Teleassistència

- Mire usted, le llamo de Salamanca porque se me está cayendo el alma!

A l'altra banda del telèfon sona una veu preocupada. Durant un instant, dubto si el missatge s'adreça al psicòleg o al violer. Repasso mentalment les possibilitats: no he exercit mai com a psicoterapeuta i trobo improbable que  se m'adreci a mi per cercar ajut psicològic. La meva lògica ingènua descarta també que es tracti d'un violinista amb un problema d'ànima, cosa que resultaria raonable si em truqués de Barcelona, però no ho resulta gens, si truca de Salamanca. En aquest llarg instant, apareix una tercera possibilitat: es tracta d'un salamanquí  preocupat pel trasllat dels papers i està trucant a tots els catalans per expressar el seu sentiment... Res, no pot ser...! No sé si preguntar-li per l'origen de la seva aflicció o per l'instrument que toca. Opto per posar-me per un moment la boina de terapeuta, i li aboco una pregunta- mirall:

 - Qué es lo que le hace pensar en eso?...

Tot seguit es fa la llum. L'home m'explica que és violinista. Ahir li va donar un cop a l'instrument, l'ànima s'ha desplaçat i li sembla que està a punt de caure. No sap si seguir tocant o portar-lo d'urgències, però no coneix cap luthier a la vora. Ha invocat el "Déu Google" i Ell, savi com és, l'ha adreçat a mi. Com diu la sarsuela, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad".

 Li explico que resulta mot difícil fer un diagnòstic a distància. Després de fer-li algunes preguntes que no em permeten aclarir res, i atès que em trasllada la certesa que l'ànima s'ha desplaçat de forma manifesta, li recomano afluixar totalment les cordes i portar-lo a algun luthier que tingui a l'abast. Sembla contrariat per la meva recomanació i em diu que el violí sona com abans i que no ha percebut cap canvi. Si afluixa les cordes no podrà tocar i si no pot tocar...

És aleshores quan m'adono que m'he equivocat. El meu interlocutor no cerca veritablement el luthier, sinó un servei de psicoteràpia breu. Algú que li aporti un xic de tranquil·litat, sobre el qual projectar el seu temor i al qual atorgar-li la responsabilitat, cas de sorgir posteriorment algun problema. Li explico que sense veure l'instrument, no puc dir-li més que allò que ja li he dit.

No deixa de sorprendre'm la quantitat de sol·licituds impossibles que rebo. Des de peticions de valoració d'instruments, fetes des de l'altra banda de món, peticions que de vegades s'acompanyen de quatre fotografies fetes a la cuina de casa, fins a sol·licituds d'assistència a distància, similars a la que acabo de referir. Entre les més florides recordo una vegada que em van preguntar com sonaven els meus violins, o aquell cop que uns pares em demanaven consell sobre si canviar el violí del nen, això si, sense veure ni el violí ni el nen...

Sembla que això d'Internet, que va tant bé per a tantes i tantes coses, com tot en aquesta vida, té un preu. De mica en mica i a l'empara de l'omnipresent Déu Google, ens estem imbuint de la ingènua creença que tot ho podem fer i tot  ho podem saber, sense moure el cul de la cadira.

Sóc dels que creuen que el diagnòstic d'un instrument només es pot fer mitjançant un minuciós examen, òbviament dut a terme de forma directa, sobre el propi instrument. Aquest ofici està governat per una lògica particular que sovint planta cara a les inèrcies actuals i als Déus de la modernitat. No sé si hi ha algú capaç d'explicar el so per correu electrònic, de provar un violí que està a Lima o d'opinar sobre la conveniència d'una intervenció quirúrgica a un instrument, sense veure'l. Jo només sé construir violins i no sóc ni crec que sigui mai capaç de fer tot això (quod natura non da, Salamanca non presta).

Barcelona, novembre de 2005