El dia que vaig inventar la fotografia

Crec que hi ha moments a la vida en els quals una consecució que pot ser vista a ulls aliens com un fet sense cap rellevància, pot ser viscuda com un moment estel•lar, com un instant de glòria fruit de l’esforç i la perseverança. I a més esforç i més perseverança, més sentiment de goig i més inesborrable petjada ens deixarà per a sempre.

Fa pocs dies em va donar per remenar un d’aquells racons de la casa que han esdevingut reservoris del passat. Sabia que en aquelles caixes hi guardava les restes del que fou el meu laboratori fotogràfic, però feia gairebé trenta anys que no ho obria. Em vaig retrobar amb la meva ampliadora Durst, els tancs de revelat de negatius, cubetes, provetes, una esmaltadora, sobres i capses de paper ultracaducat... L’enorme satisfacció que en una època de la meva vida em va proporcionar aquell equipament és la raó que encara el conservi, sempre amb la idea, cada cop més etèria que “potser algun dia”... I potser perquè en els darrers temps he escoltat amb certa atenció els consells de la venerada Marie Kondo –que els hagi escoltat no vol dir que els hagi assumit- em vaig fer a mi mateix la pregunta “vols dir que tot això ho tornaràs a necessitar algun dia?”... I la resposta que em vaig donar va ser contundent: NO. Em vaig imaginar duent tot aquell material al Punt Verd al mateix temps que observava les còpies positivades conservades en capses de paper fotogràfic. I entre aquelles còpies repetides va aparèixer inesperadament “la foto”. Una còpia de l’original que conservo al meu taller entre la meva petita col•lecció d’objectes de culte. Objectes associats a moments únics. I aquesta foto, sens dubte, està associada a un moment inesborrable. Un moment que recordo de manera nítida: el dia que vaig tenir tota la sensació que havia inventat la fotografia.

En els anys preadolescents vaig ser, des del punt acadèmic, un estudiant absolutament mediocre. Sovint  deixava alguna assignatura per setembre. Suposo que les grises experiències durant l’època de primària em van generar algun rebuig inconscient a l’estudi reglat. En canvi, els dos anys que vaig poder beneficiar-me de les escorrialles que a l’Escola de Bosc havia deixat la pedagogia de la República, crec que van avivar l’interès per l’experimentació i per tot allò que hi havia més enllà dels llibres de text. No em recordo a mi mateix, en aquella època, estudiant amb un interès real. M’interessava la música, el violí, i moltes altres coses que no percebia com a connectades amb allò que era la nostra escola de cada dia.

Vinc d’una època de genolls pelats, de jocs amb l’hipnòtic mercuri sostret de termòmetres trencats, d’experiments químics amb materials que avui no ens hi deixarien ni atansar, d’explosions descontrolades al celobert de casa quan preparàvem pólvora usant pastilles de clorat de potassa... I devia ser pels voltants dels deu anys que vaig començar a interessar-me per la fotografia. Va ser un interès creixent que s’allargaria a dues dècades i que segurament tenia molt a veure amb el meu perfil de jove sensible i tendent a la introversió.

Era un habitual del mercat dominical de llibres a Sant Antoni i un dia vaig comprar un petit llibret usat, aleshores ja vell, que tenia un títol inequívoc: “La fotografía”.  Un llibre de pàgines esgrogueïdes –que conservo- i que vaig llegir i rellegir com probablement no he fet mai més amb cap llibre. En ell vaig aprendre tots els conceptes fonamentals sobre òptica, composició, tipus i formats de pel•lícula, profunditat de camp, obturació... La teoria l’anava complementant amb les experiències amb una petita càmera que m’havien regalat els pares. I potser perquè –contràriament al que passa avui- cada cop que premíem l’obturador aquell “clic” tenia un cost, cada fotografia era objecte de reflexió i d’estudi, de preguntar-me què havia fet bé o malament. El llibre tenia un capítol dedicat al “laboratorio fotográfico”. Un capítol que em mirava primer amb certa basarda però que, ben aviat, em va engolir.

El llibre era tan vell que no contemplava un fet aleshores ignorat per mi: en aquells anys existien ja a la venda materials de revelat preparats. El llibre només contenia formularis per a la preparació de reveladors i fixadors. Així que me’n vaig anar a voltar per les botigues de productes químics a comprar un per un els components per a la preparació del revelador de metolhidroquinona, així com del fixador.

Amb la meva precària economia vaig anar adquirint cubetes, un llum vermell, els productes químics... fins que va arribar el gran dia. Recordo perfectament la tarda que es va produir el miracle. No les tenia totes perquè els líquids els havia preparat jo i no sempre les instruccions del llibre semblaven prou clares. Donat que no havia pogut comprar encara una ampliadora i tenia tot el neguit de comprovar si anava per bon camí, vaig construir-me una premsa de contacte. Per provar-ho vaig escollir un negatiu de 6x6 revelat externament que impressionaria sobre un paper. Vaig triar el negatiu d’una fotografia que m’havia fet un amic i veí meu, en Narcís, company de moltes entremaliadures i descobriments científics, al balcó de casa seva. Vaig impressionar el paper durant un segons, vaig apagar els llums, vaig submergir el paper a la cubeta amb el revelador de metolhidroquinona sota el llum vermell i...

És indescriptible la sorpresa i emoció que vaig sentir en veure pujar la imatge. Després, durant molts anys i de forma molt més documentada i equipada, vaig passar-me moltes hores de laboratori. Però mai més vaig experimentar aquell sentiment de plenitud: el goig i la convicció que aquell dia havia inventat la fotografia.

No he llençat res i tot torna a ser al lloc on era. La Marie Kondo diu que ens hem de desprendre d’allò superflu, d’allò que no ens aporta cap utilitat. Diu que no cal que conservem allò que en el present no ens fa feliços. És altament improbable que a cap descendent meu li pugui interessar mai conèixer la fotografia genuïna. Però ni la Kondo ni ningú pot garantir-me que jo no senti, potser algun dia, la necessitat de ser novament espectador privilegiat del miracle.

Barcelona, 29 de juny de 2019

La capsa de galetes

Fa temps que em ronda pel cap aquesta qüestió. Segurament des d’aquella tarda de primavera que vaig visitar el nou emplaçament dels Encants Vells de Barcelona, després d’assabentar-me del seu trasllat a finals del 2013. Tenia curiositat per copsar en quina mesura el canvi d’ubicació havia modificat la seva personalitat. Passejant per tot el recinte vaig poder apreciar el disseny arquitectònic que em va semblar molt escaient. Finalment vaig voltar per la plaça central de la planta inferior on, semblantment al que havíem pogut veure-hi sempre, hi trobem aquelles parades que ofereixen la més insòlita varietat d’objectes amuntegats a terra, supervivents principalment de buidatges de pisos, restes d’estocs i, segurament, d’altres orígens més inconfessables.

I va ser davant d’una d’aquelles muntanyes d’objectes arrabassats de la pau d’una llar i violentament amalgamats, que vaig experimentar un sotrac emocional profund. Una inesperada presa de contacte amb la cruesa del món real, aquell món que visitem només de manera residual quan assistim a un funeral o quan la dissort ens posa al davant una circumstància dolorosa de forma inesperada. Entre farcells de roba, plecs de cartes, postals, eines, canelobres, components elèctrics, restes de medicines i cosmètics, plats i coberts, sobreeixien els fulls escampats d’un àlbum de fotografies familiars. Eren fulls autoadhesius desanellats, provinents d’àlbums fotogràfics les cobertes dels quals havien estat separades. Àlbums fotogràfics com aquells que segurament tothom tenim a casa. Ara, els fulls solts i escampats per terra deixaven a la vista de tothom moments feliços de caire personal i íntim. Rialles, brindis, el petit d’un anyet als braços de la iaia, aquell sopar amb les amigues, el casament de la Judit, les primeres passes d’en Joan...

No vaig poder contenir les llàgrimes. Vaig abandonar el recinte amerat d’una intensa pena. No podia entendre aquella manca de sensibilitat ni la raó per la qual aquells bocins de vida aliena es posaven a l’abast de tothom. Calia exposar per a una inimaginable venda aquell material?... Hi pot haver algú interessat a comprar fulls amb fotografies d’un àlbum familiar de vés a saber qui?...

D’aquella experiència en vaig treure un fil de reflexions i una clara determinació. Les reflexions sobre la forma d’organitzar i conservar els records fotogràfics personals i la determinació d’evitar, en la mesura del possible, que aquests records puguin acabar un dia amuntegats sòrdidament en algun racó dels encants.

****

Recordo que, de ben menut, alguns matins de diumenge -l’únic dia que permetia als pares una mica de relaxament-, a primera hora em duien al seu llit. I allà, col•locat el nen entremig de tots dos, passàvem una llarga estona repetint un ritual que m’ha tornat al pensament moltes vegades. Consistia en repassar la història personal a través de les fotografies que conservaven en una capsa de galetes.  Una capsa que recordo vivament, metàl•lica, d’obertura lateral, encara que ara tinc dificultat per identificar-ne la marca. Tant se val, el cas és que aquella capsa contenia la clau de tots els seus records del passat que, vist ara, era un passat relativament curt, atès que els meus pares aleshores rondarien només entre els vit-i-cinc i trenta anys.

La capsa de galetes contenia aproximadament un centenar de fotografies, totalment barrejades. N’hi havia de totes les mides. Des d’aquelles minúscules que sovint es feien per contacte del negatiu, amb les vores ornamentades, fins a algunes d’estudi, més rígides i sovint retocades manualment. Fotografies que recollien moments joiosos, especialment de l’època de festeig dels meus pares, quan vivien a l’extinta colònia tèxtil de Còdol Dret, a tocar de Roda de Ter. Fotografies del meu pare tocant sardanes amb la cobla d’aleshores, o de la meva mare i la seva cintureta d’abella... fotografies amb tons sèpia d’avis i besavis... i un parell del meu avi matern, desaparegut durant els darrers dies de la guerra després d’una vida tremendament dissortada.

Escampàvem totes les fotografies damunt del llit i ens les anàvem passant, una a una. Rialles, comentaris i alguna llagrimeta de tant en tant. Eren fotografies per ser tocades i viscudes. En acabat, les tornàvem a deixar totes a dins la capsa de galetes i ens llevàvem, plàcidament, per fer l’habitual xocolatada dominical.

He pensat moltes vegades en aquesta manera de tractar, conservar i relacionar-se amb aquests testimonis gràfics, radicalment diferent a la que tenim en l’actualitat. La forma com ens relacionem amb els nostres records fotogràfics ha anat evolucionant a través dels anys. Tant la quantitat, com la qualitat, com la forma de conservar-les, com la forma de compartir-les, com també la forma de gaudir-les  -o d’ignorar-les-, han canviat radicalment. Quan hi penso, sempre arribo a la conclusió que hem guanyat moltes coses, però que també n’hem perdut algunes altres.

****

Crec que la meva història personal, pel que fa a la relació amb les fotografies, és idèntica a la de moltes persones de la meva generació, potser salvant la primera època en què m’hi vaig dedicar més del que era habitual en els meus cercles. En arribar a l’adolescència em vaig aficionar molt a la fotografia. Sense gaire recursos, em vaig muntar un minúscul laboratori on revelava les meves fotografies, fins i tot amb productes –reveladors i fixadors- que preparava jo mateix a partir dels components químics . D’aquella època en conservo centenars de negatius. Com que he estat sempre molt metòdic i ordenat –algú en diria  “obsessivament ordenat”- els conservo ben datats i actualment, durant aquest 2017, he començat a digitalitzar-ne alguns.

Després va venir una llarga època de fotografies de caire familiar, obtingudes indistintament en blanc i negre o en color. Les còpies solien conservar-se enganxades en àlbums amb pàgines de cartolina. Era habitual escriure-hi alguna anotació a les vores, al costat de les fotografies. Eren àlbums per ser vistos de tant en tant i, d’alguna manera, eren una versió una mica evolucionada de la capsa de galetes.

Més endavant va venir la gran moda dels fulls autoadhesius. Semblava una solució definitiva, més polida i pràctica que les anteriors. Tots aquells que conservem àlbums d’aquest tipus –que devem ser la immensa majoria de la gent- sabem ara que no era una solució ni tan polida ni tan pràctica com aparentava. Les fotografies han empal•lidit, els fulls s’han esgrogueït i ara, a bé no hi ha manera de desenganxar-los quan volem recuperar una fotografia, o bé han perdut la capacitat adhesiva i campen cadascun per la seva banda.

Paral•lelament a l’eclosió d’aquestes modes va esclatar l’afició per les diapositives. Ah!... aquells que ens consideràvem avançats en el terreny de la fotografia, ho teníem molt clar: major qualitat, menor espai, millor conservació. Resultat: centenars de calaixets plens de diapositives amb les quals solíem donar –o rebre- la tabarra aprofitant alguna trobada amb parents, amics o saludats.

I així vam viure uns quants anys fins que va esclatar la gran revolució: l’era digital. No cal parlar-ne gaire perquè és prou coneguda. Va fer que la fotografia penetrés a la vida quotidiana de tothom, fins i tot d’aquelles persones que no havien sentit mai cap atracció per ella. La incorporació de les càmeres als dispositius de telefonia mòbil ha representat la banalització total de la fotografia. En fem a milers, en tot moment i, sovint, les imatges passen directament del minúscul objectiu del nostre mòbil a la memòria SD o al disc dur, sense visitar ni per un instant la nostra consciència ni, conseqüentment, romandre a la nostra memòria personal. 

I els que ja tenim una edat i hem acumulat anys i canvis ens trobem, avui, que tenim, per una banda, un feix d’àlbums que generalment dormen en una prestatgeria i que toquem poques vegades perquè, al marge que no trobem mai el moment, el fet de tocar-los comporta el risc que ens vagin caient les fotografies com les fulles a la tardor. I paquets de negatius, i calaixets de diapositives... I moltes vegades a tot aquest arsenal s’hi afegeixen els àlbums, els negatius i les diapositives dels nostres pares. Allò que generalment ja no tenim, és la capsa de galetes... Aquella capsa que obríem sabent què hi trobaríem, però amb la il•lusió de tornar-ho a contemplar. Aquella capsa que contenia records, bocins de vida, totalment desordenats, però que podíem tocar i passar-nos-els d’unes mans a les altres.

I juntament a aquesta quantitat de material físic tenim, tots, milers de fotografies conservades en un disc dur o en targetes de memòria que potser un dia ens diran que ja no funcionen... Milers i milers de fotografies que, passat un breu temps, cauen en l’oblit. De vegades no tinc clar si no seria millor que al llarg de la nostra vida, pel que fa a les nostres imatges personals, en restessin només un parell o tres, com passava a finals del segle XIX i principis del XX. Quan ens parlen de Darwin, Freud o Wagner, a tothom ens venen les mateixes imatges al pensament. Hem sacrificat la qualitat i la significació per la quantitat. Hem passat de la fotografia d’estudi on els nostres avantpassats apareixien generalment amb cara d’espant a la desvergonyida i sovint barroera autofoto.

I una tarda de primavera, se m’acut visitar els encants de les Glòries, i  se’m fa un nus a la gola...

****

- I tu... què en fas de les fotografies?, com les gestiones?...

M’ho han preguntat en diverses ocasions en els darrers anys. M’ho ha preguntat gent coneguda, de la mateixa manera que jo els ho hagués pogut preguntar a ells. Potser perquè entre els coneguts tinc una certa fama de persona organitzada han acudit a mi amb l’errònia idea que jo tinc una solució definitiva.  

No tinc una solució perfecta, però sí que segueixo un sistema que vindria a ser conseqüència de considerar tot el que he dit fins ara. La voluntat de conservar en front de la voluntat de no acabar al Mercat de Bellcaire. La voluntat de mantenir una organització del material –que quantitativament s’ha incrementat molt- en front de la voluntat de no passar-me la vida organitzant aquest material. La voluntat de no ocupar molt d’espai en front de la voluntat que l’arxiu fotogràfic mantingui una certa tangibilitat. Vull dir que no me’n refio gaire de l’emmagatzemament a un núvol, perquè els núvols, més aviat o més tard, se’ls emporta el vent. 

La meva estratègia actual per organitzar tot el material fotogràfic la resumiria de la manera següent:

- Estic procedint a digitalitzar tot l’arsenal fotogràfic: paper, negatius i diapositives. Procuro que aquelles que, per una o altra raó, puguin tenir més interès en el futur, restin conservades amb una resolució suficient per fer-ne còpies en paper i en un format raonable. És un procés que vaig fent sense pressa, aprofitant els capvespres hivernals quan estic sol a Beseit, quan es fa fosc i ja no tinc ganes de treballar.

- En el procés d’escaneig destrueixo bona part del material original, ja siguin diapositives o negatius, encara que no tot. Conservo aproximadament un 25% seleccionat, que podrà i haurà de ser immediatament destruït el dia que jo no hi sigui.

- Les imatges digitalitzades les conservo en carpetes anuals. Dins de cada carpeta corresponent a un any obro carpetes temàtiques. De vegades es fa necessari un tercer nivell, però no més. La localització, amb aquest sistema, m’ha resultat fins avui relativament ràpida i eficaç.

- Els arxius els conservo en dos discos durs, en paral•lel com a mesura de seguretat. Ara per ara prefereixo no mantenir còpies al núvol. Encara que no deu ser més que una forma d’autoengany, tinc la sensació que tenir-les en un disc dur que puc tocar físicament, m’aporta un punt més de tangibilitat i més privacitat.  

- Les carpetes anuals contenen les fotografies que he fet o s’han fet durant la meva vida. Imatges sobre les quals jo en tinc algun control i puc saber quan es van fer i a què corresponen. Lògicament hi ha moltes fotografies que no puc datar  ni ubicar. Són aquelles més antigues, que d’alguna manera han estat heretades i sobre les quals no he intervingut. En aquest cas les tinc agrupades i classificades en dues carpetes –línia paterna i línia materna-, dins de les quals obro les carpetes temàtiques necessàries.

- Durant el procés de revisió, escaneig i classificació del material (material que sempre és anterior a l’època de la fotografia digital), en selecciono unes poques que considero més valuosos, més insòlites, més testimonials, o que tenen associat un element emotiu que les fa especials. Aquestes fotografies, a més de conservar-les en el seu suport original, un cop escanejades en faig un duplicat que conservo en una altra carpeta. És una carpeta que conté un nombre relativament reduït d’imatges, totes elles especials. És una carpeta intemporal, perquè hi puc trobar fotografies de qualsevol època. És una carpeta per a la qual de seguida vaig trobar un nom: LA CAPSA DE GALETES.

****

EPÍLEG

Tots hem viscut la sensació de topar “casualment” amb una persona o amb un objecte que teníem recentment al pensament. Aquestes suposades casualitats, generalment, no són més que encontres que ens haguessin passat desapercebuts si no s’hagués donat la circumstància d’estar activats per copsar-les. Dit d’una altra manera: per veure les coses cal estar receptiu a veure-les.

Per això la vaig veure immediatament. En els dies que redactava aquest encenall, passant per l’aparador d’una casa de compra-venda d’objectes vells, me la vaig trobar al davant: LA CAPSA DE GALETES. La meva. La vaig identificar a l’instant. I també, a l’instant, vaig adonar-me que “la capsa de galetes” no era una capsa de galetes. Era una capsa de melmelada Bebé –Industrias Muerza-San Adrián – Navarra (España).

Però, per a mi, serà sempre “la capsa de galetes”.

Barcelona, desembre de 2017