El meu avi Papagueno

Fa poques setmanes em van demanar que parlés del meu avi. Una col·laboradora de la revista local de Roda de Ter, Raquel Castellà, em va explicar que volia escriure un article sobre ell. Al seu llibre publicat recentment sobre la Colònia de Còdol Dret, no se l'havia esmentat i, d'alguna manera, volia reparar aquesta mancança. No és que el meu avi hagués estat un personatge famós, però va ser, això si, molt popular i apreciat a la seva terra. Vaig tenir una conversa amb la Raquel i em va enviar un e-mail amb un qüestionari: Com era el teu avi?... Com el definiries?... Per què creus que era tan apreciat?.. I d'aquesta manera em vaig veure abocat a esprémer el record i a extreure'n l'essència. Resulta sorprenent com, de vegades, podem descobrir coses noves sense moure'ns de casa i sense incorporar més informació que aquella que teníem en algun perdut racó de la nostra memòria. Vaig intentar cercar qualificatius, sintetitzar al màxim allò que en recordo d'ell. Vaig recórrer -això sempre ajuda- a les poques fotografies que en tinc i, de mica en mica, vaig redescobrir el meu avi en una dimensió nova, entranyable i sorprenent.

Benito Carbonell, conegut popularment com "en Nitus" va morir l'any 1985, als 83 anys. Vaig conviure a diari amb ell només fins als tres anys. Després, només el vaig veure en trobades esporàdiques, dos o tres cops l'any, quan pujàvem a Còdol Dret i posteriorment, a Roda de Ter. Si hagués d'imaginar com havia estat la vida d'en Nitus basant-me únicament en allò que vaig veure d'ell, arribaria a concloure erròniament que havia estat una bassa d'oli. És només pel testimoni d'altres persones que sé que havia estat empresonat, als penals de Bilbao i Santoña, desprès d'haver estat allistat al bàndol republicà, i s'havia vist participant en una guerra que li devia anar molt i molt gran. I que va conèixer de debò la fam, abans i després de recalar a la colònia tèxtil de Còdol Dret, on viuria durant molts anys i on va arrelar la seva família. A Còdol, de mica en mica, la precarietat va substituir la fam i l'escassetat va substituir el no-res.

Potser pel simple fet d'haver sobreviscut, l'avi Nitus era un home content, perpètuament content. Semblava posseït per un goig encomanadís que, com li'n sobrava, l'anava regalant generosament al primer que passava. Tenia la increïble capacitat de convertir en una festa l'esdeveniment més insignificant. M'han explicat que, vivint a la colònia i en unes condicions de gran precarietat, solia convidar tothom que passava per davant de casa seva, sempre que sentia ganes de celebrar alguna cosa. I això, sembla que passava sovint. Totes les persones que el van conèixer el recorden com un ésser bondadós, simpàtic, enormement extravertit i que va conservar, fins al final de la seva vida, la seva condició de nen. Segurament, en alguna ocasió, algú el devia prendre per beneit sense adonar-se que era, únicament, una persona amb l'envejable capacitat de gaudir de cada segon de la seva vida.

L'avi Nitus cuidava molt el seu aspecte. Viure en l'estretor no li va fer perdre mai la seva dignitat i, amb el poc que tenia, sempre s'empolainava i es pentinava acuradament, tant si havia de sortir de casa, com si no. Desconec totalment com devien ser la coneixença, el festeig i els anys de matrimoni amb la meva àvia. Però recordo molt bé, això si, que durant tota la seva vida va referir-se a ella com "la meva xicota", com si els anys no passessin, com si tot fos com el primer dia. La "seva xicota", passat el temps, va esdevenir l'àvia d'Osona, la persona de més edat de la comarca fins que, a l'edat de 106 anys no es va morir sinó que, simplement i discreta, es va apagar.

En Nitus era músic. Músic autodidacte. Músic de carrer, músic de fer ballar, activitat que guardava una perfecta coherència amb el seu tarannà perpètuament festiu. Amb el seu acordió diatònic recorria els boscos i les muntanyes de les Guilleries i portava goig a molts pobles i a moltes persones. I també portava pa a casa. De fet, em resulta difícil dissociar la imatge del meu avi del seu acordió, aquell senzill instrument que havia fet ballar tanta i tanta gent...

Però encara no us he dit que el meu avi, en Nitus, era ocellaire. Sentia una estimació molt gran pels ocells, els cuidava i els parlava i ells, caderneres i pinsans, el corresponien. A casa seva tenia una llarga filera de gàbies i el cant de tota aquella orquestra servia, moltes vegades, d'acompanyament al so del seu acordió. Recordo que, de menut, en una ocasió el vaig acompanyar a participar en un concurs de cant d'ocells. Vam agafar tots dos el tren, amb tres o quatre gàbies embolicades amb mocadors de fer farcells. Les "primeres espases", vaja. Jo no sé de quina manera el jurat ho va percebre, però el cert és que una de les seves caderneres va endur-se un guardó i vaig veure com la felicitat el desbordava.

En Nitus sabia caminar molt bé per boscos i muntanyes. Escoltava el bosc i parlava amb els ocells. En Nitus tenia el sentit pràctic i l'instint de supervivència que només es desperta quan s'ha estat al límit. En Nitus estimava la música, perquè ell era música i portava el seu instrument gairebé sempre penjat. Va viure, va estimar i va tenir, amb la seva xicota, una llarga descendència...

Mentre responc el qüestionari sobre el meu avi m'adono que el meu pensament ha establert, de manera semi-inconscient, una curiosa connexió i comença a ressonar-me en el cervell una música gran, meravellosa, accessible i alhora profunda, intemporal, críptica, carregada de significats als quals no podem accedir fins que no estem preparats per comprendre...

- Pa...  Pa Pà!...

- Pa... Pa Pà!...

- Pa Pa Pa Pa Pa Pa Pa Pa...

Barcelona, setembre de 2006