dissabte, 25 de novembre del 2017

Il mio Pinocchio

No, avui no us explicaré cap història inventada, sinó una història que pertany al món real si assumim com a cert que n’existeix algun, de món real.

Una tarda d’hivern estava treballant al meu taller envoltat, com sempre, de les meves eines. Damunt del banc i sobre una xerpellera, hi tenia un violí pràcticament acabat. Havia completat la talla del pont i em trobava en la delicada fase d’aconseguir l’ajust perfecte de les seves potetes a la superfície corba de la tapa harmònica. Una abraçada eterna que, com a tal, ha de néixer perfecta. Vaig pensar que aquesta feina per a la qual fins aleshores no havia emprat altres elements que les meves mans i paper d’escata, tal vegada podria veure’s facilitada per algun estri que m’ajudés a mantenir el pont ben vertical i afavorir un escatat més segur i àgil. 

Amb dos retalls de faig provinents de Cremona, el pal d’un vell pinzell, un parell de cargols i dues femelles, vaig bastir un estri que, ja en el seu primer debut, es va mostrar efectiu. Aquesta eina nounada, diferentment a totes les que m’acompanyen (gúbies, enformadors, ganivetes...), no tenia nom. Però sí que li vaig trobar un lloc per penjar-la perquè, sense comprendre’n encara la raó, la trobava simpàtica.

Pocs dies després, pels voltants de Nadal, estava treballant una tarda amb l’únic acompanyament de la ràdio quan vaig percebre quelcom que aparentava  una veu. Una veu fina, com infantil. Vaig pensar primer que era una interferència de la ràdio, però m’havia semblat percebre que venia d’una altra banda.

- Gepetto!... Gepetto!... mi senti?...

Un calfred em va recórrer de dalt a baix. Sobretot perquè havia apagat la ràdio i, aquest cop sí, ho havia escoltat nítidament.  En certa manera, no és del tot estrany que algun dels objectes que m’envolten tinguin veu pròpia. O que sembli que cobren vida, com el meu mòbil que mentre escric això ha començat a desplaçar-se sol fins caure al terra que, feliçment per a ell, és de fusta.

- Gepetto!... Gepettooooo!... non mi vedi?... Sono qui!

En comprendre clarament d’on venia la veu, vaig despenjar l’estri i ens vam mirar al ulls... als ulls?... quins ulls?.... Han passat més de deu anys. Ha anat a l’escola i gràcies a la immersió lingüística parla avui un català admirable. I no passa una setmana que no tinguem una llarga i profitosa conversa.

Barcelona, novembre de 2017



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada