Estirant el filet

A principis d’enguany, un matí de ple hivern, tornava conduint de Beseit a Barcelona, després d’una de les meves estades mensuals al poble. Em rondava pel cap la idea d’escriure i penjar al meu web un “encenall” sobre la qüestió dels treballs de recerca al batxillerat. Feia pocs dies que havia tingut una conversa amb una noia que m’havia contactat per tenir una entrevista amb mi i poder així completar el seu treball sobre “la construcció del violí”. Li havia dit el que pensava sobre això. Li havia dit que, en la meva opinió, fer avui un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (així, en panoràmic) difícilment es pot considerar realment una recerca. Li havia dit que aquest treball s’ha fet moltes vegades i se’n troben de penjats a Internet. Li havia dit que jo m’havia sentit utilitzat en moltes ocasions, en no complir-se habitualment els requeriments mínims que el meus criteris ètics exigeixen. Li havia parlat de múltiples alternatives com a temàtica de treball que, sense sortir del món del violí o dels instruments de corda podria abordar, i li havia dit que segurament podria trobar un interessant, ric, innovador i suggerent camp per fer una investigació original i útil per a ella (i potser per altres persones) si era capaç de localitzar “un filet” vinculat a algun element d’interès propi. Quelcom que, formant part de la seva història o de la seva realitat present, fos només la punta d’un iceberg sobre el qual ni ella ni ningú s’hagués preguntat mai res. Vaig intentar exemplificar-li què significava per a mi “estirar el filet” i n’hi vaig posar uns quants exemples... crec que inútilment. Com m’ha passat en altres ocasions, ella se’m va adreçar al darrer moment, ja tenia el treball força avançat i només necessitava quelcom que justifiqués allò que en diuen “la part pràctica”. 

Com he dit, venia pensant en posar-ho per escrit (ho vaig fer poques setmanes després a l’encenall titulat Treball de recerca), a fi que si algú contactava amb mi en el futur sol•licitant ajut, pogués saber d’antuvi què penso sobre la qüestió. Recordo que estava pujant la collada de Falset quan vaig engegar la ràdio i en Jordi Basté iniciava una entrevista amb Edwin Winkels. Aquella entrevista em va desvetllar un impactant i claríssim exemple del que jo solc anomenar “l’art d’estirar el filet”.  Jo no sabia fins aquell moment qui era Edwin Winkels, un periodista i escriptor neerlandès establert a Barcelona. Winkels acabava de publicar un llibre, "El último vuelo", una novel•la construïda totalment sobre fets reals. Però l’aspecte per a mi més fascinant és la gènesi de la necessitat d’escriure sobre això. La necessitat d’estirar un filet que un dia, atzarosament, es va creuar al seu camí i que el va sotragar profundament.

Winkels va explicar a Basté com va començar tot. Un dia de Tots Sants de fa uns deu anys va haver de visitar el Cemetiri de Montjuïc. A prop d’ell li va cridar l’atenció una tomba en particular. Una tomba que no estava coronada per l’estàtua d’alguna al•legoria de la vida eterna, ni per un àngel –que és el més habitual-, sinó pel bust d’una noia molt jove, amb el gorret i vestit d’hostessa de vol. A sota, una llarga, emotiva i desconsolada inscripció dedicada dels seus pares, que donava algunes pistes sobre la tragèdia que hi havia al darrere. Winkels va quedar tan emocionalment impactat (jo hi vaig quedar només en sentir-li-ho explicar a ell) que va anotar el nom d’aquella noia i va tornar a casa disposat a cercar informació. El nom de Maribel Sastre Bernal era, només, la punta del filet.

Una simple cerca a les hemeroteques li va facilitar l’esquela i totes les referències aparegudes a premsa sobre la tragèdia esdevinguda el 4 de desembre de 1958. Maribel tenia 18 anys i després d’haver somiat volar i d’haver-se preparat per a aquesta professió, va estrenar-se aquell fatídic dia. Era el primer vol de Maribel. Un vol d’Aviaco que feia la ruta Vigo-Madrid i que va estavellar-se a la Sierra de Guadarrama, a Segovia. La crueltat extrema del fet, però, és que Maribel no va morir a l’accident. Quan dos dies després els equips de rescat van localitzar les restes, la van trobar asseguda a una pedra, congelada.

Durant anys Edwin Winkels va anar estirant el filet. Va localitzar i visitar totes les persones vives vinculades a Maribel. Maribel era filla única d’un matrimoni de Barcelona, que vivien a la cruïlla de Bailèn i Casp. La mare va morir el 2004, després d’haver conservat intacta l’habitació de la seva filla des del dia de la seva mort.  Sobre els fets reals i persones reals, va interpretar les circumstàncies en el context històric i sociològic. Voler i aconseguir ser hostessa de vol a mitjan dels anys 50 no és, ni de bon tros, assimilable al que pot representar als nostres dies. Els que vam viure aquells anys, crec que ho podem tenir molt clar. I a partir de tot aquest material i des de l’absolut respecte als fets i a les persones, va imaginar uns diàlegs i va bastir una novel•la. Diuen que no morim mentre hi ha algú que ens recorda. Si això és així –jo crec que és així- Maribel ha tingut i tindrà  un merescut plus de presència en aquest món. I tot va començar per una visita al Cementiri de Montjuïc...

Òbviament, això d’”estirar el filet” no és res de nou i és l’essència de qualsevol investigació, ja sigui en el camp científic, periodístic, històric, policial... Però observo una certa dificultat en discriminar dos conceptes: per una banda allò que podríem dir-ne la “recerca personal” o “allò que jo no sé i m’agradaria  saber” i la recerca pròpiament dita, que implicaria ser capaç d’obtenir quelcom més del que és conegut, no només per mi, sinó per tothom. Si ho centrem en els treballs de recerca de batxillerat, se’n poden trobar fàcilment exemples brillants. Generalment obeeixen a una inquietud personal de l’alumne (ja sigui intel•lectual o emocional) i la motivació per dur a terme aquests treballs no sol ser l’exigència acadèmica. Aquesta exigència n’és només un element impulsor. El resultat d’aquests treballs  pot ser una aportació rellevant  a qualsevol àrea de coneixement i, molt possiblement, la llavor de desenvolupaments posteriors.

Un exemple d’això, més centrat en les recerques de batxillerat i molt més proper a mi, és la feina que va fer Raquel Castellà quan, pels voltants de 2003-2004, sent una alumna de batxillerat que vivia a Les Masies de Roda, va tenir molt clar sobre què faria el seu treball de recerca: restablir la memòria col•lectiva de l’extinta Colònia Tèxtil de Còdol Dret, d’on provenia la seva família i d’on prové també, la meva. Raquel va anar aplegant la memòria individual de tota la gent viva que havia viscut a la colònia, recollint els seus records, vivències i fotografies, per fer-ne memòria col•lectiva, per a la gent present i futura.  Fa deu anys, el juny de 2006, m’hi vaig referir en un “encenall” que vaig titular Vinc d’un lloc inexistent.  Quan ho vaig escriure, el seu treball de recerca havia estat guardonat i acabava d’aparèixer en format de llibre (1). Jo vaig escriure aleshores, sobre Raquel, que  “...La seva decisió de furgar en les seves arrels i mirar cap a Còdol Dret, segurament marcarà una fita important a la seva vida.”.  Deu anys després, Raquel Castellà treballa al Museu d’Història de Catalunya, és referència per a qualsevol persona que estudiï les colònies tèxtils a Catalunya i és autora de l’Abans de Roda de Ter – Recull Gràfic 1870-1977, que publica actualment en fascicles l’editorial Efadós, en el seu projecte de recuperació, per comarques, de la nostra història quotidiana. 

……….…..

M’agradaria, entre aquest “encenall” i el publicat anteriorment, Treball de recerca, haver estat capaç  d’inspirar algun estudiant de batxillerat a anar una mica més enllà i a crear coneixement  útil per a ell/a i útil per a tots. Només cal localitzar un filet que connecti amb la nostra ànima i estirar d’ell...

Barcelona, juny de 2016  

(1) CASTELLÀ I PERARNAU, Raquel. Còdol Dret, Vida d'una colònia industrial (1862-1964). Ajuntament de les Masies de Roda, 2006.