Un record per a Florence, de Florència

Avui, mentre circulava en cotxe per Barcelona, per la ràdio han parlat de Florence. La presentadora de l'espai ha convidat un periodista que ha fet un retrat força precís sobre la figura d'aquesta dona excepcional. A moltes persones que no estiguin pròximes al món de la medicina o la infermeria, segurament el nom de Florence Nightingale no els diu res i, a aquells que sabem alguna cosa d'ella, se'ns fa difícil valorar i reconèixer fins a quin punt la seva existència va contribuir, a través de la seva determinació, la seva intel·ligència i la seva energia, a canviar el món.

El periodista convidat ha explicat que Florence era filla d'una parella anglesa benestant i no unida en matrimoni, qüestió que pren especial significança en considerar que ens trobem a l'època victoriana. Va néixer el 1820, durant una estada dels pares a Florència i, per això, li van posar el nom de Florence.

Els pares hagueren volgut que Florence tingués la vida que la seva posició acomodada els permetia oferir-li. Trobar un espòs ric i veure passar els dies de la forma més regalada possible era un bon propòsit per a la seva filla. Però de ben jove, Florence donava mostres que aquest no seria el seu camí. Se sentia inútil dedicant-se únicament a la lectura i a rebre les selectes visites que transitaven per casa seva. Va eludir proposicions matrimonials econòmicament molt suculentes i als pares els resultava cada cop més irritant aquella imparable tendència a complicar-se la vida que mostrava la seva filla.

La biografia de Florence és d'aquelles que commouen i enamoren. Ja en vida es va convertir en llegenda i molts la coneixien com la dama de la làmpada o l'àngel dels tulits. Tota l'aurèola sentimental que l'envolta, però, no ens ha de confondre. La seva va ser una vida de lluita intensa al servei d'un propòsit ferm i envoltada de tota mena de dificultats. Va tenir la insòlita capacitat d'aplegar una gran capacitat organitzativa, una intel·ligència social privilegiada, una visió científica sorprenent i tot això, embolcallat per la seva mà amorosa, sempre al costat d'aquells que la necessitaven. És per això que se la considera la fundadora de la professió d'infermeria, tal com avui la coneixem.

El periodista convidat explica com Florence va participar a la guerra de Crimea i tot el que hi va trobar. Explica com eren les coses abans i després de la intervenció de Florence. Explica de quina manera es feien les cures i intervencions quirúrgiques, sense cap mena de precaució higiènica. Els cirurgians d'aleshores tenien tota l'aparença de carnissers i poca diferència hi havia entre els seus procediments. Sotmetre's a una intervenció de campanya era la cosa més propera a una condemna a mort. Més per la manca d'asèpsia que per altra cosa.

El periodista convidat explica com Florence va capgirar totalment la imatge que fins aleshores hi havia de la infermera. La va convertir en aquesta icona vestida de blanc, amorosa, comprensiva, sempre present... I ho va fer des de la seva condició de dona, superant totes les dificultats derivades des prejudicis de l'època. Va reinventar la professió, aportant metodologia i formació. Va incorporar la higiene com a premissa bàsica en qualsevol intervenció quirúrgica i, només per això, va salvar moltes i moltes vides.   Però el més sorprenent de Florence és que tots aquests comportaments no estaven dirigits només a aquelles persones que havien tingut la fortuna de topar amb ella. El propòsit no era intervenir puntualment: el propòsit era fonamentar-ho i transformar-ho tot. Va instaurar nous principis per salvaguardar la salubritat de les cases, va escriure els primers manuals d'infermeria i al seu retorn de la guerra de Crimea, va dedicar la resta de la seva vida a promoure la nova professió.

El convidat explica també que Florence Nightingale va ser una experta estadística. Tot el seu treball hospitalari va anar acompanyat de registres minuciosos, que li permetien extreure conclusions i demostrar que els fenòmens socials podien ser mesurats objectivament i analitzats matemàticament. Va inventar sistemes gràfics de representació de resultats, els anomenats diagrames d'àrea polar, això que avui coneixem per gràfics de pastís. Va ser la primera dona membre de la Statistical Society. Florence era l'àngel de la guarda, l'eficaç gestora i el rigor científic, tot en una sola persona.

El periodista convidat explica que Florence va morir el 1910 a l'edat de 90 anys. Els 15 darrers anys de la seva vida, havent perdut la visió, pràcticament no es va moure del llit. No obstant això, va romandre activa fins a l'últim moment, publicant articles i dirigint, a distància, els seus projectes.

Florence Nightingale va canviar moltes coses i, sobre tot, va canviar moltes coses en la forma d'observar de les persones. Si avui tenim la imatge que tenim de les infermeres, és gràcies a ella. A ella li devem també la cura per l'asèpsia, ineludiblement associada als entorns mèdics. A ella li devem la preocupació per les mesures higièniques i per la salubritat de les llars. Ella va inspirar la creació de la Creu Roja Internacional. I si el PowerPoint ens permet avui elaborar gràfics de pastís per representar les nostres dades, és també gràcies a ella.

Però hi ha un aspecte molt important a la vida de Florence que el periodista convidat ha omès. Un aspecte que converteix tota la seva tasca, ja per ella mateixa admirable, en un autèntic prodigi...  

Durant la campanya de Crimea, Florence va contraure una estranya malaltia. No havia arribat als quaranta anys i aquesta malaltia l'acompanyaria la resta de la seva vida. Afortunadament, la seva obra estava ja encetada i la notorietat adquirida li va permetre conviure amb una afectació severa, la identitat de la qual no va ser identificada en els seus escrits. Una malaltia caracteritzada per un cansament permanent, per una febrícula constant...

Florence Nightingale havia nascut a Florència el 12 de maig de 1820. Per això, actualment, el 12 de maig se celebra el Dia Mundial de la Infermeria i per això, actualment, el 12 de maig se celebra el Dia Mundial de la Síndrome de Fatiga Crònica.

Barcelona, 12 de maig de 2007.

L'inescrutable misteri del vernís

Vaig arribar per primer cop al taller del mestre un dissabte de gener. Fins aleshores havíem parlat només per telèfon i estava realment impacient per conèixer-lo. Des de l'aeroport vaig endinsar-me en aquella ciutat que vaig trobar força anodina, fins arribar a aquell carrer costerut i convencional, on segurament ningú hagués pogut pensar que s'amagava un espai tan màgic. Com un clau, vaig plantar-m'hi a l'hora convinguda. El mestre encara no havia arribat i la persona que em va rebre em va convidar a passar al taller. Vaig entrar-hi sense poder evitar certa incomoditat, una mena de sensació d'accedir a un santuari, de profanar un espai molt i molt personal. No havia vist, fins aleshores, un taller tan primoterament ordenat. La meva mirada anava repassant tots els racons amb curiositat i alhora, amb sorpresa. Res semblava col·locat a l'atzar. Tot semblava estar just en el seu lloc. Les gúbies i enformadors lluïen i no calia tocar-los per percebre que estaven perfectament esmolats, a punt de treballar. Els ribotets, eines de mesura, llimes, ganivetes... tot col·locat amb extrema precisió, amb suports de fusta treballats i adaptats a cadascuna de les eines. Recordo que sobre el banc de treball hi havia un fons amb riscles de violoncel. I va ser aleshores quan vaig veure, per primer cop, aquell flascó...

En un racó del taller hi havia una antiga calaixera rematada amb un sobre de marbre blanc. Al damunt, un conjunt de pots de vidre, de formes i mesures irregulars, col·locats a l'atzar, encara que d'una manera sorprenentment harmònica, formant un conjunt preciós. Gairebé tots els recipients portaven etiquetes de resines i colorants ben coneguts: goma gutta, sandaracca, copal de Manila, benjuí... Potser per això em vaig fixar més en aquell flascó de vidre que hi havia al fons. Era el recipient més gros i, a diferència dels altres, contenia un líquid i no estava etiquetat. El fet que es trobés envoltat d'altres recipients que contenien resines em va abocar a la lògica conclusió que aquell pot contenia, sense cap mena de dubte, el vernís utilitzat pel mestre.

Era un pot de vidre vell, de color caramel i en el seu interior, més que veure's, podia intuir-se una substància líquida, aparentment melosa. El pot devia tenir uns tres litres de capacitat i es trobava ple fins a unes 3/4 parts. Resultava obvi, per la presència, que aquella preparació feia anys que esperava pacientment sobre aquella calaixera i, molt probablement -vaig començar les meves fabulacions- el mestre, de tant en tant, l'obria per envernissar algun instrument. He de confessar que, en aquella època, encara compartia parcialment la difosa creença, segons la qual, la qüestió dels vernissos va acompanyada sempre d'una certa dosi de secretisme, misteri i tabú. En aquella estona que vaig romandre sol al taller, vaig establir una secreta i inexplicable connexió amb aquell flascó...

Havien passat tres anys i les meves visites al taller del mestre, en aquell període, havien estat força freqüents. Admirava i admiro moltes coses en la seva forma de treballar i d'entendre l'ofici.  Mica en mica em vaig veure regalat amb la seva amistat i vam compartir hores de taller i també hores d'audició musical. La seva devoció per l'òpera italiana era només comparable a la seva devoció pel treball ben fet. Vam parlar moltes vegades de qüestions vinculades a aspectes constructius, a la física i a la mecànica de l'instrument. Gairebé mai, però, vam parlar de vernissos. Quan, en el decurs d'una conversa, ens aproximàvem a aquesta qüestió, semblava que entràvem en un núvol de boira... Sempre vaig respectar aquest silenci del mestre i mai vaig forçar-lo a traspassar un llindar que jo clarament podia percebre que existia. Aquesta circumstància alimentava encara més la meva curiositat per aquell misteriós flascó de vidre, que continuava sempre present al damunt de la calaixera.

Va passar més temps i les meves visites al mestre van ser més espaiades. Tenia prou confiança per preguntar-li per moltes coses, però el pot de vidre s'havia convertit, únicament per pròpia iniciativa, en una qüestió tabú i mai vaig gosar preguntar-li pel contingut d'aquell recipient.. Cada cop que el visitava podia observar que el nivell d'aquell líquid melós havia baixat. Intentava precisar la diferència en relació a la visita anterior i em preguntava quants instruments hauria envernissat amb ella....

Havien transcorregut ja més de deu anys des d'aquell dissabte de gener. En aquell període havia experimentat molt amb vernissos i, en algunes ocasions, lluny d'aquella ciutat i d'aquell carrer costerut, em venia al pensament la imatge d'aquell recipient, que havia esdevingut una mena d'icona mental, una representació gràfica i idealitzada d'allò que, amb el meu treball, cercava.

Era un diumenge de primavera i aquest cop vaig visitar el mestre acompanyat de la meva esposa. Només entrar al taller vaig saludar amb la mirada el recipient de vidre, que continuava al seu lloc de sempre amb el contingut, això si, una mica més minvat. Aquell dia vam trobar el mestre especialment content, gairebé exultant. Havia acabat un fantàstic violoncel que em va mostrar ufanós. Me'l va posar a les mans per tal que el provés i jo el vaig entomar, encomanat del seu entusiasme. El mestre havia oblidat que jo no sé tocar el violoncel i jo, per un moment, també. Va ser en aquesta atmosfera d'eufòria que poc després, sense pensar-ho i assenyalant el flascó, vaig abocar-li la pregunta:

- Aquest és el vernís greixós que fas servir per als teus instruments?...

El mestre se'm va quedar mirant fixament, amb un somriure contingut. Vaig tenir la sensació que, de sobte, havia quedat al descobert el meu secret idil·li amb aquell pot de vidre...

- Vols conèixer el secret del meu vernís?

El mestre no deixava de mirar-me, somrient. De sobte es va girar d'esquena i va acostar-se a una vitrina on guardava peces més delicades. Amb una lentitud segurament intencionada va furgar dins la vitrina i va tornar cap a nosaltres, duent a les mans tres gotets de "chupito". La meva dona i jo, vam agafar els gotets mentre el mestre prenia cerimoniosament aquella mena de sant grial. Va començar a servir.

- És un licor de fruites que preparo jo. És extraordinari i el reservo per a les grans ocasions...

I vam combregar tots tres amb aquella meravellosa essència.

Ja fa molt temps que estic convençut que l'únic misteri dels vernissos rau en el treball personal i intransferible, i aquell diumenge de primavera, vaig rebre, al taller del mestre i en forma de "chupito", una gran lliçó sobre aquest tema.  

Barcelona, 25 de febrer de 2007