Dissortadament al llarg dels darrers quinze anys i per circumstàncies
familiars m’he vist en la necessitat de visitar metges i hospitals, d’aquí i de
fora, amb una freqüència desmesurada. Les visites a centres d’assistència
diversos, al Clínic, a Sant Pau, a l’Hospital General de Catalunya o a Vall
d’Hebron, per citar només els més significats i propers, han estat el pa nostre,
si no de cada dia, gairebé de cada setmana. El temps, les experiències viscudes
i els resultats obtinguts –o no obtinguts- fan que actualment, quan els visito,
ho faci amb un peculiar estat d’ànim que té quelcom de rutina i una bona dosi
d’escepticisme. Per això, la meva visita d’ahir a l’Hospital de la Vall
d’Hebron per una raó molt distinta a la que m’hi ha dut en tantes ocasions, la
vaig viure de forma molt diferent, carregada d’emotivitat i també de continguda
esperança.
Ahir vaig acompanyar la meva mare, de vuitanta quatre anys, al
departament d’Identificació Genètica de Vall d’Hebron. El motiu: obtenir una
mostra d’ADN seu, a fi que proporcioni un perfil genètic que serà conservat i
que possibilitaria la identificació de les restes del seu pare –el meu avi- en
el poc probable cas que aquestes restes es trobessin en alguna de les fosses
localitzades i que el Programa d’identificació genètica de persones
desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, té previst
obrir.
No sóc creient en la manera com s’entén habitualment, no sento la
necessitat de creure que hi ha d’haver una vida eterna més enllà de la que
coneixem per donar-li sentit a aquesta i sento una total indiferència pel que
es pugui fer amb el meu cos el dia que mori. Per això m’he preguntat sovint a
mi mateix per la raó que m’impulsa, des de fa anys, a fer tot allò que puc –que
és molt poc- a fi de localitzar les restes del meu avi, bo i sent conscient que
les possibilitats d’èxit són molt i molt minses. I aquesta crec sincerament que
és una reflexió, per tothom, molt interessant...
Hi ha una part de la població
que creu que aquest treball de recuperació de la memòria històrica és una
pèrdua de temps i de diners. Hi ha persones i grups socials que consideren un
malbaratament de recursos qualsevol euro gastat en aquest propòsit. Els
arguments solen ser que “val més mirar endavant”, que “cal viure al dia i no és
bo mirar enrere” -com si mirar endavant i mirar enrere fossin actituds
mútuament excloents-, o també que “no es bo reobrir ferides del passat”.
Aquests arguments són els esgrimits habitualment per perfils ideològics
pertanyents a la dreta o ultradreta (Partido Popular i el seu satèl•lit
Ciudadanos, a més d’altres grups polítics encara més sòrdids), o bé per
persones que, des de la bona fe i sense haver-s’ho plantejat gaire, simplement
no els preocupa la qüestió pel fet de no tenir cap persona desapareguda a la
seva família.
El meu avi, Juan José Mestre Tejedor, nascut a Beseit el 1904,
vivia amb la seva esposa i la seva filla de tres anys quan va esclatar la
guerra. Per mirar de tractar uns problemes digestius que al poble no solament
no li havien solucionat sinó que li havien agreujat, va venir a Barcelona sol,
amb el propòsit també d’obrir-se camí trobant una feina de fuster, per després
portar la família. A Barcelona fou allistat i integrat a la Divisió 55 de les
Brigades Mixtes de l’exèrcit republicà trobant-se, gairebé sense saber com, al
front de la Batalla del Segre. La seva darrera comunicació escrita data del
novembre del 38. Durant tres anys, ja acabada la guerra, ningú no en va saber
res més. En una targeta postal escrita l’any 41 per un company des de la presó,
explica que el va veure morir el dia 1 de gener del 39 i que les seves restes
es troben a les proximitats d’Aitona. També diu que visitarà el lloc amb la
família quan surti de la presó, fet que ja no es va produir mai perquè va
sortir de la presó tuberculós i va morir. Del meu avi matern em resten només,
com a record, un parell de fotografies, la visió de les llàgrimes vessades
durant molts anys per la meva àvia i per la meva mare cada cop que l'evocaven,
i mitja dotzena de cartes esgrogueïdes, escrites des del front.
És difícil
d’explicar a qualsevol persona que no s’hagi trobat en aquesta situació com una
absència pot estar tan present en la consciència individual i col•lectiva dels
membres d’una família. Estic segur que allò que he viscut jo durant tants anys
no és sensiblement diferent a allò que s’ha viscut a cadascuna de les famílies
escapçades pels efectes de la Guerra Civil i de la repressió franquista. En
aquests vuitanta anys transcorreguts, tots hem viscut pèrdues, de vegades molt
injustes, de vegades inesperades i sempre doloroses. S’ha seguit en tots els
casos un procés de dol i gairebé sempre el temps ha anat apaivagant els efectes
de la pèrdua. Però en el cas de les víctimes desaparegudes, això no ha estat
així. No hi ha oblit possible. No hi ha resolució del dol: és la diferència
entre tancar o no tancar adequadament un procés.
Pels voltants de l’any 2005 i a cavall de les possibilitats comunicatives que ens ofereix Internet, vaig començar a fer alguna gestió. Correus als ajuntaments d’Aitona i Serós preguntant si hi havia fosses identificades o qualsevol fil d’informació que pogués estirar. Correus sense resposta o lacòniques respostes elusives... Més endavant, un cop aprovada la Llei de Memòria Històrica, vaig contactar amb l’ARMH Catalunya facilitant-los les dades conegudes del meu avi. Passats uns mesos vaig rebre un ampli dossier amb totes les dades provinents dels arxius espanyols, civils i militars, que podien oferir algun rastre. Entre aquests papers, les dades corresponents al reclutament i revisions periòdiques vinculades al servei militar que va fer uns deu anys abans de l’inici de la guerra. Dades de filiació de la seva dissortada vida, però cap dada, cap rastre sobre la seva mort... D’aquesta gestió, però, el meu avi es va convertir en l’expedient número 750 del Cens de Persones Desaparegudes, un cens que avui té ja inscrites al voltant de 5.000 persones.
........................
La unitat
d’Identificació Genètica de la Vall d’Hebron es troba en un mòdul al costat de
l’edifici de Maternitat. Acompanyo la meva mare un plujós i fred dia de gener,
estem citats a les 13:00 h. A la sala d’espera veig que hi ha una senyora
d’entre vuitanta i noranta anys acompanyada de qui interpreto que són el seu
espòs i el seu fill. A una altra banda de la sala hi veig un senyor d’entre
vuitanta i noranta anys, acompanyat de qui resulta evident que és el seu fill.
Seiem. Són les 13:30 h i no ens han avisat, però tampoc han avisat ningú. Cap a
les 14:00h arriben sis persones: una senyora d’entre vuitanta i noranta anys,
perfectament autònoma, acompanyada de qui interpreto, per les salutacions i
forma de relacionar-se, que són familiars que l’acompanyen i que no viuen
junts, però que s’havien citat en aquest lloc. Repassant mentalment el meu
llarguíssim historial en sales d’espera no recordo mai haver vist cinc persones
acompanyant algú que, amb total autonomia física i psíquica, acut a un centre
mèdic per fer una actuació tan inofensiva i innòcua com un frotis bucal per
obtenir una mostra d’ADN. Ho llegeixo també com un fet altament significatiu...
Són les 15:00 h i no han cridat ningú dels que som a la sala. Contràriament al
que podria esperar-se, cap de les persones mostrem impaciència. També ho trobo
significatiu. Sembla que la paciència és un tret comú als que som a la sala, si
més no pel que fa al fet que ens hi ha portat.
Dues hores i mitja més tard del
que era previst, apareix una infermera i diu el nom de la meva mare. Entrem a
una saleta on hi ha una doctora i una assistenta que serà qui obtindrà la
mostra. La doctora ens demana repetidament disculpes. Alguna cosa ha succeït
durant el matí d’avui que els ha pertorbat la programació de cites. Ens parla
amb un to molt afectuós i ens diu que, encara que és tard, no hi ha cap
pressa... S’adreça a la meva mare i amb una gran delicadesa i empatia li diu
que li explicarà què anem a fer, per a què pot servir la mostra que obtindran.
A moltes persones d’aquesta franja d’edat els pot resultar difícil de
comprendre el miracle a través del qual es podria –cas de tenir-les- reconèixer
la identitat d’unes restes a partir d’una minúscula mostra obtinguda fregant la
boca amb un bastonet. La doctora li fa a ma mare la lliçó més dolça de biologia
que mai he sentit. Li explica que el cos i els teixits estan formats per
cèl•lules, que aquestes cèl•lules contenen uns patrons d’informació... li ho
explica a través de metàfores... imagini vostè una biblioteca immensa en la
qual no hi ha cap llibre repetit... i vostè és un llibre d’aquesta biblioteca
immensa i ningú al món és un llibre idèntic a vostè... però sabem segur que
vostè i el seu pare comparteixen algunes pàgines d’aquest llibre... algunes de
les pàgines del llibre del seu pare són només idèntiques a vostè... Mentre
escolto embadalit i commogut la doctora tinc la clara sensació que els
pensaments de la meva mare van per lliure. Amb els ulls inundats i trencant el
fil de les explicacions de la doctora, se li escapa: “...jo només tenia cinc
anys. Tot hagués fos molt diferent...”.
L’esclat emocional de la meva mare va
acompanyat d’una frase que li he escoltat mil vegades. Diu que no comprèn per
quina raó no pot deixar de plorar sempre que hi pensa. Per què no pot
passejar-se pel record sense que es produeixi un sotrac emocional que li faci
saltar les llàgrimes. La doctora la calma, li diu que no es contingui, que
plori tot el que necessiti i que aquesta reacció és totalment normal. I és
aleshores quan pronuncia aquells frase que per a mi conté tot el nucli de la
qüestió: “És una ferida que no s’ha tancat. Les ferides han de cicatritzar i si
no cicatritzen continuen sempre obertes. Som aquí per fer, encara que tard, tot
allò que es pugui per ajudar a tancar la ferida”.
Sempre adreçant-se a la meva
mare, la doctora explica que hi ha un pla d’obertura de fosses per al 2017.
Unes 42, de les moltes que se sap existents a Catalunya i que són només una
part de les moltes que hi ha i de les quals se’n desconeix la seva existència.
A més de totes aquelles restes que poden trobar-se escampades en camps de
conreu, o sota edificacions o -el que per a mi seria pitjor noticia en el cas
del meu avi- amuntegades en alguna ossera del Valle de los Caídos, on foren
traslladades fa anys moltes de les restes sense identificar per tal d’intentar
vendre la idea que aquell santuari faraònic fou construït “per a tots”.
Mentre aporto a la doctora alguna de les poques dades que tenim i que podrien contribuir a la identificació, li fan el frotis bucal a la meva mare. En acabar, recull les autoritzacions que hem emplenat i signat prèviament i ens diu que, si en algun moment tenen alguna notícia, ens avisaran. La doctora, ja acomiadant-nos a la porta, ens torna a demanar disculpes per l’espera. Li dono les gràcies i li dic que no s’amoïni: que qui ha esperat vuitanta anys, no li ve de dues hores.
........................
Sortim del recinte amb una clara
sensació de pau. Sabem que restem pendents d’una trucada que molt probablement
no es produirà mai. Sabem que la iniciativa prové d’un govern que té interès a
mantenir-la i arribar fins on es pugui, però també sabem que això està
supeditat al curs dels esdeveniments polítics que puguin produir-se en un
futur.
En qualsevol cas, surto amb la sensació d’haver après una mica més
del valor que té el fet de poder anar-se’n d’aquest món havent pogut dir, a les
persones estimades, adéu i gràcies.
Barcelona, 21 de gener de 2017
