La vam conèixer un dia de desembre de 1993. Semblava tímida, però no va
tenir gens de por quan li vam demanar que s'acostés a nosaltres. Una de les
primeres coses que ens va cridar l'atenció va ser la femineïtat dels seus
moviments que, en aquell cos tant petit i tant polit, li atorgaven una gràcia
exquisida. Vam saber que es deia Alma i també que tenia un origen noble, encara
que això no ens va importar mai. És ara, molts anys després que, remenant
papers, veig que era filla de Kenar Rosie i Hiraeth Prince Charming. Encara que
el seu nom d'origen era certament bonic, vam decidir canviar-li.
No va costar
gaire. En aquella època, la meva esposa interpretava el paper de Pamina, a La
Flauta Màgica de Mozart i ho feia amb un vestit totalment blanc. La petita Alma
del Racó d'en Cava era blanca com la neu i el mateix dia que la vam anar a
recollir, per a nosaltres ja s'havia convertit en la Pamina i ella no hi va
posar cap mena d'inconvenient. No havia pujat mai a un cotxe i aquell dia se la
veia una mica nerviosa. En arribar al portal de casa, vam haver-la d'ajudar a
pujar els vuitanta-tres esglaons que porten al nostre pis. Vuitanta-tres
esglaons segurament són més penosos quan cadascun d'ells t'arriba a l'alçada
del nas. Per fi havia arribat a casa la Pamina, una preciosa femella de West
Hihgland White Terrier.
Konrad Lorenz, premi Nobel 1973 de Medicina i figura
principal en la moderna etologia, va escriure un llibre deliciós dedicat al
naixement i desenvolupament de la relació entre el gos i l'home. A Cuando el hombre
encontró al perro, Lorenz, sense abandonar en cap moment la seva òptica
científica, sorprèn per les autorrevelacions que fa, les quals traspuen una
profunda estimació i respecte cap al gos. Es lamenta d'haver tingut, com diu
ell, una infantesa dissortadament orfe de gossos i explica com ho va voler
compensar, en ser pare, possibilitant que els gossos mantinguessin una estreta
relació de camaraderia amb els seus fills.
No tinc cap dubte que el fet de
conviure amb un animal tan noble i entregat com el gos té un potencial
educatiu, per a l'ésser humà, només equiparable a aquelles experiències que,
com la música, remenen emocions i parlen, amb un llenguatge clar i directe, al
moll de l'ànima. Qui estima i respecta els gossos -i, per extensió, tots els
animals- segurament serà un digne representant de la nostra espècie i sabrà
estimar molt més les persones i les coses que l'envolten. Qui maltracta un gos
-i, per extensió, qualsevol altre animal- està en el camí, més o menys distant,
de convertir-se en un maltractador de persones, o en un assassí. La diferència
no és categorial, sinó dimensional.
Ben aviat la Pamina es va convertir en una
companyia inseparable per a tots i cadascun de nosaltres, establint un clar
ordre de preferències i establint-se també, patrons de comportament i de
resposta ben diferenciats. Vaig començar amb ella les llargues passejades i
també ella es va convertir en la meva silenciosa i pacient companyia durant les
hores de treball al meu taller. Vam anar construint hàbits i rituals plegats.
No hi havia dissabte al matí que no féssim una llarga passejada per la Rambla
de Catalunya, que incloïa cafè i croissant compartit. Més endavant, vam iniciar
una petita croada personal contra les cafeteries quan, aprofitant el canvi a
l'euro, van aconseguir el suculent miracle de duplicar els seus preus al mateix
temps que reduïen la qualitat del servei a la meitat. Potser per això van
proliferar tant...
Un altre dels rituals era la nostra visita setmanal a les
tendes de discos. La coneixien i la saludaven. Ella s'hi trobava, sens dubte,
com a casa. Algun cop em preguntaven, veient-la tant plàcidament jaguda, si li
agradava la música. Jo els responia que si, de manera contundent, afegint que
ella també tenia les seves preferències. Ho deia tant convençut com n'estic
ara. En alguna ocasió, observava una espurna d'escepticisme en la mirada de
l'interlocutor...
Pocs animals hauran escoltat, al llarg de la seva vida, tanta
música com va escoltar la Pamina. Malgrat que estava oberta a moltes altres
experiències, crec que li vaig encomanar la meva predilecció pel barroc. Junts
vam escoltar desenes i desenes d'òperes, oratoris, concerts per a tota mena
d'instruments, sonates... No sé de quina manera la Pamina processava i gaudia
de la música. La forma com els gossos perceben i senten la música és,
probablement, molt diferent de la nostra. A algú tot això pot semblar-li una
absoluta ximpleria...
La Pamina podia discriminar perfectament -ho vam poder
constatar en diverses ocasions- el so diferent de les claus de cadascun dels
membres de la família i reaccionar en conseqüència. Gràcies a això, la seva
finíssima oïda li permetia saber qui s'atansava a casa molt abans que qualsevol
de nosaltres en tingués la més mínima consciència. Lògicament, també podia
distingir -i manifestar-se en conseqüència-, les claus de casa de les claus del
cotxe. Quan jo provava violins, podia observar que algunes freqüències, per
damunt del Si5, provocaven reaccions diferenciades i repetibles de moviments de
les seves orelles. Vaig arribar a observar reaccions diferenciades i repetibles
emeten una mateixa freqüència utilitzant instruments diferents...
Si la Pamina
era capaç de discriminar sons tan subtils, qui pot assegurar-me que no podia
discriminar les Variacions Goldberg de Glenn Gould de les de Rosalyn Tureck?...
El fet evident i reiteradament constatat era que, quan connectàvem la música,
la Pamina, si es trobava a l'altra banda de la casa, es desplaçava fins a
situar-se en algun lloc que, per a ella, resultés confortable i òptima
l'audició.
La Pamina em va ensenyar moltes altres coses, tot passejant amb
ella. Passejar amb un gos és una experiència totalment diferent a passejar amb
una altra persona o a passejar sol. El repertori de mirades i expressions, de
vegades subtilíssimes, que podia percebre en les persones amb les que ens
creuàvem, resultava sorprenent. Mirades amoroses, mirades de goig, de por, de
fàstic... Mirades que es quedaven enganxades a la Pamina i, de tant en tant,
alguna mirada nostàlgica... En més d'una ocasió em vaig veure aturat per algun
turista estranger que, després d'ajupir-se i acaronar amorosament la Pamina,
aixecava la mirada i em deia allò de "jo també en vaig tenir una...".
I en aquella mirada, també en algun cop, vaig poder apreciar-hi una
inconfusible lluïssor...
En els darrers temps, els nostres desplaçaments
s'havien reduït en diàmetre. Els anys no perdonen i la Pamina ho acusava. Els
vuitanta-tres esglaons que porten a casa eren, per a ella, cada cop més alts.
Continuàvem, però, amb els nostres petits rituals, això si, una mica més a poc
a poc.
Avui és un dissabte plujós d'octubre, per primer cop després de molts
anys, buit de Pamina. La seva absència està molt més present del que mai hagués
pogut imaginar. Connecto la ràdio i, com si d'un inesperat homenatge es
tractés, estan sonant fragments de La Flauta Màgica... La meva dona i jo, hem
sortit a passejar, en silenci i sense saber gairebé on posar les mans. Fa tres
dies que la Pamina ens va deixar. El dia anterior estava contenta i ens havia
rebut com sempre. Ara sabem que estava afectada feia setmanes per una infecció
d'úter que va derivar en una perforació. La fortalesa dels Terrier i el
caràcter alegre de la Pamina no ens havien alertat. El dia del Pilar ens vam
trobar davant de la decisió feixuga d'intervenir quirúrgicament o acabar amb la
seva vida (Lorenz també parla d'això en algun lloc del seu llibre). Malgrat la
seva avançada edat, vam decidir intentar-ho. L'operació va ser ràpida i
reeixida. Poc després, però, una aturada cardíaca mentre es recuperava de
l'anestèsia, va acabar amb la seva vida.
Gràcies, Pamina, per haver-nos estimat
i per tot allò que hem après de tu i amb tu. Gràcies per les teves expressions
de goig, cada cop que entràvem a casa. Gràcies per la teva companyia. Gràcies
per haver-te convertit, durant molts anys, en l'ombra de la meva dona i haver
sentit una inequívoca predilecció per ella. Gràcies per haver compartit amb mi
hores i hores d'audició. Gràcies per educar els meus fills. Gràcies per
compartir amb nosaltres les alegries i els dolors. Gràcies, estimada Pamina,
per la teva inacabable paciència i per la teva incondicional i generosa
fidelitat. No sé si, com m'ha dit algú per consolar-me, ja ets al cel dels
gossos... Des de la meva humana condició, només puc elevar-te a la dimensió
efímera de la teranyina d'Internet.
Barcelona, 15 d'octubre de 2005.
Pamina (12/09/1993 - 12/10/2005)
