EL CATALÀ DE CARTRÓ PEDRA

 

En aquests darrers dies a Beseit, al temps que m’assabento que el senyor Sean Scully, pobret meu, ha hagut de sortir corrents de Barcelona perquè sent parlar català arreu, em trobo unes notes meves de l’època prepandèmica. Deu fer cosa d’un any que vaig haver-me de canviar el mòbil. A corre-cuita vaig copiar arxius al nou dispositiu, entre els quals, un bloc de notes. I entre elles, aquesta mostra d’allò que podríem anomenar “poètica panarra”.

 

“El pa de la mare”

“Estàs tan tendre que m’emociona” (Santa Glòria)

“M’enamora veure’t cada matí” (L’Obrador del Molí)

“L’aroma del pa” (Fleca Passeig de Sant Joan)

“Un pa fet amb amor és una creació única”

“Pans fets de forma tradicional amb llargues fermentacions i repòs” (Massamara)

“Fem que cada dia sigui un bon dia” (365)

“El nostre pa està fet a mà cada nit per a tu (“boulangerie” Bailèn-Còrsega)

“El pa de la iaia Maria”

 ...

No sé ben bé amb quina finalitat, però el cas és que durant un temps em va donar per anotar aquestes frases, exposades habitualment de manera ostentosa, sempre que m’aturava a esmorzar en alguna de les “fleques-degustació” que han proliferat de forma epidèmica en els darrers anys a Barcelona. Són només algunes de les que vaig anotar, en algun cas incloent el lloc. Frases que ens transporten a la infantesa, que ens fan sentir la calidesa i seguretat de la llar, que ens evoquen la feina ben feta, l’olor d’allò autèntic, l’escalf de la mare. Frases escrites sempre en català, amb tipografies amables i reproduïdes sobre suports de fusta. Tot molt autèntic...

Qualsevol passavolant vingut de terres espanyoles que observi aquestes retolacions tindrà la il•lusòria sensació que el català és la llengua dominant a Catalunya. Si el visitant és un “periodista” amb més ganes de promoció que moral, probablement escriurà un article parlant de l’aclaparadora pressió exercida pel govern català sobre els pobrets espanyols, que es veuen obligats a passar gana per no poder accedir als béns i serveis “en el idioma que entendemos todos”. Aprofitarà per disparar genèricament contra els catalans i, com no, ressaltarà la manipulació i adoctrinament exercit des de l’escola i des de TV3. Un o altre mitjà espanyol li ho comprarà, tot elogiant la seva prosa i la seva perspicàcia. Segurament el senyor Scully, fart de pintar quadrets de colors i amb la pulsió catalanòfoba en ebullició –el canvi climàtic, ja se sap-, li ha donat per afegir-se al carro.

Però qualsevol catalanet barceloní sap perfectament que si entra en un d’aquests establiments, la probabilitat que té d’interaccionar o mantenir una mínima conversa en català, és pràcticament nul•la. El patró més habitual és trobar-te al davant una dependenta amb la pell de color cafè amb llet (sembla que el color de la pell s’usa com un element més de l’atrezzo), que potser et dirà “sielito” o “cariño”, i que segurament et servirà una cosa que no és exactament allò que li has demanat. I aquesta és la pura i trista realitat. La presència del català, a Barcelona, té una funció fonamentalment ornamental. Una presència, majoritàriament, de cartró pedra.

Però no voldria ser de cap manera injust amb aquelles persones nouvingudes –poques, molt poques- que fan l’esforç, segurament gens fàcil, de llançar-se a parlar la nostra llengua. Encara que només n’existís una, ho hauria de dir. Perquè algun cop, també m’ha passat. I quan m’ha passat, he sentit l’impuls d’abraçar aquella dependenta de la pell de color cafè amb llet. Però m’he contingut i m’he limitat a fer allò que en la situació de militància catalanoparlant, crec que he de fer: reforçar positivament aquesta actitud. Felicitar-la, interessar-me pel seu origen i pel seu esforç i donar-li les gràcies. Un agraïment que no és, de cap manera, de cartró pedra.

                                                               Beseit, agost 2021.

 

 

A 48 hores de la final de la Menuhin Competition 21

 

Som a poques hores de la prova final del concurs Menuhin 2021, que tindrà lloc a Richmond (Virgínia) el proper dissabte 22. En la categoria “senior” han arribat a la final quatre violinistes joves, amb una trajectòria densa i brillant, atesa la seva joventut. Les estatunidenques d’origen oriental Karisa Chiu i Hana Chang, l’alemany d’origen oriental Simon Zhu i la granadina –d’origen granadí- María Dueñas es disputaran l’honor immens de guanyar el Menuhin 21.

Poques situacions puc imaginar a la vida tan carregades de pressió psicològica com el que deu representar la participació en un concurs de tan elevat nivell.  I sempre he tingut una opinió i un sentiment ambivalent cap a l’existència d’aquest tipus de concurs. Sempre he detestat aquest  afany compulsiu d’assenyalar  algú com “el millor”, “el més gran”, ja sigui violinista, intèrpret de qualsevol instrument, director, compositor...  I aquests certàmens contenen, en la seva essència, aquesta idea. I això, vulguis que no, pot induir a oblidar que el darrer dels participants duu dins seu un torrent de talent negat a la immensa majoria dels humans.

En castellà i en català, el mot “concurso” o “concurs” té significats diferents i fins i tot, contraposats. “Concurs” significa concurrència, trobada, congregació de persones que convergeixen en una activitat. Quan l’any 1999 vaig presentar un violí meu al primer “Concurso Nacional de Luthería José Contreras”, ho vaig fer perquè en l’ànim del seu promotor, el mestre José Ángel Chacón hi havia, fonamentalment, aquest propòsit: una mostra variada del treball efectuat per diversos artesans de l’estat. De no haver estat així, molt probablement no m’hi hagués presentat amb el que era el meu tercer o quart instrument. Aquest significat de la paraula “concurs” és ben pròxim al més nostrat “aplec”.

“Concurs” significa també ajut, suport: “ho ha pogut assolir gràcies al concurs de...”. Un significat ben oposat al de l’esdeveniment referit i que, en anglès,  no deixa cap dubte sobre la seva essència: “Menuhin Competition”.  Es tracta d’escollir el millor entre els millors. Però una cosa es un concurs/competició  literari, o un concurs de lutieria, o un concurs sobre qualsevol cosa que pugui ser cuita, treballada, estudiada, feta i refeta en la solitud d’un estudi/taller i una altra cosa ben diferent és aquell concurs on es posa en joc el treball de molts anys en una execució en viu, curta i efímera. I és en aquesta situació que considero que la preparació psicològica i la personalitat són tan importants i decisives com el talent.

Dels quatre finalistes en la categoria “senior” (que et qualifiquin de “senior” amb divuit anys, també té nassos), només conec María Dueñas. L’he anat resseguint, sovint amb la boca oberta, des de fa dos anys. Ho té tot. La considero un diamant polit i li auguro una carrera brillant. I estic segur que, si furguéssim en la història personal i en el recorregut dels altres tres finalistes, trobaríem mil raons per bocabadar-nos, i segurament per commoure’ns. Però els concursos -aquests maleïts concursos-, cerquen això: assenyalar i distingir “el millor”.

Fa dies que segueixo el Menuhin Competition 21, en la mesura que puc. No voldria ser a la pell de ningú del jurat. Però d’aquí a 48 hores el concurs tindrà un vencedor o una vencedora. I mireu, la meva intuïció femenina em diu que la María se l’endurà.  I he de dir que el fet que sigui espanyola no me la fa sentir més pròxima que a l’alemany, l’estatunidenca o la singaporesa. No és això. És la seva execució impecable, la seva presència sobirana i el seu desbordant talent. Espero que sigui així i ben aviat ho sabrem.

                           

                                          Barcelona, 20 de maig de 2021

 

PS: El 23 de maig de 2021 María Dueñas va ser proclamada vencedora del Concurs Menuhin.

CERVICALS

Definitivament, no ho porto bé. No porto bé el fet de no poder sortir a córrer.

A principis de febrer vaig patir dues crisis intenses de dolor cervical. No n’havia patit mai. El traumatòleg em va demanar una RM que va evidenciar moltes més anomalies de les que podia imaginar en una zona del meu cos fins aleshores ignorada. Un tractament farmacològic va reduir eficaçment el dolor en un parell de dies, però les alteracions vertebrals que de manera callada han anat visitant-me, tenen tota la intenció de quedar-se  definitivament a viure amb mi.  Una vintena de sessions de fisioteràpia no ha aconseguit eliminar el dolor residual que em produeixen determinats moviments de rotació del cap. Per ser precisos, no han aconseguit res.

“Si he de deixar de córrer, soc home mort”. Va ser la resposta automàtica i sense filtre que em va sortir de l’ànima quan el traumatòleg va respondre la meva pregunta sobre aquesta qüestió. Al metge li havia explicat que, de tota la vida, tenia l’hàbit de sortir a córrer de tant en tant  i això li devia proporcionar una hipòtesi plausible sobre l’origen de la meva lesió. Error fatal, per la meva part. La conseqüència: un moviment de mans amb els palmells oberts, amunt i avall, indicant-me clarament que ho havia de deixar.  “De moment”, va afegir, en veure la meva cara. Però un “de moment” per causa d’una lesió presumptament irreversible, pot ser molt llarg.  Em va dir que provaríem altres tractaments de fisioteràpia i que, en última instància, hi havia la possibilitat d’infiltrar, encara que “la zona és delicada, requereix quiròfan i monitorització precisa”.  Fa tres mesos que no surto a córrer, els dolors estan reduïts a una molèstia en el gir pronunciat de cap i no tinc cap intenció de deixar-me punxar en una zona tan pròxima a la sala de màquines. Un minúscul error en el punt d’infiltració podria provocar que sortís del quiròfan delerós d’enaltir el borbó, o de votar qualsevol partit espanyolista. Fora, fora...

Córrer és l’únic esport que he practicat regularment a la vida i no sento atracció per cap altre. Vaig començar a córrer pels voltants  dels quinze anys. En aquella època el meu espai habitual era la muntanya de Montjuïc. Posteriorment i durant molts anys, vaig ser assidu de l’escullera. Solia sortir de casa, baixava per Pau Claris i Via Laietana i m’encarava cap a l’escullera fins arribar al far i el desaparegut Porta Coeli. L’escullera era un lloc perfecte per a corredors i per a parelles enteladores de vidres de cotxe. Quan es va remodelar la façana marítima, coincidint també amb una altra etapa vital, el meu lloc més habitual va passar a ser el Parc de la Ciutadella. Això pel que fa a Barcelona. Quan soc a Beseit, ho he fet durant molts anys per carretera o per camins de muntanya. Sempre que visito una ciutat nova intento conèixer les seves ferreteries i els seus espais on es pot córrer. Córrer em fa sentir bé, físicament i psíquica. Córrer m’ha permès mantenir-me en una forma física acceptable i també metabolitzar situacions de frustració i moments difícils.  I si en alguna ocasió he tingut alguna idea reeixida o útil per a altres persones, amb tota seguretat l’he parit mentre corria.

Si les meves lesions s’haguessin revelat a les dorsals o, encara més, a les lumbars, jo podria estar d’acord en establir una possible causa en el fet de córrer. Però ni la meva intuïció ni la meva raó vinculen el córrer amb les alteracions cervicals. I és que al metge li vaig parlar de córrer, però no li vaig parlar de les moltes hores que he passat amb el cap inclinat damunt del banc de treball. Sumades a d’altres hàbits posturals que potser no siguin els més aconsellables, a més -això sempre- del factor edat.

Conscient que tinc cervicals, escric això un divendres, poques hores abans que em subministrin la primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca per prevenir la Covid-19. A primera hora del matí treballava per donar una resolució gràcil al taló del violí que estic finalitzant. Mentre donava voltes al taló, donava també voltes a tot això, embolcallat per la llum d’un preciós dia de primavera.  S’albira un cap de setmana esplèndid en què, molt probablement, no estaré en condicions de sortir per les reaccions del vaccí. Fins que, de sobte, ho he vist clar: després de tres mesos, avui havia de tornar a sentir l’aire a la cara. M’he vestit d’esport i he sortit, camí de la Ciutadella.

Mentre corria  (eufemisme) pel parc  em venia al pensament la imatge del taló que havia donat per definitivament perfilat poca estona abans, al taller. I ha estat aleshores que, potser pel plus d’oxigenació que sempre comporta l’exercici, he establert la relació entre el meu rampell d’avui i la feina que estava fent. Si al fons d’un violí també se’l coneix sovint com a “esquena”; si al mànec d’un violí se’l coneix sovint com a “coll” i a la voluta com a “cap”, se m’acut un altre nom anatòmic molt adient per a aquest punt de l’instrument on hi convergeixen tantes corbes.  

 

 Barcelona, 7 de maig de 2021

Electromiografia

Ahir vaig acudir a un centre mèdic perquè em fessin una electomiografia. Per a qui no ho sàpiga i dit de forma ràpida, consisteix a mesurar la transmissió dels impulsos nerviosos mitjançant la inserció d’agulles en determinats punts del teixit muscular i les reaccions a unes descàrregues elèctriques a la resposta de les quals se n’obté un registre. De les consultes prèvies que inevitablement solem fer a Google abans de sotmetre’ns a una prova mèdica desconeguda, n’havia tret la conclusió següent: com a tortura era una cosa light, però com a prova mèdica podia resultar en algunes ocasions, força molesta. Fos com fos, la interacció simultània d’agulles i descàrregues, mira, com a mínim, no fa gràcia.

A la sala d’espera estava nerviós. Però no ho estava gens per temor a la prova. Gens ni mica. Tinc una llarga experiència de proves mèdiques, algunes molt dures, fetes dissortadament sobre persones properes i de les quals hagués preferit sovint ser-ne el receptor, més que l’espectador. El cert és que, en aquest sentit, estic força curat d’espants. La raó del meu neguit era una altra ben diferent. Fa cosa de tres anys vaig declarar el meu 155 personal. Aquesta determinació, presa de forma meditada i consensuada amb mi mateix, implica moltes decisions que afecten la vida quotidiana: els meus llocs d’abastiment, els productes, les empreses subministradores de serveis i un compromís profund amb la llengua. Des de fa tres anys uso de forma pràcticament absoluta, en el cent per cent de les meves interaccions orals i escrites, únicament el català. Exigeixo els impresos en català, responc únicament en català i, fins i tot, he eliminat l’anglès i l’espanyol a la meva pàgina web, encara que per raons diferents.  Naturalment ho faig de forma assertiva, sempre dins d’uns paràmetres de sentit comú i eludint qualsevol situació conflictiva o violenta.

I tinc molt clar que aquesta actitud de militància catalanoparlant, com qualsevol comportament que no derivi cap a la insensatesa, té uns límits prou definibles. L’actitud la manifesto molt especialment quan hi ha una relació de servei  pel qual jo pago i també sempre que no existeix algun tipus de relació jeràrquica de poder, la valoració prèvia de la qual em faci pensar que no obtindré cap guany i, per contra, en puc sortir perjudicat. La situació “tipus” seria, per exemple, que m’aturi la benemèrita  en terres franjolines. En aquesta situació soc capaç de recitar algun sonet de Góngora o les coples de Jorge Manrique. O un acudit d’Arévalo, que potser seria més escaient a la situació. Però ara, a la sala d’espera, tot allò que tinc d’intuïció femenina, m’està dient que la persona que m’ha de fer la prova serà espanyolomilitant. I què he de fer en aquesta situació?... els meus paràmetres habituals no em donen una resposta clara. Com puc sotmetre’m a una prova presumptament  invasiva governada per una persona que potser és votant de Ciudadanos, o del PSOE, o del PP, o de VOX i que, en veure’m del peu que calço, pot engrescar-se de valent?... em ve al pensament la imatge d’Alex, a “La taronja mecànica”...

Sona el meu nom. Passo a una petita sala on hi ha una llitera, una taula amb una pantalla d’ordinador, un estri d’on surt un garbuix de cables...

- Buenos días... Cual es el brazo?

Ho sabia! La meva intuïció femenina no sol equivocar-se. És una doctora seca, en tots els sentits. No em mira a la cara. Darrere la seva mascareta hi endevino faccions dures.

- Bon... ...nos días!... No tengo ningún problema en ningún brazo.

Li responc intentant encobrir el que em pugui restar d’accent osonenc. Li explico la raó per la qual soc aquí. Segueix pràcticament sense mirar-me.

- Desvístase de cintura para arriba i siéntese aquí.

Em frega els canells amb una substància, em posa als dits una mena d’anells d’on surten cables connectats a l’ordinador.

- Notará unos pinchazos.

La doctora va per feina i és dona de poques paraules. Em clava una dotzena d’agulles a diferents parts dels braços i abdomen.

- Cómo está?

-  ...Bé, molt bé...!

Ho he dit per quedar bé, però se m’ha escapat el català. Veig que la doctora fixa la mirada a la pantalla, on comencen a aparèixer unes paraules pampalluguejant, de color groc: “àdhuc”... “onsevulla”... “nogensmenys”... La doctora comença a prémer una mena de comandament. Sento el meu cos envaït sobtadament per un exèrcit de milions de formigues. Tot es torna de color vermell al meu voltant. Recordo fugaçment la imatge d’aquell dia que, de nen, vaig voler explorar les intimitats de l’endoll. L’espant és indescriptible. Fujo de mi mateix. Ara soc una consciència que observa, en pla zenital, el meu propi cos, estirat damunt la llitera, espurnejant com una falla valenciana. Veig la closca de la doctora i les seves mans engrescades en la tasca. Altre cop l’Àlex. Sóc l’Àlex... no puc més...

Els llums s’han apagat. Hi ha silenci. Estic amarat de suor, però ja res no em fa mal. Obro els ulls i veig un punt de claror que penetra per les persianes. Sento el cant de la merla que, entre febrer i juliol, ve a dir-me bon dia, cada dia de cada any. Aviat sonarà el primer temps de l’RV 366 “Il Carbonelli” de Vivaldi, que desperta el mòbil i, de retruc, a mi...

Ja he esmorzat i m’he desemboirat amb un bon cafè. Acabo d'escriure això i me’n vaig de pet a la dutxa. He d’afanyar-me perquè avui, a les dotze, tinc hora per fer-me una electromiografia.

Barcelona, 12 de març de 2021.