Hi ha dues preguntes típiques que sorgeixen invariablement en el decurs de la conversa, sempre que algú, no directament implicat en el món de la lutheria, visita un taller. Aquestes qüestions poden aparèixer també, encara que amb menor freqüència, quan el visitant és músic o, fins i tot, violinista. La primera fa referència a l’assumpte dels vernissos i tota la mitologia que els envolta, centrada en les suposadament màgiques qualitats dels vernissos estradivarians. Potser ens ocuparem en un altre moment d’aquest tema... La segona pregunta és d’aparició altament predictible quan el visitant observa algun instrument en construcció. Generalment la mirada es va concentrant de manera hipnòtica en les tornassolades flames del fons... Si l’arriba a acaronar amb els dits, aleshores, la pregunta és imminent:
- De quina fusta...?
Mentalment repasso les possibilitats de respondre de manera ràpida, clara i definitiva. Experiències anteriors em diuen que això resulta certament difícil. És una llàstima que una fusta tan bonica tingui una denominació tan susceptible de generar confusió i un nom tan poc atractiu que, a més, fa pensar en una impostura. Per altra banda, el visitant probablement té una expectativa de resposta més evident per a tothom que no sigui ni ebenista, ni botànic, ni luthier. Probablement espera sentir alguna cosa com "xiprer", "bedoll"," xop"... Ja no puc esperar més!…
- Acer
pseudoplatanus.
Es fa el silenci… El visitant deixa de mirar la fusta per
mirar-me a mi com si li estigués parlant en llatí, cosa que, per altra banda,
és totalment certa. Això necessita una reparació urgent:
- En català l'anomenem
fals plàtan!
- Ah!, com els del carrer...!
- No exactament… De fet són arbres
que tenen alguna semblança... Tots dos tenen les fulles palmades, però
pertanyen a famílies diferents. El fals plàtan pertany a la família de les
aceràcies, els aurons, els "arces" en castellà, o blada, en català...
En alguns llocs de parla castellana li’n diuen "sicomoro". A França
es coneix com "erable", encara que aquesta denominació, estrictament,
correspon aquí a l' acer platanoides… En els àmbits anglòfons se'l coneix com
maple. Com passa amb altres arbres, el creuament geogràfic de les denominacions
genèriques contribueix a embolicar la troca (començo a tenir una sensació
estranya)…
- Al meu poble li’n diuen oró!
- Bé, no… l’oró pertany també a les
aceràcies i, per tant, també té les fulles palmades, però d'un color
generalment més clar: és un arbre diferent, no és el dels violins... El fals
plàtan que utilitzem en lutheria ve normalment de zones de l'Europa central,
encara que …
Començo a sentir-me com un professor perepunyetes. Intento arreglar-ho:
-A la península té poca presència, només es troba en alguns llocs
de la cornisa cantàbrica. És per això que no se'l coneix i és fàcil confondre'l
amb altres.
Sempre que això passa, em queda la sensació que, si passat un any,
torno a topar amb la mateixa persona i torna a donar- se la mateixa
circumstància, tornarem a repetir exactament el mateix diàleg amb les mateixes
paraules i amb la mateixa ineficàcia.
Els infants de poca edat saben molt bé
que la millor manera d'entendre una cosa és tocant-la. L'Acer pseudoplatanus o
fals plàtan és un arbre que no coneixem perquè no el podem veure ni tocar (les
fotografies, per bones que siguin, no poden substituir mai el coneixement
experiencial). I no el podem veure ni tocar perquè no el tenim a prop. No el
tenim a prop...?
Devia ser a principis dels 90 que un dia, pensant en això,
vaig resoldre sortir de dubtes. Vaig telefonar a l'Ajuntament de Barcelona,
Parcs i Jardins, per preguntar si hi havia algun Acer pseudoplatanus a la
ciutat. Després de consultar-ho i per a goig meu, em van dir que sí. Només n'hi
havia tres exemplars: un al parc del Laberint, l'altre al carrer Sant Adrià,
entre Enric Sanchis i Llinars i el tercer, als jardins de l'edifici central de
la Universitat de Barcelona (plaça Universitat).
Els vaig visitar tots tres,
encara que posteriorment i per la seva particular ubicació, he mantingut la
relació només amb el tercer. Es troba dins el recinte, per la banda de la plaça
Universitat i les seves fulles acaronen l'edifici, com si volguessin absorbir
un xic de saviesa humanística. A banda de les moltes vegades que hi passo pel
davant -en ocasions canvio l'itinerari per poder-ho fer-, cada primavera entro
a saludar-lo. A hores d'ara crec que ja es pot parlar d'una relació seriosa i
estable, construïda a poc a poc, com es fan les coses grans…
Potser no és
l'arbre espectacular que hom espera trobar, però és bonic. Amb tota
probabilitat, les condicions climàtiques no són les millors per a ell, i els
seus parents que viuen als Balcans tenen una aparença més ufanosa. A ell, ves
per on, li ha tocat viure a la Universitat. Ignoro totalment la seva edat i no
sé, ni ho vull saber, quan fou trasplantat al lloc on es troba. Prefereixo
deixar volar la imaginació i veure la meva admirada Victòria dels Àngels, de
petita, saltironejant al seu voltant. El lloc, no ho dubteu, té alguna cosa que
el fa especial…
Durant la darrera primavera, com cada any, el vaig visitar.
Aquest cop em vaig endur la càmera. Em vaig permetre arrencar-li una fulla i,
en arribar a casa la vaig posar directament a l' escàner (valga'm Déu!)….
Aquí
el teniu. L'arbre i la fulla. Per fer-ho més didàctic he posat, al seu costat,
una fulla de plàtan comú (Platanus hispanica) i una d'auró (Acer campestre). Es
poden observar moltes diferències. La més evident, però, és el contorn més
arrodonit de la fulla de pseudoplatanus . És com un presagi…
Si algú s'entreté
a observar aquestes fulles i ho complementa amb una visita a l'arbre -al meu
arbre-, puc assegurar-li que mai més no oblidarà de quina fusta es construeixen
els violins. De fet, actualment, quan algú em fa aquesta pregunta, li contesto
que per aprendre això, cal anar a la Universitat.
Barcelona, juliol de 2005
