Addío, Pamina, mia cara

La vam conèixer un dia de desembre de 1993. Semblava tímida, però no va tenir gens de por quan li vam demanar que s'acostés a nosaltres. Una de les primeres coses que ens va cridar l'atenció va ser la femineïtat dels seus moviments que, en aquell cos tant petit i tant polit, li atorgaven una gràcia exquisida. Vam saber que es deia Alma i també que tenia un origen noble, encara que això no ens va importar mai. És ara, molts anys després que, remenant papers, veig que era filla de Kenar Rosie i Hiraeth Prince Charming. Encara que el seu nom d'origen era certament bonic, vam decidir canviar-li.

No va costar gaire. En aquella època, la meva esposa interpretava el paper de Pamina, a La Flauta Màgica de Mozart i ho feia amb un vestit totalment blanc. La petita Alma del Racó d'en Cava era blanca com la neu i el mateix dia que la vam anar a recollir, per a nosaltres ja s'havia convertit en la Pamina i ella no hi va posar cap mena d'inconvenient. No havia pujat mai a un cotxe i aquell dia se la veia una mica nerviosa. En arribar al portal de casa, vam haver-la d'ajudar a pujar els vuitanta-tres esglaons que porten al nostre pis. Vuitanta-tres esglaons segurament són més penosos quan cadascun d'ells t'arriba a l'alçada del nas. Per fi havia arribat a casa la Pamina, una preciosa femella de West Hihgland White Terrier.

Konrad Lorenz, premi Nobel 1973 de Medicina i figura principal en la moderna etologia, va escriure un llibre deliciós dedicat al naixement i desenvolupament de la relació entre el gos i l'home. A Cuando el hombre encontró al perro, Lorenz, sense abandonar en cap moment la seva òptica científica, sorprèn per les autorrevelacions que fa, les quals traspuen una profunda estimació i respecte cap al gos. Es lamenta d'haver tingut, com diu ell, una infantesa dissortadament orfe de gossos i explica com ho va voler compensar, en ser pare, possibilitant que els gossos mantinguessin una estreta relació de camaraderia amb els seus fills.

No tinc cap dubte que el fet de conviure amb un animal tan noble i entregat com el gos té un potencial educatiu, per a l'ésser humà, només equiparable a aquelles experiències que, com la música, remenen emocions i parlen, amb un llenguatge clar i directe, al moll de l'ànima. Qui estima i respecta els gossos -i, per extensió, tots els animals- segurament serà un digne representant de la nostra espècie i sabrà estimar molt més les persones i les coses que l'envolten. Qui maltracta un gos -i, per extensió, qualsevol altre animal- està en el camí, més o menys distant, de convertir-se en un maltractador de persones, o en un assassí. La diferència no és categorial, sinó dimensional.

Ben aviat la Pamina es va convertir en una companyia inseparable per a tots i cadascun de nosaltres, establint un clar ordre de preferències i establint-se també, patrons de comportament i de resposta ben diferenciats. Vaig començar amb ella les llargues passejades i també ella es va convertir en la meva silenciosa i pacient companyia durant les hores de treball al meu taller. Vam anar construint hàbits i rituals plegats. No hi havia dissabte al matí que no féssim una llarga passejada per la Rambla de Catalunya, que incloïa cafè i croissant compartit. Més endavant, vam iniciar una petita croada personal contra les cafeteries quan, aprofitant el canvi a l'euro, van aconseguir el suculent miracle de duplicar els seus preus al mateix temps que reduïen la qualitat del servei a la meitat. Potser per això van proliferar tant...

Un altre dels rituals era la nostra visita setmanal a les tendes de discos. La coneixien i la saludaven. Ella s'hi trobava, sens dubte, com a casa. Algun cop em preguntaven, veient-la tant plàcidament jaguda, si li agradava la música. Jo els responia que si, de manera contundent, afegint que ella també tenia les seves preferències. Ho deia tant convençut com n'estic ara. En alguna ocasió, observava una espurna d'escepticisme en la mirada de l'interlocutor...

Pocs animals hauran escoltat, al llarg de la seva vida, tanta música com va escoltar la Pamina. Malgrat que estava oberta a moltes altres experiències, crec que li vaig encomanar la meva predilecció pel barroc. Junts vam escoltar desenes i desenes d'òperes, oratoris, concerts per a tota mena d'instruments, sonates... No sé de quina manera la Pamina processava i gaudia de la música. La forma com els gossos perceben i senten la música és, probablement, molt diferent de la nostra. A algú tot això pot semblar-li una absoluta ximpleria...

La Pamina podia discriminar perfectament -ho vam poder constatar en diverses ocasions- el so diferent de les claus de cadascun dels membres de la família i reaccionar en conseqüència. Gràcies a això, la seva finíssima oïda li permetia saber qui s'atansava a casa molt abans que qualsevol de nosaltres en tingués la més mínima consciència. Lògicament, també podia distingir -i manifestar-se en conseqüència-, les claus de casa de les claus del cotxe. Quan jo provava violins, podia observar que algunes freqüències, per damunt del Si5, provocaven reaccions diferenciades i repetibles de moviments de les seves orelles. Vaig arribar a observar reaccions diferenciades i repetibles emeten una mateixa freqüència utilitzant instruments diferents...

Si la Pamina era capaç de discriminar sons tan subtils, qui pot assegurar-me que no podia discriminar les Variacions Goldberg de Glenn Gould de les de Rosalyn Tureck?... El fet evident i reiteradament constatat era que, quan connectàvem la música, la Pamina, si es trobava a l'altra banda de la casa, es desplaçava fins a situar-se en algun lloc que, per a ella, resultés confortable i òptima l'audició.

La Pamina em va ensenyar moltes altres coses, tot passejant amb ella. Passejar amb un gos és una experiència totalment diferent a passejar amb una altra persona o a passejar sol. El repertori de mirades i expressions, de vegades subtilíssimes, que podia percebre en les persones amb les que ens creuàvem, resultava sorprenent. Mirades amoroses, mirades de goig, de por, de fàstic... Mirades que es quedaven enganxades a la Pamina i, de tant en tant, alguna mirada nostàlgica... En més d'una ocasió em vaig veure aturat per algun turista estranger que, després d'ajupir-se i acaronar amorosament la Pamina, aixecava la mirada i em deia allò de "jo també en vaig tenir una...". I en aquella mirada, també en algun cop, vaig poder apreciar-hi una inconfusible lluïssor...

En els darrers temps, els nostres desplaçaments s'havien reduït en diàmetre. Els anys no perdonen i la Pamina ho acusava. Els vuitanta-tres esglaons que porten a casa eren, per a ella, cada cop més alts. Continuàvem, però, amb els nostres petits rituals, això si, una mica més a poc a poc.

Avui és un dissabte plujós d'octubre, per primer cop després de molts anys, buit de Pamina. La seva absència està molt més present del que mai hagués pogut imaginar. Connecto la ràdio i, com si d'un inesperat homenatge es tractés, estan sonant fragments de La Flauta Màgica... La meva dona i jo, hem sortit a passejar, en silenci i sense saber gairebé on posar les mans. Fa tres dies que la Pamina ens va deixar. El dia anterior estava contenta i ens havia rebut com sempre. Ara sabem que estava afectada feia setmanes per una infecció d'úter que va derivar en una perforació. La fortalesa dels Terrier i el caràcter alegre de la Pamina no ens havien alertat. El dia del Pilar ens vam trobar davant de la decisió feixuga d'intervenir quirúrgicament o acabar amb la seva vida (Lorenz també parla d'això en algun lloc del seu llibre). Malgrat la seva avançada edat, vam decidir intentar-ho. L'operació va ser ràpida i reeixida. Poc després, però, una aturada cardíaca mentre es recuperava de l'anestèsia, va acabar amb la seva vida.

Gràcies, Pamina, per haver-nos estimat i per tot allò que hem après de tu i amb tu. Gràcies per les teves expressions de goig, cada cop que entràvem a casa. Gràcies per la teva companyia. Gràcies per haver-te convertit, durant molts anys, en l'ombra de la meva dona i haver sentit una inequívoca predilecció per ella. Gràcies per haver compartit amb mi hores i hores d'audició. Gràcies per educar els meus fills. Gràcies per compartir amb nosaltres les alegries i els dolors. Gràcies, estimada Pamina, per la teva inacabable paciència i per la teva incondicional i generosa fidelitat. No sé si, com m'ha dit algú per consolar-me, ja ets al cel dels gossos... Des de la meva humana condició, només puc elevar-te a la dimensió efímera de la teranyina d'Internet.

Barcelona, 15 d'octubre de 2005.

Pamina (12/09/1993 - 12/10/2005)