Fa pocs dies vaig arribar a Beseit i, com solc fer en els viatges d’anada,
vaig aturar-me a dinar a Can Miralles d’Horta de Sant Joan. M’agrada
la sempre càlida i casolana rebuda de la família Miralles a tothom que hi
recala i m’agrada l’esplèndida visió dels Ports que es pot admirar des de
la mateixa façana de l’hotel. Mentre aparcava el cotxe em vaig fixar en una
pancarta que penjava d’un edifici pròxim. El missatge: “Benvinguts a
ORTA”. I a sota l’adreça www.recuperem-orta.cat. Encara que no calia
gairebé res més per endevinar la intenció de la pancarta, mentre esperava el
dinar vaig fer una ràpida visita al web. Em va aclarir que el moviment
“Recuperem Orta”, sorgit a la dècada dels setanta, vol promoure la consciencia
sobre l’artificiositat del topònim actual, fonamentant-ho en l’evidència
inqüestionable de la denominació del municipi que es pot llegir en textos
i cartes geogràfiques antigues, com ara a la cartografia de Tillemon, a
finals del XVII. Una breu passejada pel poble, havent dinat, em va
mostrar que l’acció de la plataforma durant dècades ha tingut el seu efecte,
atès que les denominacions “Horta” i “Orta” poden trobar-se indistintament en
retolacions d’establiments i documentació impresa.
A banda de les
argumentacions que segurament es poden fer sobre la conveniència o no de
modificar l’actual topònim del poble, ja de camí cap a Beseit em vaig
entretenir donant voltes al fet que, en síntesi i al marge de raons
històrico-polítiques, el nucli de la disputa es troba en la lletra hac, una
lletra que sembla haver estat creada amb l’únic propòsit de fer la punyeta.
Recordo
que de ben menut, a la primera escola, em costava entendre la raó per la qual
existia una lletra que semblava transparent perquè no es corresponia amb cap
so, fet que contribuïa a que la visquéssim com a una lletra superba i traïdora.
Superba perquè sempre volia anar en primer lloc i mai en el darrer. I
traïdora perquè, molt de tant en tant i sense previ avís, s’esmunyia enmig
d’una paraula. Només un imperceptible rictus del mestre que havíem après a
interpretar quan pronunciava paraules com “albahaca”, “retahíla” o “anhelo” en
els inacabables dictats d’aquelles tardes de color gris, ens alertava que
aquella paraula castellana que ens llençava, com qui no vol la cosa, contenia
un dard enverinat: una lletra hac en el lloc més inversemblant. En aquells
temps la lletra hac era per a mi una lletra totalment inútil i va ser només
amb el pas dels anys que vaig aprendre que les coses més útils, a voltes, són
les que poden aparentar que no ho són gens.
Qualsevol que visiti Beseit per
primer cop i doni la preceptiva volteta pel poble, més d’hora que tard passarà
per un encantador carreró on hi els antics safareigs i una edificació que aparenta una casa
convencional, però que crida l’atenció pel soroll d’aigua que surt pel
finestral, a peu de carrer. És aleshores quan possiblement el nouvingut repari
en la llegenda d’una rajola ceràmica que hi ha al damunt del que sembla la
porta d’accés: “Molino de haceite”. Donat que aquesta edificació és a tocar de
casa meva, he pogut presenciar la mateixa seqüència desenes de vegades. Els
visitants somriuen entre ells, intercanvien alguns comentaris assenyalant la
rajola i finalment fan la fotografia de rigor. En alguna ocasió, si m’he creuat
amb ells i tinc el dia sorneguer, m’aturo a posar- hi cullerada. Amb tota la
seriositat què sóc capaç els hi deixo anar alguna cosa com “...és algo poco
conocido, pero lo cierto es que el aceite con hache és infinitamente mejor que
el aceite sin hache. Aquí en este molino se elaboraba hace más de cien años el
mejor haceite del mundo...”. Després d’uns instants de perplexitat,
suposo que deuen acabar pensant que estic en si bemoll...
Si ens remuntéssim a
mitjan segle passat, el visitant s’hagués pogut aturar també davant d`una altra
edificació coronada igualment per una rajola ceràmica –elaborada amb tota
probabilitat pel mateix artesà que l’anterior- i amb una llegenda també sorprenent:
“Molino de arina”. A diferència de l’altra, aquesta edificació no es pot
contemplar avui, la rajola fou salvada de la destrucció i es conserva en
un domicili particular. És una llàstima que no pugui ser admirada al costat de
l’anterior, fet que sens dubte multiplicaria les possibles conjectures i em
permetria alguna anada d’olla més florida. Ja la molt recordada Gema Noguera,
artista local que ens va deixar prematurament l’any 2008, m’havia dit en una de
les darreres converses que vam tenir, que les dues rajoles algun dia
haurien d’acabar exposades juntes. En memòria seva i a manca d’altra possibilitat,
les uneixo virtualment avui en aquest encenall.
El primer pensament que
tinc quan observo aquestes dues rajoles és que l’artesà que les va fer dominava
més l’art de coure el fang que l’art de coure les paraules. La hipòtesi sobre
la ignorància del ceramista, però, ve seguida d’altres conjectures. Sembla molt
probable que les rajoles devien ser encarregades pels propietaris dels molins,
o bé pels obrers que van treballar en la façana. Així que foren elaborades,
cuites, mostrades, instal•lades i revisades amb la intervenció de diverses
persones. I sembla també evident que ningú no hi va posar cap objecció. Va ser
la ignorància del ceramista, o bé la incorregible tendència d’aquesta
lletra a aparèixer i desaparèixer, segons el lloc i el moment?...
Quan havia de
néixer la nostra filla, la meva dona i jo teníem molt clar quin havia de ser el
nom triat per a ella, però teníem molts dubtes sobre la forma: Elena o
Helena?... Era l’any 1980, no existia Internet, la informàtica no havia entrat
encara a les cases i jo tot just començava a aprendre a escriure en la meva
llengua. Ens agradaven per igual les dues formes del nom, així que em vaig
interessar per la significança, origen i diferències entre elles. Vaig
preguntar a aquelles persones que pensava que em podien aportar alguna llum
sobre els orígens i l’adequació catalana d’una o altra forma. Vaig consultar
llibres i enciclopèdies... Totes les respostes que vaig obtenir convergien en
allò essencial: “Helena” i “Elena” eren dos noms indistintament correctes
en català. La primera forma corresponia a l’Helena clàssica, la filla de Zeus i
Leda la bellesa de la qual va desembocar en la guerra de Troia. La segona era la
canonitzada Santa Elena, emperadriu romana mare de Constantí i convertida al
cristianisme. El cert és que ens resultava més atractiva la connotació clàssica
del nom, però per altra banda trobàvem la forma “Elena” més alleugerida,
com menys artificiosa.
Vaig poder constatar que en les traduccions de textos
clàssics referits a la guerra de Troia apareixia sempre la denominació
“Helena”. I un dia que transitava a prop de la Catedral, vaig entrar-hi per
cercar la santa. Recordo perfectament que era la segona capella entrant a mà
esquerra. Em vaig aturar contemplant la imatge d’aquella santa identificada
inequívocament amb un rètol: “Santa Elena”. El diccionari Albertí –una eina
clàssica a l’època, que encara conservo- incloïa un apartat amb una llarga llista
de noms propis en la seva forma catalana i castellana. Per a l’entrada “Elena”
en català, la forma castellana era “Elena”. Per a l’entrada “Helena”, el
diccionari simplement remetia a la forma sense hac: “v. Elena”. Era doncs
evident que no hi havia una forma catalana i una castellana del nom, sinó que
ambdues convivien amb una lleugera diferència quant a les figures evocades. No
recordo molt bé quin sistema vam emprar per decidir, tal vegada ho vàrem
sotmetre a la sort... el cas és que la nostra filla va acabar registrada com a
Elena.
Anys després, en algun moment que no puc precisar, l’Institut d’Estudis
Catalans va determinar que la forma catalana del nom seria “Helena”,
independentment de la figura evocada. Avui podem veure les entrades, en català,
referides a Helena de Troia i també les entrades referides a Santa Helena de
Constantinopla, compartint una mateixa forma. I fa pocs mesos, trenta cinc anys
després d’haver visitat Santa Elena, un dia que transitava pel davant de la
Catedral, vaig decidir-me a entrar... La segona capella a mà esquerra
estava ocupada per un altre sant. Vaig pensar que no podia ser que l’haguessin
eliminat i, malgrat que la santa ocupa el principalíssim lloc al cimbori de la
catedral, segur que havia de tenir també un lloc més a l’abast dels humans.
Així que vaig recórrer totes les capelles fins que, finalment, la vaig
localitzar al claustre. Seguia igual, agafada a la creu... però la retolació
que la identificava, sí que havia canviat: “Santa Helena”. I, a sota, amb
caràcters més petits i entre parèntesis, “Santa Elena”. Tombarelles de la
lletra hac...
I en el marc d’aquestes cabòries referides als capricis d’una
lletra poca-solta he de referir-me a un altre canvi que em resulta ben proper:
el mot “luthier”. Com és ben sabut, “luthier” deriva del francès luth,
referit inicialment al constructor de llaüts. Amb els anys, la denominació va
ampliar el seu abast semàntic als constructors d’instruments de corda fregada
i, ja en els temps actuals, es va fer extensiva als constructors d’instruments
en general. Durant molts anys el mot “luthier” era acceptat tant per la RAE com
per l’IEC, encara que especificant sempre el seu origen francès, deixant clar
que es tractava d’un encaix un pèl forçat i remetent a la veu genuïnament
castellana “violero”, o a la genuïnament catalana “violer”,
respectivament. Per alguna raó que no puc explicar-me, el mot castellà
“violero” no m’ha sonat mai bé del tot. En canvi, la forma catalana “violer”
l’he trobada sempre musical, agradable i, per a un constructor de violins i
violes, inqüestionablement precisa. No obstant això, durant dècades, tots els
constructors espanyols i catalans hem utilitzat la denominació “luthier”, sent
la més present en textos, logotips i referències de tota mena.
Però un dia, no
fa gaires anys, la lletra hac ens la va tornar a jugar... Simultàniament la RAE
i l’IEC van decidir que li cauria la hac a la paraula “luthier”. Des
d’aleshores, a les noves edicions dels diccionaris, ja no la trobem. En
castellà l’única forma correcta és actualment “lutier” (a més de la tradicional
“violero”) i, en català, l’única forma correcta és, també, “lutier” (a més de
la tradicional “violer”).
Escric aquest encenall a Beseit, a les
acaballes de la Setmana Santa. El poble és ple de visitants i aquest mateix
matí he estat altre cop espectador de l’escena de la rajola del molí. Novament
s’han escapat somriures pensant en el pobre ceramista presumptament poc
lletrat. Segurament a ningú se li ha acudit pensar que la culpa és de la
punyetera lletra. La meva filla Elena ja fa temps que va decidir que no es
modificaria el nom. Li agrada la forma del seu i, per altra banda, qui ens pot
garantir que passat un temps la lletra hac no torni a jugar-nos-la?...
I,
quant als lutiers, ja sigui per desconeixement, per l’ancestral punt de
romanticisme que sol envoltar-nos, per la resistència al canvi associada a un
art que té en el passat la seva referència necessària o, simplement, per una
legítima voluntat de mantenir la denominació “luthier” a pit descobert, el cas és
que en el món real, totes dues denominacions conviuen harmònicament ,
emprant-se una o altra en funció del text o del context.
Però sempre,
sempre, sempre, ens quedarà la denominació “violer”.
Beseit, abril de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada