell. Perquè si bé el senyor Martí feia totes les classes en castellà, sempre que m’adreçava a ell individualment per preguntar-li o comentar qualsevol cosa, em parlava català. Perquè ens ensenyava a partir de l’experiència viva a apreciar i respectar la natura. Perquè en els dos anys que vaig tenir la sort d’estar amb ell, mai no vaig escoltar un crit. No calia. Respecte total a l’alumne. Respecte total al professor. I perquè crec que, en la distància curta, mai no ens va enganyar.

I en aquesta dimensió sensitiva i emocional hi tinc ancorats tots els records de l’Escola de Bosc. Crec que posaria en primer terme les olors. Un repertori d’olors que modulaven estacionalment i que tenien la representació màxima en l’enorme eucaliptus que presidia el pati. Els seus fruits eren sovint motiu per observar i experimentar, però també esdevenien munició quan, transformats en combatents d’un imaginat conflicte bèl·lic, lluitàvem fins a l’extenuació. La imatge dels genolls i l’aspecte de les bates, en arribar a casa al vespre, eren testimoni de les glorioses campanyes de cada dia. No obstant això, tinc un record global d’una gran placidesa i harmonia pel que fa a les relacions entre companys. No recordo ni incidents destacables, ni humiliacions, ni neguits de cap mena. Era una escola a la que cada dia hi tornàvem amb il·lusió.

I després de les olors, les llums, la puresa de l’aire i mil imatges més. Les identificacions de fulles i fruits, les curses al voltant del pati, els jocs de cuit i amagar per dins del bosc, les partides d’escacs, en arribar la primavera, amb les taules traslladades sota els arbres. Les observacions de capgrossos i sangoneres que criaven al bassiol del pati, les explicacions del mestre, amb els nens asseguts a terra, a l’espai que anomenàvem “el bosquet”... i la xocolata, una xocolata a la pedra que trobava excelsa. Crec que totes les xocolates que he tastat al llarg de la meva vida posterior, han estat sotmeses a la valoració comparativa amb aquella que ens donaven per berenar, en dijous alterns, compartint opció amb el formatge.

I tot aquest repertori d’agradoses sensacions tenien un bon complement en les lectures. L’aula disposava d’una vitrina-biblioteca –avui diria que de fusta de roure-  a la qual podíem accedir-hi lliurement per escollir les nostres lectures. Lectures, això sí, molt seleccionades i filtrades. I, òbviament, totes en castellà. Recordo haver llegit amb especial interès molts llibres de la “Colección Araluce”, uns llibrets de tapa dura que solien recollir versions extractades d’obres clàssiques, biografies de celebritats i relats basats en elements de la mitologia grega i romana. Potser la meva clara atracció posterior per l’òpera barroca té alguna arrel en el retrobament de personatges que em foren presentats en les lectures d’aquells anys.

I és justament aquest armari situat al fons de l’aula on dormien els nostres herois de ficció, el protagonista de l’episodi més emotiu i carregat de significat que conservo, de tots els relacionats amb el meu pas per l’Escola de Bosc. És un record que em retorna sovint al pensament, que l’he compartit moltes vegades amb les persones properes i que, avui, en aquests anys difícils per a Catalunya, en què des dels revifats moviments neofeixistes s’assetja permanentment la llengua i l’escola catalana, pren per a mi especial significança.

Un dia, durant les estones dedicades a la lectura, em vaig atansar a la vitrina dels llibres. Tot remenant, vaig reparar en un llibre caigut al fons. Un llibre vell i empolsegat, com perdut. El vaig agafar i el vaig obrir. Era un llibre diferent, escrit en una llengua desconeguda. Amb la satisfacció d’aquell que ha topat amb una troballa arqueològica, vaig atansar-me amb el llibre a les mans cap a la taula del mestre.

- Senyor Martí, miri... he trobat un llibre escrit en francès...

M’agradaria reviure avui totes les tonalitats que va adquirir la mirada del senyor Martí quan, amb aquella tendresa seva, em va respondre:

- No, Josep... aquest idioma no és francès. Això és català, la llengua que parles a casa.

Jo tenia deu anys i havia nascut a Osona. A casa parlàvem català i no havia vist mai una paraula escrita en la meva llengua materna. Fins al punt de no reconèixer-la. Trigaria encara uns trenta anys més a ser capaç d’escriure-la amb una decència mínima. I sempre he mantingut i mantindré aquell punt d’inseguretat que hom té sobre les llengües que no s’han après durant la infantesa. I sempre recordaré que vaig ser conscient d’aquesta mancança, per primer cop, durant aquell dolç període d’aprenentatge, a l’Escola de Bosc de Montjuïc.

Beseit, agost de 2018