diumenge, 3 de juliol del 2022

EUFÒRIA

Divendres al vespre estava rebentat. Però rebentat, rebentat. La calor i jo no mantenim bona relació. Havent sopat, em vaig escarxofar al sofà i vaig posar TV3, pensant que duraria (jo) un parell de minuts. Però aquella nit, a la tele, a tothom se’l veia exultant, com posseït: havia arribat el gran moment de la final d’Eufòria, el programa estrella de la cadena, del qual tothom en parla i que jo no havia vist mai. Pel que havia pogut escoltar, aquest programa segueix el format d’altres programes de cadenes menys amigues que pretenen identificar talents, generalment en l’àmbit de la música pop-rock. Programes on hi ha molta parafernàlia, molta llumeneta, molt d’escarafall i un jurat format normalment per tres presumptes experts musicals.  És cert que a TV3 ja hi va haver un programa de format una mica semblant, “Oh happy day”, que vaig seguir amb interès. Però potser pel seu format, pel seu to, per la música que s’hi presentava, o perquè se centrava en el moviment coral, en el meu caparró sempre el vaig integrar com un programa diferent als “cercatalents” que corren per les cadenes.

Potser per l’excitació que hi havia, no em vaig adormir als dos minuts. Els presentadors van explicar com funcionaria la final. Els tres finalistes cantarien una cançó i després el públic votaria des de casa. Després d’una obertura espatarrant protagonitzada pels participants despenjats d’Eufòria i després d’unes connexions amb els municipis d’origen dels tres finalistes  mostrant la claca local totalment entregada, va cantar el primer dels finalistes, un xicot  d’aparença desmenjada que, enmig d’una treballada coreografia, anava cridant, de tant en tant : Pom!...Pom!...Pom!...

Quan ja començava a aclucar els ulls va intervenir la segona finalista, una jove de bellesa mediterrània i un punt salvatge que, embolcallada de blau, va fer una bellíssima versió de “La mare”. Mentre l’escoltava i la càmera es recreava en el seu rostre, vaig reparar en aquella mirada oceànica. I va ser aleshores,veient aquells ulls, que em va venir el record. Vaig agafar el mòbil i obrir l’aplicació. I sí, vaig veure que era ella, Mariona Escoda, aquella noia que deu fer un parell d’anys em va demanar amistat al Facebook i que jo, després de donar un cop d'ull al seu mur, vaig acceptar. Afinació perfecta, domini absolut de la veu i tota la tendresa que la cançó requeria. Els “entesos”del jurat es van desfer en elogis i algú d’ells va comentar, referint-se a tot el seu pas pel programa, que era l’única participant que no havia entrat mai “a la zona de perill”. Jo no sabia a què es referien amb això de la “zona de perill”, però en un concurs com aquest, resulta fàcil imaginar-ho.  Després d’escoltar la tercera finalista, veient que no podia mantenir més les persianes alçades i que la cosa anava per llarg, vaig decidir retirar-me a descansar. Però abans d’anar-me-n’hi, vaig fer una cosa que si algú m’hagués dit una hora abans que jo faria, no m’ho hagués cregut de cap manera. Els presentadors van dir que es procedia a la votació de la primera ronda, per part dels espectadors. Va aparèixer a la pantalla un codi QR i, gairebé sense pensar-ho, em vaig trobar amb el mòbil amorrat a la tele. I sí, ho confesso: vaig votar!

 Al dia següent tots els mitjans n’anaven plens: Mariona Escoda, guanyadora d’Eufòria. Vaig estar content  per ella. Vaig estar content perquè el criteri general del públic hagués estat capaç de premiar una reeixida combinació de talent i de treball. Però, per damunt de tot, vaig estar content per un fet en el qual no hi havia reparat fins aquell moment. Tot aquell públic que dansava enfollit davant dels concursants, tots els milers de persones que havien seguit setmana rere setmana el concurs i tot el públic que, dia a dia, havia comentat a casa, al bar o a la feina les actuacions dels diferents participants, ho feien en referència a un programa emès en català. El concurs havia estat capaç de connectar, principalment, amb una amplíssima franja de la població jove de Catalunya. I això, no sol passar. Perquè crec que el principal perill que amenaça actualment la nostra llengua –més encara que les continuades agressions de l’estat- és el tantsemenfotisme, la manca d’il·lusió. Aquella il·lusió que compartíem la majoria de gent que vam viure aquell període malanomenat “transició” i que vam materialitzar en la figura de la Norma, la nena que ens va acompanyar en la recuperació del català a la vida diària. Enmig de tanta discussió actual sobre la pervivència de la llengua, TV3 ha estat capaç de fer una bona diana. Perquè, com diu la Carme Junyent, ningú no ens pot arrabassar la nostra llengua si tenim la ferma voluntat d’usar-la i de mantenir-la.

Segueix sense agradar-me  l’estètica d’aquests programes i em sento, generalment, força allunyat dels gustos musicals que hi apareixen. Molt probablement no el seguiré en noves edicions. Però aplaudeixo la iniciativa de TV3, que crec que en aquesta ocasió ha encertat de ple. Perquè per regar la llengua cal il·lusió. I l'encarnació de la il·lusió pot  dir-se Norma, o Mariona. I a l’Eufòria n’hi ha molta, d’il·lusió.                                                                                                                                         Barcelona,  juny de 2022

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada