Fa temps que em ronda pel cap aquesta qüestió. Segurament des d’aquella
tarda de primavera que vaig visitar el nou emplaçament dels Encants Vells de
Barcelona, després d’assabentar-me del seu trasllat a finals del 2013. Tenia
curiositat per copsar en quina mesura el canvi d’ubicació havia modificat la
seva personalitat. Passejant per tot el recinte vaig poder apreciar el disseny
arquitectònic que em va semblar molt escaient. Finalment vaig voltar per la
plaça central de la planta inferior on, semblantment al que havíem pogut
veure-hi sempre, hi trobem aquelles parades que ofereixen la més insòlita
varietat d’objectes amuntegats a terra, supervivents principalment de buidatges
de pisos, restes d’estocs i, segurament, d’altres orígens més inconfessables.
I
va ser davant d’una d’aquelles muntanyes d’objectes arrabassats de la pau d’una
llar i violentament amalgamats, que vaig experimentar un sotrac emocional
profund. Una inesperada presa de contacte amb la cruesa del món real, aquell
món que visitem només de manera residual quan assistim a un funeral o quan la
dissort ens posa al davant una circumstància dolorosa de forma inesperada.
Entre farcells de roba, plecs de cartes, postals, eines, canelobres, components
elèctrics, restes de medicines i cosmètics, plats i coberts, sobreeixien els
fulls escampats d’un àlbum de fotografies familiars. Eren fulls autoadhesius
desanellats, provinents d’àlbums fotogràfics les cobertes dels quals havien
estat separades. Àlbums fotogràfics com aquells que segurament tothom tenim a
casa. Ara, els fulls solts i escampats per terra deixaven a la vista de tothom
moments feliços de caire personal i íntim. Rialles, brindis, el petit d’un
anyet als braços de la iaia, aquell sopar amb les amigues, el casament de la
Judit, les primeres passes d’en Joan...
No vaig poder contenir les llàgrimes.
Vaig abandonar el recinte amerat d’una intensa pena. No podia entendre aquella
manca de sensibilitat ni la raó per la qual aquells bocins de vida aliena es
posaven a l’abast de tothom. Calia exposar per a una inimaginable venda aquell
material?... Hi pot haver algú interessat a comprar fulls amb fotografies d’un
àlbum familiar de vés a saber qui?...
D’aquella experiència en vaig treure un
fil de reflexions i una clara determinació. Les reflexions sobre la forma
d’organitzar i conservar els records fotogràfics personals i la determinació
d’evitar, en la mesura del possible, que aquests records puguin acabar un dia
amuntegats sòrdidament en algun racó dels encants.
****
Recordo que, de ben
menut, alguns matins de diumenge -l’únic dia que permetia als pares una mica de
relaxament-, a primera hora em duien al seu llit. I allà, col•locat el nen
entremig de tots dos, passàvem una llarga estona repetint un ritual que m’ha
tornat al pensament moltes vegades. Consistia en repassar la història personal
a través de les fotografies que conservaven en una capsa de galetes. Una
capsa que recordo vivament, metàl•lica, d’obertura lateral, encara que ara tinc
dificultat per identificar-ne la marca. Tant se val, el cas és que aquella
capsa contenia la clau de tots els seus records del passat que, vist ara, era
un passat relativament curt, atès que els meus pares aleshores rondarien només
entre els vit-i-cinc i trenta anys.
La capsa de galetes contenia aproximadament
un centenar de fotografies, totalment barrejades. N’hi havia de totes les
mides. Des d’aquelles minúscules que sovint es feien per contacte del negatiu,
amb les vores ornamentades, fins a algunes d’estudi, més rígides i sovint
retocades manualment. Fotografies que recollien moments joiosos, especialment
de l’època de festeig dels meus pares, quan vivien a l’extinta colònia tèxtil
de Còdol Dret, a tocar de Roda de Ter. Fotografies del meu pare tocant sardanes
amb la cobla d’aleshores, o de la meva mare i la seva cintureta d’abella...
fotografies amb tons sèpia d’avis i besavis... i un parell del meu avi matern,
desaparegut durant els darrers dies de la guerra després d’una vida
tremendament dissortada.
Escampàvem totes les fotografies damunt del llit i ens
les anàvem passant, una a una. Rialles, comentaris i alguna llagrimeta de tant
en tant. Eren fotografies per ser tocades i viscudes. En acabat, les tornàvem a
deixar totes a dins la capsa de galetes i ens llevàvem, plàcidament, per fer
l’habitual xocolatada dominical.
He pensat moltes vegades en aquesta manera de
tractar, conservar i relacionar-se amb aquests testimonis gràfics, radicalment
diferent a la que tenim en l’actualitat. La forma com ens relacionem amb els
nostres records fotogràfics ha anat evolucionant a través dels anys. Tant la
quantitat, com la qualitat, com la forma de conservar-les, com la forma de
compartir-les, com també la forma de gaudir-les -o d’ignorar-les-, han
canviat radicalment. Quan hi penso, sempre arribo a la conclusió que hem
guanyat moltes coses, però que també n’hem perdut algunes altres.
****
Crec que
la meva història personal, pel que fa a la relació amb les fotografies, és
idèntica a la de moltes persones de la meva generació, potser salvant la
primera època en què m’hi vaig dedicar més del que era habitual en els meus
cercles. En arribar a l’adolescència em vaig aficionar molt a la fotografia. Sense
gaire recursos, em vaig muntar un minúscul laboratori on revelava les meves
fotografies, fins i tot amb productes –reveladors i fixadors- que preparava jo
mateix a partir dels components químics . D’aquella època en conservo centenars
de negatius. Com que he estat sempre molt metòdic i ordenat –algú en
diria “obsessivament ordenat”- els conservo ben datats i actualment,
durant aquest 2017, he començat a digitalitzar-ne alguns.
Després va venir una
llarga època de fotografies de caire familiar, obtingudes indistintament en
blanc i negre o en color. Les còpies solien conservar-se enganxades en àlbums
amb pàgines de cartolina. Era habitual escriure-hi alguna anotació a les vores,
al costat de les fotografies. Eren àlbums per ser vistos de tant en tant i,
d’alguna manera, eren una versió una mica evolucionada de la capsa de galetes.
Més endavant va venir la gran moda dels fulls autoadhesius. Semblava una
solució definitiva, més polida i pràctica que les anteriors. Tots aquells que
conservem àlbums d’aquest tipus –que devem ser la immensa majoria de la gent-
sabem ara que no era una solució ni tan polida ni tan pràctica com aparentava.
Les fotografies han empal•lidit, els fulls s’han esgrogueït i ara, a bé no hi
ha manera de desenganxar-los quan volem recuperar una fotografia, o bé han
perdut la capacitat adhesiva i campen cadascun per la seva banda.
Paral•lelament a l’eclosió d’aquestes modes va esclatar l’afició per les
diapositives. Ah!... aquells que ens consideràvem avançats en el terreny de la
fotografia, ho teníem molt clar: major qualitat, menor espai, millor
conservació. Resultat: centenars de calaixets plens de diapositives amb les
quals solíem donar –o rebre- la tabarra aprofitant alguna trobada amb parents,
amics o saludats.
I així vam viure uns quants anys fins que va esclatar la gran
revolució: l’era digital. No cal parlar-ne gaire perquè és prou coneguda. Va
fer que la fotografia penetrés a la vida quotidiana de tothom, fins i tot
d’aquelles persones que no havien sentit mai cap atracció per ella. La
incorporació de les càmeres als dispositius de telefonia mòbil ha representat
la banalització total de la fotografia. En fem a milers, en tot moment i,
sovint, les imatges passen directament del minúscul objectiu del nostre mòbil a
la memòria SD o al disc dur, sense visitar ni per un instant la nostra
consciència ni, conseqüentment, romandre a la nostra memòria personal.
I
els que ja tenim una edat i hem acumulat anys i canvis ens trobem, avui, que
tenim, per una banda, un feix d’àlbums que generalment dormen en una
prestatgeria i que toquem poques vegades perquè, al marge que no trobem mai el
moment, el fet de tocar-los comporta el risc que ens vagin caient les
fotografies com les fulles a la tardor. I paquets de negatius, i calaixets de
diapositives... I moltes vegades a tot aquest arsenal s’hi afegeixen els
àlbums, els negatius i les diapositives dels nostres pares. Allò que
generalment ja no tenim, és la capsa de galetes... Aquella capsa que obríem
sabent què hi trobaríem, però amb la il•lusió de tornar-ho a contemplar.
Aquella capsa que contenia records, bocins de vida, totalment desordenats, però
que podíem tocar i passar-nos-els d’unes mans a les altres.
I juntament a
aquesta quantitat de material físic tenim, tots, milers de fotografies conservades
en un disc dur o en targetes de memòria que potser un dia ens diran que ja no
funcionen... Milers i milers de fotografies que, passat un breu temps, cauen en
l’oblit. De vegades no tinc clar si no seria millor que al llarg de la nostra
vida, pel que fa a les nostres imatges personals, en restessin només un parell
o tres, com passava a finals del segle XIX i principis del XX. Quan ens parlen
de Darwin, Freud o Wagner, a tothom ens venen les mateixes imatges al
pensament. Hem sacrificat la qualitat i la significació per la quantitat. Hem
passat de la fotografia d’estudi on els nostres avantpassats apareixien
generalment amb cara d’espant a la desvergonyida i sovint barroera autofoto.
I
una tarda de primavera, se m’acut visitar els encants de les Glòries, i
se’m fa un nus a la gola...
****
- I tu... què en fas de les fotografies?, com
les gestiones?...
M’ho han preguntat en diverses ocasions en els darrers anys.
M’ho ha preguntat gent coneguda, de la mateixa manera que jo els ho hagués
pogut preguntar a ells. Potser perquè entre els coneguts tinc una certa fama de
persona organitzada han acudit a mi amb l’errònia idea que jo tinc una solució
definitiva.
No tinc una solució perfecta, però sí que segueixo un
sistema que vindria a ser conseqüència de considerar tot el que he dit fins
ara. La voluntat de conservar en front de la voluntat de no acabar al Mercat de
Bellcaire. La voluntat de mantenir una organització del material –que
quantitativament s’ha incrementat molt- en front de la voluntat de no passar-me
la vida organitzant aquest material. La voluntat de no ocupar molt d’espai en
front de la voluntat que l’arxiu fotogràfic mantingui una certa tangibilitat.
Vull dir que no me’n refio gaire de l’emmagatzemament a un núvol, perquè els
núvols, més aviat o més tard, se’ls emporta el vent.
La meva estratègia
actual per organitzar tot el material fotogràfic la resumiria de la manera
següent:
- Estic procedint a digitalitzar tot l’arsenal fotogràfic: paper,
negatius i diapositives. Procuro que aquelles que, per una o altra raó, puguin
tenir més interès en el futur, restin conservades amb una resolució suficient
per fer-ne còpies en paper i en un format raonable. És un procés que vaig fent
sense pressa, aprofitant els capvespres hivernals quan estic sol a Beseit, quan
es fa fosc i ja no tinc ganes de treballar.
- En el procés d’escaneig
destrueixo bona part del material original, ja siguin diapositives o negatius,
encara que no tot. Conservo aproximadament un 25% seleccionat, que podrà i
haurà de ser immediatament destruït el dia que jo no hi sigui.
- Les imatges
digitalitzades les conservo en carpetes anuals. Dins de cada carpeta
corresponent a un any obro carpetes temàtiques. De vegades es fa necessari un
tercer nivell, però no més. La localització, amb aquest sistema, m’ha resultat
fins avui relativament ràpida i eficaç.
- Els arxius els conservo en dos discos
durs, en paral•lel com a mesura de seguretat. Ara per ara prefereixo no
mantenir còpies al núvol. Encara que no deu ser més que una forma d’autoengany,
tinc la sensació que tenir-les en un disc dur que puc tocar físicament,
m’aporta un punt més de tangibilitat i més privacitat.
- Les carpetes
anuals contenen les fotografies que he fet o s’han fet durant la meva vida.
Imatges sobre les quals jo en tinc algun control i puc saber quan es van fer i
a què corresponen. Lògicament hi ha moltes fotografies que no puc datar
ni ubicar. Són aquelles més antigues, que d’alguna manera han estat heretades i
sobre les quals no he intervingut. En aquest cas les tinc agrupades i
classificades en dues carpetes –línia paterna i línia materna-, dins de les
quals obro les carpetes temàtiques necessàries.
- Durant el procés de revisió,
escaneig i classificació del material (material que sempre és anterior a
l’època de la fotografia digital), en selecciono unes poques que considero més
valuosos, més insòlites, més testimonials, o que tenen associat un element
emotiu que les fa especials. Aquestes fotografies, a més de conservar-les en el
seu suport original, un cop escanejades en faig un duplicat que conservo en una
altra carpeta. És una carpeta que conté un nombre relativament reduït
d’imatges, totes elles especials. És una carpeta intemporal, perquè hi puc
trobar fotografies de qualsevol època. És una carpeta per a la qual de seguida
vaig trobar un nom: LA CAPSA DE GALETES.
****
EPÍLEG
Tots hem viscut la
sensació de topar “casualment” amb una persona o amb un objecte que teníem
recentment al pensament. Aquestes suposades casualitats, generalment, no són
més que encontres que ens haguessin passat desapercebuts si no s’hagués donat
la circumstància d’estar activats per copsar-les. Dit d’una altra manera: per
veure les coses cal estar receptiu a veure-les.
Per això la vaig veure
immediatament. En els dies que redactava aquest encenall, passant per
l’aparador d’una casa de compra-venda d’objectes vells, me la vaig trobar al
davant: LA CAPSA DE GALETES. La meva. La vaig identificar a l’instant. I també,
a l’instant, vaig adonar-me que “la capsa de galetes” no era una capsa de
galetes. Era una capsa de melmelada Bebé –Industrias Muerza-San Adrián –
Navarra (España).
Però, per a mi, serà sempre “la capsa de galetes”.
Barcelona,
desembre de 2017
