La hac, una lletra de cul inquiet

Fa pocs dies vaig arribar a Beseit i, com solc fer en els viatges d’anada, vaig aturar-me a dinar a Can Miralles d’Horta de Sant Joan.  M’agrada la sempre càlida i casolana rebuda de la família Miralles a tothom que hi recala i m’agrada l’esplèndida visió dels Ports  que es pot admirar des de la mateixa façana de l’hotel. Mentre aparcava el cotxe em vaig fixar en una pancarta que penjava d’un edifici pròxim.  El missatge: “Benvinguts a ORTA”. I a sota l’adreça www.recuperem-orta.cat.  Encara que no calia gairebé res més per endevinar la intenció de la pancarta, mentre esperava el dinar vaig fer una ràpida visita al web. Em va aclarir que el  moviment “Recuperem Orta”, sorgit a la dècada dels setanta, vol promoure la consciencia sobre l’artificiositat del topònim actual, fonamentant-ho en l’evidència inqüestionable de la denominació  del municipi que es pot llegir en textos i cartes geogràfiques antigues,  com ara a la cartografia de Tillemon, a finals del XVII.  Una breu passejada pel poble, havent dinat, em va mostrar que l’acció de la plataforma durant dècades ha tingut el seu efecte, atès que les denominacions “Horta” i “Orta” poden trobar-se indistintament en retolacions d’establiments i documentació impresa.

A banda de les argumentacions que segurament es poden fer sobre la conveniència o no de modificar l’actual topònim del poble, ja de camí cap a Beseit em vaig entretenir donant voltes al fet que, en síntesi i al marge de raons històrico-polítiques, el nucli de la disputa es troba en la lletra hac, una lletra que sembla haver estat creada amb l’únic propòsit de fer la punyeta.

Recordo que de ben menut, a la primera escola, em costava entendre la raó per la qual existia una lletra que semblava transparent perquè no es corresponia amb cap so, fet que contribuïa a que la visquéssim com a una lletra superba i traïdora. Superba perquè sempre volia anar en primer lloc i mai en el darrer.  I traïdora perquè, molt de tant en tant i sense previ avís, s’esmunyia enmig d’una paraula. Només un imperceptible rictus del mestre que havíem après a interpretar quan pronunciava paraules com “albahaca”, “retahíla” o “anhelo” en els inacabables dictats d’aquelles tardes de color gris, ens alertava que aquella paraula castellana que ens llençava, com qui no vol la cosa, contenia un dard enverinat: una lletra hac en el lloc més inversemblant. En aquells temps  la lletra hac era per a mi una lletra totalment inútil i va ser només amb el pas dels anys que vaig aprendre que les coses més útils, a voltes, són les que poden aparentar que no ho són gens.

Qualsevol que visiti Beseit per primer cop i doni la preceptiva volteta pel poble, més d’hora que tard passarà per un encantador carreró on hi els antics safareigs i una edificació que aparenta una casa convencional, però que crida l’atenció pel soroll d’aigua que surt pel finestral, a peu de carrer. És aleshores quan possiblement el nouvingut repari en la llegenda d’una rajola ceràmica que hi ha al damunt del que sembla la porta d’accés: “Molino de haceite”. Donat que aquesta edificació és a tocar de casa meva, he pogut presenciar la mateixa seqüència desenes de vegades. Els visitants somriuen entre ells, intercanvien alguns comentaris assenyalant la rajola i finalment fan la fotografia de rigor. En alguna ocasió, si m’he creuat amb ells i tinc el dia sorneguer, m’aturo a posar- hi cullerada. Amb tota la seriositat què sóc capaç els hi deixo anar alguna cosa com “...és algo poco conocido, pero lo cierto es que el aceite con hache és infinitamente mejor que el aceite sin hache. Aquí en este molino se elaboraba hace más de cien años el mejor haceite del mundo...”.  Després d’uns instants de perplexitat, suposo que deuen acabar pensant que estic en si bemoll...

Si ens remuntéssim a mitjan segle passat, el visitant s’hagués pogut aturar també davant d`una altra edificació coronada igualment per una rajola ceràmica –elaborada amb tota probabilitat pel mateix artesà que l’anterior- i amb una llegenda també sorprenent: “Molino de arina”. A diferència de l’altra, aquesta edificació no es pot contemplar avui,  la rajola fou salvada de la destrucció i es conserva en un domicili particular. És una llàstima que no pugui ser admirada al costat de l’anterior, fet que sens dubte multiplicaria les possibles conjectures i em permetria alguna anada d’olla més florida. Ja la molt recordada Gema Noguera, artista local que ens va deixar prematurament l’any 2008, m’havia dit en una de les darreres converses que vam tenir,  que les dues rajoles algun dia haurien d’acabar exposades juntes. En memòria seva i a manca d’altra possibilitat, les uneixo  virtualment avui en aquest encenall.

El primer pensament que tinc quan observo aquestes dues rajoles és que l’artesà que les va fer dominava més l’art de coure el fang que l’art de coure les paraules. La hipòtesi sobre la ignorància del ceramista, però, ve seguida d’altres conjectures. Sembla molt probable que les rajoles devien ser encarregades pels propietaris dels molins, o bé pels obrers que van treballar en la façana. Així que foren elaborades, cuites, mostrades, instal•lades i revisades amb la intervenció de diverses persones. I sembla també evident que ningú no hi va posar cap objecció. Va ser la ignorància del ceramista, o bé la incorregible tendència  d’aquesta lletra a aparèixer i desaparèixer, segons el lloc i el moment?...

Quan havia de néixer la nostra filla, la meva dona i jo teníem molt clar quin havia de ser el nom triat per a ella, però teníem molts dubtes sobre la forma: Elena o Helena?... Era l’any 1980, no existia Internet, la informàtica no havia entrat encara a les cases i jo tot just començava a aprendre a escriure en la meva llengua. Ens agradaven per igual les dues formes del nom, així que em vaig interessar per la significança, origen i diferències entre elles. Vaig preguntar a aquelles persones que pensava que em podien aportar alguna llum sobre els orígens i l’adequació catalana d’una o altra forma. Vaig consultar llibres i enciclopèdies... Totes les respostes que vaig obtenir convergien en allò essencial:  “Helena” i “Elena” eren dos noms indistintament correctes en català. La primera forma corresponia a l’Helena clàssica, la filla de Zeus i Leda la bellesa de la qual va desembocar en la guerra de Troia. La segona era la canonitzada Santa Elena, emperadriu romana mare de Constantí i convertida al cristianisme. El cert és que ens resultava més atractiva la connotació clàssica del nom, però per altra banda trobàvem la forma “Elena”  més alleugerida, com menys artificiosa.

Vaig poder constatar que en les traduccions de textos clàssics referits a la guerra de Troia apareixia sempre la denominació “Helena”. I un dia que transitava a prop de la Catedral, vaig entrar-hi per cercar la santa. Recordo perfectament que era la segona capella entrant a mà esquerra. Em vaig aturar contemplant la imatge d’aquella santa identificada inequívocament amb un rètol: “Santa Elena”. El diccionari Albertí –una eina clàssica a l’època, que encara conservo- incloïa un apartat amb una llarga llista de noms propis en la seva forma catalana i castellana. Per a l’entrada “Elena” en català, la forma castellana era “Elena”. Per a l’entrada “Helena”, el diccionari simplement remetia a la forma sense hac: “v. Elena”. Era doncs evident que no hi havia una forma catalana i una castellana del nom, sinó que ambdues convivien amb una lleugera diferència quant a les figures evocades. No recordo molt bé quin sistema vam emprar per decidir, tal vegada ho vàrem sotmetre a la sort... el cas és que la nostra filla va acabar registrada com a Elena.

Anys després, en algun moment que no puc precisar, l’Institut d’Estudis Catalans va determinar que la forma catalana del nom seria “Helena”, independentment de la figura evocada. Avui podem veure les entrades, en català,  referides a Helena de Troia i també les entrades referides a Santa Helena de Constantinopla, compartint una mateixa forma. I fa pocs mesos, trenta cinc anys després d’haver visitat Santa Elena, un dia que transitava pel davant de la Catedral, vaig decidir-me a entrar... La segona capella a mà esquerra  estava ocupada per un altre sant. Vaig pensar que no podia ser que l’haguessin eliminat i, malgrat que la santa ocupa el principalíssim lloc al cimbori de la catedral, segur que havia de tenir també un lloc més a l’abast dels humans. Així que vaig recórrer totes les capelles fins que, finalment, la vaig localitzar al claustre. Seguia igual, agafada a la creu... però la retolació que la identificava, sí que havia canviat: “Santa Helena”. I, a sota, amb caràcters més petits i entre parèntesis, “Santa Elena”. Tombarelles de la lletra hac...

I en el marc d’aquestes cabòries referides als capricis d’una lletra poca-solta he de referir-me a un altre canvi que em resulta ben proper: el mot “luthier”. Com és ben sabut, “luthier” deriva  del francès luth, referit inicialment al constructor de llaüts. Amb els anys, la denominació va ampliar el seu abast semàntic als constructors d’instruments de corda fregada i, ja en els temps actuals, es va fer extensiva als constructors d’instruments en general. Durant molts anys el mot “luthier” era acceptat tant per la RAE com per l’IEC, encara que especificant sempre el seu origen francès, deixant clar que es tractava d’un encaix un pèl forçat i remetent a la veu genuïnament castellana “violero”,  o a la genuïnament catalana “violer”, respectivament. Per alguna raó que no puc explicar-me, el mot castellà “violero” no m’ha sonat mai bé del tot. En canvi, la forma catalana “violer” l’he trobada sempre musical, agradable i, per a un constructor de violins i violes, inqüestionablement precisa. No obstant això, durant dècades, tots els constructors espanyols i catalans hem utilitzat la denominació “luthier”, sent la més present en textos, logotips i referències de tota mena.

Però un dia, no fa gaires anys, la lletra hac ens la va tornar a jugar... Simultàniament la RAE i l’IEC van decidir que li cauria la hac a la paraula “luthier”. Des d’aleshores, a les noves edicions dels diccionaris, ja no la trobem. En castellà l’única forma correcta és actualment “lutier” (a més de la tradicional “violero”) i, en català, l’única forma correcta és, també, “lutier” (a més de la tradicional “violer”). 

Escric aquest encenall a Beseit, a les acaballes de la Setmana Santa. El poble és ple de visitants i aquest mateix matí he estat altre cop espectador de l’escena de la rajola del molí. Novament s’han escapat somriures pensant en el pobre ceramista presumptament poc lletrat. Segurament a ningú se li ha acudit pensar que la culpa és de la punyetera lletra. La meva filla Elena ja fa temps que va decidir que no es modificaria el nom. Li agrada la forma del seu i, per altra banda, qui ens pot garantir que passat un temps la lletra hac no torni a jugar-nos-la?... 

I, quant als lutiers, ja sigui per desconeixement, per l’ancestral punt de romanticisme que sol envoltar-nos, per la resistència al canvi associada a un art que té en el passat la seva referència necessària o, simplement, per una legítima voluntat de mantenir la denominació “luthier” a pit descobert, el cas és que en el món real, totes dues denominacions conviuen harmònicament , emprant-se  una o altra en funció del text o del context.

Però sempre, sempre, sempre, ens quedarà la denominació “violer”.

Beseit, abril de 2017

Un record per a Kora

Tot remenant fotografies vaig topar-me fa pocs dies amb una que estic amb Kora. Quan les fotografies comencen a tenir un grapat d’anys, topar de sobte amb una d’elles significa reconstruir mentalment un bocí de vida. La història de Kora es la història d’un error de joventut. Un error freqüent a la nostra societat que, dissortadament, massa sovint acaba molt malament. El cas de Kora, però, va ser un error amb final feliç.

A mitjan 1980 jo acabava de casar-me. La meva dona i jo vivíem en un pis de setanta i pocs metres a l’Eixample Dret de Barcelona i treballàvem tots dos a fora de la ciutat. Entre una i altra cosa durant el dia paràvem poc per casa. Les il•lusions d’encetar una nova vida ens van fer reparar en una mena d’assignatura pendent que tots dos compartíem: la il•lusió de posar un gos a la nostra vida. A tots dos ens agradaven i a cap dels dos ens havia estat possible durant les etapes d’infantesa i adolescència. L’afany de complaure i de complaure’m va fer que no trigués gaire a entrar a una botiga d’animals i encarregar un cadell. Havíem decidit prèviament que seria una femella i al cap de pocs dies entrava a casa una preciosa i simpàtica femella de pastor alemany que vam batejar amb el nom de Kora.

Kora semblava créixer d’un dia a l’altre de manera apreciable. La innegable il•lusió que teníem, l’admiració i afectes que despertava quan la dúiem de passeig, a més de la seva simpatia i bon caràcter, van fer que triguéssim uns mesos a adonar-nos de la crua realitat: ens havíem equivocat. Vam entendre aleshores que un pastor alemany no pot viure (feliç) sense un espai d’esbarjo on desplegar tota aquella energia que brollava d’aquell cos cada cop més gran. Vam entendre que un passeig a primera hora del matí i un altre al capvespre, sempre necessàriament més curts del que l’animal hagués requerit, no eren suficients. Ens estimàvem Kora i gaudíem amb ella, alhora que ens adonàvem que aquella vida no era bona per a ella. Mica a mica es va anar instal•lant la idea que no podria ser... i que havíem de trobar una solució. L’embaràs de la meva dona va acabar-ho de decidir...

Vaig posar un anunci a les pàgines de classificats -no existia Internet- dient que regalava una femella de pastor alemany a qui em pogués garantir que li oferiria una bona vida. Durant dues setmanes el telèfon de casa –no existien els mòbils- treia fum durant les poques hores que hi érem. Vaig iniciar un laboriós procés de selecció. Alguns candidats ja quedaven descartats només sentir-los. Passats uns dies i després de diversos triatges  em vaig quedar només amb tres candidats, tots tres de fora de Barcelona, que vam visitar personalment. Volíem el millor per a Kora.

La candidata idònia semblava ser una família d’una població propera a Tarragona. Vivien a una urbanització, en una casa unifamiliar amb un espai de terreny i un entorn que eren clarament molt més indicats per a Kora que el nostre petit piset a l’Eixample. El matrimoni tenia dues filles d’edats compreses entre sis i deu anys. El pare, de cognom alemany, va venir un dia amb les dues nenes rossetes a casa nostra. De seguida vam veure que aquelles nenes serien la perfecta companyia per a Kora i que ella, ben segur, també els aportaria moltes coses. El procés de selecció s’havia acabat: ja teníem la família i el lloc perfectes. Vam quedar que nosaltres aniríem a dur-la.

Un diumenge de febrer de 1981  vam agafar el nostre Dyane-6 i, amb el cor ben encongit però amb la consciència d’haver fet el millor per a tots, vam sortir amb la Kora cap a Tarragona. En arribar a l’Arc de Berà, vaig aturar el cotxe i vam baixar. Era la darrera passejada. Ens vam fer les darreres fotografies amb ella. La família alemanya ens esperava joiosa. Van voler que ens quedéssim a dinar amb ells i, en acabar, ens acomiadarem i vam tornar cap a Barcelona enmig d’un silenci i una tristor que no podíem amagar de cap manera. Feliçment, un mes després va néixer la nostra filla i aquest esdeveniment va omplir de joia tots els racons de la nostra llar, racons en els quals durant molts mesos, de tant en tant, apareixia encara una reminiscència del pas de Kora per la nostra vida, en forma de pèl. 

Deu anys més tard, ens mudàrem de casa. Vam anar a viure a un pis tres vegades més gran i va entrar a la nostra vida una gosseta tres vegades més petita: Pamina, una preciosa femella de West Highland White Terrier. Ara sí, ara havíem fet les coses amb més seny i més mesura. Treballàvem a Barcelona i les proporcions quant a espai, temps per dedicar-li i persones per atendre- la, eren les idònies. La dolça Pamina va viure dotze anys amb nosaltres fins que una malaltia se la va endur el 2005. Li vaig dedicar un emotiu encenall (Addio, Pamina, mia cara).

........................

Però la història de Kora va tenir un inesperat epíleg. Poc després de la mort de Pamina, un dia vaig voler inscriure’m a unes jornades professionals de les quals havia rebut informació. La persona de contacte a qui calia adreçar-se per fer la inscripció era una dona amb un cognom alemany. En llegir aquell cognom, que només havia sentit un cop a la vida, em va venir al pensament la imatge d’aquelles nenes rossetes, que havien vingut a casa per conèixer Kora, feia molts anys. Encara que la inscripció podia fer-se per mail, vaig voler trucar per telèfon. Un cop recollides les dades i complimentada la inscripció, no me’n vaig poder estar... li vaig preguntar si havia viscut a una població pròxima a Tarragona... si a casa seva havien tingut una gossa femella de pastor alemany (cabia la possibilitat que li hagueren canviat el nom)... “Sí... la Kora!!!” va esclatar, sorpresa i emocionada....

Em va explicar que l’havien tinguda durant catorze anys, que va ser molt feliç, que les havia acompanyat durant la infància i adolescència, i que en tenien un gran record. I aquell dia vaig estar tremendament content.

Barcelona, 13 de febrer de 2017.

Ferides obertes

Dissortadament al llarg dels darrers quinze anys i per circumstàncies familiars m’he vist en la necessitat de visitar metges i hospitals, d’aquí i de fora, amb una freqüència desmesurada. Les visites a centres d’assistència diversos, al Clínic, a Sant Pau, a l’Hospital General de Catalunya o a Vall d’Hebron, per citar només els més significats i propers, han estat el pa nostre, si no de cada dia, gairebé de cada setmana. El temps, les experiències viscudes i els resultats obtinguts –o no obtinguts- fan que actualment, quan els visito, ho faci amb un peculiar estat d’ànim que té quelcom de rutina i una bona dosi d’escepticisme. Per això, la meva visita d’ahir a l’Hospital de la Vall d’Hebron per una raó molt distinta a la que m’hi ha dut en tantes ocasions, la vaig viure de forma molt diferent, carregada d’emotivitat i també de continguda esperança.

Ahir vaig acompanyar la meva mare, de vuitanta quatre anys, al departament d’Identificació Genètica de Vall d’Hebron. El motiu: obtenir una mostra d’ADN seu, a fi que proporcioni un perfil genètic que serà conservat i que possibilitaria la identificació de les restes del seu pare –el meu avi- en el poc probable cas que aquestes restes es trobessin en alguna de les fosses localitzades i que el  Programa d’identificació genètica de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, té previst obrir.

No sóc creient en la manera com s’entén habitualment, no sento la necessitat de creure que hi ha d’haver una vida eterna més enllà de la que coneixem per donar-li sentit a aquesta i sento una total indiferència pel que es pugui fer amb el meu cos el dia que mori. Per això m’he preguntat sovint a mi mateix per la raó que m’impulsa, des de fa anys, a fer tot allò que puc –que és molt poc- a fi de localitzar les restes del meu avi, bo i sent conscient que les possibilitats d’èxit són molt i molt minses. I aquesta crec sincerament que és una reflexió, per tothom, molt interessant...

Hi ha una part de la població que creu que aquest treball de recuperació de la memòria històrica és una pèrdua de temps i de diners. Hi ha persones i grups socials que consideren un malbaratament de recursos qualsevol euro gastat en aquest propòsit. Els arguments solen ser que “val més mirar endavant”, que “cal viure al dia i no és bo mirar enrere” -com si mirar endavant i mirar enrere fossin actituds mútuament excloents-, o també que “no es bo reobrir ferides del passat”. Aquests arguments són els esgrimits habitualment per perfils ideològics pertanyents a la dreta o ultradreta (Partido Popular i el seu satèl•lit Ciudadanos, a més d’altres grups polítics encara més sòrdids), o bé per persones que, des de la bona fe i sense haver-s’ho plantejat gaire, simplement no els preocupa la qüestió pel fet de no tenir cap persona desapareguda a la seva família.

El meu avi, Juan José Mestre Tejedor, nascut a Beseit el 1904, vivia amb la seva esposa i la seva filla de tres anys quan va esclatar la guerra. Per mirar de tractar uns problemes digestius que al poble no solament no li havien solucionat sinó que li havien agreujat, va venir a Barcelona sol, amb el propòsit també d’obrir-se camí trobant una feina de fuster, per després portar la família. A Barcelona fou allistat i integrat a la Divisió 55 de les Brigades Mixtes de l’exèrcit republicà trobant-se, gairebé sense saber com, al front de la Batalla del Segre. La seva darrera comunicació escrita data del novembre del 38. Durant tres anys, ja acabada la guerra, ningú no en va saber res més. En una targeta postal escrita l’any 41 per un company des de la presó, explica que el va veure morir el dia 1 de gener del 39 i que les seves restes es troben a les proximitats d’Aitona. També diu que visitarà el lloc amb la família quan surti de la presó, fet que ja no es va produir mai perquè va sortir de la presó tuberculós i va morir. Del meu avi matern em resten només, com a record, un parell de fotografies, la visió de les llàgrimes vessades durant molts anys per la meva àvia i per la meva mare cada cop que l'evocaven, i mitja dotzena de cartes esgrogueïdes, escrites des del front.

És difícil d’explicar a qualsevol persona que no s’hagi trobat en aquesta situació com una absència pot estar tan present en la consciència individual i col•lectiva dels membres d’una família. Estic segur que allò que he viscut jo durant tants anys no és sensiblement diferent a allò que s’ha viscut a cadascuna de les famílies escapçades pels efectes de la Guerra Civil i de la repressió franquista. En aquests vuitanta anys transcorreguts, tots hem viscut pèrdues, de vegades molt injustes, de vegades inesperades i sempre doloroses. S’ha seguit en tots els casos un procés de dol i gairebé sempre el temps ha anat apaivagant els efectes de la pèrdua. Però en el cas de les víctimes desaparegudes, això no ha estat així. No hi ha oblit possible. No hi ha resolució del dol: és la diferència entre tancar o no tancar adequadament un procés.

Pels voltants de l’any 2005 i a cavall de les possibilitats comunicatives que ens ofereix Internet, vaig començar a fer alguna gestió. Correus als ajuntaments d’Aitona i Serós preguntant si hi havia fosses identificades o qualsevol fil d’informació que pogués estirar. Correus sense resposta o lacòniques respostes elusives... Més endavant, un cop aprovada la Llei de Memòria Històrica, vaig contactar amb l’ARMH Catalunya facilitant-los les dades conegudes del meu avi. Passats uns mesos vaig rebre un ampli dossier amb totes les dades provinents dels arxius espanyols, civils i militars, que podien oferir algun rastre. Entre aquests papers, les dades corresponents al reclutament i revisions periòdiques vinculades al servei militar que va fer uns deu anys abans de l’inici de la guerra. Dades de filiació de la seva dissortada vida, però cap dada, cap rastre sobre la seva mort... D’aquesta gestió, però, el meu avi es va convertir en l’expedient número 750 del Cens de Persones Desaparegudes, un cens que avui té ja inscrites al voltant de 5.000 persones.

........................

La unitat d’Identificació Genètica de la Vall d’Hebron es troba en un mòdul al costat de l’edifici de Maternitat. Acompanyo la meva mare un plujós i fred dia de gener, estem citats a les 13:00 h. A la sala d’espera veig que hi ha una senyora d’entre vuitanta i noranta anys acompanyada de qui interpreto que són el seu espòs i el seu fill. A una altra banda de la sala hi veig un senyor d’entre vuitanta i noranta anys, acompanyat de qui resulta evident que és el seu fill. Seiem. Són les 13:30 h i no ens han avisat, però tampoc han avisat ningú. Cap a les 14:00h arriben sis persones: una senyora d’entre vuitanta i noranta anys, perfectament autònoma, acompanyada de qui interpreto, per les salutacions i forma de relacionar-se, que són familiars que l’acompanyen i que no viuen junts, però que s’havien citat en aquest lloc. Repassant mentalment el meu llarguíssim historial en sales d’espera no recordo mai haver vist cinc persones acompanyant algú que, amb total autonomia física i psíquica, acut a un centre mèdic per fer una actuació tan inofensiva i innòcua com un frotis bucal per obtenir una mostra d’ADN. Ho llegeixo també com un fet altament significatiu...

Són les 15:00 h i no han cridat ningú dels que som a la sala. Contràriament al que podria esperar-se, cap de les persones mostrem impaciència. També ho trobo significatiu. Sembla que la paciència és un tret comú als que som a la sala, si més no pel que fa al fet que ens hi ha portat.

Dues hores i mitja més tard del que era previst, apareix una infermera i diu el nom de la meva mare. Entrem a una saleta on hi ha una doctora i una assistenta que serà qui obtindrà la mostra. La doctora ens demana repetidament disculpes. Alguna cosa ha succeït durant el matí d’avui que els ha pertorbat la programació de cites. Ens parla amb un to molt afectuós i ens diu que, encara que és tard, no hi ha cap pressa... S’adreça a la meva mare i amb una gran delicadesa i empatia li diu que li explicarà què anem a fer, per a què pot servir la mostra que obtindran. A moltes persones d’aquesta franja d’edat els pot resultar difícil de comprendre el miracle a través del qual es podria –cas de tenir-les- reconèixer la identitat d’unes restes a partir d’una minúscula mostra obtinguda fregant la boca amb un bastonet. La doctora li fa a ma mare la lliçó més dolça de biologia que mai he sentit. Li explica que el cos i els teixits estan formats per cèl•lules, que aquestes cèl•lules contenen uns patrons d’informació... li ho explica a través de metàfores... imagini vostè una biblioteca immensa en la qual no hi ha cap llibre repetit... i vostè és un llibre d’aquesta biblioteca immensa i ningú al món és un llibre idèntic a vostè... però sabem segur que vostè i el seu pare comparteixen algunes pàgines d’aquest llibre... algunes de les pàgines del llibre del seu pare són només idèntiques a vostè... Mentre escolto embadalit i commogut la doctora tinc la clara sensació que els pensaments de la meva mare van per lliure. Amb els ulls inundats i trencant el fil de les explicacions de la doctora, se li escapa: “...jo només tenia cinc anys. Tot hagués fos molt diferent...”.

L’esclat emocional de la meva mare va acompanyat d’una frase que li he escoltat mil vegades. Diu que no comprèn per quina raó no pot deixar de plorar sempre que hi pensa. Per què no pot passejar-se pel record sense que es produeixi un sotrac emocional que li faci saltar les llàgrimes. La doctora la calma, li diu que no es contingui, que plori tot el que necessiti i que aquesta reacció és totalment normal. I és aleshores quan pronuncia aquells frase que per a mi conté tot el nucli de la qüestió: “És una ferida que no s’ha tancat. Les ferides han de cicatritzar i si no cicatritzen continuen sempre obertes. Som aquí per fer, encara que tard, tot allò que es pugui per ajudar a tancar la ferida”.

Sempre adreçant-se a la meva mare, la doctora explica que hi ha un pla d’obertura de fosses per al 2017. Unes 42, de les moltes que se sap existents a Catalunya i que són només una part de les moltes que hi ha i de les quals se’n desconeix la seva existència. A més de totes aquelles restes que poden trobar-se escampades en camps de conreu, o sota edificacions o -el que per a mi seria pitjor noticia en el cas del meu avi- amuntegades en alguna ossera del Valle de los Caídos, on foren traslladades fa anys moltes de les restes sense identificar per tal d’intentar vendre la idea que aquell santuari faraònic fou construït “per a tots”.

Mentre aporto a la doctora alguna de les poques dades que tenim i que podrien contribuir a la identificació, li fan el frotis bucal a la meva mare. En acabar, recull les autoritzacions que hem emplenat i signat prèviament i ens diu que, si en algun moment tenen alguna notícia, ens avisaran. La doctora, ja acomiadant-nos a la porta, ens torna a demanar disculpes per l’espera. Li dono les gràcies i li dic que no s’amoïni: que qui ha esperat vuitanta anys, no li ve de dues hores.

........................

Sortim del recinte amb una clara sensació de pau. Sabem que restem pendents d’una trucada que molt probablement no es produirà mai. Sabem que la iniciativa prové d’un govern que té interès a mantenir-la i arribar fins on es pugui, però també sabem que això està supeditat al curs dels esdeveniments polítics que puguin produir-se en un futur. 

En qualsevol cas, surto amb la sensació d’haver après una mica més del valor que té el fet de poder anar-se’n d’aquest món havent pogut dir, a les persones estimades, adéu i gràcies.

Barcelona, 21 de gener de 2017

Un concert inoblidable, l'estiu del 94

Actualment solc passar quatre o cinc dies de cada mes a Beseit, el bonic poble del Matarranya que obre la porta al massís dels Ports per la seva banda interior. Conec la zona des de nen per vinculació a aquesta terra per línia materna. Aquí hi tinc un apèndix del meu taller i les meves escapades mensuals, a més de servir-me per fer-hi determinats treballs, em serveixen també d’esbarjo, de contacte amb la natura i, en certa manera, de teràpia. A diferència del que passa a Barcelona, estiu i hivern -qüestió climàtica a banda- es viuen aquí de forma molt diferent. Ara, cap a finals de juliol, el poble comença a bullir de visitants. Però durant les meves estades a l’hivern, el més habitual és sentir-me acompanyat bàsicament de Bach i Vivaldi, que no són companyia menor.

A sis quilòmetres de Beseit hi ha el municipi de Vall-de-roures (Valderrobres,  en la seva denominació “oficial”), que és la capital de la comarca del Matarranya, administrativament pertanyent a Terol, encara que originàriament catalanoparlant. A Vall-de-roures hi vaig sovint, sempre que sóc aquí, per fer proveïments bàsics o simplement per esmorzar o fer un cafè en algun dels seus locals. És un poble que capitaleja i on si pot trobar pràcticament de tot, amb un nucli antic molt bonic coronat per un impressionant castell l’origen del qual se situa al segle XII. De nen m’havia passejat –perillosament- per les seves runes. Diverses fases de restauració posteriors han contribuït a recuperar-lo i, annexada al castell, l’església de Santa Maria la Major, de finals del segle XIV.

Avui he fet un cafè a Vall-de-roures. Com passa sempre, en un o altre moment la mirada se’n va cap a l’estampa de l’omnipresent castell. I em passa sovint que quan contemplo el castell em ve a la memòria un episodi que vaig viure fa uns anys i que, per circumstàncies molt particulars, va tenir una emotiva significança per a mi. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. I ha estat la intersecció d’aquests dos elements  -la visió del castell i la lectura del fulletó- que, a més de dur-me al record el referit episodi, m’ha provocat l’impuls d’explicar-lo.

El juliol de 1994 –fa vint-i-dos anys- jo era amb la meva família a Beseit, quan vaig tenir una inesperada i agradable sorpresa. El Gobierno de Aragón, en col•laboració amb la Diputación Provincial de Teruel i els ajuntaments de Valderrobres i Alcañiz, havien endegat una lloable iniciativa: el “Festival Internacional de los castillos”. Imagino que, des de la voluntat de donar impuls al territori i inspirats per l’èxit d’alguns festivals de música que ja començaven a consolidar-se força a Catalunya, van tenir la pensada de fer una cosa similar aquí. La idea, considerant el magnífic entorn natural i els possibles escenaris per als concerts, semblava francament bona. I me’n vaig alegrar molt. M’alegrava molt pensar que les celebracions d’estiu en aquesta terra podrien anar més enllà dels tòpics de les festes de poble de dubtosa tradició i, sobretot, podrien contribuir a “pujar el nivell”. I potser, amb el temps, tal vegada podrien contribuir a superar costums festius, des del meu sentir tan vergonyosos i execrables com les modalitats que impliquen d’alguna manera el sofriment animal i que, en alguns pobles de la zona -no a Beseit-, gaudeixen lamentablement de força requesta.

Van dissenyar i distribuir uns programes exquisidament impresos (en conservo un, fet que m’ha permès situar els fets amb precisió), que presentaven cadascun dels concerts i artistes programats per a aquella primera edició, entre juliol i agost d’aquell 1994. Integraven música, dança, teatre i exposicions. Hi havia programats un total de tretze esdeveniments. Dins de l’apartat de música s’integraven diversos estils i tres dels concerts corresponien al que habitualment etiquetem genèricament com a “música clàssica”. El cert és que, atenent al fet que es tractava d’una nova iniciativa, la varietat temàtica i estilística de la programació em va semblar molt encertada.

Però la meva sorpresa va ser en veure que entre els concerts programats per a aquell estiu, a les acaballes de juliol, n’hi havia un amb la presència de la “Orquesta de Cámara Gonçal Comellas”.  Aquest fet, que segurament podria no revestir una especial rellevància emocional per a qualsevol altra persona, he de dir que la vaig viure com un fet extraordinari, per dues raons. La primera, la figura de Gonçal Comellas, artista al qual havia seguit i admirat en els meus anys d’adolescència i joventut. Si algun artista he seguit a la vida amb la devoció que ho fan avui els/les adolescents que segueixen Biber (no el Heinrich von, sinó aquest subproducte del màrqueting actual), aquest ha estat Gonçal Comellas. En aquells anys de joventut i Conservatori jo havia pogut veure i escoltar en directe alguns dels violinistes mítics del segle XX al Palau (Oistrakh, Menuhin, Kogan, Szeryng...), però Comellas era percebut com un notabilíssim talent “d’aquí”, algú pròxim que, a més de ser un excel•lent  intèrpret, contribuïa a esvair el prejudici força estès en aquella època de marcada sequera musical,  que el talent (m’estic referint específicament a violinistes) estava reservat a artistes nascuts a determinats països. I ja havia arribat tard per poder escoltar glòries anteriors d’aquí, com els Costa, Manén o Massià. Jo havia seguit Comellas sempre que podia especialment en aquells anys setanta, ja llunyans, al Palau, a l’Ateneu, a la peixera del Conservatori, les seves gravacions discogràfiques i per a televisió... Anys després em vaig assabentar que s’havia vist obligat a deixar la carrera concertística. I durant uns anys li vaig perdre la pista. Així que retrobar-lo, encara que fos en la seva faceta de director, em feia molta il•lusió. Però retrobar-lo aquí, al Matarranya (aquesta és la segona raó), encara significava per a mi molt més.  

El programa que conservo em recorda que el concert estava programat per a la nit de divendres 22 de juliol. Recordo perfectament que durant tota aquella setmana, en les meves freqüents visites a Vall-de-roures, podia escoltar el pregó per megafonia anunciant el concert de divendres: “El viernes a las 22:30, concierto en la iglesia de Santa María la Mayor, a cargo de la Orquesta de Cámara Gonçal Comellas...”. Aquesta presència a través de fullets anunciadors que podien trobar-se arreu i recordatoris constants per megafonia, potenciats per la rellevància emocional que per a mi tenia aquest esdeveniment, em van generar la sensació que tothom estava pendent d’això. Fins al punt que vam considerar amb la meva dona si calia treure les entrades anticipadament. No ho vam fer, confiant que anant-hi amb una mica d’antelació, no tindríem cap problema.

Va arribar el dia del concert. Jo estava molt il•lusionat perquè, a més, hi podria anar amb la meva dona, la meva filla i el meu fill. A l’estiu, quan som per la comarca, solem retrobar-nos amb famílies conegudes i fem dinars o sopars plegats. Aquell divendres vam dinar a Vall-de-roures amb una família coneguda que tenien dos fills, a més de dues amistats més, també de Beseit. No ho recordo amb precisió, però en total érem entre deu o màxim dotze persones. A la sobretaula va sortir la qüestió de què pensàvem fer aquella tarda/vespre. Sé que algú va proposar alguna activitat per a la nit, però la meva família i jo teníem un esdeveniment ineludible. Suposo que ho vaig defensar amb tanta convicció i em vaig mostrar tan poc disposat a canviar els meus plans, que finalment tots van convenir que assistir plegats al concert seria una molt bona opció. Vam quedar per retrobar-nos al vespre, prendre alguna cosa pel poble, i arribar al castell mitja hora abans del concert.

Vam arribar puntualment, vam veure que no hi havia cap cua i que alguns músics –també el mestre Comellas- eren a la porta de l’església contemplant el panorama. Vam entrar a l’interior després de treure les entrades i encara no havia arribat ningú, així que vam ocupar el primer banc i potser part del segon. Passaven els minuts i no arribava ningú... Poc abans de l’hora marcada per a l’inici del concert, van entrar un parell o tres de persones de l’organització, la bibliotecària del poble, que tenia alguna funció a l’Ajuntament... i ningú més...

No puc recordar exactament el nombre de músics que conformaven l’orquestra, però sí que puc assegurar que el nombre era pràcticament igual al del públic. I que el públic no vinculat a l’organització, érem nosaltres. Només nosaltres: els quatre de casa i set o vuit persones més que havíem dut, pràcticament agafats pel ganyot. Molt dignament l’orquestra va anar desgranant les obres programades: Concerto grosso núm 5 en Re de Haendel, Concert per a dos violoncels en Sol m. De Vivaldi (Anna Comellas i Lluís Heras), el doble de Bach (Ma. Victoria Fernández i José María Fernández) i a la segona part la Serenata Op. 22 de Dvorak. Durant tot el concert vaig tenir una estranya sensació de goig barrejat amb una notable incomoditat. I ràbia. I vergonya aliena. I una profunda decepció que d’alguna manera presagiava allò que hauria d’esdevenir en el futur el festival.

No sé quantes edicions se’n van fer en anys següents del “Festival Internacional de los castillos”. Sé que les programacions es van adaptar més als presumptes gustos locals fins que el festival va morir, de mort natural. Com deia al principi, avui he fet un cafè a Vall-de-roures. En sortir de la cafeteria he agafat un minúscul fulletó on s’anuncia la “IX semana cultural”, que se celebra aquests dies. Repasso el fulletó: algunes activitats infantils, una presentació d’un llibre sobre Fernando el Católico a l’Ajuntament, una audició de banda comarcal, un taller de fotografia, un taller de DJ juvenil... i el que sembla l’espectacle estrella de la “semana cultural”: “Suertes de la tauromaquia popular: Recortadores, anillas, Tancredo, suelta de vaquillas...”.

En fi... no sé com devien viure Gonçal Comellas i els músics aquell concert l’estiu del 94. És molt possible que hagi caigut en el total oblit. Jo el recordo molt i molt bé.

Beseit, juliol de 2016

Estirant el filet

A principis d’enguany, un matí de ple hivern, tornava conduint de Beseit a Barcelona, després d’una de les meves estades mensuals al poble. Em rondava pel cap la idea d’escriure i penjar al meu web un “encenall” sobre la qüestió dels treballs de recerca al batxillerat. Feia pocs dies que havia tingut una conversa amb una noia que m’havia contactat per tenir una entrevista amb mi i poder així completar el seu treball sobre “la construcció del violí”. Li havia dit el que pensava sobre això. Li havia dit que, en la meva opinió, fer avui un treball de recerca sobre “la construcció del violí” (així, en panoràmic) difícilment es pot considerar realment una recerca. Li havia dit que aquest treball s’ha fet moltes vegades i se’n troben de penjats a Internet. Li havia dit que jo m’havia sentit utilitzat en moltes ocasions, en no complir-se habitualment els requeriments mínims que el meus criteris ètics exigeixen. Li havia parlat de múltiples alternatives com a temàtica de treball que, sense sortir del món del violí o dels instruments de corda podria abordar, i li havia dit que segurament podria trobar un interessant, ric, innovador i suggerent camp per fer una investigació original i útil per a ella (i potser per altres persones) si era capaç de localitzar “un filet” vinculat a algun element d’interès propi. Quelcom que, formant part de la seva història o de la seva realitat present, fos només la punta d’un iceberg sobre el qual ni ella ni ningú s’hagués preguntat mai res. Vaig intentar exemplificar-li què significava per a mi “estirar el filet” i n’hi vaig posar uns quants exemples... crec que inútilment. Com m’ha passat en altres ocasions, ella se’m va adreçar al darrer moment, ja tenia el treball força avançat i només necessitava quelcom que justifiqués allò que en diuen “la part pràctica”. 

Com he dit, venia pensant en posar-ho per escrit (ho vaig fer poques setmanes després a l’encenall titulat Treball de recerca), a fi que si algú contactava amb mi en el futur sol•licitant ajut, pogués saber d’antuvi què penso sobre la qüestió. Recordo que estava pujant la collada de Falset quan vaig engegar la ràdio i en Jordi Basté iniciava una entrevista amb Edwin Winkels. Aquella entrevista em va desvetllar un impactant i claríssim exemple del que jo solc anomenar “l’art d’estirar el filet”.  Jo no sabia fins aquell moment qui era Edwin Winkels, un periodista i escriptor neerlandès establert a Barcelona. Winkels acabava de publicar un llibre, "El último vuelo", una novel•la construïda totalment sobre fets reals. Però l’aspecte per a mi més fascinant és la gènesi de la necessitat d’escriure sobre això. La necessitat d’estirar un filet que un dia, atzarosament, es va creuar al seu camí i que el va sotragar profundament.

Winkels va explicar a Basté com va començar tot. Un dia de Tots Sants de fa uns deu anys va haver de visitar el Cemetiri de Montjuïc. A prop d’ell li va cridar l’atenció una tomba en particular. Una tomba que no estava coronada per l’estàtua d’alguna al•legoria de la vida eterna, ni per un àngel –que és el més habitual-, sinó pel bust d’una noia molt jove, amb el gorret i vestit d’hostessa de vol. A sota, una llarga, emotiva i desconsolada inscripció dedicada dels seus pares, que donava algunes pistes sobre la tragèdia que hi havia al darrere. Winkels va quedar tan emocionalment impactat (jo hi vaig quedar només en sentir-li-ho explicar a ell) que va anotar el nom d’aquella noia i va tornar a casa disposat a cercar informació. El nom de Maribel Sastre Bernal era, només, la punta del filet.

Una simple cerca a les hemeroteques li va facilitar l’esquela i totes les referències aparegudes a premsa sobre la tragèdia esdevinguda el 4 de desembre de 1958. Maribel tenia 18 anys i després d’haver somiat volar i d’haver-se preparat per a aquesta professió, va estrenar-se aquell fatídic dia. Era el primer vol de Maribel. Un vol d’Aviaco que feia la ruta Vigo-Madrid i que va estavellar-se a la Sierra de Guadarrama, a Segovia. La crueltat extrema del fet, però, és que Maribel no va morir a l’accident. Quan dos dies després els equips de rescat van localitzar les restes, la van trobar asseguda a una pedra, congelada.

Durant anys Edwin Winkels va anar estirant el filet. Va localitzar i visitar totes les persones vives vinculades a Maribel. Maribel era filla única d’un matrimoni de Barcelona, que vivien a la cruïlla de Bailèn i Casp. La mare va morir el 2004, després d’haver conservat intacta l’habitació de la seva filla des del dia de la seva mort.  Sobre els fets reals i persones reals, va interpretar les circumstàncies en el context històric i sociològic. Voler i aconseguir ser hostessa de vol a mitjan dels anys 50 no és, ni de bon tros, assimilable al que pot representar als nostres dies. Els que vam viure aquells anys, crec que ho podem tenir molt clar. I a partir de tot aquest material i des de l’absolut respecte als fets i a les persones, va imaginar uns diàlegs i va bastir una novel•la. Diuen que no morim mentre hi ha algú que ens recorda. Si això és així –jo crec que és així- Maribel ha tingut i tindrà  un merescut plus de presència en aquest món. I tot va començar per una visita al Cementiri de Montjuïc...

Òbviament, això d’”estirar el filet” no és res de nou i és l’essència de qualsevol investigació, ja sigui en el camp científic, periodístic, històric, policial... Però observo una certa dificultat en discriminar dos conceptes: per una banda allò que podríem dir-ne la “recerca personal” o “allò que jo no sé i m’agradaria  saber” i la recerca pròpiament dita, que implicaria ser capaç d’obtenir quelcom més del que és conegut, no només per mi, sinó per tothom. Si ho centrem en els treballs de recerca de batxillerat, se’n poden trobar fàcilment exemples brillants. Generalment obeeixen a una inquietud personal de l’alumne (ja sigui intel•lectual o emocional) i la motivació per dur a terme aquests treballs no sol ser l’exigència acadèmica. Aquesta exigència n’és només un element impulsor. El resultat d’aquests treballs  pot ser una aportació rellevant  a qualsevol àrea de coneixement i, molt possiblement, la llavor de desenvolupaments posteriors.

Un exemple d’això, més centrat en les recerques de batxillerat i molt més proper a mi, és la feina que va fer Raquel Castellà quan, pels voltants de 2003-2004, sent una alumna de batxillerat que vivia a Les Masies de Roda, va tenir molt clar sobre què faria el seu treball de recerca: restablir la memòria col•lectiva de l’extinta Colònia Tèxtil de Còdol Dret, d’on provenia la seva família i d’on prové també, la meva. Raquel va anar aplegant la memòria individual de tota la gent viva que havia viscut a la colònia, recollint els seus records, vivències i fotografies, per fer-ne memòria col•lectiva, per a la gent present i futura.  Fa deu anys, el juny de 2006, m’hi vaig referir en un “encenall” que vaig titular Vinc d’un lloc inexistent.  Quan ho vaig escriure, el seu treball de recerca havia estat guardonat i acabava d’aparèixer en format de llibre (1). Jo vaig escriure aleshores, sobre Raquel, que  “...La seva decisió de furgar en les seves arrels i mirar cap a Còdol Dret, segurament marcarà una fita important a la seva vida.”.  Deu anys després, Raquel Castellà treballa al Museu d’Història de Catalunya, és referència per a qualsevol persona que estudiï les colònies tèxtils a Catalunya i és autora de l’Abans de Roda de Ter – Recull Gràfic 1870-1977, que publica actualment en fascicles l’editorial Efadós, en el seu projecte de recuperació, per comarques, de la nostra història quotidiana. 

……….…..

M’agradaria, entre aquest “encenall” i el publicat anteriorment, Treball de recerca, haver estat capaç  d’inspirar algun estudiant de batxillerat a anar una mica més enllà i a crear coneixement  útil per a ell/a i útil per a tots. Només cal localitzar un filet que connecti amb la nostra ànima i estirar d’ell...

Barcelona, juny de 2016  

(1) CASTELLÀ I PERARNAU, Raquel. Còdol Dret, Vida d'una colònia industrial (1862-1964). Ajuntament de les Masies de Roda, 2006.