Una de les coses que m’ha ensenyat l’acompanyament al pare en el seu procés de deteriorament físic i mental durant els darrers anys, ha estat el fet d’observar el canvi en la forma d’establir prioritats, de qualificar apetències i de veure com, mentre a bona part del món percebut per ell es feia la foscor més absoluta, alguns detalls i algunes accions aparentment insignificants servien per donar encara sentit a la vida i mantenir aquella espurna d’il·lusió necessària per esperar l’endemà. I així va arribar aquell moment en què un glop de bona llet fresca era capaç de dibuixar felicitat en el seu rostre i, molt probablement, retornar-lo a aquell temps quan, de ben menut, guardava vaques pels prats verds de Cantonigròs.
El pare es va morir el passat 14 de març, amb 97 anys. Durant la darrera dècada el vaig acompanyar a totes les visites i proves mèdiques, així com en tots els tràmits administratius i el vaig ajudar a resoldre els petits entrebancs domèstics. Ha viscut 74 anys al costat de la mare, amb qui ho ha compartit tot, també l’Alzheimer. La progressió de la seva demència va ser paral·lela a un seguit de controls hematològics que havia de fer-se cada tres o quatre mesos arran d’un petit vessament cerebral que va patir uns anys enrere. Des d’aleshores el procediment sempre havia estat el mateix: acompanyava el pare a fer-se una analítica en dejú a l’Hospital del Sagrat Cor i una setmana més tard una hematòloga del centre, sobre els resultats, em trucava a mi i establíem els ajustos en la medicació. No vaig conèixer personalment mai la doctora, encara que vam parlar moltes vegades per telèfon en aquests darrers cinc anys. Devia ser cap a mitjans de 2017 quan vam iniciar aquest control per primer cop. Aquell dia, un cop feta l’extracció cap a primera hora del matí, en sortir vam anar a esmorzar. El pare aleshores s’ajudava d’un bastó, però encara podia desplaçar-se amb relativa autonomia.
Sense tenir cap més objectiu que cercar un bar de barri no colonitzat on ens preparessin un bon esmorzar, vam travessar l’Avinguda de Sarrià i vam enfilar cap al capdamunt del carrer Borrell. Vam entrar a un bar on semblava que feien bons entrepans i ens podien atendre en català. Li vaig preguntar al pare què li venia de gust i després de mirar-se les opcions em va dir que volia un entrepà de sobrassada, perquè feia molt de temps que no en menjava. En vaig demanar dos, i dues cerveses. Al cap d’una estona ens vam trobar al davant dos planxats de sobrassada mallorquina calenta, que hi cantaven els àngels. Aquell dia vaig veure gaudir el pare com feia temps que no el veia. Vam acabar amb dos tallats i vam sortir del bar dient que, quan tornéssim a la propera analítica, repetiríem la jugada. I així vam incorporar un altre ritual a la nostra vida.
Cada tres o quatre mesos visitàvem el laboratori de l’Hospital del Sagrat Cor amb la petita il·lusió del pare que allò acabaria amb un planxat de sobrassada mallorquina, bo i sabent que això li representaria haver de caminar uns tres-cents metres. A mesura que passaven els mesos la seva capacitat física i mental anava minvant i a cada cita que teníem amb el planxat, costava més d’arribar-hi. Amb el pas dels mesos, el bastó va deixar pas al caminador i aquest, a la cadira de rodes. Les cerveses van passar a ser sense alcohol, els tallats ja havien de ser descafeïnats (jo demanava sempre el mateix que per a ell) i el planxat de sobrassada, malgrat la il·lusió que li feia retrobar-lo, cada cop li costava més de liquidar. La parella que gestionava el bar ja ens coneixien i només en veure’ns entrar, ja sabien què voldríem. I així, la visita al laboratori del Sagrat Cor, per a nosaltres, va passar a ser “l’analítica de la sobrassada”. A les darreres visites, el seu planxat va passar a ser només mig, i encara patia per acabar-se’l. Però complir amb aquell ritual era una de les poques il·lusions que tenia encara vives.
L’últim cop que el vaig acompanyar va ser el passat 7 de
desembre. El pare caminava ja amb molta dificultat, estava fatigat i feia un
dia ventós. En sortir del laboratori li vaig dir que no dúiem la cadira i que
costaria arribar al bar dels nostres esmorzars. Potser era més indicat agafar
el cotxe que tenia a l’aparcament del Sagrat Cor i esmorzar a casa. Em va dir
que no, que podíem anar a esmorzar i que, sense pressa, arribaríem. Convidar-me
a esmorzar era la seva manera de sentir que corresponia a l’atenció
d’acompanyar-lo. Hi vam anar a poc a poc, aturant-nos cada vint metres. La
insuficiència cardíaca li provocava molt cansament, amb poc esforç. Quan vam
arribar a la porta del bar la seva decepció va ser gran. Era un dijous, enmig
del pont de la Constitució i la Puríssima, i hi havia molts establiments que,
discrecionalment, havien tancat. El nostre també. Ens vam entaforar en un
establiment perquè pogués menjar alguna cosa i vam cobrir l’expedient, sense
pena ni glòria. Retornant cap al Sagrat Cor per agafar el cotxe, vaig tenir el
pressentiment que no tornaríem mai més a esmorzar junts el nostre planxat de
sobrassada.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sempre he estat una persona de llàgrima fàcil. Encara que no
soc algú que s’ensorri amb facilitat –la vida m’ha proporcionat alguns
exercicis molt efectius- soc emocionalment sensible, amb els avantatges i
inconvenients que això pot comportar. He vessat llàgrimes llegint textos, escoltant
música o, simplement, contemplant un instrument, baixant a l’estació de Cremona,
veient caure el sol sobre la llacuna veneciana o entrant a Santa Maria del Mar.
Ho visc com un tret positiu i l’únic problema és que, en ocasions, hagués
volgut ser de suro i totalment refractari als estímuls que provoquen un nus a
la gola i que omplen els ulls de llàgrimes.
A mesura que acumulem anys, acumulem també experiències de comiat. La mort de familiars més o menys propers, de companys de vida en el terreny personal o professional, de persones que han estat significatives per a nosaltres o, simplement, de persones amb qui compartíem algun àmbit d’interès. Com ja començo a tenir força anys, jo he assistit a moltes cerimònies de comiat, de tota mena. Religioses i laiques, de persones de molta edat i de persones massa joves, de morts anunciades i de morts sobtades, cerimònies amb multitud d’assistents i cerimònies on aquests gairebé podien comptar-se amb els dits d’una mà. I en totes les que recordo –fins i tot en algunes en què el difunt era pràcticament un desconegut per a mi-, ja fos per les paraules de record, per les músiques, pels silencis o per l’atmosfera creada, en algun moment se m’han negat els ulls.
En les hores prèvies a la cerimònia de comiat del pare, vaig demanar als meus fills si voldrien dir unes paraules. Vaig renunciar a fer-ho jo perquè, malgrat que els meus sentiments de gratitud son infinits, intuïa un bloqueig emocional que m’impediria articular les paraules. Així que, embolcallats per les músiques escollides, els meus fills i un dels meus nebots alemanys van llegir els preciosos i emotius textos que havien preparat aquella nit. Va ser una cerimònia laica, senzilla i sense més artificis que l’acompanyament de les músiques que li havíem escoltat taral·lejar al pare mil vegades, o que ell mateix havia escollit per a l’ocasió.
Potser va ser el fet de tenir l’atenció posada en la mare, a qui tenia al meu costat força desfeta, durant tota la cerimònia. O potser el fet que la mort del pare no va ser cap sorpresa i significava per a ell la fi del sofriment dels darrers mesos, no ho sé. El cas és que, en sortir del tanatori i enmig de les abraçades de condol, em vaig adonar que no havia vessat cap llàgrima. I això, coneixent-me, resultava força estrany.
Durant les setmanes següents vaig ocupar-me de resoldre tots els tràmits administratius i de donar suport a la mare, intentant retornar-ho tot a la normalitat. De tant en tant, però, picava a la porta de la meva consciència un sentiment boirós que em va costar uns dies d’identificar i que no responia a un raonament lògic i objectivable. Durant dies vaig tenir la sensació que, a més dels tràmits administratius que sempre comporta la defunció d’un familiar proper, hi havia quelcom més que tenia pendent de resoldre. Alguna cosa m’havia deixat de fer. Quelcom dins meu que necessitava sortir. Fins que ho vaig poder identificar amb claredat: havia perdut el pare i no l’havia plorat.
Uns dos mesos després de la mort del pare, un dia vaig rebre
un SMS. Era un missatge de l’Hospital del Sagrat Cor que em recordava que al
dia següent el meu pare tenia una analítica programada. La programació l’havien
fet mesos abans i jo vaig pensar que en entrar la comunicació de defunció a la
Seguretat Social el sistema ja hauria anul·lat les possibles cites pendents. No
tenia més importància. El missatge donava l’opció d’anul·lar la cita, i així ho
vaig fer. Per al meu pare i per a mi, però, l’analítica duia sempre una coda
que no podia anul·lar. Així que, sense haver esmorzat, a primera hora de l’endemà
vaig sortir caminant en direcció cap al carrer Borrell.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El bar del carrer Borrell és un negoci familiar, el típic
bar de clients habituals. D’aquells que cap a les deu del matí sempre hi trobes
algun grupet de treballadors fent la pausa per esmorzar. Potser el tret més
excepcional –en el moment actual i a Barcelona- és que no està regentat per
xinesos sinó per una parella jove, catalans. De tant en tant es veu sortir de
la cuina una senyora més gran que, molt probablement, és la mare d’un d’ells.
Pel demés, tot molt normal: taules amb el sobre de fusta, cadires negres Thonet i pissarra amb
les ofertes del dia.
En entrar al bar la taula on solíem seure amb el pare estava lliure, així que vaig anar directament cap a ella, mentre amb un gest ens vam saludar amb el cambrer i, des de la distància, vaig confirmar-li que voldria el mateix de sempre. Al cap d’uns minuts em va arribar el meu planxat de sobrassada mallorquina, tallat en dos trossos i una FreeDamm. Conscient que molt possiblement era el darrer cop que visitava aquell lloc, vaig fer-ne una fotografia. Va ser una experiència curiosa perquè estava fent una cosa que no faig habitualment. De fet, encara que m’agrada i a casa n’he menjat, no recordo haver demanat mai un entrepà de sobrassada en un lloc que no fos aquell bar i sense presència del pare. Davant meu hi havia una cadira buida en la qual, mentre esmorzava, no podia deixar d’imaginar-me’l assegut.
Era hora punta d’esmorzars i la parella del bar anaven de bòlit. Així que en acabar el meu tallat em vaig dirigir cap a la caixa del taulell per pagar la consumició. Un cop liquidat, el cambrer em va donar les gràcies i, suposo que a manera de recurs per excusar que pràcticament no havíem pogut dir-nos res, mirant-me amb un somriure franc va pronunciar la frase que provocaria el tsunami, que em va agafar amb les defenses baixes i que minuts abans no hagués pogut ni imaginar:
- Què, avui sol?...
Ja no vaig poder articular cap resposta. Tota la càrrega emocional va esclatar desfermada, sense poder-la contenir de cap manera. Un nus a la gola i la sensació que la FreeDamm acabada d’ingerir volia sortir-me sencera pels ulls, em van impedir d’explicar res. Aquells vint minuts esmorzant virtualment amb el pare absent havien obert la porta a desllastar tot el material emocional contingut durant llargues setmanes. El cambrer se’m va quedar mirant sense saber què fer ni què dir, probablement amb un sentiment incòmode per haver desencadenat la tempesta amb aquella senzilla frase, neutra i benintencionada. Amb un gest em va transmetre que comprenia la circumstància i que empatitzava amb mi. Durant dies m’havia sorprès a mi mateix l’aparent fredor amb què havia viscut el procés del declivi final i de la pèrdua. I ara em sorprenia també aquella desmesurada reacció. Només vaig ser capaç, passats uns segons, de balbotejar-li al cambrer una frase:
- Esmorzar aquí era una de les poques coses que encara l’il·lusionava!
Vaig acomiadar-me amb la mà i vaig sortir del bar plorant com una criatura. “Què, avui sol?...” em ressonaven pel cap les paraules del cambrer. En aquell moment, com en cap altre, vaig ser conscient que havia deixat de tenir el pare. El pare que m’havia cuidat, ensenyat i protegit com ningú, durant tota la seva vida, mentre va poder-ho fer. Vaig tornar a casa caminant a poc a poc mentre revivia mentalment imatges de moments singulars de la meva vida amb ell, des de les esgrogueïdes i pobres imatges que conservo dels meus primers tres anys de vida a la colònia tèxtil de Còdol Dret fins aquell recent pont de la Puríssima en què volíem compartir un esmorzar i vam trobar el nostre bar tancat. Vaig arribar a casa amb una sensació de pau i alleujament, com qui torna de mantenir una conversa terapèutica i ha tancat finalment, com calia, un moment singular de la vida.
Beseit, juliol de 2024
