Fa poques setmanes em van demanar que parlés del meu avi. Una
col·laboradora de la revista local de Roda de Ter, Raquel Castellà, em va
explicar que volia escriure un article sobre ell. Al seu llibre publicat
recentment sobre la Colònia de Còdol Dret, no se l'havia esmentat i, d'alguna
manera, volia reparar aquesta mancança. No és que el meu avi hagués estat un
personatge famós, però va ser, això si, molt popular i apreciat a la seva
terra. Vaig tenir una conversa amb la Raquel i em va enviar un e-mail amb un
qüestionari: Com era el teu avi?... Com el definiries?... Per què creus que era
tan apreciat?.. I d'aquesta manera em vaig veure abocat a esprémer el record i
a extreure'n l'essència. Resulta sorprenent com, de vegades, podem descobrir
coses noves sense moure'ns de casa i sense incorporar més informació que
aquella que teníem en algun perdut racó de la nostra memòria. Vaig intentar
cercar qualificatius, sintetitzar al màxim allò que en recordo d'ell. Vaig
recórrer -això sempre ajuda- a les poques fotografies que en tinc i, de mica en
mica, vaig redescobrir el meu avi en una dimensió nova, entranyable i
sorprenent.
Benito Carbonell, conegut popularment com "en Nitus" va
morir l'any 1985, als 83 anys. Vaig conviure a diari amb ell només fins als
tres anys. Després, només el vaig veure en trobades esporàdiques, dos o tres
cops l'any, quan pujàvem a Còdol Dret i posteriorment, a Roda de Ter. Si hagués
d'imaginar com havia estat la vida d'en Nitus basant-me únicament en allò que
vaig veure d'ell, arribaria a concloure erròniament que havia estat una bassa
d'oli. És només pel testimoni d'altres persones que sé que havia estat
empresonat, als penals de Bilbao i Santoña, desprès d'haver estat allistat al
bàndol republicà, i s'havia vist participant en una guerra que li devia anar
molt i molt gran. I que va conèixer de debò la fam, abans i després de recalar
a la colònia tèxtil de Còdol Dret, on viuria durant molts anys i on va arrelar
la seva família. A Còdol, de mica en mica, la precarietat va substituir la fam
i l'escassetat va substituir el no-res.
Potser pel simple fet d'haver
sobreviscut, l'avi Nitus era un home content, perpètuament content. Semblava
posseït per un goig encomanadís que, com li'n sobrava, l'anava regalant
generosament al primer que passava. Tenia la increïble capacitat de convertir
en una festa l'esdeveniment més insignificant. M'han explicat que, vivint a la
colònia i en unes condicions de gran precarietat, solia convidar tothom que
passava per davant de casa seva, sempre que sentia ganes de celebrar alguna
cosa. I això, sembla que passava sovint. Totes les persones que el van conèixer
el recorden com un ésser bondadós, simpàtic, enormement extravertit i que va
conservar, fins al final de la seva vida, la seva condició de nen. Segurament,
en alguna ocasió, algú el devia prendre per beneit sense adonar-se que era,
únicament, una persona amb l'envejable capacitat de gaudir de cada segon de la
seva vida.
L'avi Nitus cuidava molt el seu aspecte. Viure en l'estretor no li
va fer perdre mai la seva dignitat i, amb el poc que tenia, sempre
s'empolainava i es pentinava acuradament, tant si havia de sortir de casa, com
si no. Desconec totalment com devien ser la coneixença, el festeig i els anys
de matrimoni amb la meva àvia. Però recordo molt bé, això si, que durant tota
la seva vida va referir-se a ella com "la meva xicota", com si els
anys no passessin, com si tot fos com el primer dia. La "seva
xicota", passat el temps, va esdevenir l'àvia d'Osona, la persona de més
edat de la comarca fins que, a l'edat de 106 anys no es va morir sinó que,
simplement i discreta, es va apagar.
En Nitus era músic. Músic autodidacte.
Músic de carrer, músic de fer ballar, activitat que guardava una perfecta
coherència amb el seu tarannà perpètuament festiu. Amb el seu acordió diatònic
recorria els boscos i les muntanyes de les Guilleries i portava goig a molts
pobles i a moltes persones. I també portava pa a casa. De fet, em resulta
difícil dissociar la imatge del meu avi del seu acordió, aquell senzill
instrument que havia fet ballar tanta i tanta gent...
Però encara no us he dit
que el meu avi, en Nitus, era ocellaire. Sentia una estimació molt gran pels
ocells, els cuidava i els parlava i ells, caderneres i pinsans, el
corresponien. A casa seva tenia una llarga filera de gàbies i el cant de tota
aquella orquestra servia, moltes vegades, d'acompanyament al so del seu
acordió. Recordo que, de menut, en una ocasió el vaig acompanyar a participar en
un concurs de cant d'ocells. Vam agafar tots dos el tren, amb tres o quatre
gàbies embolicades amb mocadors de fer farcells. Les "primeres espases", vaja. Jo no sé de quina manera el
jurat ho va percebre, però el cert és que una de les seves caderneres va
endur-se un guardó i vaig veure com la felicitat el desbordava.
En Nitus sabia
caminar molt bé per boscos i muntanyes. Escoltava el bosc i parlava amb els
ocells. En Nitus tenia el sentit pràctic i l'instint de supervivència que només
es desperta quan s'ha estat al límit. En Nitus estimava la música, perquè ell
era música i portava el seu instrument gairebé sempre penjat. Va viure, va
estimar i va tenir, amb la seva xicota, una llarga descendència...
Mentre
responc el qüestionari sobre el meu avi m'adono que el meu pensament ha establert,
de manera semi-inconscient, una curiosa connexió i comença a ressonar-me en el
cervell una música gran, meravellosa, accessible i alhora profunda, intemporal,
críptica, carregada de significats als quals no podem accedir fins que no estem
preparats per comprendre...
- Pa... Pa Pà!...
- Pa... Pa Pà!...
- Pa Pa Pa
Pa Pa Pa Pa Pa...
Barcelona, setembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada