divendres, 25 de novembre del 2005

Teleassistència

- Mire usted, le llamo de Salamanca porque se me está cayendo el alma!

A l'altra banda del telèfon sona una veu preocupada. Durant un instant, dubto si el missatge s'adreça al psicòleg o al violer. Repasso mentalment les possibilitats: no he exercit mai com a psicoterapeuta i trobo improbable que  se m'adreci a mi per cercar ajut psicològic. La meva lògica ingènua descarta també que es tracti d'un violinista amb un problema d'ànima, cosa que resultaria raonable si em truqués de Barcelona, però no ho resulta gens, si truca de Salamanca. En aquest llarg instant, apareix una tercera possibilitat: es tracta d'un salamanquí  preocupat pel trasllat dels papers i està trucant a tots els catalans per expressar el seu sentiment... Res, no pot ser...! No sé si preguntar-li per l'origen de la seva aflicció o per l'instrument que toca. Opto per posar-me per un moment la boina de terapeuta, i li aboco una pregunta- mirall:

 - Qué es lo que le hace pensar en eso?...

Tot seguit es fa la llum. L'home m'explica que és violinista. Ahir li va donar un cop a l'instrument, l'ànima s'ha desplaçat i li sembla que està a punt de caure. No sap si seguir tocant o portar-lo d'urgències, però no coneix cap luthier a la vora. Ha invocat el "Déu Google" i Ell, savi com és, l'ha adreçat a mi. Com diu la sarsuela, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad".

 Li explico que resulta mot difícil fer un diagnòstic a distància. Després de fer-li algunes preguntes que no em permeten aclarir res, i atès que em trasllada la certesa que l'ànima s'ha desplaçat de forma manifesta, li recomano afluixar totalment les cordes i portar-lo a algun luthier que tingui a l'abast. Sembla contrariat per la meva recomanació i em diu que el violí sona com abans i que no ha percebut cap canvi. Si afluixa les cordes no podrà tocar i si no pot tocar...

És aleshores quan m'adono que m'he equivocat. El meu interlocutor no cerca veritablement el luthier, sinó un servei de psicoteràpia breu. Algú que li aporti un xic de tranquil·litat, sobre el qual projectar el seu temor i al qual atorgar-li la responsabilitat, cas de sorgir posteriorment algun problema. Li explico que sense veure l'instrument, no puc dir-li més que allò que ja li he dit.

No deixa de sorprendre'm la quantitat de sol·licituds impossibles que rebo. Des de peticions de valoració d'instruments, fetes des de l'altra banda de món, peticions que de vegades s'acompanyen de quatre fotografies fetes a la cuina de casa, fins a sol·licituds d'assistència a distància, similars a la que acabo de referir. Entre les més florides recordo una vegada que em van preguntar com sonaven els meus violins, o aquell cop que uns pares em demanaven consell sobre si canviar el violí del nen, això si, sense veure ni el violí ni el nen...

Sembla que això d'Internet, que va tant bé per a tantes i tantes coses, com tot en aquesta vida, té un preu. De mica en mica i a l'empara de l'omnipresent Déu Google, ens estem imbuint de la ingènua creença que tot ho podem fer i tot  ho podem saber, sense moure el cul de la cadira.

Sóc dels que creuen que el diagnòstic d'un instrument només es pot fer mitjançant un minuciós examen, òbviament dut a terme de forma directa, sobre el propi instrument. Aquest ofici està governat per una lògica particular que sovint planta cara a les inèrcies actuals i als Déus de la modernitat. No sé si hi ha algú capaç d'explicar el so per correu electrònic, de provar un violí que està a Lima o d'opinar sobre la conveniència d'una intervenció quirúrgica a un instrument, sense veure'l. Jo només sé construir violins i no sóc ni crec que sigui mai capaç de fer tot això (quod natura non da, Salamanca non presta).

Barcelona, novembre de 2005

dissabte, 15 d’octubre del 2005

Addío, Pamina, mia cara

La vam conèixer un dia de desembre de 1993. Semblava tímida, però no va tenir gens de por quan li vam demanar que s'acostés a nosaltres. Una de les primeres coses que ens va cridar l'atenció va ser la femineïtat dels seus moviments que, en aquell cos tant petit i tant polit, li atorgaven una gràcia exquisida. Vam saber que es deia Alma i també que tenia un origen noble, encara que això no ens va importar mai. És ara, molts anys després que, remenant papers, veig que era filla de Kenar Rosie i Hiraeth Prince Charming. Encara que el seu nom d'origen era certament bonic, vam decidir canviar-li.

No va costar gaire. En aquella època, la meva esposa interpretava el paper de Pamina, a La Flauta Màgica de Mozart i ho feia amb un vestit totalment blanc. La petita Alma del Racó d'en Cava era blanca com la neu i el mateix dia que la vam anar a recollir, per a nosaltres ja s'havia convertit en la Pamina i ella no hi va posar cap mena d'inconvenient. No havia pujat mai a un cotxe i aquell dia se la veia una mica nerviosa. En arribar al portal de casa, vam haver-la d'ajudar a pujar els vuitanta-tres esglaons que porten al nostre pis. Vuitanta-tres esglaons segurament són més penosos quan cadascun d'ells t'arriba a l'alçada del nas. Per fi havia arribat a casa la Pamina, una preciosa femella de West Hihgland White Terrier.

Konrad Lorenz, premi Nobel 1973 de Medicina i figura principal en la moderna etologia, va escriure un llibre deliciós dedicat al naixement i desenvolupament de la relació entre el gos i l'home. A Cuando el hombre encontró al perro, Lorenz, sense abandonar en cap moment la seva òptica científica, sorprèn per les autorrevelacions que fa, les quals traspuen una profunda estimació i respecte cap al gos. Es lamenta d'haver tingut, com diu ell, una infantesa dissortadament orfe de gossos i explica com ho va voler compensar, en ser pare, possibilitant que els gossos mantinguessin una estreta relació de camaraderia amb els seus fills.

No tinc cap dubte que el fet de conviure amb un animal tan noble i entregat com el gos té un potencial educatiu, per a l'ésser humà, només equiparable a aquelles experiències que, com la música, remenen emocions i parlen, amb un llenguatge clar i directe, al moll de l'ànima. Qui estima i respecta els gossos -i, per extensió, tots els animals- segurament serà un digne representant de la nostra espècie i sabrà estimar molt més les persones i les coses que l'envolten. Qui maltracta un gos -i, per extensió, qualsevol altre animal- està en el camí, més o menys distant, de convertir-se en un maltractador de persones, o en un assassí. La diferència no és categorial, sinó dimensional.

Ben aviat la Pamina es va convertir en una companyia inseparable per a tots i cadascun de nosaltres, establint un clar ordre de preferències i establint-se també, patrons de comportament i de resposta ben diferenciats. Vaig començar amb ella les llargues passejades i també ella es va convertir en la meva silenciosa i pacient companyia durant les hores de treball al meu taller. Vam anar construint hàbits i rituals plegats. No hi havia dissabte al matí que no féssim una llarga passejada per la Rambla de Catalunya, que incloïa cafè i croissant compartit. Més endavant, vam iniciar una petita croada personal contra les cafeteries quan, aprofitant el canvi a l'euro, van aconseguir el suculent miracle de duplicar els seus preus al mateix temps que reduïen la qualitat del servei a la meitat. Potser per això van proliferar tant...

Un altre dels rituals era la nostra visita setmanal a les tendes de discos. La coneixien i la saludaven. Ella s'hi trobava, sens dubte, com a casa. Algun cop em preguntaven, veient-la tant plàcidament jaguda, si li agradava la música. Jo els responia que si, de manera contundent, afegint que ella també tenia les seves preferències. Ho deia tant convençut com n'estic ara. En alguna ocasió, observava una espurna d'escepticisme en la mirada de l'interlocutor...

Pocs animals hauran escoltat, al llarg de la seva vida, tanta música com va escoltar la Pamina. Malgrat que estava oberta a moltes altres experiències, crec que li vaig encomanar la meva predilecció pel barroc. Junts vam escoltar desenes i desenes d'òperes, oratoris, concerts per a tota mena d'instruments, sonates... No sé de quina manera la Pamina processava i gaudia de la música. La forma com els gossos perceben i senten la música és, probablement, molt diferent de la nostra. A algú tot això pot semblar-li una absoluta ximpleria...

La Pamina podia discriminar perfectament -ho vam poder constatar en diverses ocasions- el so diferent de les claus de cadascun dels membres de la família i reaccionar en conseqüència. Gràcies a això, la seva finíssima oïda li permetia saber qui s'atansava a casa molt abans que qualsevol de nosaltres en tingués la més mínima consciència. Lògicament, també podia distingir -i manifestar-se en conseqüència-, les claus de casa de les claus del cotxe. Quan jo provava violins, podia observar que algunes freqüències, per damunt del Si5, provocaven reaccions diferenciades i repetibles de moviments de les seves orelles. Vaig arribar a observar reaccions diferenciades i repetibles emeten una mateixa freqüència utilitzant instruments diferents...

Si la Pamina era capaç de discriminar sons tan subtils, qui pot assegurar-me que no podia discriminar les Variacions Goldberg de Glenn Gould de les de Rosalyn Tureck?... El fet evident i reiteradament constatat era que, quan connectàvem la música, la Pamina, si es trobava a l'altra banda de la casa, es desplaçava fins a situar-se en algun lloc que, per a ella, resultés confortable i òptima l'audició.

La Pamina em va ensenyar moltes altres coses, tot passejant amb ella. Passejar amb un gos és una experiència totalment diferent a passejar amb una altra persona o a passejar sol. El repertori de mirades i expressions, de vegades subtilíssimes, que podia percebre en les persones amb les que ens creuàvem, resultava sorprenent. Mirades amoroses, mirades de goig, de por, de fàstic... Mirades que es quedaven enganxades a la Pamina i, de tant en tant, alguna mirada nostàlgica... En més d'una ocasió em vaig veure aturat per algun turista estranger que, després d'ajupir-se i acaronar amorosament la Pamina, aixecava la mirada i em deia allò de "jo també en vaig tenir una...". I en aquella mirada, també en algun cop, vaig poder apreciar-hi una inconfusible lluïssor...

En els darrers temps, els nostres desplaçaments s'havien reduït en diàmetre. Els anys no perdonen i la Pamina ho acusava. Els vuitanta-tres esglaons que porten a casa eren, per a ella, cada cop més alts. Continuàvem, però, amb els nostres petits rituals, això si, una mica més a poc a poc.

Avui és un dissabte plujós d'octubre, per primer cop després de molts anys, buit de Pamina. La seva absència està molt més present del que mai hagués pogut imaginar. Connecto la ràdio i, com si d'un inesperat homenatge es tractés, estan sonant fragments de La Flauta Màgica... La meva dona i jo, hem sortit a passejar, en silenci i sense saber gairebé on posar les mans. Fa tres dies que la Pamina ens va deixar. El dia anterior estava contenta i ens havia rebut com sempre. Ara sabem que estava afectada feia setmanes per una infecció d'úter que va derivar en una perforació. La fortalesa dels Terrier i el caràcter alegre de la Pamina no ens havien alertat. El dia del Pilar ens vam trobar davant de la decisió feixuga d'intervenir quirúrgicament o acabar amb la seva vida (Lorenz també parla d'això en algun lloc del seu llibre). Malgrat la seva avançada edat, vam decidir intentar-ho. L'operació va ser ràpida i reeixida. Poc després, però, una aturada cardíaca mentre es recuperava de l'anestèsia, va acabar amb la seva vida.

Gràcies, Pamina, per haver-nos estimat i per tot allò que hem après de tu i amb tu. Gràcies per les teves expressions de goig, cada cop que entràvem a casa. Gràcies per la teva companyia. Gràcies per haver-te convertit, durant molts anys, en l'ombra de la meva dona i haver sentit una inequívoca predilecció per ella. Gràcies per haver compartit amb mi hores i hores d'audició. Gràcies per educar els meus fills. Gràcies per compartir amb nosaltres les alegries i els dolors. Gràcies, estimada Pamina, per la teva inacabable paciència i per la teva incondicional i generosa fidelitat. No sé si, com m'ha dit algú per consolar-me, ja ets al cel dels gossos... Des de la meva humana condició, només puc elevar-te a la dimensió efímera de la teranyina d'Internet.

Barcelona, 15 d'octubre de 2005.


Pamina (12/09/1993 - 12/10/2005)





dijous, 25 d’agost del 2005

Una minúscula possibilitat

Fa pocs dies, parlant amb uns amics, un d'ells em va preguntar si jo pensava que, en el moment actual, encara hi pot haver algun violí Stradivari per descobrir, dormint plàcidament en algun racó d'aquest món. És una pregunta que me la vaig fer a mi mateix, en altre temps, moltes vegades.

Li vaig contestar que crec que això és pràcticament impossible. Potser no ho era fa 50 anys, però ara, sí. En aquest món tan globalitzat, tothom que tingui un instrument al seu poder també té una mínima consciència que aquest instrument pot tenir, a part de molts altres, un valor econòmic important. La generació d'aquelles persones que el pogueren conservar amb plena consciència de la seva vàlua únicament per qüestions sentimentals ja ha passat. Els fills, sens dubte guiats pel generós impuls de compartir el tresor amb la resta de la humanitat, l'hauran venut. Els instruments de Stradivari, actualment, estan ben catalogats. Fa molts anys que no tenim notícia d'una nova aparició i no crec que la tinguem mai més.

Després de planejar una mica per aquestes qüestions i ja per tancar el tema, li vaig dir que considerava tan probable la descoberta d'un nou instrument Stradivari com la descoberta d'un nou planeta al sistema solar. No sé per quina raó se'm va acudir aquesta comparació però, un cop expressada, em va semblar encertada. Hi ha molta gent i molta tecnologia amb els ulls posats a l'espai, fins a punts molt allunyats de l'univers i actualment és altament improbable que ens hagi passat desapercebut un planeta situat en el nostre propi sistema i, per tant, tan "pròxim".


Puc precisar que aquestes reflexions tenien lloc el dia 29 de juliol de 2005. L'endemà pel matí em vaig posar a treballar i, com faig gairebé sempre, vaig connectar la ràdio. El butlletí de noticies informava que "científics de la NASA, ha confirmat l'existència d'un nou planeta al Sistema Solar. Es tracta d'un cos de roca i gel que orbita al voltant del Sol a una distància de 14.400 milions de quilòmetres... El fet que sigui una vegada i mitja més gran que Plutó fa que els experts el considerin com un autèntic planeta. " De moment se'l coneix com a 2003UB313. Espero que l'hi trobin un nom més bonic. A mi, ja se me'n acut un...  

Barcelona, agost de 2005

dilluns, 25 de juliol del 2005

De quina fusta...

Hi ha dues preguntes típiques que sorgeixen invariablement en el decurs de la conversa, sempre que algú, no directament implicat en el món de la lutheria, visita un taller. Aquestes qüestions poden aparèixer també, encara que amb menor freqüència, quan el visitant és músic o, fins i tot, violinista. La primera fa referència a l’assumpte dels vernissos i tota la mitologia que els envolta, centrada en les suposadament màgiques qualitats dels vernissos estradivarians. Potser ens ocuparem en un altre moment d’aquest tema... La segona pregunta és d’aparició altament predictible quan el visitant observa algun instrument en construcció. Generalment la mirada es va concentrant de manera hipnòtica en les tornassolades flames del fons... Si l’arriba a acaronar amb els dits, aleshores, la pregunta és imminent:

- De quina fusta...?

Mentalment repasso les possibilitats de respondre de manera ràpida, clara i definitiva. Experiències anteriors em diuen que això resulta certament difícil. És una llàstima que una fusta tan bonica tingui una denominació tan susceptible de generar confusió i un nom tan poc atractiu que, a més, fa pensar en una impostura. Per altra banda, el visitant probablement té una expectativa de resposta més evident per a tothom que no sigui ni ebenista, ni botànic, ni luthier. Probablement espera sentir alguna cosa com "xiprer", "bedoll"," xop"... Ja no puc esperar més!…

- Acer pseudoplatanus.

Es fa el silenci… El visitant deixa de mirar la fusta per mirar-me a mi com si li estigués parlant en llatí, cosa que, per altra banda, és totalment certa. Això necessita una reparació urgent:

- En català l'anomenem fals plàtan!

- Ah!, com els del carrer...!

- No exactament… De fet són arbres que tenen alguna semblança... Tots dos tenen les fulles palmades, però pertanyen a famílies diferents. El fals plàtan pertany a la família de les aceràcies, els aurons, els "arces" en castellà, o blada, en català... En alguns llocs de parla castellana li’n diuen "sicomoro". A França es coneix com "erable", encara que aquesta denominació, estrictament, correspon aquí a l' acer platanoides… En els àmbits anglòfons se'l coneix com maple. Com passa amb altres arbres, el creuament geogràfic de les denominacions genèriques contribueix a embolicar la troca (començo a tenir una sensació estranya)…

- Al meu poble li’n diuen oró!

- Bé, no… l’oró pertany també a les aceràcies i, per tant, també té les fulles palmades, però d'un color generalment més clar: és un arbre diferent, no és el dels violins... El fals plàtan que utilitzem en lutheria ve normalment de zones de l'Europa central, encara que …

Començo a sentir-me com un professor perepunyetes. Intento arreglar-ho:

-A la península té poca presència, només es troba en alguns llocs de la cornisa cantàbrica. És per això que no se'l coneix i és fàcil confondre'l amb altres.

Sempre que això passa, em queda la sensació que, si passat un any, torno a topar amb la mateixa persona i torna a donar- se la mateixa circumstància, tornarem a repetir exactament el mateix diàleg amb les mateixes paraules i amb la mateixa ineficàcia.

Els infants de poca edat saben molt bé que la millor manera d'entendre una cosa és tocant-la. L'Acer pseudoplatanus o fals plàtan és un arbre que no coneixem perquè no el podem veure ni tocar (les fotografies, per bones que siguin, no poden substituir mai el coneixement experiencial). I no el podem veure ni tocar perquè no el tenim a prop. No el tenim a prop...?

Devia ser a principis dels 90 que un dia, pensant en això, vaig resoldre sortir de dubtes. Vaig telefonar a l'Ajuntament de Barcelona, Parcs i Jardins, per preguntar si hi havia algun Acer pseudoplatanus a la ciutat. Després de consultar-ho i per a goig meu, em van dir que sí. Només n'hi havia tres exemplars: un al parc del Laberint, l'altre al carrer Sant Adrià, entre Enric Sanchis i Llinars i el tercer, als jardins de l'edifici central de la Universitat de Barcelona (plaça Universitat).

Els vaig visitar tots tres, encara que posteriorment i per la seva particular ubicació, he mantingut la relació només amb el tercer. Es troba dins el recinte, per la banda de la plaça Universitat i les seves fulles acaronen l'edifici, com si volguessin absorbir un xic de saviesa humanística. A banda de les moltes vegades que hi passo pel davant -en ocasions canvio l'itinerari per poder-ho fer-, cada primavera entro a saludar-lo. A hores d'ara crec que ja es pot parlar d'una relació seriosa i estable, construïda a poc a poc, com es fan les coses grans…

Potser no és l'arbre espectacular que hom espera trobar, però és bonic. Amb tota probabilitat, les condicions climàtiques no són les millors per a ell, i els seus parents que viuen als Balcans tenen una aparença més ufanosa. A ell, ves per on, li ha tocat viure a la Universitat. Ignoro totalment la seva edat i no sé, ni ho vull saber, quan fou trasplantat al lloc on es troba. Prefereixo deixar volar la imaginació i veure la meva admirada Victòria dels Àngels, de petita, saltironejant al seu voltant. El lloc, no ho dubteu, té alguna cosa que el fa especial…


Durant la darrera primavera, com cada any, el vaig visitar. Aquest cop em vaig endur la càmera. Em vaig permetre arrencar-li una fulla i, en arribar a casa la vaig posar directament a l' escàner (valga'm Déu!)….

Aquí el teniu. L'arbre i la fulla. Per fer-ho més didàctic he posat, al seu costat, una fulla de plàtan comú (Platanus hispanica) i una d'auró (Acer campestre). Es poden observar moltes diferències. La més evident, però, és el contorn més arrodonit de la fulla de pseudoplatanus . És com un presagi…

Si algú s'entreté a observar aquestes fulles i ho complementa amb una visita a l'arbre -al meu arbre-, puc assegurar-li que mai més no oblidarà de quina fusta es construeixen els violins. De fet, actualment, quan algú em fa aquesta pregunta, li contesto que per aprendre això, cal anar a la Universitat.

Barcelona, juliol de 2005